divendres, 27 de febrer del 2009

Estat d'ànim (II)


La Biblioteca Joan Oliver al barri de St. Antoni de Barcelona, obra de RCR Arquitectes.

Alguns amics m’han demanat els doni notícies positives d’empreses que estan esquivant la crisi. És a dir, que es vegi una mica de color en aquest panorama tan enfosquit, on sembla que només hi ha males dades. El teixit productiu català és molt complex, molt madur i hi ha exemples d’empreses molt internacionalitzades, les quals evidentment obtenen bona nota i d’altres, que actuen en mercats locals però que també estan creixent. Les dades han estat publicades en diaris econòmics, per tant no m’invento res.

Natura Bissé Barcelona és una empresa de cosmètica situada a Cerdanyola amb una gamma de productes d’alt standing. La seva línia Diamond (prohibitiva, val a dir-ho) s’ha posat de moda entre les stars americanes, als EEUU, però l’empresa comercialitza a tot el món més de 300 referències de tractaments facials, corporals i solars. Tant a Espanya com a l’exterior, els seus productes es troben en el centres d’estètica i els spa, i alguna línia, com la C+C Vitamin o la Contorno de ojos, tenen una relació preu/qualitat/quantitat assequible. L’empresa es tuteja amb les grans marques de cosmètica francesa i americanes, com Dior o Clinique i està revisant el seu pla estratègic per ampliar producció, a Espanya o a l’exterior. Ara factura 31,5m €.

En aquest mateix món de l’estètica treballa una empresa de Tortellà, El taller de Alquimia, amb una gamma de productes naturals (Alqvimia), olis essencials i productes que ajuden a la regeneració cel•lular, al descans, a aprimar-se... Té botiga al carrer Santa Clara i a l’Espai Gironès, però el gruix de les seves vendes està en els mercats asiàtics, on prefereixen olors més intensos. Tota una filosofia d’empresa.

En un altre àmbit, el de la restauració, es podria parlar de l’èxit del Fòrum Gastronòmic de Girona, de com aquest sector ( no oblidem que un bon restaurant pot ocupar a 20 persones), s’ha situat en la primera línia de la promoció turística del nostre país i sobretot de Catalunya. En una franja més modesta, però molt important per tractar-se d’una empresa que treballa en el context de baixa despesa en restauració, es troba Establiments Viena, els locals de menjar ràpid coneguts com Viena. És una empresa de capital català, amb seu a Sabadell, que controla tot el procés de fabricació dels productes que es consumeixen en els locals i també controla tot el procés de formació dels treballadors. En els seus locals t’atenen en català i el que es menja és excel•lent. Al taller de bosses de Sarrià de Ter els proveïm de les bosses sense nansa per emportar. En la Vanguardia d’avui comenten que han crescut un 9% , tenen previst obrir dos locals més i ocupen a 1.436 persones. Enhorabona.

En el sector serveis, ha estat notícia el taller RCR Aranda, Pigem i Vilalta Arquitectes d’Olot, finalistes al premi Mies van der Rohe 2009 pel seu projecte de Biblioteca Joan Oliver del carrer Comte Borrell al barri de Sant Antoni, a Barcelona. He tingut ocasió de veure-la i és força sorprenent, ja que és una biblioteca amb gran lluminositat tot i estar a l’eixample, pel fet que dóna al carrer i al pati interior. A la planta baixa, a més d’aprofitar el pati per ús públic, hi ha locals per la gent gran. Com tot edifici d’aquest sector, la biblioteca s’estructura entre diverses plantes, però la sala d’actes situada entre dos nivells i amb vistes a l’exterior, és una solució genial. Construïda en vidre i metall, te l’aparença fosca per fora, però diàfana per dins.
El mateix equip d’arquitectes ha estat premiat pel Col•legi d’arquitectes de Girona, pel seu treball del celler Bell-lloc de Palamós i ha estat seleccionat per realitzar el futur Museu Soulages de Rodez a França. Per les empreses de serveis, la internacionalització és tot un repte.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Sorolla al MNAC



Per fi ha arribat a Barcelona l’exposició itinerant Vision de España, el conjunt de 21 quadres dels 14 murals que el valencià Joaquín Sorolla va pintar per encàrrec de l’hispanista Sir Archer M.Huntington per decorar la Hispanic Society de Nova York, després de l’èxit que assolí el pintor en una exposició individual l’any 1909.
Per iniciativa de l’obra cultural de Bancaja, podem veure aquest conjunt inèdit perfectament restaurat, després d’haver acordat amb la Hispanic Society la restauració de les pintures a canvi d’exposar-les a València i a diferents ciutats espanyoles, Sevilla, Màlaga, Bilbao, ara Barcelona i després Madrid, una itinerància que s’inicià l’any 2007.

Les pintures ens mostren una Espanya costumista, regional, però riquíssima en folklore i en detalls de la vida quotidiana de primers de segle XX.
La peça més gran és la de Castella, la festa del pa, que consta de 7 quadres, amb l’ofrena central del pa fet amb la primera farina de l’any i on es poden veure al detall els vestits de festa de la regió i en el fons els paisatges arquitectònics més rellevants, com Àvila o Segòvia.
La tècnica que va emprar va ser de pintar al natural, després d’haver fet una selecció prèvia dels temes que il•lustrarien cada regió. Pinta ràpidament en el lloc de l’escena, a l’aire lliure, en condicions dures, per acabar després l’obra en el seu taller.

Per mostrar Andalusia tria diverses escenes: a Sevilla, la Processó dels nazarenos des del convent de San Clemente, traient sota pali la Verge del Valle, el quadre El Ball de la festa de la Creu de Maig, dins un pati d’una casa típica andalusa, d’una gran lluminositat i moviment i Els toreros on mostra l’escena de la parada dels toreros davant de la presidència, però en cap moment mostra la sang ni els toros per no ofendre el públic americà. També pertanyen a Andalusia els murals de El encierro, amb els majorals que condueixen els toros per un camí rural enmig de figueres de moro i el de Ayamonte, la pesca de la tonyina, el seu darrer treball, bellíssim i resplendent, amb el joc de colors característic dels quadres de Sorolla, el blanc i blau del cel i del mar, el vermell de la sang del peix, el groc del tendal de l’embarcació, un quadre potentíssim, dels més aconseguits de la seva obra.

El Nord el representa amb Guipúscoa, amb El joc de boles, envoltat dels colors del verd del País Basc, el mont Igueldo al fons, retallat pels núvols. Navarra, amb el Consell del Roncal, el qual rememora la resolució de la disputa que en 1375 havia enfrontat els habitants de la vall francesa de Bretous i de la vall del Roncal, on es poden veure les autoritats i les banderes d’ambdues valls, mostrant la vila d’Isaba per fons. El quadre de La Romeria de Galícia, és força inversemblant ja que fa coincidir la festa a l’aire lliure amb una fira de bestiar, barrejant les vaques amb les tovalles pel dinar i les cistelles de vímet.

El mediterrani el descriu en la peça dedicada a Catalunya, El peix, una vista del mar des de Santa Cristina, a Lloret de Mar, on torna a jugar la seva carta cromàtica del blanc i blau, entre els pins i les roques. A València, va pintar la processó de Sant Vicenç Màrtir, una divertida i colorista escena amb els estendards de la ciutat, els vestits de festa típics, els ornaments dels cavalls i els rams de taronges, un quadre que més que mirar-lo sembla que s’hagi d’olorar. I a Elx, El Palmeral, un pont a la cultura africana que interessava a Huntington. Els dàtils madurs, li permeten pintar una escena de recollida on es barregen els colors que van de l’ocre del fruit i de l’arbre, a la diversitat dels verds de les palmes, de la roba blanca de les noies i al blau tamisat del cel.

Per mostrar Aragó escull una festa a l’aire lliure del Vall d’Ansó, ballant La Jota, on destaca el verd i blanc dels vestits de les noies contrastat amb el fons ocre de la palla sobre el prat de la muntanya. I per ensenyar Extremadura es va decidir per el mercat setmanal de Plasencia, on la gent de Montehermoso anava al mercat amb el seu vestit tradicional. El porc és l’animal que li va causar més problemes a l’hora de pintar-lo al natural.

La major part de les escenes que es poden veure en els quadres són pintades al natural i complementades amb detalls de la documentació i del material que l’artista es va aprovisionar per treure’n idees, previ a la selecció final de cada escena. Amb posterioritat, la Hispanic Society va enviar una fotògrafa a Espanya per recórrer els pobles que surten en els quadres de Sorolla, de manera que en aquesta fundació novaiorquesa es troba un fons gràfic de primer ordre de l’Espanya del primer terç del segle XX.
L’exposició és molt interessant, una ocasió única, al MNAC fins al 3 de maig, ja que després anirà a Madrid, València per tornar a Nova York, ja més complicat per anar a visitar.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Els nous horaris i recorregut del bus de Sarrià



Gairebé al mateix temps que el diari el Punt anuncia el nou diari digital, el primer tinent d’alcalde de Sarrià de Ter i cap del grup municipal de CiU, Lluis Aymerich, estrena blog. Les dues notícies són positives, ja que s’entén que ni en el món de la comunicació ni en el món polític es pot ser aliè a Internet i també les dues notícies estan interralacionades, ja que des del Punt digital es preveu fer enllaços a cada municipi dels blogs d’opinió més rellevants.

Del blog del primer tinent d’alcalde n’esperem una mica més d’informació que la que obtenim habitualment per la web municipal (ara també renovada) o del blog de l’alcalde Roger Torrent que sol nedar sense mullar-se. Per exemple, en el post sobre els nous itineraris del bus, la tant esperada ampliació d’horaris de la línia 6 de Teisa, ja diu que lamentablement no es va fer bé la bustiada. El fulletó amb la informació sobre la modificació dels horaris l’he rebut avui, diumenge 14, 10 dies més tard de la seva posada en marxa.

Deu fer uns tres anys que s’anava al darrera de Teisa per modificar els horaris i els itineraris de la línia 6, al seu pas per Sarrià de Ter. Potser els mateixos que la solitària marquesina del carrer Xuncla esperava acollir algú tot esperant el bus. Ara ja és una realitat, els horaris, cada quart d’hora, alternativament per Pedret o per Sant Ponç, són d’allò més lògic, i el nou recorregut, el qual acosta el bus a Sarrià de Dalt i al nou barri del camp dels Socs, també. I a més, s’augmenta la freqüència de pas davant de l’Hospital Trueta i davant del Cap de Sarrià de Ter.
Tot, tal com es va proposar en el seu dia a Teisa i tal com figurava en la moció del PSC que en el seu dia l’equip de govern no va voler acceptar per pura gasiveria política. Però, per fi, Teisa, l’Ajuntament de Girona i l’ATM s’han avingut a raons i han entès el significat de la mobilitat en l’àrea urbana de Girona, és a dir, no només afavorir al barri del Pont Major, sinó als pobles veïns.

També s’han col•locat els pals indicatius de parades del bus, amb el logo de Teisa, i les banderoles amb els horaris, allà on no hi havia marquesina.
Aquesta és una de les feines ben fetes, que ens serà molt útil pels sarrianencs, i que espero en podem gaudir molt temps. Llàstima que uns fulletons no repartits en el seu dia, enterboleixin una bona iniciativa com aquesta.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Records de la Guerra Civil



Avui el diari el Punt ha publicat una part de l’article que el meu pare els va enviar en resposta a la crida que va fer en Quim Curbet per elaborar un llibre amb testimonis de gent que va viure la Guerra Civil.
Aquest migdia, ens ha trucat una veïna del Pont Major, demanant informació del mort que el meu pare va veure a la reixa de la turbina de can Mitjans, lligat amb una pedra als peus. Pel que sospita, és el seu oncle Joan Ricard Barceló i desconeix on està enterrat. Encara queda molt per descobrir.


“He nascut i viscut sempre al poble de Sarrià de Ter i els fets més importants ocorreguts en aquest període, els vaig viure a primera línia. Quan va començar la Guerra Civil encara no havia fet els 11 anys i vivíem en una casa de lloguer a tocar el Pont de l’Aigua. El pare, en Joan Vila Tarradell, tenia una petita fàbrica de paper, “La Familiar”, i tots els germans hi ajudàvem. A l’hivern anava a escola, amb el mestre Climent Guardiola de qui en tinc un bon record, però a l’estiu anàvem amb la colla i els germans amunt i avall pel poble i els camps veïns, arreplegant fruita. El primer record de la guerra és la crema de les imatges de l’església sota el pont, on hi va participar gent del comitè de Sarrià de Ter. Després, el bombardeig, la matinada del 30 de juny de 1937, quan un avió va deixar caure tres bombes sobre cases del carrer Major. Les explosions ens varem despertar, però per sort no varen malmetre casa nostra. En el bombardeig hi varen morir 5 persones, jo recordo a dos nens, companys d’escola, en Francesc Lladó i en Ramon de can Comalada. Aquell fet va causar un gran rebombori, ja que va ser el primer bombardeig prop de Girona. Desprès d’allò, a la nit s’apagaven les llums del carrer i es varen començar a construir els refugis per la població civil en cas d’atac aeri.

L’any següent, el 1938, tot va empitjorar. El meu germà, en Joan, havia marxat voluntari a la guerra, poc abans que el cridessin amb els de la lleva del biberó. El pare va demanar a l’Ajuntament fer funcionar la fàbrica de paper de can Mitjans, la qual estava aturada, i teníem feina a netejar-la i posar-la en marxa. El 7 de setembre, va xocar el tren petit de Banyoles, el Carrilet, amb un camió de benzina que provenia de França i anava a Barcelona. Era un camió com els d’ara, de 26 tones i varen topar al revolt del Pont de l’Aigua, ja que aleshores la N-II passava pel carrer Major. Es va incendiar, va cremar el tren i les cases veïnes, també la façana de la nostra casa. Hi varen morir 12 persones, més de 30 ferits i alguns d’ells no varen sobreviure a les cremades. Tinc gravat a la memòria el foc d’aigua, la benzina roent escolant-se per una claveguera, els crits de la gent ferida, els vagons de fusta cremant-se, la mainada espantada. El meu pare va auxiliar a dos veïns, en Francesc i l’Esperança Ramió, però poca cosa hi va poder fer. Tants i tants morts, tants ferits amb cremades tant profundes. És difícil d’explicar aquell accident, aquella nit de foc.

En Joan va retornar ferit del front i va passar uns quants mesos a l’Hospital de Girona. A casa continuàvem amb el projecte de la fàbrica incautada pel Comitè, ara escairant blat enlloc de produïnt paper. Els primers mesos de 1939 varem presenciar la reculada dels republicans. Passaven a milers davant de casa, alguns d’ells es paraven a demanar ajut, menjar, abric. Al poble i a casa ja no quedava gaire res per donar, s’ho havien emportat els primers soldats i era hivern. El 4 de febrer, els soldats republicans varen volar el Pont de l’Aigua per protegir la retirada. Hores abans, havíem marxat de casa i ens havíem refugiat al molí d’en Xuncla. L’explosió es va sentir arreu, varen volar pedres i trossos de rail per tot Sarrià. Com si fos la traca final d’una festa que ningú havia volgut.

Encara hi va haver més. Quan vàrem tornar a la fàbrica de can Mitjans, hi varem trobar tres soldats morts dins la caseta de la bàscula, on els havia encalçat una bomba. Després, amb el meu germà Alfons, varem agafar una barca i varem resseguir el riu Ter. Al llarg del marge, on ara hi ha la fàbrica Torras, hi havia almenys deu soldats, assenyalats amb un matxet al front, morts pels mateixos soldats republicans, quan segurament volien desertar. En varem veure un altre sota la reixa de la turbina, amb una pedra lligada als peus. En Líster no va tenir clemència ni el darrer moment, quan la guerra ja era perduda del tot. Aquells soldats els va enterrar l’agutzil del poble i més tard els varen desenterrar per portar-los al Valle de los Caidos. Això és el que vaig sentir a dir.
Després va començar un altre calvari, el franquisme. Fins els anys seixanta que no varem aixecar el cap, només treballant per no guanyar un ral, per malviure, sotmesos a la voluntat de la guàrdia civil, dels capellans i de Franco. Tants morts, tanta joventut perduda per no res".





Francesc Vila, a la dreta, amb els seus amics Salvador Ribas i Josep Duran, l'any 1941.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Terri-tori TAV



A meitat de gener, el Club Excusionista de Sant Julià de Ramis va programar una matinal per la vall del Terri. Una bona oportunitat per conèixer el veïnat d’Olivars i els pobles de Rabós, Sant Andreu i Santa Llogaia del Terri.

Ens mirem el melic i ens capbussem en les notícies de les obres dels túnels de Girona, Sarrià de Ter i Sant Julià, urbans i problemàtics, i ens oblidem que el territori proper ja està trinxat per túnels i viaductes. Cap a 1996, quan amb en Josep Turbau ens vàrem interessar pel recorregut del TAV i varen iniciar l’oposició al seu traçat, un dels ferms opositors va ser l’enginyer Ramon Caralt, amb casa a can Fabrica, a Santa Llogaia del Terri. Dues coses tenia clar en Ramon, una que el tren passaria per Sant Mer, al terme de Sta. Llogaia, malmetent tota la vall del Terri i una altra, que una possible solució per fer passar el TAV per les comarques gironines, era fer una nova línia d’ample europeu, de Barcelona a Port Bou, tot aprofitant les obres de reforma de la línia de tren convencional que aleshores es portaven a terme. Tot s’ha complert, com una premonició, la línia del TAV passa per Sant Mer i com que els túnels de Girona encara van per llarg, es prepara una nova línia d’ample europeu, dins de la línia convencional actual, amb un by-pass a Figueres per enllaçar amb els túnel de la Jonquera.






La caminada per la vall del Terri va ser esplèndida. Pel camí, viaductes, túnels i trinxeres, la marca del TAV. L’entrada a Rabós per darrera el castell era una estampa semblant a la Toscana italiana. Varem poder contemplar el pantocràtor de l’església romànica de St. Cugat, un fresc restaurat recentment. A Santa Llogaia, també varen entrar a l’església ja que coincidia amb l’hora de missa. Ens va sorprendre un Sant Galderic de fusta policromada, poc conegut. De camí de Sant Mer, ja varen tornar a veure la rasa del tren.



Després, de tornada varem passar per Sant Andreu del Terri, i dalt del reformat pont medieval en Toni Martínez ens var fer la foto de grup.

6 de febrer de 1939



El 6 de febrer de 1939, dos dies més tard que a Girona, les tropes franquistes varen entrar a Sarrià de Ter. Al capdavant de la comitiva, muntat a cavall, hi anava el doctor Agustí Riera Trotcha, fill del metge Agustí Riera Pau, expresident de la Diputació de Girona, el qual havia estat afusellat a començaments de la Guerra Civil.
La Vanguardia va publicar al cap d’un mes la portada dels ponts volats durant la reculada, amb el títol “La Barbàrie Roja”. De tendència conservadora, aquest diari de seguida va prendre partit, de la mateixa manera que en els pobles es va tornar a l’ordre establert d’abans de la II República. A Sarrià de Ter, la comissió gestora va nomenar alcalde a Gaspar Viader i la seva filla Caterina Viader fou la primera delegada de la secció femenina. De 1941 a 1950, l’alcalde va ser l’excombatent Narcís Pòrtulas Roca i de 1950 a 1961, Jorge Manzanero, casat amb Caterina Viader.
Francesc Ramió Guillot, tot i haver estat soldat republicà, va ser el primer delegat local de la FET, la Falange Española Tradicionalista. El seu pare i la seva tia havien mort en l’accident de del Carrilet, davant la botiga de queviures que regentaven al carrer Major. En la retirada, uns soldats varen matar al veí Josep Tomàs, baster de professió, per trobar-los dins casa seva i voler-los foragitar. Anys més tard a la vídua i filla els afavoririen amb un estanc.

Quan parlem de la recuperació de la memòria històrica, es comenta que durant la Guerra Civil hi va haver morts en tots dos bàndols. Els morts per republicans, varen ser honorats i les seves famílies emparades. Als republicans morts, ignorats. Als exiliats, sense l’aval pel retorn. Quan vaig entrevistar l’Amadeu Ravés i la seva mare a Pithiviers, França, se’ls entelaven els ulls en pensar que no havien pogut tornar a Espanya per què els seus veïns i les autoritats locals, no els havien donat l’aval necessari per demanar el passaport espanyol i varen haver d’exiliar-se tots. A la família de Salvador Ribas, el mateix. Les famílies es varen separar per odis i per ànsies de poder ignominioses.




Els republicans fets presoners varen treballar en les tasques de reconstrucció de tots els ponts fets volar per la brigada de Líster. En el temps rècord d’un any, en condicions de treball duríssimes, varen refer el Pont de l’Aigua i el rebatejaren com el Puente del Caudillo. Al poble, els veïns que els varen acollir conserven algunes fotografies.
Han passat 70 anys, però la història de la Guerra Civil i de les seves causes i efectes, és encara molt viva. Quan en Javier Antón Pelayo preparava el llibre sobre Sarrià de Ter li vaig comentar que els període franquista era per mi tabú, el coneixia per la pròpia història familiar, però no m’interessava, desprenia massa misèria, massa rancúnia, massa odi. En Javier, com a bon historiador, s’ha basat en la documentació i ha presentat els fets sense passió, amb la mirada neta de qui interpreta la història sense, per sort, tenir-hi cap lligam familiar.
Queden restes del franquisme massa evidents, en plena via pública: l’àguila franquista no hi cap en aquest poble, és hora que se l’emportin.

Enllaços: Bloc de Roger Casero i blog de Sam Enfot