divendres, 31 de desembre del 2010

Bon any 2011



Te’n adones que s’acaba l’any quan canvies de calendari. Els canvis físics es van assumint dia a dia i els canvis vitals, els més importants, els que ens han trasbalsat i ens han fet plorar, la pèrdua de persones estimades, familiars i amics, també l’assumim, però amb un deix de record i de dolor.

En termes econòmics ha estat un any difícil. Quan he recollit el calendari del 2010 de Caixa de Girona he pensat en el significat de perdre una entitat que havia estat tan segura i tan poderosa a casa nostra. De la pueril idea de poder mantenir-se tota sola, a la defenestració que han patit alguns amics treballadors, obligats a exiliar-se lluny dels seus còmodes destins. De la magnificència a la humilitat. Algun capitost que ha dimitit d’altes prebendes, però poca responsabilitat s’ha exigit, ni penal ni econòmica, als que varen ajudar a enfonsar-la. I la nostra societat, de memòria tan curta, els perdonarà i els acollirà en algun càrrec quan encara no hagin passat cinc anys. Aquest és un país de poc soroll, que se sorprèn quan un agafa un rifle perquè se sent enganyat per bancaires.

Els psicòlegs diuen que hem entrat a la fase de l' acceptació. Primer ens vàrem oposar a fer reformes, ja que nosaltres no en teníem cap culpa (directament) de la crisi. Ara no ens oposem, però encara no estem prou actius ni creem prou circumstàncies per un nou ordre econòmic. Mentre, cada dia ens canvien alguna cosa. Avui tanca l’oficina bancària on anaves a fer gestions, et varien la normativa comptable i legal, desapareixen departaments sencers tan potents com el de Medi Ambient, varien el càlcul de la pensió i ens quedem sense possibilitat de jubilar-nos als seixanta, donen un toc d’alerta a les Cambres de Comerç perquè s’espavilin, en fi...jo tinc la sensació que ja no controlem res i que rebem per totes bandes.

I de fet, coses tan simples, com que aquest any no s’editi un calendari genuïnament gironí, com que no es faci una revetlla popular amb grup musical en viu perquè la gent ho troba massa car, com que el cocooning i internet s’hagin instal•lat definitivament a les nostres llars per no marxar, et fan pensar que els temps no són tan complicats si ets prou camaleó per adaptar-te, prou anguila per moure’t en la incertesa i que, l’important no és jubilar-te als seixanta-set, sinó arribar-hi, i a ser possible, ben acompanyats. Que tinguem un bon any 2011.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Trencar el sostre de vidre

Entre els discursos d’aquests dies, molts de caire econòmic, vull ressaltar les veus de tres dones que han estat notícia: Núria de Gispert, Pia Bosch i Anna Corbella:
Núria de Gispert, nomenada el proppassat 16 de desembre presidenta del Parlament de Catalunya, primera dona en ocupar aquest càrrec, va fer un discurs reivindicant el paper de la dona a la societat, fragment que reprodueixo pel seu alt valor simbòlic:

"Permetin-me que, essent aquest un moment històric, dediqui unes breus paraules a totes les dones, que representen el 50 per cent de la nostra societat, i especialment a aquell moviment de dones que des de fa més de cent cinquanta anys han lluitat per assolir la igualtat legal i ho varen aconseguir. Estem lluny, avui, d'aquella societat en què les dones no tenien dret a vot, no aixecaven la veu en presència dels homes, no rebien la mateixa educació ni tenien accés a determinats treballs. Estem lluny d'aquelles lleis que no fa ni tan sols trenta-cinc anys permetien que les dones requerissin el consentiment del pare o marit per poder treballar, que la potestat sobre els fills l'exercís només el pare; la mare, la rebia quan es quedava vídua, i, per tant, més desemparada. La dona estava catalogada en el grup dels menors i dels incapacitats. Estem molt més lluny d'aquells sistemes jurídics primitius, fins i tot del dret romà dels orígens, on la dona passava de la tutela del pare a la del marit; si bé és cert que el nostre dret civil català al llarg de la nostra història contribuí decisivament a aixecar la posició de la dona catalana a la família i a la societat, a diferència del que es regulava al dret de Castella. S'ha dit que la separació de béns i el règim capitular han estat la constitució política de les cases catalanes i en elles les dones han tingut un paper primordial, així com el reconeixement de la seva plena capacitat.
Però som ara al segle XXI, i al segle XXI les dones comptem amb una imatge més forta quant a drets i participació en l'esfera pública. Però hem de seguir lluitant, assumint la diferència com a font d'igualtat, i hem de trencar el sostre de vidre, que no es veu però que impedeix assolir la igualtat real. El perill és no percebre que segueix mancant igualtat. Malgrat tots els canvis i els progressos evidents segueix mancant, sobretot, aquella igualtat, aparentment menor i quotidiana, sense la qual no hi ha llibertat, ja que el problema radica en com articular el món privat i el públic. I per això és necessari un canvi cultural i de valors. I això ho reclamem perquè representem el 50 per cent de la societat, i la nostra presència activa és necessària, pot aportar una visió de la vida diferent, ni millor ni pitjor, formes distintes de prendre decisions.
Aportem altres valors, més propers al dia a dia, més propers a les persones. Les dones estem acostumades a solucionar les petites coses de cada dia, a escoltar, a anar per feina.

Crec que avui és un moment històric que pot donar satisfacció i resposta a moltes de les nostres reivindicacions. Dedico aquesta part del meu discurs especialment a totes les dones de Catalunya i a les seves filles, i a les filles de les seves filles, perquè puguin, gràcies a la feina feta, arribar a trencar el sostre de vidre que ens impedeix assolir la igualtat real i perquè facin realitat el sentir i el contingut de les següents paraules, que posen punt i final a aquesta part del meu discurs: les dones, llevat d'alguns casos, no hem escrit la història fins ara, però volem escriure-la en el futur."



La gironina Pia Bosch ha estat nomenada alcaldable de Girona pel PSC. Pia és una infatigable treballadora en temes d’igualtat, però també ha destacat com a parlamentària per la defensa dels drets dels infants i dels més desfavorits. Regidora de Benestar Social amb Quim Nadal, delegada del govern de la Generalitat durant la presidència de Pasqual Maragall i parlamentària, és una excel•lent persona, política i professional que pot arribar a ser una molt bona alcaldessa de Girona.
Recomano una lectura del discurs que va fer las mitjans de comunicació, però sobretot, que feu un seguiment del seu bloc.:
“Beurem de les millors tradicions, del noucentisme regenerador, de l’energia generada en l’època de la transició. Ens inspirarem en la força i el vigor creatiu de les noves generacions que hem de saber incorporar al nostre projecte, i que són imprescindibles per seguir transformant la ciutat. Ens obsessionarem en donar les màximes oportunitats a tots els nens i nenes de la ciutat. Comptarem amb tothom, amb tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes, de tota edat i condició. Tothom és necessari. La ciutat ha d’estimular el millor de la seva gent”.


La regatista Anna Corbella es prepara per donar la volta al món amb el veler de GAES de la Barcelona World Race. La duríssima regata la farà conjuntament amb Dee Caffari, esportista britànica. Dues dones reptant els oceans, demostrant que l’esport també s’escriu en femení.

Preveiem un 2011 molt dur, però mercès a la força de les dones, d’aquest 50% de la societat que lluita contra la invisibilitat, per treballar per la igualtat d’oportunitats, ens en sortirem!.

En Josep Brugada ja te bloc



En Josep Brugada ja fa dies està escrivint a la xarxa, encara d’amagatotis, fent proves i una mica atemorit per la resposta que poden tenir els seus articles. El professor de llengua catalana de l’Institut d’Amer ha trobat en la història i la literatura l’espai on se sent còmode, sense deixar de banda la seva mirada crítica del polític que ha estat uns anys en la primera línea de la gestió pública. Bon viatger, persona culte, gourmet, amic, trobaria molts adjectius per definir-lo, però bàsicament, mantenim una estreta relació professional al col•laborar amb la revista Parlem de Sarrià i al haver coordinat (i escrit parcialment) el llibre Sarrià, el paper de la història. Hem passat junts moltes hores de treball i de recerca i també he pogut gaudir de la seva erudició en algun viatge familiar que hem fet plegats. La imatge de la foto, a la ciutat romana de Jerash, Jordània, és ben típica del professor despistat ampliant els seus coneixements d’arqueologia.

El seu bloc serà, de ben segur, una excel•lent mirada sobre la cultura i sobre l’actualitat de Catalunya, farcida de mots, girs i paraules que no sovintegen en l’espai internet.
Apunteu bé l’adreça i de tant en tant una ullada al blog “Els Plans de Panopeu El faristol d’en Brugui. Segur que hi aprendrem.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Homenatge a l'Anna M. Fornells


La portada de la nova revista Parlem de Sarrià, és un volgut homenatge a qui ha estat la nostra estimada bibliotecària dels darrers vint anys. Ja va ser tot un honor que fos la pregonera de la Festa Major, però, des del Consell de Redacció de la revista hem cregut que bé es mereixia una bona foto, ja que ella ha participat de la revista des dels inicis, amb la secció de novetats literàries, amb articles sobre l’activitat de la biblioteca, fent de mitjancera, recollint suggeriments, crítiques i lloances, sent en moltes ocasions, la nostra representació cara al públic. Fidel col•laboradora i incansable treballadora, encara ara, ja jubilada, la trobareu, tan atrafegada com sempre, presentant la seva substituta, mostrant al públic la nova biblioteca, auxiliant a buscar els llibres entre els prestatges. Com va dir en el pregó, es jubila de la feina, però no dels llibres.

La revista 74 tracta de les activitats del tercer trimestre 2010 a Sarrià de Ter, el festival Emergent, la Festa Major, el Critèrium, articles d’opinió i de cultura i, al dossier d’història, la conferència que va fer el professor Enric Saguer per la diada sobre la masoveria catalana. Un article ben il•lustrat amb fotos antigues sobre el transport a Sarrià de Ter, la família Oliveras “can Rosari”,redactat per Xavier Maluquer, i també trobem les col•laboracions de les escoles, dels monitors de l'Esplai, així com la del metge Emili Marco que ens parla de la dispèpsia, i per fer-nos dentetes, un viatge meravellós al Machu Pichu pel camí Inca.
Espero us agradi.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Un blog analògic


He penjat un cartell a la porta de casa. De fet és el segon Saps que..? que informa als veïns de diferents temes del poble. El primer anava sobre el Centre de Visitants, i deia el què en aquest blog m’heu sentit queixar-me en infinitat d’ocasions. Aquest segon Saps que...? va adreçat als veïns del barri. Resulta que en el ple del 30 de novembre, l’equip de govern va aprovar inicialment la reforma de la 3a fase del carrer Major, i segons els plànols, en la rotonda de can Rebugent s’hi erigirà una lluminària, disseny de l’artista Domènec Fita de grans dimensions, atès l’espai on s’ha d’encabir. En el ple, vaig formular diferents queixes, referent a què no s’havia informat als veïns, al cost excessiu de la lluminària (62.000€) i a la idoneïtat de l’emplaçament. D’aquest projecte n’ha parlat en Roger Casero en el seu blog.

En una reunió de l’Associació de Veïns de Sarrià de Baix, vaig demanar si es sol·licitaria aquesta reunió pels veïns afectats per aquesta obra i la resposta fou que ho decidirien després que l’Ajuntament els donés la informació. No estic d’acord amb aquest tipus de democràcia delegada que acumula informació i se la reserva. Una associació de veïns ha de tenir clar que es deu als veïns, no només als socis, i que el prioritari és la informació, no la dinamització del barri. Una altra cosa són les associacions culturals i de lleure.

Arribat en aquest punt, en què l’Ajuntament no reuneix als veïns (fins a dia d’avui), l’Associació de Veïns tampoc, passa el temps, ningú s’assabenta de res i poca gent llegeix els blogs digitals, he optat per utilitzar el sistema més antic de tots, un ban al tauló d’anuncis. Com que és un iniciativa particular, l’he penjat a casa meva.

Sembla ha aixecat polèmica i força gent s’ho llegeix. Des de Ràdio Sarrià varen penjar el primer Saps que...?, també em varen entrevistar, i l’altra dia vaig empaitar in fraganti al primer tinent d’alcalde que anava per fer-li una foto. (Del primer també en va fer una, que el varen veure..) A Sarrià de Ter, hi ha moments que són ben còmics.

Dades de l'escultura: cub de 1,5m.x 1,5m. de base per 9 metres d'alçada. Feta de corten i vidres emplomats, disseny de l'artista Domènec Fita. Cost de construcció: 62.000 euros.


dilluns, 13 de desembre del 2010

La Biblioteca de Manuel Martin Madrid


A Sarrià de Ter hem inaugurat una nova biblioteca, un excel•lent espai que acull el fons de l’antiga del carrer Major i conserva el nom de l’artista sarrianenca Emília Xargay.

Una inauguració com la del diumenge bé es mereix una festa, xocolatada, acte infantil, pica-pica i la presència de les autoritats, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras i el president de la Diputació, Enric Vilert, a més dels membres del Consistori de Sarrià de Ter. El millor de tot, ha estat la magnífica acceptació de la Biblioteca per part dels sarrianencs i sarrianenques, que no han estalviat elogis.

Un equipament com aquest no és fruit d’un any i en porta uns quants de gestació. L’ideolèg va ser en Manel Martin Madrid, l’arquitecte que al final ha aconseguit finalitzar l’obra. Quan en Manel estava contractat per la Immobiliària Perú, va convèncer l’alcalde Josep Turbau per destinar l’espai de l’equipament i l’aprofitament mig del sector Cobega per fer un Centre Cultural, principalment una nova Biblioteca. Parlem de l’any 2002, o abans, ja que el 2003, quan jo vaig entrar a l’Ajuntament, ja vaig rebre l’encàrrec de treballar amb en Manel per donar contingut al Centre Cultural. En Manel també va pensar en un auditori, ja que en l’edifici de primera línea de l’Avinguda de França hi havia un espai, sense columnes, que permetia un auditori de petita capacitat. Amb aquestes premisses es va començar a treballar i a superar entrebancs. Immobiliària Perú va vendre els terrenys a Acciona i aquesta constructora va resultar ser un ós. Problemes amb el conveni, amb les mides de l’auditori, amb l’alçada de les plantes, qüestions importants que es varen anar resolent.

L’any 2007, quan vaig deixar l’àrea de cultura, el projecte es trobava en fase d’execució, amb dos dels equipaments, l’Auditori i la Biblioteca que tenien els projectes executius acabats i el finançament pràcticament resolt. Així, en el PUOSC del 2003, la Generalitat va pressupostar 317.000€, en l’exercici del 2007, l’Ajuntament va pressupostar 500.000€ per inversió, destinats finalment a la Biblioteca; la Diputació s’hi va afegir més tard amb 270.000€, que els pertocaven per pertànyer al Servei de Lectura Pública de Catalunya i el demés, fins arribar als 1,6 milions d’euros són el que ha aportat Acciona en concepte d’estructura i de compensació per tancaments exteriors. HI havia també una subvenció per l’Auditori de 357.000€ del PEC que l’Ajuntament no ha sol•licitat (o ha perdut) per no haver tirat endavant el projecte.

Després dels parlaments de les autoritats, sobretot de l’excel•lent conseller de cultura Joan M. Tresserras, el qual feia segurament la seva darrera inauguració, hem entrat a veure la Biblioteca. En Joan Bussó, l’arquitecte col•laborador de Manuel Martin, s’ha estranyat que no hagués vist l’interior. Mai vaig estar convidada a cap visita d’obra, però tenia els plànols molt apamats i confiava que el projecte executiu, tal com havia estat dissenyat, es portaria a terme.

Dins, tot està com s’havia previst, molt millorat amb la decoració, el mobiliari i el disseny del logotip que simbolitza la signatura d’Emília Xargay. Els prestatges, mig buits o mig plens, llueixen les obres noves que l’Anna M. Fornells tenia encaixades i que ens demanaran estones per anar descobrint tantes novetats. La llum, a l’hora del migdia, omplia a pleret tota la Biblioteca. La magnífica il•luminació natural és un dels grans encerts d’aquest equipament, sobretot el finestral de la planta baixa que dóna a l’Avinguda de França i que convida a seure, llegir, badar així com és un encert l’obertura que dóna al Sud, a la Plaça Catalunya.



En aquests darrers anys s’ha treballat de valent en l’execució de l’obra, el control, la selecció dels materials, i en anar superant els esculls que tota obra presenta. L’alcalde ha felicitat el personal de l’Ajuntament pel trasllat i l’esforç en deixar-ho tot a punt de revista, felicitació a la qual també m’hi vull afegir, ja que ha estat una feinada.

El protocol va situar a Cristina Alsina, representant-se a si mateixa, ja que el Consell Comarcal no ha posat un euro en aquest equipament, on s’havia de situar l’arquitecte Manuel Madrid. Ja sol passar això, es dóna més importància als polítics que a les persones que han treballat. En Manuel tampoc va tenir ocasió de parlar, perquè l’alcalde no ho devia considerar adient. I en Manel en te moltes de coses per dir i explicar i creieu-me, al seu costat s’aprèn molt.

Em sap greu no s’hagués iniciat abans l’obra i no s’hagués començat per l’auditori; també em sap greu haver perdut els 863 m2 que s’han regalat al Consell Comarcal i que complementaven la Biblioteca, ja que ara no es podran fer ni exposicions ni gaires conferències. Però, com que de moment hem de gaudir del que tenim i esperem arribin millors temps (en altres paraules, que el projecte del Consell Comarcal sigui un fracàs i retorni l’equipament al poble), el diumenge ha estat un dia molt feliç, perquè finalment, el somni d’en Manel, el seu projecte de Centre Cultural per Sarrià de Ter s’ha començat a complir, dotant-nos d’una Biblioteca moderna, elegant i molt funcional.


Gràcies Manel

dissabte, 11 de desembre del 2010

Mercats



El dimecres, dia de la Puríssima Concepció, em vaig llevar com sempre a quarts de set. Encara que era festiu, no vaig poder fer el mandra perquè sota casa s’hi instal•la el mercat i abans de les set, ja arriben els primers camions dels marxants i, si no trec el cotxe del garatge, després no puc sortir. Els mercats d’entre setmana, al parer de l’Àngel Garcia, pagès i paradista, membre actiu del consell de la revista PdS, tenen poc públic i poc negoci, no així els mercats de dissabte i diumenge. Sempre em posa per exemple el que val la mongeta verda al mercat, uns cinc euros el quilo, i el que val congelada al supermercat, no més d’un euro i mig. Per més que considerem que la verdura fresca del nostre entorn és la millor que podem consumir, el que més ens convé per la nostra salut i perquè els pagesos puguin viure de la terra, el factor preu mana.

Aprofitant la festivitat, una colla vàrem anar a caminar pels volts de Sant Miquel de Campmajor. En Josep Estarriola, pagès i pintor, ens va preparar una ruta per sota Sant Patllari. En Josep ja no te l’explotació de vaques lleteres perquè no li era rendible. Manté les terres, curosament sembrades, uns bons camps per horta, animals per l’autoconsum i viu de la pintura i de la jardineria. En Josep tampoc pot fer de pagès ni competir amb les grans explotacions ramaderes i, tip de perdre-hi, ho ha deixat córrer.

Mentre al nostre voltant tothom te una referència del què significa per ell el mercat, quina és la seva competència, quina és la seva especialitat i a quin consumidor pot vendre, els mitjans informatius ens bombardegen amb la tirania “dels mercats”, les tensions dels mercats de divises, de les borses, dels diferencials del deute espanyol amb l’alemany, etcètera. Parlen dels mercats, com si realment ho fossin, quan del que es tracta és de fer apostes sobre un valor per veure si s’enfonsa i enriquir-se. Qui vol comprar per tenir una rendibilitat segura i per obtenir un dividend, compra quan li convé pel preu, no juga i ataca un país per veure si fa pujar el tipus d’interès. Aquests són mercats falsos, especulatius, poc transparents, però que ens afecten i com. Algunes informacions diuen que quan el preu del deute públic arribi al 7%, Espanya haurà de deixar l’euro. Imagineu-vos per un moment què serà de la nostra economia, havent de retornar tots els préstecs en euros i cobrant en pessetes....em ve calfred.

Per la tarda, vaig anar a desar el cotxe que havia deixat al carrer, ja que en tornar de la matinal, els marxants tot juts desmuntaven. Prop del cotxe, un noi jove, molt jove, d’edat d’estudiant de FP, amb una bicicleta, furgava dins dels contenidors d’orgànica que l’Ajuntament posa prop del mercat. Tenia en una caixa un petit botí de pomes i fruita macada. Me’l vaig quedar mirant una bona estona, palplantada: tan jove i ja pidolaire o ni-ni o okupa, o desocupat per la crisi i els mercats financers.
Moltes coses no rutllen, tampoc els mercats tal com els hem entès sempre, però està sent habitual veure gent furgar dins dels contenidors.

dimecres, 8 de desembre del 2010

La font del molí d'en Xuncla



Adif no te pressa. Després d’haver-nos deixat sense la font dels tres brocs que rajava del bell mig de la riera Xuncla, es va comprometre a construir-ne una de nova, amb aigua d’un pou de nova planta que ha obert prop del molí.

Una nova estructura de corten, s’erigeix al llit de la riera. Falta encara que hi arribi en fil elèctric perquè pugui anar el polsador i ja estarà llesta per inaugurar. El disseny de la nova font és elegant, bonic, és l’emplaçament el que em fa dubtar de la seva durabilitat.



En aquest indret les rierades són freqüents i a menys que la instal•lació elèctrica es prevegi submarina, que resisteixi un aiguat, a la primera llevantada, la font farà glu glu.





L'escut inidcador del molí d'en Xuncla no ha ressistit ni l'humitat ni les bretolades.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Fiscalitat i Programes electorals



El dijous 18 de novembre, vaig haver d’escollir entre moltes cites. Al matí estava convidada a un esmorzar amb Carme Capdevila, cap de llista per ERC a Girona, invitació que vaig declinar ja que a aquella hora, a les 9, ja he ben esmorzat i treballo. Per la tarda, Marina Geli feia una reunió amb dones empresàries i la Mònica Gironès havia insistit que hi acudís. Em coincidia amb una sessió d’actualització fiscal preparada per Planning i Bellvehí i havia confirmat la meva assistència. O sigui que vaig triar estar per la meva feina i vaig deixar de banda la propaganda electoral.

La jornada consistia en repassar les diferents novetats fiscals que es poden aplicar en aquest exercici i les que es preveuen en la llei de pressupostos generals de l’any vinent. Al meu costat seien dos nois joves, més joves que la mitjana, que seguien amb interès la pantalla. Va arribar el torn de l’IRPF, quan es va comentar l’augment de l’escala autonòmica que en el cas de Catalunya, s’ha augmentat en 2 punts per les rendes superiors a 120.000,20€ i en 4 punts per les rendes superiors a 175.000,20€. Això significa que, ja que Catalunya te potestat sobre el 50% recaptat de l’IRPF (gràcies al nou Estatut), per les rendes de més de 175.000€, s’aplicarà un tipus marginal del 25,5% més un 23,5% de l’escala estatal, la qual cosa fer que alguns contribuents paguin un tipus marginal del 49% de la seva renda. La parella del meu costat esbufegava.

Després va ser el torn dels increments en els impostos cedits, del 7 al 8% en el cas de transmissió d’immobles o del 1 al 1,2% per actes jurídics documentats. També les novetats en l’Impost de Successions i Donacions, on s’han augmentat les deduccions dels causahavents per mortis causa per cada grup parentiu i que, tal com es va poder veure en diversos exemples, pels casos de patrimoni habituals, d’habitatge familiar, segona residència i comptes d’estalvi, a partir del juliol del 2011, la tributació serà pràcticament nul•la. On es manté significativa és pels casos de patrimonis elevats, de més de 2 milions d’euros de base.

Els nois que seien al meu costat, ja s’enfilaven per les cadires. Vaig pensar que haurien patit quan Josep Borrell era ministre d’Hisenda, en la lluita per fer aflorar les grans fortunes i perquè tothom adquirís l’hàbit de fer declaració. Des de llavors hi ha més cultura fiscal, i una ja sap que si no hi ha ingressos, tampoc hi pot haver gaire despesa. L’estat del benestar se sustenta en aquest difícil equilibri de pagar per renda, per Iva, per societats, per successions, per transmissions, per bens immobles, fins el límit que els fiscalistes estimen pot haver evasió cap a paradisos fiscals.

Augmentar la tributació de les rendes més elevades, gairebé no és significatiu en termes de recaptació, és una mesura de cares a la galeria, ja que es recapta molt més no actualitzant les bases de l’IRPF per la inflació que augmentant els tipus. Però d’aquesta “subtilesa”, amagada en cada llei de pressupostos, poca gent se’n adona i això que afecta a la majoria de les rendes mitjanes.

L’endemà, els diaris parlaven altra vegada de les eleccions. Santi Vila, cap de llista per CiU advocava per una reducció d’impostos per reactivar l’economia, baixar les rendes de més de 125.000 euros, vaig pensar, els votants de la dreta. Alicia Sánchez-Camacho demanava que dels bons “patriòtics” es destinés una paga extraordinària als jubilats catalans, uns diners destinats a cobrir el dèficit i la senyora se’ls gastaria amb despesa no pressupostada, és a dir, creant encara més dèficit. En Joan Herrera que augmentaria el nombre de funcionaris per fer disminuir l’atur, també enginyós.

Se’ns rifen. No hi ha marge ni per baixar impostos (atenció s’acosta una altra pujada de l’Iva) i tampoc hi ha marge per més despesa, sinó que s’ha de reduir i portar un control molt rigorós de tota l’administració pública.
Aniré a votar, perquè se que guanyi qui guanyi, el govern d’entesa d’esquerra o el govern de dreta, només podrà fer un tipus de política: austeritat.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Atlas paisatgístic de les Terres de Girona


Pont d'en ventura (Pont Major) de Tomàs Colomer. 1930

Pels volts de Fires, s’han inaugurat nombroses i bones exposicions, les quals, es poden veure ara sense l’atabalament de les festes gironines. Al Museu d’Art, trobareu les exposicions sobre Ramon Martí Alsina, amb els treballs previs i detalls de com es gestà el quadre “El gran dia de Gerona” peça que es pot veure a l’auditori Josep Irla del nou edifici de la Generalitat de Catalunya. Al mateix Md´A, la d’en Narcís Comadira; al Museu d’Història, a l’Institut Vell, l’antològica del polifacètic Carles Vivó i al Col•legi d’Arquitectes, l’exposició sobre els 100 anys de la Farinera Teixidor. A la Fontana d’Or, l’exposició fotogràfica d’Agustí Centelles que el 2006 va comissariar Miquel Berga per la Virreina a BCN i, a la casa de Cultura, la col•lecció de quadres gironins que serveixen per il•lustrar el llibre “Atles paisatgístic de les terres de Girona”, editat per la Diputació de Girona.

Aquesta exposició es fa conjuntament amb altres set seus, on es poden veure els quadres de cada comarca: fins els 8 de desembre, al Museu Comarcal de la Garrotxa d’Olot, al Museu Etnològic del Montseny i a la Casa de Cultura de Girona; fins el 12 de desembre al Museu Darder de Banyoles; fins el 9 de gener, al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, al Museu Cerdà de Puigcerdà i al Museu de l’Empordà de Figueres. A Ripoll, la biblioteca Lambert Mata tanca el proper 27 de novembre.

Els quadres exposats a la Casa de Cultura són un recull de les obres de temàtica genuïnament gironina, dels millors pintors de cada època. Així es poden veure obres de Santiago Rusiñol, Francesc Gimeno, Prudenci Bertrana, Oleguer Junyent, Fidel Aguilar, Josep Aguilera, Joan Orihuel, Domènec Fita, Jaume Roca Delpech, Jesús Portas, Eduard Vila i Fàbrega, Isidre Vicens, Emília Xargay, Enric Marquès, Montserrat Llonch, Mercè Huerta, Pere i Josep Perpiñà, Enric Ansesa, Quim Corominas, i Narcís Comadira, entre d’altres pintors potser menys coneguts que els que he relacionat.

El llibre, a cura de Mariona Seguranyes és una bellíssima edició on es troba, a més de la reproducció fidel dels quadres, una síntesi de la trajectòria artística de cada pintor, situant-lo dins el corrent artístic de la seva època. Així, del quadre “Pedret” de Francesc Gimeno, que serva la família Corominas de Banyoles, el qual és en relaitat una vista sobre el Pont Major, diu Glòria Bosch “som davant una composició feta de taques de color grisoses i terroses, molt propera a un postimpressionisme, propi d’un Vincent Van Gogh”.

L’exposició és excel•lent, però el llibre, és una autèntica meravella, un treball de fons amb ànim de recuperar i catalogar obres i artistes que d’altra manera passarien desapercebuts, o potser oblidats massa aviat.





L'Onyar i Pedret d'Emília Xargay. 1945

dissabte, 20 de novembre del 2010

Bolets de la terra baixa


Santi Boronat Esparreguera, cuiner del Celler de can Roca.

El Club excursionista de Sant Julià de Ramis organitza cada any al novembre, i en van onze, una diada del bolet que comença amb una cacera als boscos de Palol de Revardit. La recollida de bolets, bons i dolents, serveix per fer-ne una exposició de més de 160 exemplars, degudament classificats, que alimenta la nostra curiositat i coneixement micològic. L’estrella d’aquesta tardor en els boscos de la comarca del Gironès, la terra baixa, ha estat la farinera borda, una amanita metzinosa causant de gran mortalitat entre els neòfits i boletaires aprenents, segons el micòleg que ens va instruir en la xerrada de la tarda del dissabte. Altres bolets protagonistes varen ser les cogomelles, les sabateres, els moixins i ceps (propi de les terres altes), els rovellons i pinetells, les cualbres i els escarlets, vermells, grocs i blancs. Curiosament, d’alguns d’aquests bolets se’n ha perdut la tradició de recollir-los, però són excel•lents i bons acompanyants dels platillos.

En una excursió amb els amics del CESJR, el tram del GR-92 de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, ens vàrem trobar amb multitud de boletaires. Aquell és el regne del pinetell, si tens temps per entretenir-te i endinsar-te al bosc, però nosaltres tot fent camí, vàrem trobar rossinyols de pi i sabateres, una variant de la llengua de bou. En un lloc més humit, amb l’Anna Ribas ens vàrem encaterinar de dos exemplars de mataparent de cama roja, grossos i ben plantats, que tothom ens deia eren verinosos per la seva tendència a tornar-se blaus. El micòleg, els llibres i internet ens han donat la raó, que són tan bons com els ceps, però la llegenda popular aconsella deixar de banda els bolets liles i els que es tornen blaus.

Al capvespre, els hobbits de Sarrià i Sant Julià, amants de la bona cuina i habitants de la terra baixa ( no mitja), vàrem tastar les diferents propostes dels restaurants de la zona: una amanida tèbia de bolets amb base d’escarola, carn de perol amb gírgoles, “quiche” de bolets i formatges, vedella al cava amb barreja de bolets, pota i tripa amb cigrons i bolets, paella de bolets amb pollastre i croqueta amb bolet sorpresa i de postres, una assortiment del jove pastisser Narcís Llausàs, que consistia en un bolet de massapà en forma d’amanita muscaria, torró de nata i nous en un llit de xocolata i un a mousse de tres xocolates. Un bon fi d’àpat, que va resultar una delícia i una invitació per tornar-hi l’any vinent.

El diumenge al matí, davant la plaça del centre cívic hi havia el mercat del bolet, amb tallers i venda de bolets. Dins, els participants del concurs de plats cuinats, anaven deixant les seves receptes, mentre el jurat ja es disposava a avaluar el plat més original, el que oferia una millor presentació i el premi especial del jurat. Un dels membres del jurat, en Santi Boronat, cuiner del Celler de can Roca, va ser protagonista de la demostració culinària que va aplegar a una multitud de cuiners i cuineres casolans amb ganes de conèixer noves receptes. En Santi, el fill de l’Angelina Esparreguera, va cuinar, in situ, una escuma de ceps amb ous “poché” i un rap a la planxa amb un escabetx de bolets, la recepta del qual us transcric perquè és deliciosa i senzillíssima de fer. Bon profit!

Rap amb escabetx de bolets:
Ingredients:1kg. De boltes variats (ceps, pinetells, rovellons, rossinyols, trompetes de la mort--)
8 escalunyes o 2 cebes de Figueres
1 pastanaga
8 dents d’alls
1 fulla de llorer
1 branca de romaní
1 branca de farigola
Pebres (negre, blanc i rosa en gra)
Oli d’oliva
Vinagre de xerès
2 cuetes de rap
Sal
Elaboració: Netejar i racionar el rap
Netejar i racionar els bolets
Pelar les escalunyes i els dents d’all, pelar la pastanaga i tallar a rodelles.
Posar un recipient amb un xic d’oli quan estigui calent afegir els alls, la pastanaga i els escalunyes, deixar daurar una mica.
Afegir els bolets, les herbes, els pebres i la sal
Posar oli fins que quedi gairebé cobert
Deixem coure a foc molt baix uns 30´ .Afegir un raig de vinagre i deixar coure uns minuts més.
Posar a coure un rap a la planxa.
Servir els bolets junt amb el rap.
Consells:
L’escabetx de bolets millor fer-lo un o dos dies abans. Podeu guardar-los alguns dies a la nevera.
Podeu servir l’escabetx fred o calent, complementant una amanida, d’aperitiu o acompanyant carn o peix.


L'autor de les fotos és en Joan Ribot

diumenge, 14 de novembre del 2010

Campanya a contracor



M’havia fet el propòsit de no assistir a cap míting ni presentació de caire electoral però no vaig considerar que els candidats al Parlament de Catalunya, en aquesta campanya, fan política de proximitat i te’ls trobes a taula.

El divendres tenia reunió del consell executiu de Pimec, que se celebrava a la seu de l’empresa Progust de Riudellots de la Selva. La reunió començava una hora abans per poder visitar les instal•lacions on s’elaboren els productes derivats d’ànec i oca, la marca Imperia. A la visita ja s’hi va apuntar Gabriel Casas, alcalde de Fornells de la Selva i candidat en les llistes per CiU i al dinar el també doble candidat a l’alcaldia de Girona i al Parlament, Carles Puigdemont. El dinar, tot sigui dit de passada, va ser una degustació dels excel•lents productes que fabrica Progust: pernil d’ànec, micuit, foie trufat amb trompetes de la mort i cuixa d’ànec confitada. Una selecció acurada del gerent, Jordi Serra, acompanyat amb un vi de Siurana d’Empordà.

Després va arribar l’alcalde de Figueres i parlamentari, Santi Vila, cap de la llista electoral al Parlament per CiU a Girona, acompanyat de dues persones. Crec que Santi Vila només coneixia al president de Pimec de Girona, Iñaki Frade, i no comptava amb la “tropa” del darrera. El candidat va anar explicant parts del seu programa, la defensa del corredor mediterrani, l’obligada austeritat pressupostària, la defensa de la marca Girona- Pirineus-Costa Brava, sense oblidar la marca Barcelona, tot deixant anar mitges veritats i mitges mentides com que Girona som el 10% de la població catalana i hem rebut un percentatge inferior en inversions, cosa que va rectificar més endavant quan va reconèixer que el gruix de les inversions de la Generalitat de Catalunya han estat per la L-9. Pel demés obvietats i parlant de temes que no vénen al cas.

Algú va treure la qüestió de l’Iva reduït pel sector turístic, cosa que va confirmar que demanaríem i que també he pogut llegir a la premsa. Demanar a on?, Que jo sàpiga, l’Impost sobre el valor afegit és competència del govern espanyol, una llei del Congrés, supervisada per la UE, no és una llei del Parlament de Catalunya. El sector turístic ja te un Iva del 8% per allotjament i restauració, ara el volen superreduït del 4%? Què esta prometent CiU, si només podrà exercir la seva força quan al Congrés sigui decisiu i, si quan en te l’oportunitat, com en la negociació dels pressupostos pel 2011, s’ha negat a donar-los suport?. Em penso que els polítics es creuen que els ciutadans som llecs i que en campanya tot s’hi val.

Un parell de coses el varen deixar descol•locat: una que molts empresaris estem a favor de treballar per la independència, sobretot a treballar per no dependre tant del mercat espanyol i dues, que estem a favor d’una nova llei electoral que permeti escollir parlamentaris amb independència del partits, és a dir, gent del territori, escons independents de les directrius d’un partit. No es trobava en un territori conegut, crec. Mentre parlava Santi Vila, Carles Puigdemont enviava notes al twitter pel mòbil.

Poc temps ens va quedar per la nostra reunió. A la propera ja tindrem nou President, i tot seguirà si fa o no fa. La Generalitat de Catalunya amb pocs recursos per fer polítiques actives d’ocupació, de foment de l’emprenedor, d’ajut a les empreses i amb pocs diners per fer R+I, amb obligacions d’inversions descomunals per acabar com la L-9, amb molta feina a fer a casa seva, la millora de la funció pública i l’augment de la productivitat de la seva pròpia administració i amb l’exigència de reducció del seu dèficit.

El que no diu CiU és amb qui pactarà, cas de no obtenir majoria, tal com preveu l’enquesta del CIS. Amb el PP, amb ERC o amb el PSC? Vet aquí la qüestió.

divendres, 12 de novembre del 2010

Un senyal de prohibició poc respectat






Conductors de camions i cotxes que provenen del Pont de l’Aigua fan cas omís del senyal de prohibit girar a l’esquerra i entren al carrer Josep Flores, encara que hi hagi cons vermells al terra que els barrin el pas.

La policia municipal de Sarrià de Ter ha proposat plantar pilones verdes de plàstic al bell mig del carrer per fer més visible la prohibició, però el govern vol i dol i pel camí ja portem uns quants cons mòbils extraviats.
Va sent hora de ser més contundent, ja que aquest gir és perillós i la prohibició és d’allò més lògica, si és que existeix una voluntat real d’ordenar el trànsit i estalviar-nos accidents.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Si alguna cosa pot sortir bé, sortirà bé



Aquest és un eslògan optimista de l’empresa de missatgeria Enviália, que mostra a les seves furgonetes. La popular llei de Murphy per contra, diu que si una cosa pot sortir malament, segurament sortirà malament. De totes maneres, Murphy era també un optimista, ja que va predir que UNA sola cosa podia anar malament, no tantes….

diumenge, 7 de novembre del 2010

Del caldàrium al calvàrium



Un amic geògraf, blocaire de referència, em va comentar que havia llegit la noticia del caldàrium de Sarrià de Ter i que li semblava bé la promoció que es feia del poble amb el passat romà. En aquella breu conversa vaig discrepar, ja que per bé que la bassa d’aigua tèbia presentada a la premsa era un bon invent si es lligava amb un circuit esportiu, allò no tenia res a veure amb unes termes romanes i no es podia barrejar amb la vil•la romana de forma tan lleugera.

El cas és que, si bé algun patrici del poble ha tingut oportunitat de remullar-se davant TV3, la plebe sarrianenca ha batejat la bassa com el “rentapeus”. Per més inri, no ha superat la prova del nou i, lluny d’inaugurar-se, la bassa presenta un estat força lamentable. Bé per causa de la bomba, del programa electrònic que marca la cadència de bombeig de l’aigua calenta o bé perquè els sobreeixidors són insuficients, l’enginy no ha funcionat i en més d’una ocasió l’aigua ha inundat els voltants. Ara és només una simple bassa on, d’aquí a poc hi podrà criar el mosquit tigre.

La premsa ens va obsequiar l'octubre amb una altra notícia sobre la plaça de can Nadal, malmesa per les obres del TGV. El projecte de reconstrucció i arranjament de la zona, ideat per l’arquitecta Mercè Corominas, contempla un espai on es preveu un jardí botànic amb les espècies pròpies que fan servir les ratafiares: marialluïsa, menta, saüc, farigola, tarongina, herba de St. Joan, poniol, magrana i alguna noguera, suposo, ja que la base de la ratafia és l’aiguardent amb les nous verdes.

La llista d’herbes aromàtiques pot ser interminable, ja que cada ratafiare te la seva pròpia recepta. La premsa destacava aquest titular i al cap de poc dies uns amics ja em comentaven, “que bé, que tindreu un museu per fer tastets de ratafia al poble”. Amb tanta informació sobre els romans algú trobava a faltar al déu Baco.

Al costat de la notícia sobre el jardí, on les ratafiaries mandroses (o els ratafiares mandrosos), podran espigolar les herbes que els facin falta, n’hi havia una altra de molt més important: l’Ajuntament encara no compta amb el projecte d’Abertis sobre l’accés a Sarrià de Dalt, si aquest es podrà fer sense haver de passar sota els pilars de l’autopista, com succeeix ara. Aquest projecte, que alguns (sempre els mateixos, el grup municipal del PSC) demanàvem es fes conjuntament amb el projecte del pou d’emergència del TGV, encara no està llest. I els veïns, amoïnats, ja es veuen els camions i les obres al damunt i presagien un calvari de pols i soroll, sense veure si realment es millorarà la zona.

El poble és a punt d'un canvi de fesomia, amb la desaparició de les cases del carrer del Bosc, amb un trinxament de nou del barri de Sarrià de Dalt com va succeir els anys 70 i alguns, periodistes i governants s'entretenen amb les floretes.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Els Pulpopop ja tenen premi



En Pulpo (Edgar Massegú) i en Pop (en Pau Boïgues, o és al revés?) han quedat finalistes del concurs del Sona9 que organitza l’emissora IcatFm, amb les seves conegudes cançons, però molt més ben arranjades musicalment: “La Figuera de la Saliva”, “Cuit, ben cuit”, “Vull voler volar”. L’entrevista del productor Miqui Puig a Catalunya Ràdio els deixa pels núvols. La parella d’artistes de La Cellera i Sarrià de Ter ( de Ter en Ter), actuarà el proper dimecres 9 a la sala Bikini de Barcelona en competència amb els grups Blaüe i la Iaia. Guaiteu el vídeo i veureu el goig què fan!


Els Pulpopop varen actuar per la Festa Major del 2009 a Sarrià de Ter i després els vaig entrevistar per la revista Parlem de Sarrià:
Els dies i els temps tenen els temps i els dies comptats”. No et deixen indiferent les lletres del nou grup de pop, conegut per ara com Pulpopop, que vàrem tenir oportunitat de sentir, per la Festa Major. Sòlid, amb la base musical dels dos components i amics, en Pau Boïgues (1985) de la Cellera de Ter i l’Edgar Massegú ( 1986) de Sarrià de Ter, estudiants al taller de músics de Barcelona i també components del grup Rom Candela, el nou grup es mostra trencador amb unes lletres que et fan parar l’orella.
L’Edgar ha rescatat alguns poemes de quan treballava a la llibreria 22 i que en Ponç Puigdevall va animar a publicar. No li ha fet cas però s’ha posat a cantar-les, amb la seva peculiar veu esquerdada. Els primers assajos ha recuperat les lletres del calaix, però amb el temps, ha anat escrivint lletres per la formació, sempre perfilades per en Pau, seguint el seu ritme musical. Defineixen el seu estil com pop d’autor i hi ha qui li troba un aire a l’Adrià Puntí.
Ara són un duet, es defineixen un format anticrisi. En Pau toca la guitarra, l’Edgar la bateria i s’ajuden amb una loop station, que dóna més consistència al conjunt. Han actuat en sales petit format, com el cercle de Girona i al cafè Voila de Manresa. Tenen previst participar en el festival de poesia eròtica de can Ninetes, presentant dues cançons, una la Figuera de la Saliva, la vàrem escoltar al concert de Sarrià de Ter i es troba en la maqueta del seu primer disc, Cuit, ben cuit.
Tenen lletres transgressores, eròtiques, d’altres per sordmuts, o del càncer de mare ( de mama), però també fan alguna versió dels Beatles, la cançó octopus garden del Ringo Star, que han rebatejat com pulpopop garden. “les cançons i la gent et porten a un lloc inesperat i t’has de deixar portar” .
A l’escenari vesteixen un look militar, guerrera, ulleres fosques, barrejat amb una samarreta naïf que ens indica la seva voluntat de mantenir-se joves. Assagen en una habitació dins d’un garatge, aïllats de l’exterior, concentrats només amb el ritme de la música. Al local hi penja un quadre de l’Edgar, de quan pintava, o de quan s’expressava amb la pintura. La relació amb l’art no l’ha perdut, ara la mantenen amb la música, també amb l’escenografia o el teatre que fan dalt l’escenari: Música + Art
Al sortir em fixo en un cartell: “Es pot ignorar al públic, però si estàs espiritualment connectat (mentre toques) amb la pròpia ànima i la dels músics conjunts aleshores estàs amb la gent, amb el públic”. El text és de l’Edgar i en Pau el subscriu i es posa a tocar....Donaran a parlar aquest parell.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Cogomelles, caquis i crisantems



Tornen amb força els costums per la tardor i les sortides a muntanya s’alternen amb breus estones per buscar bolets i castanyes, arreplegant tot el que trobem pel camí, com les dolces cireres d’arboç. El diumenge 24 el Grup Muntanya Sarrià organitzava una castanyada al seu Cau després d’una collita prèvia, aquest any a les Salines, a Maçanet de Cabrenys. Dalt del pic de les Salines, mentre fèiem camí per baixar, vàrem trobar gírgoles, ous de reig bords (les llampants amanites muscaria) i apagallums, també coneguts com cogomelles. En alguna pineda, pinetells, però després a la castanyeda, ens sortien les cogomelles per tot arreu.
Els pares no se’n s’havien avenir que aquell bolet amb aquella pinta fos comestible, dels millors, però la insistència dels nens en agafar-los i córrer per omplir el cistell va poder més que la seva resistència. Alguns, vençuts per la il•lusió dels nens, es varen comprometre en portar l’apagallums a l’escola i ensenyar-lo a la mestra, però d’altres em varen fer cas i se’ls cruspiren a la brasa. La sortida, si bé no va ser molt profitosa per recollir castanyes, per bé que eren molt petites, va servir perquè la mainada conegui els bolets, aprengui a no collir els sospitosos de toxicitat i valori el que la terra ens ofereix per aquesta època.
El bosc s’adorna de colors, com els fruits de color taronja que ens dóna l’hort. Aquests dies, en què en un moment o altre visitem el cementiri, fidels a la data de Tot Sants, els crisantems del jardí s’han ben obert. Han vingut familiars i amics, a recollir crisantems i carbasses i, amb l’excusa de tastar els caquis que aquest any han sortit grossos i dolços, hem passat estones ben agradables al voltant d’una taula prenent cafè i panellets.
A la tardor, la vida familiar es retroba dins l’escalf de la casa.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Jurats Populars



Fa uns dies, a la premsa es varen publicar les llistes de persones seleccionades per formar part dels jurats populars. A la de Sarrià de Ter, em va sobtar la presència d’una persona molt coneguda i estimada al poble, Ana Verdaguer Dorca (en castellà, per allò de la pràctica del català als jutjats), nascuda el 1912 i que ha fet 98 anys. Segurament l’Anna, curiosa com és, tindrà esma per anar al jutjat i, segurament, si demana ser substituïda per raons d’edat, també li tindran en compte, però tot plegat no deixa de ser ben estrany.

A la revista 72 de Parlem de Sarrià, va sortir publicada una entrevista i una foto de quan l’Anna va estar exiliada al sud de França on hi surten alguns companys refugiats. El fill d’un d’ells, en Maties de Inés, es va acostar a la taula de la revista de la passada Fira del paper per presentar-se i demanar més exemplars per repartir entre els seus familiars. Aquesta mena de fotografies són un document gràfic d’allò més valuós i, tan l’entrevista, parlar amb l’Anna, testimoni de fets històrics rellevants, com treure a la llum fotografies inèdites que romanen en arxius personals ocults, tenen valor pel que significa de recerca i de completar, en la seva petita mesura, el puzzle de la Guerra Civil.




Anna Verdaguer a l’exili amb altres refugiats gironins en una casa prop de Perpinyà l’any 1940. En cadira de rodes, l’editor Josep M.Dalmau, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Girona.El tercer per l’esquerra, dret, és el Sr. De Inés. Anna Verdaguer és la segona, asseguda a la dreta.

entrevista publicada a la revista 72 de març de 2010.

“L’Anna em rep a casa seva, a Sarrià de Dalt, en la mateixa casa del grup Paulí Torras on ha viscut des que es va construir el 1952. És una dona afable que ni de bon tros aparenta els seus bons 98 anys. L’Anna, coneguda per tothom com l’Anita Mera, va néixer el 21 de febrer de 1912 al barri vell de Girona, al número 5 de la travessia Auriga i el seu nom complert és Anna Verdaguer Dorca. En cognom Mera li ve pel seu marit, en Paco Mera, però al llarg de la seva atzarosa vida, a la clandestinitat, n’ha tingut d’altres de noms, el que recorda és el de Àngeles Blanco, el mateix de la farmacèutica del Pla de l’Horta.
A la seva família eren vuit de colla: el seu pare Narcís Verdaguer Planas, la seva mare, Dolors Dorca Palol, tres germans, en Josep, en Manel, en Gregori i dues germanes la Maria i la Loreto. Va estudiar a les monges de la Mercè, les Beates, a cosir i doctrina, poca cosa més, em diu. A llegir i a escriure n’hi ensenyà la Sra. Junquera, amb qui anava a estudi una hora al dia.

Als 13 anys entrà a treballar a la fàbrica Grober. Poc més tard, quan en tenia 17 va morir el seu pare. Sempre va treballar en el ram del tèxtil, fins l’any 1939 quan es va exiliar. Primer a la Grober, a la fàbrica del carrer Nou, més tard, quan una seva cosina va posar una botiga de llanes al carrer de l’Argentaria, va deixar la fàbrica per anar a fer jerseis. El negoci va anar de mal borràs ja que va perdre diners amb les bosses de pell, resclosides per la humitat de Girona i la proximitat del riu Onyar. Va tornar a treballar a la fàbrica, ara a can Don Vicente, un italià amb el taller a la Punxa on només feien articles de goma: cintes, lligacames, faixes...

Quan el seu xicot, en Ramon, fill de l’Hotel Comerç de Girona, va marxar voluntari al front, l’Anna entrà al Socors Roig, on també ajudava fent jerseis que enviaven als soldats i s’afilià al Partit Socialista (PSUC), que tenia la seu a can Vinyals, una casa confiscada a la família Vinyals de Flaçà situada a la plaça Bell-lloc.
El seu xicot va tornar malalt del front, amb tuberculosi. Al final del gener del 1939, el partit va obligar Anna Verdaguer a pujar a un autobús amb d’altres exiliats provinents de Madrid per anar a França. Amb 27 anys va haver de començar de nou. Quan li pregunto perquè va marxar, si havia tingut molta vinculació amb els fets de la rereguarda, diu que només havia repartit propaganda. Per això es va haver d’exiliar.

L’autobús d’exiliats els deixà a Perpinyà i d’allà els embarcaren en tren fins la frontera belga, a Ras Pas de Calais, un viatge que durà 25 hores. El grup es va dispersar i ella va decidir tornar enrere, travessant tot França fins el camp de concentració d’Argelès, amb la intenció de trobar-se amb el seu germà Manel. El qual havia travessat la frontera amb els soldats de la retirada. Els dos germans havien de contactar amb els seus parents a Bonpas de Perpinyà, prop de Barcarès. Amb l’ajut dels familiars varen trobar feina a les veremes, al camp, ella a cosir a les cases i s’instal•laren, a Sant Llorenç de la Salanque.

Tampoc va ser fàcil la seva vida a França. El seu germà Gregori creuà la frontera per anar a veure’ls l’any 1940 i els alemanys el feren presoner. Va morir al camp de concentració de Güsen, a Mauthausen, el 26 de novembre de 1941. (1)
A la resistència francesa adoptà el nom d’Àngeles Blanco. L’any 1943, el partit la posa d’acompanyant al que haurà de ser el seu home en Paco Mera Bermejo i el 1945 neix el seu primer fill, en Carlos Mera, a Perpinyà, que enregistren amb el nom de Carlos Sánchez, ja que el nom clandestí de Paco Mera a França era de Julio Sánchez.

Paco Mera havia nascut a La Haba de la Serena, Badajoz, l’any 1920 i durant la Guerra Civil va pertànyer a la 43a divisió de l’Exèrcit de l’Est, comandada per Antonio Beltrán. Aquesta divisió es va fer famosa per haver quedat encerclats a Bielsa, al Pirineu d’Osca, del 14 d’abril al 15 de juny de 1938, resistint l’atac dels nacionals. En una hàbil estratagema, al congost de Las Devotas, els homes de la 43ª varen parar una trampa als nacionals, provocant una matança. Aquest episodi fou àmpliament publicitat com un èxit de l’exèrcit republicà i de la 43a divisió se’n editaren segells.
Després passaren a França pel Puerto Viejo. Els francesos preguntaven als espanyols si volien entrar al bàndol nacional o tornar al republicà, Franco o Negrin? . Uns 6.889 homes varen tornar a Espanya per Port-Bou el juliol de 1938. A Figueres i a Girona els varen rebre com herois i es varen reorganitzar per formar part de l’exèrcit de l’Ebre, aquest cop integrats en el Vè CE (Cos de l’Exèrcit) de Líster. A la batalla de l’Ebre, a la serra de Cavalls i Pàndols, la majoria va perdre la vida. En la retirada varen passar per Tarragona, Barcelona, Girona i la frontera, altra vegada per Port-Bou.
Paco Mera també va participar en l’intent frustat de la UNE (Unión Nacional Española) d’entrar per la Vall d’Aran. La UNE era una mena de front popular creat pel Partit Comunista per lluitar contra el nazisme i després alliberar Espanya. “La invasió pretenia instal•lar a la Vall d’Aran un cap de pont que albergués el nou govern provisional de la República presidit per Juan Negrín per tal de poder participar amb més sobirania que un govern exiliat en les negociacions i pactes que es farien arran d’un proper acabament de la II Guerra Mundial”. (2) L’operació Reconquista de España, es va dur a terme l’octubre de 1944. El govern franquista va contraatacar al grup de maquis i el 24 d’octubre de la UNE va desistir de prendre Viella.

Paco Mera hi va prendre part com a membre del XIVè cos de GE (Guerrilleros Españoles), grup de maquis a la resistència que feien actuacions de guerrilla al sud de França, convertits en AdGRE (Agrupacion de Guerrilleros Españoles) des del 1944. En l’operació Reconquesta d’Espanya, era l’ajudant de Joan Blázquez Arroyo, comissari general de l’Estat Major a Tolosa de Llenguadoc.

L’any 1945, el Partit Comunista envià Paco Mera a Madrid, amb tanta mala sort, que el varen denunciar per haver demanat en un bar una clara en francès, un demi panaché. Fou empresonat i el tancaren a la presó d’Alcalá de Henares i després a Cuéllar (Segovia).
L’any següent, amb un nen de 14 mesos, l’ Anna tornà a Espanya i s’arribà fins a Còrdova on hi havia la seva sogre i dos cunyats que cuidarien del nen. Ella se’n va anar viure a Cuéllar, prop de la presó, on entrà a servir en una casa. En Paco també treballava d’ajudant d’un metge, i per cada dia de feina n’hi descomptaven tres de pena, però tot i això va arribar a complir cinc anys de presó.
Per l’Anna aquella vida era un desgavell, així que va demanar casar-se per l’església i regularitzar la seva situació familiar i va aconseguir que traslladessin al seu home a la presó de Girona. Es varen casar a la capella de la presó del veïnat de Salt, el 1948 i, d’aquesta manera, va poder reunir tota la família, amb el seu fill, la seva mare i una germana a Girona, a la mateixa casa que havia deixat de soltera. Va trobar feina al restaurant de l’Estació, els propietaris del qual també ho eren del bar Núria, on guanyava una pesseta per hora per endreçar la cuina i tenir cura de la roba del menjador.
Després que Paco sortís de la presó, el 1950, va néixer l’altre fill, en Josep Ma. Paco Mera, al conèixer al Sr. Xuclà, va entrar a treballar a la secció de les lleixivadores de Torras Hostench. Primer anava a la fàbrica a peu des de Girona, i després ja es varen instal•lar a Sarrià de Ter, al pis de sobre el dispensari del carrer Josep Flores (abans Avenida de la Victoria). Quan es començaren a construir les cases del grup Paulí Torras, opten a una, la mateixa on han viscut des d’aleshores.
En Paco Mera va aprendre a parlar en català i va contactar amb els membres de la HOAC, la Hermandad Obrera de Acción Católica, de la qual depenien les JOC, joventuts obreres catòliques. (3) Alguns dels seus antics companys comunistes i de CCOO, no varen entendre aquest apropament al clergat, però en Paco va ser fidel al seu compromís a la lluita obrera, des de l’escletxa que li permetia una part més progressista de l’església. Va fer amistat amb el bisbe Jubany, també amb mossèn Isidre Molar de Sarrià de Dalt i amb mossèn Iglesias dels Germans Sàbat. Al poble, era el president de La Amistad, la cooperativa de consum de l’empresa Torras Hostench.
L’any 1969 va demanar excedència a la fàbrica per anar a dirigir la HOAC a Madrid, on s’hi quedaran fins el 1972, al barri del Pilar. Quan tornà, l’Higini Torras no el va readmetre i se’n va a treballar a Rubau i a Arcadi Pla. Per sort varen poder mantenir la seva casa de Sarrià de Dalt.
El 1979, quan es va constituir el Consell Municipal de Sarrià de Ter, va entrar en representació del PSUC. Va morir el desembre 1983, a l’edat de 63 anys, després que Sarrià de Ter tornés recuperés la independència.

Anna Verdaguer viu a Sarrià de Dalt amb el seu fill Carles i la seva jove. És bellugadissa, animosa i no es perd cap excursió amb els de l’Esplai de Sarrià de Ter. Enguany, per la Festa de la Vellesa, l’Ajuntament de Sarrià de Ter li retrà l’homenatge a la dona de més edat del poble. Conserva bona memòria i, tot i els anys difícils que ha passat, les anècdotes i els noms d eles persones que ha conegut se succeeixen, records impresos en el més profund de l’ànima”.
Assumpció Vila

Notes a peu de pàgina:
(1) “Els catalans als camps nazis”. Montserrat Roig. Pàg. 417. Gregori Verdaguer Dorca nascut el 25.01.20, va ser entrar presoner i enviat a Mauthausen el 24.04.41. El numero de presoner era el 3633. El més d’octubre és enviat a Güsen (20.10.41) amb el numero de personer 13551. Va morir a Güsen el 26.11.41.
(2) Maquis a Catalunya. Ferran Sánchez Agustí. Pàg. 150
(3) Els maquis. Josep Clara i Resplandis. Pàg73.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Teatre al Coro



El local El Coro ha recuperat l’ ús social i cultural que va tenir en els seus inicis. Reformat com a centre per la Gent Gran, el barri de Sarrià de baix disposa d’un espai modern, dins l’estructura noble que va dissenyar l’arquitecte Rafael Masó, el qual permet múltiples usos: serveis socials, despatxos per l’Esplai, sales per tallers, per conferències, cinema i ball, i un bar que s’ha estrenat com a sala de teatre. L’Ajuntament ha programat un cicle “les Nits al Coro” que recorda els espectacles de cafè teatre tradicionals i que es mantenia en la memòria de molta gent: al cafè del Coro, fins els anys 60, s’hi representaven obres de teatre amateur i , com ara, cada diumenge s’hi feia ball.

Ja per les jornades de la dona treballadora, amb l’espectacle “Heroïnes”, es va veure que aquest format prometia dins l’espai del bar on habitualment s’hi juga a cartes i al domino. L’atrezzo, la il•luminació, han fet la resta, i un bon grup de gent han assistit a les dues actuacions, la de Pere Hosta i la de Quim Noguera. En Pere Hosta havia estat convidat temps enrere dins del cicle Escenaris d’Hivern i en Quim Noguera també és un vell conegut de Sarrià de Ter, tan per haver vingut a explicar contes a la mainada a la Biblioteca Emília Xargay, com per haver estat el primer director que es va contractar per millorar els Pastorets del Centre Parroquial de Sarrià de Dalt. El dijous en Quim ens va explicar cinc contes, quatre i un bis i la història del gat, o de com es va convertir en seient. Varem passar una estona entretinguda, xerrant amb els amics i escoltant els contes.

Si arrelarà o no aquesta iniciativa, depèn del públic, però de moment ja sabem que disposem d’un bon espai per actuacions al voltant d’una taula de cafè.
El dijous hi havia TV3 que entrevistava al regidor i a gent del públic. A la nostra taula, la Conxi Ramió va explicar a la periodista que li agradava el teatre i sempre intentava assistir al que es feia al poble. La Conxi, en Quim Massegú, en Santi Palomeras, la Griselda Palomeras, han format part del grup de teatre A les Fosques i varen poder fruir de l’èxit, fent d’actors, d'aquells ja mítics Pastorets que va dirigir en Pep Massanet l’any 2005. El teatre amateur és ara la gran assignatura pendent del poble, sense cap grup en actiu, tret del que es fa al Centre Parroquial de Sarrià de Dalt.

En la presentació del quadre “El Gran dia de Girona” de Ramon Marti Alsina a l’auditori Josep Irla de la nova seu de la Generalitat de Catalunya, el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras va citar Thomas Mann: “només allò que és exhaustiu i persistent en el temps, és percebut per la gent com important”. Apliquem la cita al teatre, a la música, a la cultura. A Sarrià de Ter, al teatre li manca continuïtat.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Ajudem Castells



El conseller d’Economia i catedràtic d’Hisenda Pública, Antoni Castells, el qual aspira a tornar a exercir de professor aviat, ha tornat a sorprendre a tothom amb una nova iniciativa per trobar recursos per la Generalitat de Catalunya, l’emissió de bons dirigida a inversors privats. Si en una cosa ha destacat Antoni Castells al llarg de tota la seva carrera política és la recerca incansable per millorar el finançament de la Generalitat, via cessions d’impostos directes, via increments en els percentatges de la cistella d’impostos estatals i, introduint en el llenguatge polític criteris, per nosaltres d’allò més lògic, com el principi d’ordinalitat, que el TC s’ha encarregat de rebentar. Hem sentit dir que els mercats estan tancats a noves emissions de deute de determinats organismes, com el de la Generalitat, al qual li han rebaixat la qualificació, però la Generalitat te múltiples obligacions per prestació de serveis, per transferències a d’altres institucions, per inversions realitzades, per la qual cosa, la manera de quadrar el pressupost és emetre deute extern.

Fa dies la premsa ens dóna detalls del tipus d’interès que es remunerà, el 4,75%, la comissió de la banca minorista per col•locar aquest bons en el mercat (un 3%, quina barbaritat) i les comparacions amb d’altres tipus de dipòsits, com el de Catalunya Caixa (4,75%), el Banc Sabadell (4,5%, vaja, vaja, amb el banc de les millors empreses, qui ho havia de dir!) i d’altres caixes que han hagut d’acudir al FROB per capitalitzar-se. A uns se’ls en va la boca, d’altres parlen de “patriotisme” però el cert és que més d’un està esperant el resultat d’aquesta iniciativa per fer el mateix.

Amb el temps, aprendrem una mica més com es regeix el món, què significa dèficit, endeutament, les ràtios, el PIB. Un d’aquests darrers dies, tot dinant, un company de feina em va preguntar qui garanteix aquesta emissió de bons de la Generalitat. Nosaltres, li vaig contestar i es va quedar amb la forquilla a la ma, astorat. Per mi la pregunta era sobrera, com deu ser-ho per ell si li pregunto la diferència entre volts i wats, però hi ha qui es pensa que darrera del diner en circulació encara hi ha una caixa cuirassada amb lingots d’or. L’actual sistema financer es basa només en la confiança del país i en la seva capacitat de complir compromisos i de generar riquesa (el famós PIB). El govern de la Generalitat gestiona un pressupost de prop de 40.000 milions d’euros. Podrà retornar 2.000 milions d’euros dins d’un any?. Si tots continuem pagant com ho hem fet fins ara, si, el deute es podrà tornar. Si tots deixem de treballar, perquè ens acomiaden o bé perquè estem cansats, doncs potser ni la Generalitat ni l’Estat podran pagar el seus compromisos de deute ni prestar serveis.

A tothom qui m’ha preguntat si val pena invertir en els bons de la Generalitat li he donat un munt de raons: pel tipus d’interès, per la solvència, per ajudar a la Generalitat i no a la banca, i per tornar als inicis de la política, quan tot era més clar i tot estava per fer. Ara tenim dades sobre l’espoli fiscal que patim, però també estem més alerta amb les inversions i amb les despeses de les administracions: si Ryannair demana 12 milions de subvencions (ara en rep 5), doncs a mi em sembla be que el conseller Nadal li digui que per aquest costat ja n’hi ha prou. El low cost no pot ser a costa dels que no viatgen. Si una presidenta del Consell Comarcal del Gironès, un càrrec de designació indirecta, demana al departament de Cultura una subvenció per un equipament faraònic i innecessari i li concedeixen, doncs potser el mateix departament haurà de donar explicacions de perquè s’estan retallant els horaris d’obertura de la Biblioteca de Girona per manca de personal, i perquè s’estan retallant els pressupostos dels museus i es deixen de fer exposicions i en canvi li fa la gara-gara a una presidenta pel sol fet de ser del mateix partit.

Si els ciutadans hem d’ajudar a la Generalitat a tirar endavant el seu pressupost, estarà bé que les institucions, en particular la Generalitat de Catalunya, tornin a escoltar als ciutadans i no només als polítics. Ara, ajudar a Castells és també fer-nos un favor a nosaltres mateixos.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Cens d'orenetes



En el Sarrià Actiu del juliol se’ns animava a fer un recompte dels nius ocupats per les orenetes del nostre poble. Aquesta consulta estava lligada al Projecte Orenetes, una iniciativa de la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa Catalunya i de l’Institut Català d’Ornitologia que pretén fer un cens d’orenetes cuablanques a Catalunya. A l’estiu, al pic del juliol i l’agost, les orenetes solen venir a prendre el sol del matí a la terrassa de casa, posant airosament sobre la barana. Nosaltres les coneixem com panxablanques, però els ornitòlegs les defineixen com orenetes vulgars. Fa uns dies, es va fer un cens en un camp de Bescanó, on una munió d’orenetes es preparava per emigrar cap a Àfrica. Tornaran les mateixes que han anellat? L’estiu vinent ho sabrem.

En el web Projecte Orenetes hi ha molts detalls dels censos de tots els pobles, però del de Sarrià de Ter no hi ha dades. Haurem de preguntar al responsable, en Manel Cunill, si és que la gent no ha respost a la crida o si és que no els ha estat fàcil trobar el niu. En el meu cas, veia les orenetes per la banda del riu, voleiant per damunt dels horts, però no vaig saber veure a quina casa tenien el niu. Al carrer és més fàcil identificar-los, ja que nidifiquen sota els ràfecs, però per la banda del darrera, és més complex, les cases tenen volums i nivells diferents.

Han marxat les orenetes i també els falciots, xisclant, posant-se al capvespre dalt de la grua que campa a l’obra del davant. Les fortes pluges d’aquest pont avancen la tardor, sento la remor de l’aigua de la resclosa, desembassen altra vegada Susqueda. No queden ocells, només els estornells, també gregaris, que es concentren a la plaça Poeta Marquina de Girona.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Dades sobre l'economia gironina




L’anuari Econòmic comarcal 2010 del Servei d’Estudis de Catalunya Caixa, presentat a Girona el 20 de setembre per Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB, ha estat utilitzat per Francesc Muñoz per elaborar l’article “Una dècada entre el boom i el crac” publicat al diari L’Econòmic del 25 de setembre. Si bé a la conferència de Girona, l’assessor del Servei d’Estudis de CX, Josep Oliver, es va cenyir en les dades de les comarques gironines, sobretot en les caigudes del VAB (valor afegit brut) per sectors, en el diari, Francesc Muñoz ho exemplifica en un mapa i visualment es pot comprovar que de mitjana, a la dècada 2000-2009, Catalunya ha crescut un 16,1% i en els darrers anys ha perdut un 4,12% de la seva riquesa. Al Gironès, el creixement ha estat del 27% i una caiguda del 2,49%, mentre que al Ripollès el creixement acumulat ha estat d’un 16,9% i pateix una caiguda severa del 5,81%.

La imatge de conjunt de Catalunya fa encendre algunes alarmes en comarques de l’interior, com l’Anoia, que va créixer molt poc i ha patit una forta davallada (2,00%/ -7,36%) i el Bages (9,2%/-6,16%). El que te de bo aquest anuari és el seguiment que fa any rere any dels indicadors més rellevants de l’economia catalana i ara, potser una mica tips d’informacions generalistes i polítiques, convé mirar amb lupa aquestes dades i relativitzar segons quins discursos. He sentit dir a Josep Oliver que en els anys de creixement, moltes empreses i molts sectors varen fer els deures, varen aprofitar la facilitat creditícia per modernitzar les seves plantes, la qual cosa les situa en bona posició per sortir de la crisi.

En el torn de paraules de la conferència a Girona, vaig voler destacar que una de les dades que es dóna és susceptible de revisió. Quan es parla del sector de la construcció es manifesta que el 2006 va haver-hi el pic de projectes visats. Entenc que aquesta dada s’ha de rectificar amb una altra dada que només coneixen els ajuntaments, és a dir, la devolució de llicències de construcció que han fet els ajuntaments als promotors en els anys següents el 2007 i el 2008, i per tant el percentatge de la construcció del 2006 sobre el PIB com els successius del 2007, 2008 i 2009 són erronis. Per altra banda, el sector industrial te un percentatge del PIB més gran al que se li atribueix en estadística. A Catalunya, representa el 20, 05%, al Gironès un 12,01% però a la Garrotxa un 27,94%. A l’índex industrial se li ha de sumar part del de serveis que garanteix la industria, com és la logística.



El dissabte 26 de setembre a la Fontana d’Or es presentava un altre llibre interessant, “El futur comença ara”, les converses del conseller Joaquim Nadal i la diputada Pia Bosch amb persones destacades de diversos àmbits professionals. Un llibre de lectura amena, planer, on es van repassant diferents aspectes, la cultura, la societat, l’economia, la universitat, les institucions. Sobre la taula moltes mancances, però la percepció que hem d’aprofitar i millorar tot el que tenim de bo. El mateix Nadal feia referència a les advertències de Josep Oliver sobre l’economia gironina anys enrere i que s’han complert. De ser una de les províncies capdavanteres en renda disponible anem perdent posicions, ja que no hem modernitzat prou els processos productius i l’economia s’ha basat excessivament en la construcció.

El divendres passat en una reunió amb la comissió executiva de la Pimec vaig fer un resum dels dos llibres, destacant la seva oportunitat i publicitat. En Josep Roura de Noël, va fer un comentari molt pràctic: “D’estudis en tenim molts i de demandes concretes encara més. A la vall del Ter -Brugent no hi arriba ni el gas ni tampoc hi ha prou potència elèctrica per ampliar instal•lacions d’empreses del nivell d’Antex i Hypra”. No tot depèn de l’esforç de les empreses, també l’administració ha de fer els deures amb les infraestructures pendents. Una mica ve a ser com la reclamació de Jaume Vallcorba del Cercle Català de Negocis. Imagineu com s’invertiria tot el dèficit fiscal que ara s’emporta Espanya, uns 22.000 milions d’euros?. Venen a ser uns 60 milions diaris.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Evidentment



Salvador Tarradas , en un article al Punt titulat "massa evidències", deia que els polítics i comentaristes esportius fan un abús de l’adjectiu “evident” i de l’adverbi “evidentment”. L’evidència, o la veritat absoluta, al parer de Descartes, sol ser rebutjable ja que la majoria de conceptes que un pot exposar poden ser objecte d’anàlisi i demostració.

El cas és que en el darrer ple de l’Ajuntament de Sarrià de Ter del proppassat 28 de setembre, l’alcalde Roger Torrent va farcir el seu discurs amb l’adverbi “evidentment”, almenys en unes vint ocasions. Una companya de grup ens comentava que tant punt l'alcalde començava a parlar, desconnectava. A fi i efecte de no fer el mateix m’obligo a trobar algun truc per mantenir l’atenció i, en alguna ocasió observo la seva expressió gestual o, com en el darrer ple, compto adverbis. Alguna cosa del que va dir em va cridar l’atenció i em va fer descomptar, i ara sense la gravació de Ràdio Sarrià no puc assegurar si eren 20, 25 o més.

Es va parlar de les ordenances fiscals i de la proposta d’incrementar els tipus impositius i les taxes en un 2%, tot tenint en compte que l’IPC ha pujat aquest percentatge (l’evidència, és a dir l’INE, diu que al gener del 2010 la inflació interanual era d’un 1,1%, i al setembre del 2%). En anys anteriors, l’equip de govern no va pujar el tipus impositiu de l’IBI per “ajudar als particulars a superar la crisi”. Ara que sembla que la crisi va per llarg, qui necessita ajuda és l’Ajuntament, el qual l’any 2008 se’n va veure un bull per quadrar el pressupost i el 2009 ni tan sols el va fer. Aquella va ser una mesura populista i demagògica, que afavoria als propietaris de naus industrials, que són en definitiva qui més aporten al padró de l’IBI.

El regidor Roger Casero també va demanar perquè no s’emeten els carnets de la deixalleria, l’ús de la qual pot servir de barem de bones pràctiques medioambientals i permeti obtenir una bonificació de la taxa d’escombraries, una política similar a la dels pobles veïns que també utilitzen la deixalleria comarcal de Sarrià de Ter. L’’alcalde va contestar que a Sarrià de Ter ja fèiem recollida selectiva. No va pas dir que s’ho estaven rumiant, que pensaven implementar-la, no, va dir que la recollida tenia un alt cost.

Pel diari i la ràdio ens assabentem que si efectuem diverses visites a la deixalleria, obtindrem una entrada per anar als Ocinema. Doncs mira que bé, només els falta triar la peli. Sembla que la iniciativa ha estat de la regidora de Medi Ambient, però el seu coneixement de fiscalitat és discutible. Davant d’una subvenció, el ciutadà te dret o bé a que se li bonifiqui la taxa, o bé a rebre l’import equivalent al regal que es proposa. O es que potser ha oblidat que un Ajuntament és una administració pública i no un supermercat?

En el torn de preguntes, vaig demanar quan es preveia inaugurar la nova Biblioteca, atès que la comanda dels mobles no s’havia passat fins el mes d’agost, quan la Biblioteca ja feia un mes havia tancat per trasllat. Aquí si varem tenir la sorpresa de conèixer que l’endarreriment ve no tant dels mobles, sinó que encara no hi ha l’escomesa elèctrica. Doncs algú s’ha passat de llest, ja que la biblioteca vella està inoperant, els llibres dins de caixes a la nova biblioteca tot esperant els mobles i l’ascensor i els ordinadors també encaixats. Com que el regidor de Cultura és al ensems regidor de Serveis Socials, el qual va fer treure els ordinadors del local del Coro, ara te el mèrit d’haver deixat Sarrià de Ter sense cap punt d’accés a Internet. Per sort hi ha alternatives i els nois i noies del poble, fa dies es troben a la Biblioteca Just Casero del Pont Major. La nova Biblioteca Emília Xargay, per Reis.

I per fi, al regidor d’Hisenda li vaig demanar si el percentatge d’endeutament de l’ajuntament estava per sota del 75% que ha establert l’estat espanyol com a condició per poder fer nous préstecs, ja que es contempla un nou préstec de 300.000€per construir una fase del carrer Major. El regidor va dir que complíem amb el percentatge (segons ell estem al 45% del pressupost ordinari) però no tenim capacitat financera per fer front a les quotes d’amortització. Per l’any vinent pla de sanejament. A priori em va semblar una xifra petita, però no la vaig discutir ja que no portava la informació al ple. A casa vaig comprovar el percentatge, i sembla que el regidor es va descomptar: tenim el préstec refinançat de CC de 1.213.116€, el del BBVA de 560.137€ (també refinançat), i el de la Biblioteca de 500.000€. El total d’endeutament de 2.273.253€, sobre un pressupost del 2010 de 3.724.941€,la qual cosa suposa un 61%. Un 16% de diferència en el càlcul. Amb aquest percentatge caldrà afinar una mica.
Com podeu comprovar, els plens són una mica ensopits, però d’evidents res de res.