dissabte, 26 de febrer del 2011

L'Egipte dels turistes


El divendres, la colla excursionista de St. Julià de Ramis va organitzar el pase d’un documental sobre Egipte, un muntatge audiovisual del viatge fet per la parella resident a can sanvicens, Marta Palmada i Narcís Rubio. Vaig poder estrenar una de les sales polivalents que l’Ajuntament ha construït al pavelló d’esports i que serveixen tant per fer-hi tallers, pilates, d’aula de música o per fer tota mena d’activitats de les que se solen organitzar en un centre cívic.

Al meu costat seia el regidor de cultura i ensenyament, Pere Pujolràs que havia fet el mateix viatge l’any 1985. Vàrem comentar que amb els anys, el trajecte turístic no havia variat gaire, tot depenia del temps de l’estada. Raimunda Coll hi havia estat recentment amb un grup d’egiptòlegs i el seu viatge fou menys turístic i més històric. El meu, l’any 1996, fou similar al que les imatges em mostraven, temple més o menys. En Narcís i la Marta, grans aficionats a la fotografia varen gravar tot el què veien i es varen recrear en les magnífiques postes de sol del desert. Tanmateix, el meu germà, quan va tornar del seu viatge va penjar al seu web fins a 14 vídeos i al final, el viatge li va servir per calcular la despesa energètica necessària per construir una piràmide, cosa que podria contestar la pregunta que es varen fer els autors del reportatge, com es varen construir?

Els viatgers varen fumar una pipa d’aigua al cafè El Fishawy del basar Al Jalili del Cairo. El cafè, és una relíquia de l’Egipte relatat per Naguib Mafuz, el premi Nobel de literatura (1988) mort l’any 2006, autor de la trilogia “Entre dos palacios, Palacio del deseo y la Azucarera” i de l’imprescindible “El Callejón de los milagros”. Passejar-se pel basar i visitar les piràmides de Gizeh res tenen a veure amb el modern Egipte,la població del qual viu sobretot en la franja costanera que no és visitada pels turistes. L’Omar, el fill de la Joaquima Casas, arquitecte i resident a la zona d’Heliòpolis, sol dir que Egipte te dues cares, la històrica, que només visiten els turistes i la moderna, on viuen i treballen les noves generacions de cairotes i alexandrins.

De fet, els representants de l’empresa Pyramid, una fàbrica de tissú que solem trobar en les fires internacionals de paper, res tenen a veure amb els venedors ambulants d’Asuan.
El nord d’Àfrica, és un territori on s’han instal•lat nombroses empreses tèxtils i mantenen un gran intercanvi amb els països europeus. El sector paperer espanyol és tradicionalment un gran exportador a tot el Magreb, per la qual cosa, l’actual situació afectarà a múltiples empreses. Tot i el seu desenvolupament, el sector industrial al Magreb està lluny de tenir la importància de Turquia, un país amb un PIB molt més equilibrat, entre indústria, agricultura, turisme i comerç que els països nordafricans i que te un poder polític més desenvolupat i democràtic al qual aspira, sembla, la societat egípcia després d’haver fet fóra del poder al rais Mubarak.

Aquest no serà un bon any pel turisme a Egipte, però per part nostra estaria bé, quan visitem aquest o d’altres països nordafricans, mirar menys els monuments de fa 2.000 anys i copsar més l’ànima i l’essència del país. D’haver-ho fet, la revolta d’aquests països no ens hauria agafat amb tanta ignorància sobre com és i viu la societat actual.

dimecres, 23 de febrer del 2011

30 anys del 23-F


He vist les imatges mil vegades i encara em sorprenen de tan cutres, tan anacròniques ja en aquella època. La modernitat potser no havia entrat a totes les cases, però si que es respirava al carrer, sobretot a Barcelona. Tot semblava possible, es podia viatjar sense visat, es podia entrar i sortir de la frontera sense suportar un interrogatori, varem viure uns anys de tanta il•lusió que aquell cop d’estat ens va semblar de fireta, que es trobava a anys llum del que nosaltres vivíem i del què aspiràvem.

Jo estudiava el primer any del màster a Esade, a Barcelona. Era un programa internacional, amb molts sudamericans i gent de tot Espanya. Amb la Misi Albouy havien anat a casa d’en Francesc per tal que ens ajudés a fer el programa d’informàtica en Basic que havíem ideat, un sistema per ordenar una Biblioteca. En Francesc, enginyer, expert en Cobol, no només ens va ajudar, sinó que el va fer, davant l’evidència que aquelles dues pàmfiles no diferenciàvem un bucle informàtic d’un de perruqueria. A mitja tarda, algú va entrar a l’estudi i ens va alertar del què passava la Congrés. Cap a les vuit del vespre, amb la Misi vàrem tornar al pis del carrer Casanova que compartíem amb d’altres estudiants, mentre pel carrer, les botigues tancaven, i la gent marxava apressada.

Recordo haver trucat a casa i la mare estar tranquil•la ja que el meu germà residia a França, però em va recomanar donar “dos voltes” la clau al pany. Al pis, la Conxita, estudiant de periodisme, va ser l’encarregada d’informar-nos, fent zapping de la Ser a la tele i a les emissores locals, fins que va sortir l’Iñaki Gabilondo. “És el cap dels serveis informatius”, ens va ensinistrar la Conxita. Quina solvència, quina presència!, com va dominar la sala amb la seva seguretat! Va ser molt millor la seva intervenció que la del Rei i a nosaltres ens va donar la sensació que la modernitat havia entrat a la televisió espanyola i a les nostres vides.

L’endemà, aquell cutrerio es va acabar i varem tornar a classe. Aquell curs vàrem devorar les notícies nacionals i internacionals, compràvem tots els diaris, discutíem de política fins altes hores de la nit, crèiem que tot estava per fer. I va venir la Loapa, amb l’ajut de l’Ernest Lluch, però també en Narcís Serra que va desmuntar l’exèrcit i aquella Espanya militar i catòlica de la nostra infantesa i joventut s’allunyava per sempre de nosaltres.

La Misi no va continuar amb el màster i es va convertir en una prestigiosa advocada laboralista de Reus. L’any següent, jo me’n anava a treballar a Madrid, molt prop del Palau on en Tejero cridava sota el tricorni. A Madrid, però, ja regnava en Tierno Galván.

diumenge, 20 de febrer del 2011

A Madrid amb Ryanair



Em connecto a Internet des de l’hotel de Barajas. He viatjat a Madrid el dimarts al vespre amb el vol que surt de Girona a les 19,50h i aterra a la T1 després d’un curiós recorregut per les pistes de la T4. Sempre que puc surto el dia abans, agafar el vol del matí em deixa feta pols. Així després d’esmorzar, llegir el País (no hi ha Vanguardia ni Ara.cat) i donar un cop d’ull al correu i als diaris gironins, surto més reposada. Els diaris gironins m’alerten que aquell pot ser el darrer vol que faig a Madrid amb Ryanair. L’Hotel és ple de joves que van a Arco, la gran cita d’Art Contemporani a Ifema.

De fet a Madrid ni hi entraré. Em recull el director comercial i anem primer a Humanes, a un polígon industrial infame que li cal una excavadora. El nostre client ja ho te tot a punt pel trasllat. D’allà anem a buscar la carretera d’Extremadura i quan arribem a Arroyomolinos ens liem i entrem en una de les urbanitzacions fantasma, plena de cases adossades sense habitar. El GPS es queda en blanc. Tornem a l’inici i retrobem l’entrada a la N-V. Després visita a Casarrubios del Monte fins després de dinar. Els nostres interlocutors viuen a Arroyomolinos i els demano com se’n surt el poble amb tantes urbanitzacions inacabades. “L’alcalde ha tingut un atac de cor i li han plegat la meitat dels regidors”, diuen. “No els quadra el pressupost”. I de quan és, pregunto? de 50 milions d’euros, responen. Fiu, com pica! El pressupost de l’Ajuntament de Girona és de 100 milions d’euros, per 90.000 habitants, el de Sarrià de Ter, de 3 milions d’euros per 4.500 habitants. Arroyomolinos te només 10.000 habitants i un pressupost de 50 milions d’euros? Deu ser de despesa, perquè d’ingressos...

Els nostres interlocutors no saben on mirar, o si pensar que els catalans són uns garrepes com sempre. Ja temen que la brigada de 100 jardiners l’hauran d’acomiadar en pes. Els comento que si no volen que els jardins del davant la seva urbanització facin pena se’n encarregui la seva comunitat de veïns com fan els pobles d’Irlanda. Em continuen mirant com si vingués d’un altre planeta....

Acabem de dinar sense sobretaula. Per la tarda hem quedat amb un altre client a Alcalà de Henares, a l’altra punta. Ara tornem per la R-5, una de les autopistes que l’Estat Espanyol ha rescatat de les concessionàries. Hi circulem dos cotxes, un per cada sentit. Millor no pensar-hi, ens venen tots els mals (econòmics). Visita breu a l’empresa d’Alcalà i tornada a l’aeroport.

El vol de Ryanair sortirà a les 22,30h, més o menys a l’hora. A dos quarts d’una de la matinada ja sóc a casa, abans he passat el calvari del control de la companyia irlandesa i la immobilització en els estrets seients de l’avió. Ryanair te normes que et fan sentir maltractada. Has d’enquibir la bossa dins la motxilla, només pots portar una bossa d’equipatge. Una parella amb dos maletes que són plenes d’articles de mostres pateixen per encaixar-la en les mides estàndard de cabina, sinó tot són sobrecostos, i ara només hem pagat 75 euros pel viatge.

Ja en fila per embarcar tothom parla de la notícia i del xantatge de Ryanair, suprimint el vols de Madrid i Sevilla, de les noves condicions que vol negociar la Generalitat. Hi ha comentaris de tot tipus, a favor i en contra. Un comenta que és una llàstima, amb tanta inversió que s’ha fet a l’aeroport!
No planyeu Aena, els dic, a l’aeroport de Girona hi guanya 20 milions d’euros l’any. Xiulen...

dissabte, 12 de febrer del 2011

El Fòrum Gastronòmic escalfa motors



Una proposta ben divertida per anar fent boca pel proper Fòrum Gastronòmic que comença el 21 de febrer a Girona, és l’exposició Art i Gastronomia que es pot veure al Museu D’Art de Girona, un curiós quo-vadis pel museu, a la recerca del quadre seleccionat pel cuiner. La redescoberta de 10 peces, situades en la seva major part en la sala d’art modern i els comentaris dels cuiners, són una excusa per trepitjar el Museu, a voltes massa allunyat de la Girona quotidiana. I encara més, si no s’ha tingut ocasió de veure l’exposició dels treballs previs de Ramon Martí Alsina per preparar el seu quadre “El gran dia de Girona”, ja exposat a l’Auditori Josep Irla de la Generalitat de Catalunya.

Alguns dels quadres seleccionats s’acompanyen de poètics textos, sorgits de la ment dels mateixos creadors d’autèntiques filigranes culinàries. Toni Vallory, del Restaurant Alemanys, 3 es para davant el “Venedor ambulant” de Josep Juliana:
“Color, vida, equilibri, terra, calidesa.
Duresa, cansament, constància, pes, fred.
Fosc i clar; verd i vermell; blanc i negre.
Cansament humà- vitalitat vegetal.
Pes a l’esquena- suport amb les mans.
Cara cansada- panxa contenta”.

El quadre “El cafè de la Vila” de Jaume Pons Martí, situat antany a la Plaça del Vi, inspira el cuiner Jordi Ribas del Restaurant Cal Ros.
“Després d’un bon àpat, el cafè, la copa i el puro: la sobretaula. Grans decisions, projectes, negocis, empreses, socis, societats, polítics, artistes, amics i familiars.
Color de companyia i temps aturat, fins que s’acosta el berenar o el sopar, per tornar a començar. Amb la taula i la teca, sempre mirada de reüll”.

La cuinera del restaurant La Riera, Jimena Apellániz, tria el quadre “La sega” de Joaquim Vayreda, el qual “plasma de manera entranyable la bellesa del paisatge del nostre país i l’essència de la vida rural”.

Pere Massana, del Restaurant Massana, s’atura davant el “Mercat de Girona”, de Josep Aguilera i recorda el pas del seu pare a Girona l’any 1946, quan Aguilera va pintar aquest quadre costumista.

Joan Roca, del Restaurant Celler de can Roca ha triat l’obra “Fruita i flor esventada del coneixement de Modest Cuixart: “La natura sobresurt als plecs de la saviesa i del coneixement, que en són la part mineral, la fredor i la paciència. Les flors són conscients de la seva fragilitat i mostren els colors més vius, mostrant una enganyosa abrivada. Són aigua i plor i s’obren a l’aire de tramuntaneta. Fecunden el quall del fruit conformant ressonàncies de vida construïda. És obra de la natura il•lustrada.”
Una bona idea, maridar, art i gastronomia.

Política urbanística i activitat econòmica


Ceip Castellum de Sant Julià de Ramis

Em Moha és cambrer, viu a Salt i treballa a Sarrià de Ter. Quan li vaig preguntar perquè no s’havia buscat un habitatge al poble em va contestar que aquest no li agradava.
L’Anna és administrativa, treballa a Sarrià i també es va comprar un pis a Salt que encaixava amb les seves il•lusions i possibilitats econòmiques. Quan buscava el pis, a Sarrià de Ter hi havia també oferta d’habitatge i la vaig encoratjar, sense èxit, a buscar una vivenda al poble, fent-li veure els serveis de què gaudiria. Ara porta la seva filla a l’escola bressol del poble dels seus sogres.
La Paqui s’ha emportat la seva mare a viure amb ella, a Sarrià de Ter, ja que havia quedat “atrapada”, seguint la terminologia de l’alcaldessa Iolanda Pineda, en els pisos d’Àngel Guimerà. Quan pot el lloga, a vegades ha tingut sort.
En Miguel Àngel treballa a Besalú i no pot vendre el seu pis de Salt, tot i que li convindria més viure a Banyoles i no fer tants quilòmetres. Enganyat pels especuladors immobiliaris, va comprar car quan li convenia anar de lloguer.

De casos de gent que viu a Salt i treballa a l’àrea urbana de Girona en trobarem a cabassos. Això si treballen, perquè el problema de Salt, el més greu, és que te un percentatge molt elevat d’immigrants sense feina. Amb diners, alguns problemes serien menors. Per això em sembla que s’ha parlat amb molta lleugeresa al dir que els pobles de l’àrea urbana de Girona hem de ser solidaris amb Salt. Ho va dir el pedagog Xavier Besalú i recentment el polític Joan Boada ha demanat una zona escolar de tota l’àrea urbana per distribuir els alumnes immigrants saltencs.
Els pobles de l’àrea urbana es solen mirar de reüll. Salt i Sarrià ja hem tastat la solidaritat en temes com el TGV i l’ampliació de l’autopista a 8 carrils. Però Joan Boada potser no sap que Sant Julià de Ramis fa quatre dies ha estrenat una escola de barracons de dos línies, el CEIP Castellum i que, a Sarrià de Ter, al CEIP Montserrat, l’ampliació també s’ha fet en barracons i a les aules, a primària, es conviu amb alumnes de Sant Julià de Ramis.

Tot plegat ve de massa lluny perquè ara es vulguin arreglar els problemes amb paraules i bones intencions. Una bona política urbanística adreçada a esponjar els barris sobresaturats i treballar per trobar ocupació a la població saltenca és la única solució, que pot donar resultat, no a curt, sinó a llarg termini. I qui hi ha de trobar la solució és el municipi de Salt i la Generalitat de Catalunya.

Els municipis de l’àrea urbana tenim com Salt, problemes de desocupació, d’insuficiència de serveis, de seguretat i de pressupost. Però bàsicament el que no hem fet és seguir el seu model urbanístic, sinó que les polítiques han estat més mesurades, la creació de nous polígons residencials de menor densitat, i seguint un ritme de creixement més lent. Quan Salt i Sarrià de Ter pertanyien a Girona i tenien Consell Municipal, el 1980, a Sarrià de Ter es va programar una àrea d’expansió industrial per l’empresa Torras Papel, mentre que Salt requalificava sòl agrícola per créixer. En Joan Boada , actual regidor d’urbanisme, també en els dos mandats de l’alcalde Jaume Torramadé, ho deu recordar prou ja que fou membre del Consell Municipal de Salt.

D’altres polítiques han afavorit que per exemple, a Sarrià de Ter, no s’hagin abandonat els pisos de protecció oficial de la primera onada immigratòria: urbanització de l’entorn, creació de zones esportives i de lleure, dotació d’espais socials i arranjament dels problemes estructurals dels habitatges, com els ascensors, baixants d’aigües i teulades. La millora d’aquests habitatges senzills ha permès que la gent del país hi continuï visquent. Salt es planteja ara l’esponjament, reduir la densitat i enderrocar els habitatges que s’han degradat.

Fa ben poc, en una reunió de participació ciutadana, una de les preguntes del qüestionari era què es podria fer amb la zona industrial de Torras Papel. La resposta dels que varen contestar, fou que s’havia de mantenir com zona industrial, en cap cas requalificar-la per altres usos que no incorporessin activitat econòmica. La política local no és fàcil, ja que qui la regeix no està suficientment preparat per abordar aquestes qüestions complexes, però el sentit comú diu que no es pot créixer sense garantir a la població els equipaments suficients i activitat econòmica al municipi. El cas més recent a Sarrià de Ter ha estat la zona del Mas Boscosa, que no s’ha requalificat fins que el projecte ha incorporat una proposta que garanteix activitat de serveis, la Facultat de Medicina.

En política hi ha criteris clars i mesurables. De la mateixa manera que quan es fa un edifici es preveu una plaça i mig de garatge per cotxes, no es podria lligar l’edificació a l’activitat econòmica existent o a la que es pot crear en la zona?. Per exemple, que no es construiran més habitatges mentre no es creïn nous llocs de treball al municipi, almenys un per habitatge.

Això sense fer trampa, sense comptar amb l’activitat induïda per la mateixa construcció que genera llocs de treball metre s’aixeca l’edifici, però que, com hem pogut comprovar, una vegada ha esclatat la bombolla immobiliària, s’ha vist que era treball precari i temporal.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Trencament de caixes



Deu fer uns quatre anys i escaig que Caixa Catalunya va imposar aquest model de panell informatiu a la seu del Coro, l’edifici per la gent gran i dels serveis socials de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Dic va imposar, perquè nosaltres volíem una placa en bronze ben clàssica, aplacada a la paret que indiqués que l’edifici era obra de l’arquitecte modernista Rafel Masó i que havia estat molt ben rehabilitat pel despatx KGB arquitectes de Girona.

Caixa Catalunya, present en una oficina a Sarrià des de fa molts anys, havia concedit una subvenció de 120.000€ per tal que el casal de la gent gran pertanyés a la xarxa de la seva obra social de clubs Sant Jordi i per tant el panell, va ser una contraprestació a la seva generosa aportació.

En quatre anys, Caixa Catalunya i les caixes, tal com les hem conegut en el segle XX, entitats socials de petits estalviadors i controlades pel poder polític local i autonòmic, s’han difuminat, de la mateixa manera que el panell informatiu, que ja ni indica que és un club Sant Jordi ni que és un edifici modernista. Els efectes de la bombolla immobiliària estan abocant a les caixes a capitalitzar-se ràpidament i a trobar fórmules per sobreviure en el món financer. Una ullada ràpida a La Vanguardia d’aquest dissabte, sobre l’exposició al crèdit promotor de les caixes i dels bancs, ens indica qui va fer els deures i qui ca arriscar els dipòsits dels estalviadors en operacions de molt risc, és a dir de molt benefici o molta pèrdua:
El grup de Catalunya Caixa va invertir en crèdit promotor un 16,66% dels seus actius, els d’Unnim un 12,69%, La Caixa (més Caixa Girona) un 9,19%, Cajamadrid (inclou Caixa Laietena) un 12,58%, Mare Nostrum (amb Caixa Penedès) un 16,26% i Cajastur més CAM, un 17,24%. Per contra els bancs internacionals, Santander (2,24%), BBVA (3%) tenen poca exposició al crèdit promotor i els bancs locals Sabadell (10,47%), Popular (12,58%), Banesto (8,82%) varen jugar a fer-se rics amb el totxo, tret, tot s’ha de dir, d’un petit banc molt professionalitzat, el Bankinter, amb una exposició del 4,5% al negoci immobiliari.

Tant Catalunya Caixa com Unnim estan estudiant la possibilitat de convertir-se en un banc que no cotitzi a borsa o bé acudir al FROB de preus prohibitius. El procés de fusions no és suficient per tal que aquestes entitats es puguin finançar adequadament i tenir el core capital que els demana el Banc d’Espanya. Poca cosa puc dir d’aquesta exigència, ja que el que s’ha de garantir és la viabilitat del negoci financer i el diner dels dipositants, però si ha de quedar ben clar és que el Banc d’Espanya no va fer els deures quan li calia, ja que s’ha demostrat que no controlava el que estava fent el sector financer.

De retruc, els petits empresaris, els autònoms, els particulars estem patint la sequera del crèdit. A Girona hem tingut el nostre particular procés amb la desaparició de la Caixa de Girona, mal engolida per La Caixa, mal païda pels qui hi treballàvem. Tot s’ha hagut de tornar a renovar i renegociar, començar de nou, amb les sorpreses i les pèrdues que comporta un canvi de compte i de gestors.
Si crec que els problemes que ara han sorgit se solucionaran, n’hi ha d’altres que queden una mica a l’aire. Tindran prou guanys les caixes-bancs per destinar-los a l’obra social com antuvi?.