dissabte, 25 de juny del 2011

L'efecte cocooning



“És quan n’hi ha que s’ha d’estalviar, que quan no n’hi ha la mateixa necessitat ensenya”. Aquesta és una frase que he sentit dir una i altra vegada a la meva mare i que, en aquests temps de crisi s’escau d’allò més bé. Portem més de tres anys de crisi i hem assumit molts canvis dels quals no ens adonem del tot. Un d’ells és el “cocooning”, l’encapsulament, el retorn a la llar, tenir cura del jardí (o dels testos del balcó), comprar per internet, jugar amb la Wii en família, compartir la casa amb els amics, en fi, tot i ser un país mediterrani de molta vida social al carrer, la casa torna a ser protagonista, l’espai un es sent segur, confortable i on es gaudeix en moltes ocasions de tecnologia més actual que no pas en llocs públics.

Aquesta setmana he assistit a tres àpats en cases diferents. El primer, a casa meva, el pica pica de fi de curs de la classe de ioga, que substituïa un sopar tradicional en un restaurant. El segon, per la revetlla, un sopar també “de traje”, jo “traje” el vi i la coca, a casa d’una amiga amb un florit jardí, que en aquest cas substituïa una revetlla popular i el tercer, el dia de Sant Joan, a casa el meu germà convidats a menjar els sabrosíssims canelons de la Maria de Camprodon. En tots els casos, el preu ha estat molt més assequible que la sortida a un restaurant, però s’ha pogut continuar fent festa, que d’això es tracta.

Els empresaris del sector de l’alimentació comenten que el canal Gourmet no s’ha ressentit especialment de la crisi, sinó que el que pateix és el Horeca, el de la hosteleria, restauració, catering, una baixada del consum en els bars i restaurants de més d’un 15% anual. Per contra, es fa més despesa per menjar a casa i ens permetem alguns luxes, com tastar un vi de marca, molt més assequible a la botiga que no pas al restaurant. El vi (els DO Empordà, Penedès, Priorat) la cervesa (la Moska sarrianenca), però també el cafè, amb la fórmula Nespresso de compra per internet o d’altres més recents com la de les infusions Alma.

Internet és una revolució, no sempre per comprar més barat, però si per conèixer i tastar productes diferents. El que és segur és que tothom s’ha vist obligat a ajustar el pressupost de lleure i deixar de sortir a menjar fóra n’és el resultat immediat; per contra es reforcen d’altres hàbits, com la jardineria, el bricolatge i la cuina. Més europeus?, segurament més estalviadors i més casolans.

dilluns, 13 de juny del 2011

Fiscalitat sarrianenca



El 9 de juny, tant el Punt Diari com el Diari de Girona varen publicar una carta del sarrianenc Francesc Riera titulada “Bona gestió a Sarrià de Ter”, en la qual glosava l’èxit d’ERC a Sarrià de Ter per la seva gestió municipal i perquè “ha aconseguit que l’impost de béns immobles, taxes, etcètera, no haguessin d’augmentar”.

Malgrat la bona voluntat de Francesc Riera per entendre la política municipal i per participar-hi, com a membre de la llista d’ERC, no crec que la fiscalitat sigui el seu fort. Tot i així, abans de fer aquesta afirmació, estaria bé haver fet un petit càlcul amb els impostos que te al seu abast, l’IBI i la taxa d’escombraries.

Per l’any 2008, el govern format per la coalició de ERC i CiU va aprovar un augment del tipus impositiu de l’IBI del 3%, i un augment de totes les taxes d’un 3%.

Per al 2009, en el ple de finals de setembre de 2008, va aprovar no apujar el tipus impositiu de l’IBI però que les taxes ho fessin en un 3,5%. La quota de l’IBI es va apujar realment en un 2% ja que el valor cadastral (que determina hisenda) ho va fer en un 2% i, paradoxalment, les escombraries no es varen apujar. Ignoro la causa, però una de les raons podria ser que ningú facilités a la companyia d’aigües els imports a aplicar, o bé que no es publiqués en el BOP l’augment aprovat. Ho haurem de consultar.

Per al 2010 el govern municipal va aprovar no apujar el tipus impositiu de l’IBI i els de les taxes en un 1%, creant una taxa nova, la de celebració de matrimonis civils de 200€. El valor cadastral va apujar-se en un 1%.

Per aquest 2011 s’ha aprovat apujar els tipus impositius i les taxes en un 2%, amén de l’increment del valor cadastral.

Com es pot comprovar, el que no s’hagin apujat els impostos i les taxes és més una llegenda urbana que no una realitat. I això en el cas dels impostos que afecten a les famílies, perquè en el cas de l’IAE, que afecta a grans empreses, els increments han estat substancials, sense cap ànim d’afavorir l’activitat econòmica ni a les empreses en dificultats.

A qui beneficia realment no pujar l' IBI?. La creença és que és un ajut per les famílies, per aquells que passen dificultats, però la realitat, tractant-se d’un impost sobre un valor patrimonial, és un ajut pel qui més te.
Un pis senzill de protecció oficial paga un IBI d’uns 200€ com a molt. Un increment del tipus impositiu d’un 1% ( com demanàvem el grup municipal del PSC) li suposaria una despesa de 2€/any. Una casa aparellada, paga uns 500€, per tant seria una despesa addicional de 5€, per contra una nau industrial paga 3.000€ i aquí ja parlem de 30 euros. Com més gran és la propietat més s’estalvia, per tant, aquesta política d’austeritat a qui beneficia és realment als grans propietaris. Afavorir les grans fortunes és política d’esquerres o més aviat de dretes?

Un govern municipal ha de vetllar perquè els seus ingressos siguin els adequats per les seves despeses. O sinó haurà de retallar les despeses. No apujar el tipus impositiu de l’IBI pel conjunt, en un 1%, suposa no ingressar 8.500€ any.

Està al dia, l’Ajuntament del pagament de les factures del seus proveïdors, compleix la llei de morositat que l’obliga a pagar a 60 dies?. Doncs no i moltes factures passen d’un exercici a l’altre, algunes de tant ridícules, per petites, com la del trenet de la Festa Major, que el mes de maig encara reclamaven.

D’altres de més importants, com la factura de l’arquitecte per la realització del projecte executiu de l’espai que ara ocupa el Centre de Visitants del Gironès, un projecte que va utilitzar el Consell Comarcal del Gironès, però que no va assumir el cost dels treballs previs realitzats per l’arquitecte a qui l’Ajuntament havia fet l’encàrrec. I ara si ja parlem d’una xifra que ens caldran molts increments de l’IBI futurs per poder fer-hi front si es que volen tenir les finances sanejades i poder retornar els crèdits.
El demés, amic Riera, és pura demagògia.