dissabte, 28 d’agost del 2010

Vulcano



No voldria pas s’interpretés l’article anterior com que estic en contra que hom es pugui remullar els peus en una bassa pública (on no sigui prohibit si l’aigua, com és el cas de la bassa, es regenera), però si vull fer esment a que s’ha perdut una bona oportunitat per tenir una escultura pública, tot tenint en compte que les escultures amb aigua solen ser molt especials i elegants. Segur que tots tenim al cap la Fontana de Trevi o el videoclip de Shakira a Barcelona.

Si l’alcalde ha vist al sud de França aquestes basses públiques, d’altres hem voltat per d’altres ciutats i tenim emmagatzemades moltes fotos d’escultures amb l’aigua com element principal. La foto d’aquest post és de l’exposició de Lisboa. El con per on brolla l’aigua dona la sensació d’un volcà i seguint una seqüència determinada, de tant en tant en surt un doll d’aigua com un gèiser, com si el volcà explotés, relliscant l’aigua per la paret de l’escultura.

A banda i banda del volcà, l’aigua circula a pleret i la gent, asseguda sobre la tarima de fusta, refresca els seus peus dins l’aigua. Les dues coses, una escultura, el joc amb els esquitxos de l'aigua i la possibilitat de remullar-se, tot plegat en una mateixa instal•lació.

divendres, 27 d’agost del 2010

Una bassa d'aigua tèbia


Foto extreta del blog de Ràdio Sarrià

A Sarrià de Ter, en el barri de Pla dels Socs, s’hi ha construït una bassa d’aigua tèbia que ens permetrà remullar els peus. Per la premsa també ens hem assabentat de la voluntat de l’ajuntament de fer una anella verda que vagi de la riera Guilana a la riera Xuncla, segueixi la ruta dels molins fariners i passi pel pou de glaç per arribar a la nova bassa. Que el nostre municipi és esportiu no en tinc cap dubte, de fet puc dir que la primera anella de la ruta dels molins fariners fa sis quilòmetres i no tres, com diu la premsa, precisament per haver-la fet en moltes ocasions. Però l’esport que ara es practica és d’una altra categoria: se’n diu passotisme olímpic. En quin moment, la font d’aigua calenta que s’havia de construir al Pla dels Socs s’ha convertit en una bassa, sense cap element artístic? En quin moment s’ha informat a l’associació de veïns de Sarrià de Dalt sobre la idea de fer aquesta bassa pública? Que a l’oposició no ens diguin res ja ens hi hem acostumat, però als veïns.....

L’aigua del pou de Torras Hostench surt a 30º. És una aigua dura, lleugerament carbònica, amb poca quantitat de ferro, moltíssim sulfat , calci i magnesi, és a dir una aigua sulfatada càlcica i també bicarbonatada càlcica. El seu Ph és de 6,5, el carbonat ( CO3H-) de 516mg/l, el sulfat (SO4=) de 1.701, el clorur (Cl-) de 25, el sodi (Na+) de 20, el potasi (K+) de 7, 2, el calci (Ca++) de 710, el magnesi (Mg++) de 101, el ferro (Fe++) de 0, 1 i el silicat (SiO2) de 23mg/l (*)

En comparació amb l’aigua termal de Caldes de Malavella, aquesta surt a 60º, te molt carbonat i molt sodi, gairebé gens sulfat i gens calci. La font de Sarrià deu travessar guixos i poc terreny granític, per això conté tant sulfat i tant calci. Que a Caldes tenen termes romanes és de tothom conegut. L’arqueòleg sarrianenc, Lluís Palahí Grimal, ha trobat un conducte per escalfar la vil•la romana del Pla de l’Horta, no unes termes públiques, per tant no estaria de més preguntar-li si és correcte anomenar caldàrium aquesta bassa o estem posant el peu a la ídem.

De fet el que tenen en comú totes les fonts picants i carbòniques del Gironès és el romanent d’activitat volcànica. El volcà de Sarrià de Ter, que compartim amb Sant Julià de Ramis, és el volcà de can Guilana. La segona anella de la ruta dels molins fariners va de Sarrià de Dalt a l’antic camí de can Guilana, voreja les pedreres romanes (necessitades d’una excavació arqueològica) i s’enfila al volcà, amb una pedrera de roca basàltica encara conservada i una excel•lent vista sobre Rocacorba, que demana a crits un mirador. Sant Julià te també una font d’aigua picant que en el seu dia va ser molt popular i que no es troba en la seva millor època.

Enlloc de donar tantes voltes als romans, deixant-los descansar fins que els arqueòlegs ens donin més agradables sorpreses, al costat d’aquest nou enginy estaria be un cartell explicatiu sobre l’origen de l’aigua calenta, sobre l’existència del volcà de can Guilana i recordar que, en aquest indret, hi hagué la secció del camp dels socs de la fàbrica de paper. Al cap i a la fi el carrer és diu Gelida i tot el barri fa referència a municipis paperers.

(*)aquestes dades es troben a Internet l’article “Sobre la génesis de las aguas carbónicas de la Província de Gerona” de Carmen París i Jose F.albert-Beltrán. (Acta Geológica Hispánica t.XI 1976)

dimarts, 24 d’agost del 2010

El rètol de la plaça del toro



El toro de l’Emília Xargay es mira la polèmica de lluny. Sempre envoltat de mainada, en la petita plaça del mateix nom de l’artista, és un toro més benefactor que lluitador, més amansit que feréstec, més predisposat a deixar-se acaronar que donar una cornada. Passa el temps i l’escultura manté la seva potència, una vegada restaurada la cornamenta.

Fa uns anys, quan jo era la regidora de Cultura, es va instal•lar el faristol on es pot llegir una introducció a l’Emília i la seva obra, tal com demanaven els alumnes del CEIP Montserrat que havien apadrinat l’escultura (aquesta i tres més) seguint el programa dels Amics de la Unesco. El faristol, fet de corten, es manté dempeus i el retaule de fusta amb la llegenda, no ha estat gaire guixat. Per contra, el plafó nou que va instal•lar l’Ajuntament amb la idea de donar a conèixer el projecte d’apadrinament d’escultures ha desaparegut, segurament malmès per un cop de pilota.

El material dels plafons és el syntrewood, (fusta sintètica) una planxa feta amb residus plàstics que te una certa flexibilitat i que també ha servit per construir els bancs i papereres del passeig Cinto Verdaguer. En aquest cas, l’elecció d’aquest material i el tipus de plafó, aïllat, sense aplacar-lo a l’estructura l’han fet més vulnerable que els altres rètols metàl•lics.

Calien aquests nous plafons? En el seu moment, des del grup municipal del PSC vàrem dir que l’equip de govern donava més importància a la foto, ja que es varen dedicar a “reinaugurar” totes les escultures, que al mandat del programa dels Amics de la Unesco. És a dir, varen fer la festa quan la neteja de les escultures no era a punt, presentant una certa deixadesa, de graffitis i brutícia. Ara, després de tanta vigilància i tants retrets, es netegen regularment els graffitis. Tot i això, al meu parer, la col•laboració dels alumnes del CEIP Montserrat es pot materialitzar modificant alguns dels rètols ja existents, en el cas de l’escultura de l’Emília Xargay, tornat a fer de nou el retaule de fusta, incloent el logo de l’escola. Una actuació menys vistosa, però més senzilla i adequada a l’entorn de l’escultura, sense anar col•locant andròmines pels voltants.

Dels quatre plafons fets amb syntrewood, en queden dos, el de l’escultura de la Plaça dels Gegants i el de la gota de sang, Fent Pinya, a la qual encara no s’hi ha posat el nom dels autors de l’escultura, en Quim Prades, en Joan Casassa i l’Agustí Vila.

dissabte, 21 d’agost del 2010

Una teoria a tenir present



Interessant el comentari del llibre de Loretta Napoleoni “La mordaza. Las verdaderas razones de la crisis mundial” a Expansión del divendres 20. Estem tant obsessionats en parlar de competitivitat, de la balança comercial, dels mals presagis que els economistes apocalíptics com Santiago Niño Becerra prediuen(entrevistat avui al Diari de Girona), que sovint oblidem que a més de la balança comercial hi ha la de capitals, i als USA tenen el mal costum d’utilitzar a fons la política monetària en favor seu.

El llibre situa l’inici de la crisi en l’atac a les torres bessones i la necessitat de finançar les guerres absurdes contra Afganistan i Iraq. La Reserva federal dels EEUU baixà els tipus d’interès, (del 6% al 1,5%), fent aflorar diner de tot el món que es mantenia en dipòsits bancaris i que cerca refugi en deute públic i obligacions, més ben remunerat que el diner dels dipòsits. Els EEUU financen fàcilment la seva emissió de deute i després autoritzen a fer noves emissions de dòlars. Tot plegat, pagat amb els excedents de liquidesa xinesos, alemanys, de països àrabs, rebent a canvi diner virtual. Per fer què?, hi ha res més poc productiu que una guerra?. Clar que aqui ens estem flagelant amb la tesi què hem estat visquent per sobre les nostres possibilitats, quan els mals grossos vénen de l'imperialisme americà i de la seva màquina de fer bitllets. Vist així, s'enten tot una mica.

divendres, 20 d’agost del 2010

Sansalvador a La Vanguardia



Que els Sansalvador, Josep i Enric, són uns cracs dels enigmes ho corrobora avui en Gerard Bagué en el seu article a l'especial Girona de La Vanguardia: "activa les neurones dels seus jugadors de bon matí".

"No hi ha manera més reconfortant de començar el matí que resoldre un enigma lingüístic et dutxes o prepares Aquesta és l’opinió dels nombrosos radiooïdors gironins que, tot escoltant RAC 1 o Catalunya Ràdio, busquen la paraula que s’amaga rere la punyetera definició que Màrius Serra, l’enigmista oficial del país, llença per antena cada matí. És un exemple de la renovada passió que aixequen els enigmes lingüístics, entre els quals cal incloure els mots encreuats o jocs com l’Scrabble, que té a Girona una activa associació impulsada per l’actual campió del món de l’especialitat en llengua castellana.

Com explica Josep Vicenç i Eres, economista i filòleg gironí d’origen empordanès, L’Enigmàrius és una fantàstica gimnàstica mental "que t’activa les neurones de bon matí i et posa a cent". Tots els membres de la família participen de la resolució de l’enigma mentre esmorzen, fan els llits o es preparen per anar a l’escola. Consulten diccionaris, llibres o fan cerques a la xarxa. Acostumen a encertar-lo, però en els comptats casos en què no aconsegueixen treure’n l’entrellat pateixen "una mena de mini-depressió intel•lectual". Vicenç admet que sovint va cap a la feina capficat, donant-hi voltes i més voltes. N’explica un exemple: "No aconseguia trobar la paraula per una definició que deia els pentinats que agraden més als informàtics, fins que una noia de cabells molt llargs va passar per davant meu i em va donar la resposta: extensions!"

Un dels grans enigmistes gironins és Josep Maria Sansalvador, empleat de banca de 45 anys, que va guanyar la primera lliga de l’Enigmàrius de Catalunya Ràdio i acostuma a ocupar les primeres posicions del rànquing. "A casa hi ha un silenci sepulcral en el moment de l’enigma i de seguida tothom es posa a barrinar", explica. Recentment, la família Sansalvador ha anat una setmana de vacances a París i ha escoltat la ràdio per Internet. "Hem resolt tots els enigmes de la setmana i no hem perdut pistonada a la lliga", afirma Sansalvador, que també és molt aficionat als mots encreuats dels diaris, sobretot els d’en Fortuny, en castellà, a La Vanguardia,que troba força complicats.

El fill d’en Josep Maria, Enric Sansalvador, de 12 anys, segueix les passes del seu pare, i també apareix als primers llocs de la lliga de l´Enigmàrius. Amb només 9 anys, ja va guanyar un Scalextric resolent un enigma de la ràdio, i actualment té una secció titulada Enricvinalles a la Revista de Sarrià,el seu poble. Una d’aquestes Enricvinalles diu: "Cremes superficialment la fàbrica de paper". Resposta: torres.

Molts dels més assidus participants a l´Enigmàriusde Catalunya Ràdio s’acaben coneixent i, en molts casos, es truquen per comentar la jugada quan els costa trobar una definició. El programa també organitza sessions presencials, com la gran final que va tenir lloc el passat 16 de juliol a Peralada. Josep Maria Sansalvador explica que Facebook ha revitalitzat molt l’afició als enigmes. "Diuen que això del Facebook sembla molt fred, però gràcies a la xarxa hem començat a llançar-nos reptes i hem organitzat trobades que són tota una festa", explica Sansalvador".

dijous, 19 d’agost del 2010

Caponata al Ferragosto



És tradició a casa fer un àpat familiar pels volts de la Mare de Déu d’agost. Coincideixen el meu sant i el de la meva mare, que no ha fet cas al Sant Pare i no vol ajuntar els esposos Sant Joaquim i Santa Anna, per la qual cosa, el 16, a casa, continua sent el sant de la Joaquima. Però de la tradició només en queda l’àpat, ja que la família ha canviat i, quan la volem veure tota, pugem a Camprodon. També ha canviat la cuinera i ja no tastem aquella bona vedella amb bolets, especialitat de la meva mare, sinó una barreja de plats amb alguna sorpresa que solc incloure, per provar nous gustos.

Enguany, vaig fer un berenar sopar amb els amics caminaires, bàsicament dels productes de l’hort. A més dels badocs arrebossats (exquisits fiore di zucca) la novetat va ser la Caponata, treta d’una recepta que vaig veure a la revista ling (de Vueling) on explicava els trucs d’aquesta menja per la qual es deleix el comissari Montalbano, el personatge creat per Andrea Camilleri que un dia em va recomanar el professor Josep Brugada i que procuro llegir almenys una vegada a l’any, ja que és una lectura molt més plaent que el llibre de Herta Müller, "La bèstia del cor", que ara estic intentant acabar.
Montalbano, sicilià empredreït, fa festa gran quan la seva indispensable assistenta Adelina li deixa la Caponatina a la nevera. Val a dir, que en Montalbano és un bon gourmet (es menja els rogers amb els ulls) però a la cuina només hi deixa els plats bruts.

La base de la Caponata són les albergínies és, per tant, un plat típicament mediterrani. Es fregeixen cinc albergínies tallades a daus i, en una cassola, es prepara un sofregit amb dos cebes, cinc tomates, quatre branques d’àpit i vuit branquetes d’alfàbrega. Ve a ser com una samfaina però sense pebrot ni all. S’hi afegeix sal i sucre i, una vegada tot barrejat a la cassola, s’hi posen les olives, les tàperes, un polsim d'orenga i mig vas (o menys) de vinagre. S’ha de servir fred, deixant-lo reposar un dia.
El resultat, un senzill, boníssim i agredolç primer plat ben fàcil de fer i compartir.

dimarts, 17 d’agost del 2010

Cafè amb gust modernista



D’aquí a poc, a Girona tindrem botiga Nespresso. Els responsables d’imatge d’aquesta marca (que fabrica la seu gironina de Nestlé) han buscat un lloc cèntric i emblemàtic: la casa modernista Cots del carrer Santa Clara, obra de l’arquitecte Rafael Masó i Valentí. En els baixos d’aquest edifici hi ha hagut fins ara una botiga de roba de Pep Llassera i abans, una de mobles. El teixit urbà i comercial d’una ciutat te dinàmica pròpia, però el que és cert, és que una botiga de qualitat del tipus Nespresso atreu un públic molt específic, per la qual cosa millora el centre comercial on s’ubica.

A Lisboa, la boutique Nespresso amb l’inquietant George Clonney a la porta, també es troba en el centre consolidat de la Baixa Chiado, a la Rua Garret, en un edifici amb decoració modernista i, en la galeria de locals comercials de la seva web, es poden observar les botigues de Passeig de Gràcia a Barcelona i la de Saragossa són en edificis modernistes.
Addictes al cafè, al modernisme o a n’en George Clonney, What else?

dissabte, 14 d’agost del 2010

Os Gemeos a Lisboa



Si teniu oportunitat d’anar a Lisboa, no deixeu de veure la instal•lació que els germans bessons brasilers Otavio i Gustavo Pandolfo (Sao Paulo, 1974) han muntat al Centre Cultural de Belém, dins el Museu Col•lecció Berardo. La relació de Portugal amb el Brasil ens ajuda a descobrir aquests artistes que aquí ni tan sols sonen. El seu art tan es pot veure al carrer en immensos graffitis com en exposicions i muntatges. Al mateix Lisboa, l’autobús que ens porta de l’aeroport passa pel costat d’una casa abandonada que ha estat decorada conjuntament pels graffiters Blu i Os Gemeos.

La instal•lació del CCB, “Pra quem mora là, o céu, é là”, (Pels que hi viuen, el cel és allà) ens endinsa en un món imaginari, irreal, naïf,de petits personatges de carrer, un llenguatge metafòric que lliga la cultura hip-hop del graffiti amb el folklore brasiler. Una intervenció que envaeix totalment l’espai, un immens mosaic d’imatges. La paret de la primera sala està plena d’objectes musicals, caixes decorades i guitarres i una catifa amb instruments a l’espera dels músics improvisats. “La pintura canvia l’espai en el temps, la música el temps en l’espai”.
La segona sala està folrada de portes i petits personatges que surten dels racons més inversemblants, la idea d’un poble constituït per portes sense sortida, el món interior i l’exterior que se sobreposen. Els habitants hi són pintats en suspens, sense gravetat, en un univers inestable, representant les figures fantasmagòriques i permanents del Brasil. L’art dels bessons suggereix una vitalitat inesperada, el visitant es submergeix i interactua amb els personatges.

A més d’aquesta sorprenent exposició, el Museu Col•lecció Berardo conté excel•lents obres d’art modern i contemporani d’origen nordamericà, mexicà, brasiler, colombià i com no portuguès, presents en una exposició amb un títol suggerent: Tudo o que é sólido dissolve-se no ar (Tot el que és sòlid es dissol en l’aire).
El CCB es troba a Belém, entre els llocs turístics del Monestir de los Jerónimos, el monument als Conquistadors i la torre de Bélem, prop també de la pastelaria de Belém, que com molt bé ens diu l’Eduard Batlle, sempre hi ha turistes fent cua.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Tangos a Sant Quirze de Colera



Una garlanda de bombetes que il•luminen el camí recorda que l’electricitat hi és present des de fa poc temps. Des del 1994, el monestir de Sant Quirze de Colera, situat al fons d’una vall de l’Albera, pertany al municipi de Rabós d’Empordà, el qual ha creat un Patronat Municipal que vetlla per la seva recuperació i difusió. Aquest conjunt monumental ha estat durant anys, un dels secrets més ben guardats del pobles veïns (Vilamaniscle, Garriguella, Rabós) i dels excursionistes, fins el punt que ben poca gent sap com arribar-hi.

Des de fa quatre anys, dins la nau romànica, s’hi celebren els concerts de música clàssica d’estiu. Aquest dissabte varem tenir oportunitat de donar una volta per l’interior del recinte i observar les darreres obres al claustre i al refectori, després d’escoltar unes quantes milongas a càrrec del grup Sudtango, duet argentí format per una noia portenya que tocava la flauta travessera i un català de les terres de l’Ebre, amb l’acordió i una pianola.

El dissabte 14, Carles Coll i l’Orquestra de l’Empordà oferiran el segon concert i el 21, el tercer de música catalana amb solistes de l’Orquestra Filarmònica de Cambra de Barcelona. Durant aquest mes d’agost, els divendres per la tarda hi ha visita guiada, una volta per la basílica, la cripta, el claustre, les dependències monàstiques i l’església parroquial de Santa Maria.

Tant els concerts com la visita guiada, són dues propostes molt recomanables.

dissabte, 7 d’agost del 2010

Nou paviment



L’entrada a l’església de Ntra. Sra. De Misericòrdia de Sarrià de Ter des de fa uns dies presenta aquest nou aspecte, ben net i endreçat, que evitarà el fang dels dies de pluja. La reforma ha respectat els graons de pedra originals i s’ha emportat per davant una rampa per accedir a l'església amb cadires de rodes que d’alguna manera s’haurà de reposar. O per la banda dreta, on ha rebrotat una olivera o pel jardinet de la banda esquerra. A la tardor també s’hi haurà de plantar un arbre que doni una bona ombra.
Algun d’aquells plàtans que es varen tallar ben bé podien haver estat aprofitats!.

Nespresso, second life



L’enginy troba recursos on els simples mortals veiem una deixalla. De les càpsules d’alumini del Nespresso, en surten uns penjolls, agulles de pit i arracades que fan furor aquest estiu. La de la foto és obra de la Dolors Xabé, sempre atenta a les noves modes i, en la pàgina de la mestra Lurdes Sais, elefantades, trobareu molts exemples de com passar l’estona fent manualitats amb la mainada. Alguns objectes tenen una segona llarga vida.

diumenge, 1 d’agost del 2010

El conte de la lletera



El projecte del centre de Visitants de Sarrià de Ter ja es troba en una fase més avançada. El Consell Comarcal ha licitat el projecte per tal que l’edifici estigui a punt per Nadal, ha sol•licitat el préstec per la quantitat que ha d’aportar el Consell Comarcal i negocia amb la Generalitat l’obtenció de les subvencions, sobretot amb el Departament de Cultura per poder fer l’espai expositiu permanent que te un cost estimat de 400.000€. Com que tots els interlocutors són del mateix color polític, és probable que a Cultura els sobrin aquests diners i els hi destinin, o que surtin d’algun altre Departament, ara que la Generalitat va tant sobrera. Coses més rares s’han vist sense estar pressupostades.

En el darrer ple del mes de juliol del Consell Comarcal es va aprovar el Reglament del servei del Centre de Visitants del Gironès i el projecte d’establiment del servei. De la lectura d’aquesta documentació, es desprèn que s’adreça al turisme d’interior, de la Catalunya Nord, del territori espanyol i d’Europa. La idea és preparar visites organitzades a grups programats (escolars, gent gran, tour –operadors) oferint una visita guiada amb diferents opcions: visita a l’espai museogràfic, visita+taller, o visita+taller+sortida/activitat exterior de descoberta del territori.

Aquests objectius s’acompliran si s’adreça bé als emissors dels grups, les escoles, els esplais i altres col•lectius, com els turistes. De fet, el pla de negoci es basa en la visita a l’espai museogràfic, que es preveu de pagament, per tant es fonamental per la viabilitat del negoci que aquest espai sigui atractiu. Ho pot ser en el cas de la visita al Centre de Visitants com a pas previ a una sortida guiada pel territori, ja que per si mateix, ni l’espai museogràfic ni l’entorn de Sarrià de Ter tenen prou ganxo pel nombre de visitants que preveuen.

En tots els projectes se sol presentar un pla de negoci per cobrir l’expedient. Com que fa anys em pentino cabells blancs, de números ja n’he fet i n’he vist molts, però sempre hi ha qui te capacitat per sorprendre’m. En el supòsit més simple, preveuen atreure 25.562 persones amb uns ingressos de 51.124€ per entrada, és a dir faran pagar 2€ per visitar l’espai del primer pis. Fins aquí res a dir. Si serà aquest nombre, superior o inferior, es deurà exclusivament a la seva gestió. L’estada Juvinyà de Sant Joan Les Fonts quan es va obrir el primer any, també es va fer pagar. Hi varen entrar 400 persones. Ara és un centre d’interpretació gratuït.

Allà on es pot riure de debò és en el càlcul dels ingressos per l’espai botiga i per l’espai gastronomia. Pel primer es preveuen uns ingressos de 25.562€, a un euro per visitant, i uns cànons (fix+ variables) de 16.278,10€. Quedarien per tant, per qui n’obtingui la concessió, 9.283,9€ per pagar el personal i els productes per vendre. A priori no sembla pas un bon negoci. Clar que si enlloc de 25.000 persones n’entren 75.000, llavors ja queden diners per comprar productes i pagar el personal.

A l’espai de gastronomia, l’ingrés previst és de 4,5€ per persona, d’uns 115.209€, amb un cànon (fix+ variables) de 30.751,45€ i aquí si han comptat amb unes despeses de 37.959,57€ que almenys serviran per tal que algú pugui servir el cafè. En l’escenari més modest, que entrin 25.000 persones, el concessionari haurà de pagar al Consell Comarcal la mòdica quantitat de 47.029,55€ per any, uns 3.919,13€ cada mes, per la utilització de només de 150m2. Segur que la llista de possibles candidats és enorme. Tal com estan les coses avui en dia, em sembla que aquests són preus del Passeig de Gràcia de Barcelona, ni tan sols els demanen al centre de Girona.

Però bé, sempre hi ha qui utilitza el condicional, el del conte de la lletera: si entra tanta gent a l’espai museogràfic, si compren això a la botiga, si es prenen un cafè a la cafeteria, obtindrem aquests diners i podrem pagar les despeses de manteniment i el personal. Recordeu com acaba el conte, a la lletera se li va trencar la marranxa i adéu somni!

Per sort, el mateix Consell Comarcal utilitza internet per fer propaganda de Gironès Terra de Passeig, una proposta ben encertada, amb un cost molt inferior al del futur Centre de Visitants.