Records de la Guerra Civil

Avui el diari el Punt ha publicat una part de l’article que el meu pare els va enviar en resposta a la crida que va fer en Quim Curbet per elaborar un llibre amb testimonis de gent que va viure la Guerra Civil.
Aquest migdia, ens ha trucat una veïna del Pont Major, demanant informació del mort que el meu pare va veure a la reixa de la turbina de can Mitjans, lligat amb una pedra als peus. Pel que sospita, és el seu oncle Joan Ricard Barceló i desconeix on està enterrat. Encara queda molt per descobrir.

“He nascut i viscut sempre al poble de Sarrià de Ter i els fets més importants ocorreguts en aquest període, els vaig viure a primera línia. Quan va començar la Guerra Civil encara no havia fet els 11 anys i vivíem en una casa de lloguer a tocar el Pont de l’Aigua. El pare, en Joan Vila Tarradell, tenia una petita fàbrica de paper, “La Familiar”, i tots els germans hi ajudàvem. A l’hivern anava a escola, amb el mestre Climent Guardiola de qui en tinc un bon record, però a l’estiu anàvem amb la colla i els germans amunt i avall pel poble i els camps veïns, arreplegant fruita. El primer record de la guerra és la crema de les imatges de l’església sota el pont, on hi va participar gent del comitè de Sarrià de Ter. Després, el bombardeig, la matinada del 30 de juny de 1937, quan un avió va deixar caure tres bombes sobre cases del carrer Major. Les explosions ens varem despertar, però per sort no varen malmetre casa nostra. En el bombardeig hi varen morir 5 persones, jo recordo a dos nens, companys d’escola, en Francesc Lladó i en Ramon de can Comalada. Aquell fet va causar un gran rebombori, ja que va ser el primer bombardeig prop de Girona. Desprès d’allò, a la nit s’apagaven les llums del carrer i es varen començar a construir els refugis per la població civil en cas d’atac aeri.

L’any següent, el 1938, tot va empitjorar. El meu germà, en Joan, havia marxat voluntari a la guerra, poc abans que el cridessin amb els de la lleva del biberó. El pare va demanar a l’Ajuntament fer funcionar la fàbrica de paper de can Mitjans, la qual estava aturada, i teníem feina a netejar-la i posar-la en marxa. El 7 de setembre, va xocar el tren petit de Banyoles, el Carrilet, amb un camió de benzina que provenia de França i anava a Barcelona. Era un camió com els d’ara, de 26 tones i varen topar al revolt del Pont de l’Aigua, ja que aleshores la N-II passava pel carrer Major. Es va incendiar, va cremar el tren i les cases veïnes, també la façana de la nostra casa. Hi varen morir 12 persones, més de 30 ferits i alguns d’ells no varen sobreviure a les cremades. Tinc gravat a la memòria el foc d’aigua, la benzina roent escolant-se per una claveguera, els crits de la gent ferida, els vagons de fusta cremant-se, la mainada espantada. El meu pare va auxiliar a dos veïns, en Francesc i l’Esperança Ramió, però poca cosa hi va poder fer. Tants i tants morts, tants ferits amb cremades tant profundes. És difícil d’explicar aquell accident, aquella nit de foc.

En Joan va retornar ferit del front i va passar uns quants mesos a l’Hospital de Girona. A casa continuàvem amb el projecte de la fàbrica incautada pel Comitè, ara escairant blat enlloc de produïnt paper. Els primers mesos de 1939 varem presenciar la reculada dels republicans. Passaven a milers davant de casa, alguns d’ells es paraven a demanar ajut, menjar, abric. Al poble i a casa ja no quedava gaire res per donar, s’ho havien emportat els primers soldats i era hivern. El 4 de febrer, els soldats republicans varen volar el Pont de l’Aigua per protegir la retirada. Hores abans, havíem marxat de casa i ens havíem refugiat al molí d’en Xuncla. L’explosió es va sentir arreu, varen volar pedres i trossos de rail per tot Sarrià. Com si fos la traca final d’una festa que ningú havia volgut.

Encara hi va haver més. Quan vàrem tornar a la fàbrica de can Mitjans, hi varem trobar tres soldats morts dins la caseta de la bàscula, on els havia encalçat una bomba. Després, amb el meu germà Alfons, varem agafar una barca i varem resseguir el riu Ter. Al llarg del marge, on ara hi ha la fàbrica Torras, hi havia almenys deu soldats, assenyalats amb un matxet al front, morts pels mateixos soldats republicans, quan segurament volien desertar. En varem veure un altre sota la reixa de la turbina, amb una pedra lligada als peus. En Líster no va tenir clemència ni el darrer moment, quan la guerra ja era perduda del tot. Aquells soldats els va enterrar l’agutzil del poble i més tard els varen desenterrar per portar-los al Valle de los Caidos. Això és el que vaig sentir a dir.
Després va començar un altre calvari, el franquisme. Fins els anys seixanta que no varem aixecar el cap, només treballant per no guanyar un ral, per malviure, sotmesos a la voluntat de la guàrdia civil, dels capellans i de Franco. Tants morts, tanta joventut perduda per no res".





Francesc Vila, a la dreta, amb els seus amics Salvador Ribas i Josep Duran, l'any 1941.