diumenge, 20 de novembre del 2011

Coses que m'han agradat d'Istambul

Les ciutats canvien, moltes milloren. Istambul és una ciutat encantada de rebre tants i tants turistes. L’any 2010 va ser Capital Europea de la Cultura i se li va donar un rentat de cara que es nota a simple vista, només pel fet que tot la zona antiga s’ha urbanitzat de nou, millorant el clavegueram, (vaja que no fa olor) o que “definitivament” s’ha acabat amb la restauració de Santa Sofia i han desaparegut les bastides. No queda res “in restauro”, el marbre llueix per tot arreu i les fabuloses col•leccions d’art que amaga aquesta ciutat estan més que ben exposades. Si encara no hi heu estat, és un viatge que us queda pendent. L’altra és Turquia, una altra cosa, un altre país.

En aquest viatge vàrem aprofondir en l’arquitectura de Sinan, l’arquitecte del sultà Solimán que dorm, com no, en una tomba de marbre al costat de la mesquita més gran i que s’albira des de tot arreu. Com que la mesquita de Süleymaniye està a quatre passes dels basars, la visita és obligada, però potser no t’adones que has passat prop de la tomba d’aquest important arquitecte que bastí més de 131 mesquites i 200 edificis civils.


La tomba de l'arquitecte Sinán

També vàrem tenir temps d’entrar al Museu Arqueològic que conté un fons dels temps antics d’aquells de caure d’esquenes. El tresor de Sidón, dels fenicis del Líban, el conformen uns espectaculars sarcòfags, (el més famós nomenat d’Alexandre el Gran) a més de restes hel•lèniques i romanes ( estàtues de marbre, clar) d’immens valor artístic i històric.

Istambul no ha perdut res, ho te tot recol•locat en un altre lloc. Les columnes de pòrfir vermell del fòrum de Teodosi les trobareu a la mesquita de Beyazit, a la plaça de la Universitat i algunes de columnes amb dibuixos de cues de gall d’indi, al Yerebatan, la basílica dipòsit d’aigua propera a la Aya Sofia o en els Beyazit Hamami, uns bans turcs reconvertits en basar, ben bé al costat del basar de les espècies. És una ciutat que s’ha anat transformant, però que no ha patit bombardejos, incendis, ni saquejos. El luxe de l’imperi bizantí i el de l’imperi otomà està reclós darrera cada palau, cada mesquita, cada museu. I a fe que els agrada el luxe. No et pots acostar a les botigues d’or o de catifes, amb uns aparadors que t’enlluernen. Als seus ulls, érem unes pobretes turistes!
Els viatgers de l’Orient Express arribaven a l’estació de Sirkeci, que conserva el seu antic aire decimonònic. El luxós tren que feia el trajecte en tres dies amb les seves corresponents tres nits, creuava Europa i els Balcans i deixava els seus exquisits viatgers al Pera Palace, un hotel construït també al s.XIX en el barri europeu de Pera, més amunt de la torre Galatea. Tot aquell barri ara és la seu dels antiquaris.

Com a ciutat d’una megàpolis de quinze milions d’habitants em va sobtar com havien resolt el transport urbà. A la part antiga, on es troben amb nombroses restes arqueològics han construït un tramvia de superfície, com el del trambaix, per entendre’ns. S’hi accedeix després d’haver comprat un jeton al jetonmatik i de passar per un control mecànic. El tren de superfície passa per alguns carrers només reservats pel transport o als veïns.


el tramvai de superfície


A partir de les muralles de Teodosi, la ciutat va en metro en algun tram. Construir un metro és molt car i és molt més rendible fer un carril bus central, amb busos que circulen gairebé un darrera l’altre que no construir un metro. Això és pot veure en les grans avingudes. També hem de recordar que tenen vaixells que t’acosten d’una riba a l’altra del Corn d’Or, fent com els vaporettos venecians. Transport multimodal, en bus, metro, tramvia, vaixell, taxi i a peu, amunt que fa pujada.
Al haver refet la part antiga, el mobiliari urbà i les voreres encara estan força bé. Si no les mantenen, amb el costum que tenim els mediterranis d’enfilar els cotxes damunt les voreres, no els duraran gaire. Em va agradar una vorada de granit, que tenia una part sortint que servia alhora de pilona i evitava l’accés dels cotxes a la vorera. Us ensenyo la foto ja que no l’he vist enlloc i em va semblar enginyós.




A les Illes príncep, un conjunt d’illetes al mar de Màrmara, amb vistes a Ia gran Istambul asiàtica, han prohibit el trànsit. Per anar per l’illa o bé et mous a peu, en bicicleta o bé pots llogar una calessa de dos cavalls que fan uns viatges turístics d’una horeta. Aquí vaig trobar a faltar la bicicleta elèctrica, però la que vàrem llogar va estar la mar de bé.
A Istambul s’hi ha de passejar, deixar-te emportar per tot el què trobes diferent. Els turcs són tremendament comerciants, però si no t’interessa no t’empipen més. Això va que sigui un país molt còmode pel viatger, ja que a diferència dels països àrabs, ningú demana almoina, volen vendre, però són molt orgullosos. A tots els carrers on circulen turistes hi trobes multitud de petits comerços, alguns arrecerats en edificis religiosos que fa preveure que algun dia l’autoritat municipal es decidirà per fer endreça. El colorit d’aquest comerços és innegable, com ho són també els carretons de venda ambulant: prop del Corn d’or, et venen entrepans de verat fregit, per tot arreu i castanyes i sucs de taronja, tarongina i magranes. Unes magranes grandíssimes, vermelles, dolcíssimes. Com és que a Espanya no tenim costum de menjar suc de magrana?
Si mai heu estat a Istambul, és un viatge pendent. S’hi menja bé, te molt patrimoni, molt comerç i oportunitats de compra, bons hotels i tothom parla una mica d’anglès. Quan t’ofega el barri antic, pots anar a donar una volta en vaixell pel Bòsfor, per veure com viuen els més adinerats i prendre alè. Però el més interessant és submergir-se en les marees humanes que poblen les dues ribes del Corn d’or. Tot humanitat.



Una de les refrescants parades de suc de magrana que et trobes pel carrer.