El guifi arriba a Perafita

Escric des de Perafita, un petit municipi del LLuçanès, a Osona, no gaire lluny de Vic. A part del bonic paisatge, de la tranquil•litat, de la fresca (estem a 700 m. d'altitud), aquest estiu el poble ha estrenat novetat: ha arribat el guifi!. En Daniel i la Bet, els propietaris de la casa on m'allotjo, s'han fet instal•lar a la teulada l'antena receptora del senyal de ràdio (el node), i ja ens podem connectar a Internet sense haver de posar una línia ADSL.

A la comarca d' Osona, el guifi.net s'ha estès en un 80% del territori. De fet, el nom prové de GU FI, Gurb i wifi, o sigui , tecnologia sense fils des de Gurb, on va néixer, i està resultant de molta utilitat en les zones rurals on no arriba la tecnologia ADSL. No tot són avantatges, ja que no es poden descarregar els arxius de l'e-mule, però permet navegar per Internet amb molta més rapidesa que amb el telèfon convencional.

A les comarques gironines està a punt d'entrar en funcionament el node de la Mare de Déu del Mont, que donarà servei a les comarques de la Garrotxa, i també al Pla de l'Estany, Alt Empordà i el Gironès. Cada municipi pot instal•lar una antena secundària a l'Ajuntament i des d'allà transmetre el senyal a les antenes que instal•lin els particulars. La tecnologia wi-fi és gratuïta, una vegada feta aquesta petita inversió inicial. Una solució molt econòmica, de molta qualitat i, el més important, que pot arribar als nuclis disseminats i les zones rurals.
.

Cava Rosat

El celler Espelt ha iniciat la verema del raïm de les varietats Chardonnay i Garnatxa. La seva gerent, l’enòloga Anna Espelt, comunicava a la premsa aquesta setmana que la meitat de la producció es destinarà a l’exportació i que enguany sortia a la venda el primer cava rosat de la casa. L’Anna dirigeix un celler modern, amb una botiga excepcional a Vilajuïga, una mostra del que hauria de ser el territori vitivinícola de l’Empordà. La D.O. Empordà està guanyant el seu lloc dins del competitiu món dels vins, i els noms d’Espelt viticultors, Empordàlia, Oliver Conti, Castell de Biart, Castillo Perelada, Pere Guardiola, Oliveda, Martin Faixó o Masia Serra ja son reconeguts arreu.

De la ma de l’Anna he visitat les seves instal•lacions i he gaudit del seu Terres Negres, de la vinya centenària de Rabós, un vi excel•lent. Amb l’Anna hem coincidit en el programa Jo Directiva, del Departament de Treball de la Generalitat, i m’ha agradat l’empenta que te per portar el negoci, fer-se un lloc en les cartes dels restaurants, en les botigues especialitzades i per promocionar els productes del territori empordanès, una tasca que també ha entès el DAR de Girona, amb en Josep Guix al davant. L’Anna també ha provat sort amb l’oli, amb Espelt Oli d’oliva, d’oliveres pròpies empordaneses, de les varietats argudell i arbequina.






Quan he llegit la notícia del cava rosat he tornat a veure la fusta d’emprenedora que te l’Anna, i el seu nas per estar en la primera línia i innovar. El cava Rosat és el cava de moda, promocionat com a beguda única per tot l’àpat i no només pels postres. No n’havia tastat cap fins que en un pica pica de la feina, aquest juliol, un company que celebrava el seu aniversari ens va portar el famós Perles Roses de Naveran. El cap de setmana passat, en un dinar familiar, la meva cosina Marta Bellapart, ens va obsequiar amb el Pinot Noir de Codorniu. La Marta també es enòloga i ha estat treballant durant quinze anys a Adelaida, Austràlia. L’any passat, de retorn a casa, es va estar a Peñafiel (Valladolid) en una finca Codorniu, i ara ja treballa a Sant Sadurní en la producció del cava. Parlar amb elles, veure com s’estimen les vinyes, la terra, com del tracte que rep la vinya es millora el raïm, i de rebot es creen les bases per tenir vins i caves de qualitat, és tota una lliçó.

Les obres del Passatge Principat

La nota de premsa que l’Ajuntament ha publicat i ha penjat en el seu web, esmenta que s’han executat les obres de millora del clavegueram del passatge Principat, amb un pressupost de 29.000€, aportades en la seva totalitat per l’Ajuntament, i tal com es desprèn del mateix escrit, corresponents a l’exercici 2008.

He intentat penjar un comentari d’aquesta nota al web de la ràdio, però no m’ha estat possible. Aquest web, en format bloc, es va estrenar el mes de juliol, tot coincidint amb la festa de la ràdio i dins dels actes de celebració del 25è aniversari. Dia a dia va actualitzant les notícies de caire local, citant la font de procedència. En aquest cas no ha estat així, i la notícia de l'Ajuntament s'ha publicat com si fos elaborada per la ràdio, la qual cosa ha provocat un malentès, sortosament arreglat.

El pressupost per l’obra del passatge Principat prové de l’exercici 2006, una partida que preveia, a més de la millora del clavegueram, la urbanització del passatge. En el ple de 27 de novembre de 2007 ja es va retallar aquesta partida en 120.000€, desestimant urbanitzar el passatge i deixant una previsió pel clavegueram. Aquests diners i els de la baixa de la inversió del carrer Josep Flores es varen destinar a finançar despeses ordinàries.
En el ple de 29 de juliol de 2008,una vegada es deuria conèixer l’ import exacte de la inversió, el sobrant de l’obra, és a dir, 19.522,35€ s’han destinat a finançar la FESTA MAJOR.

Enlloc de programar una festa menys lluïda i de començar a estrènyer-nos el cinturó, preveient els problemes dels propers anys, aquest equip de govern continua en la seva fugida endavant i no pren cap mesura d’estalvi. Amb aquesta quantitat, el CEIP Montserrat podria fer la modificació de la xarxa elèctrica que sol·licita per adaptar l’escola al programa Heura. Però ja es veu que la prioritat de l’equip de govern, és la Festa Major i no la millora de l’escola.

L'aigua de les fonts públiques

La font de la placeta de La Rasa

Font per estrenar del Passeig Cinto Verdaguer

La font del Pla de l'Horta

Font de la plaça de l'iglú, al Pla de l'Horta

En el darrer ple del mes de juliol a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, l’alcalde, Roger Torrent, ens va dir que, per continuar amb l’estalvi d’aigua i per no malbaratar-la, havia ordenat que les fonts públiques del poble continuessin sense subministrament. Vaig quedar astorada, ja que la font de la placeta sabia del cert que rajava, per què hi passo tot sovint pel davant, però la Loli Fernández, la nostra companya de grup del PSC, ens va comentar que al Pla de l’Horta no rajaven i que justament se’n havia adonat pel fet que un nen s’havia fet mal i la mare no li havia pogut rentar la ferida.

Avui, tot donant una volta pel poble, he volgut comprovar-ho. No sé si és que l’alcalde ha fet extensiva l'ordre per totes les fonts, ja que no sembla que s’hagi complert, per sort, del tot. La font de la placeta i de la plaça Emília Xargay, a Sarrià de Baix, ragen. Les del Pla de l’Horta, cap, i a més, la nova del passeig Cinto Verdaguer, que encara està per inaugurar, ja li falta el piu de pitjar. La de la plaça dels Vinyers raja i la del Pla de la Rasa, no.
Bé, és només una enquesta petita, ja que no les he guaitat al cent per cent, però amb l’estadística ja en tinc prou. Serveix d’alguna cosa tancar l’aigua de les fonts públiques, unes fonts que tenen un sistema d’obertura controlada?. Francament, només per fer empipar al veïns i veïnes, i que es recordin de l’Ajuntament.

Com que l’article que en Joan Barril va escriure el sis de febrer al Periódico de Catalunya, a propòsit de la sequera és prou eloqüent, ho deixo aquí. I espero que d’aquí a poc, totes les fonts ragin.

Demagògia de l'aigua

"Quan falten les aigües enormes s'ha de demostrar que es fa alguna cosa amb les aigües petites. Més important que les solucions és el moviment. A la novel·la d'Isak Dinesen Memòries de l'Àfrica, es veu uns indígenes corrent una vegada i una altra per l'horitzó. La baronessa Blixen pregunta: "¿Què fan aquests homes, que tot el dia estan corrent?". Li responen que fa una setmana que el lleó va entrar al seu poblat i es va emportar una criatura. L'estan buscant. Amb bon criteri, la baronessa diu que, una setmana després, no trobaran mai viu el nen que el lleó es va endur. "Això ja ho saben, aquests homes", li expliquen. "Però corren per foragitar la seva culpa".

Amb l'aigua minvant passa el mateix. D'entrada, se suprimeix el reg dels jardins públics. Després, es talla el subministrament a les fonts ornamentals. Finalment, desapareix l'aigua de les fonts públiques, aquest invent antiquíssim que permetia als romans rentar i rentar-se, cuinar i regar les flors. Que en l'inesgotable dispendi d'aigua acabin pagant el plats trencats les fonts públiques és matar formigues a canonades. L'aigua mínima de qui té set no és aigua, és alguna cosa més seriosa. És un valor de civilitat. És una virtut cardinal. És la base de la convivència en el desert. Un dia vaig parlar amb una funcionària que es dedicava a comptar l'aigua consumida a les fonts públiques, per cabal i per hores. Era l'aigua de la sortida dels col·legis. L'aigua dels barris pobres que fugen de l'envàs de plàstic. L'aigua que aprofiten ocells i coloms. L'aigua que serveix per refrescar-se la cara després de plorar. L'aigua que, segons la llegenda, força el bevedor a tornar a la ciutat generosa i oberta. Les fonts ja no són fonts, potser precisament perquè són públiques. És la demagògia dels fets, el subratllat d'una operació de trasbals d'aigua via marítima que és políticament molt més dolorosa i incomprensible. ¿Per què, davant de les grans emergències, sempre s'acaben restringint els petits drets dels més febles? "

Llibres sobre l'Alemanya nazi

L’Audiència Nacional ha admès a tràmit una querella interposada per supervivents espanyols dels camps de concentració nazi a quatre suposats membres de les SS, Johann Leprich, Anton Titjung, Josias Kumpf, i John Demjanjuk, ara residents als EEUU, que varen perseguir els presos dels camps de Mauthausen, Sachsenhausen i Flossenbürg. Al camp de Mauthausen, d’Austria hi varen a anar a raure més de 7.000 espanyols.

La trista història d’aquest camp i una primera relació dels catalans que hi varen morir és troba en el llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis (Ed.62, publicat per primera vegada el 1977 i reeditat el 2001). També ha fet fortuna el llibre i el documental sobre Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen (Ed. La Magrana 2002), el qual va guardar els negatius de les fotos que va fer al camp i que varen servir per inculpar a alguns nazis en el procés de Nuremberg.

Si bé els dos llibres esmentats són documents històrics, sobretot la consulta del de Montserrat Roig, amb el detall poble a poble de les persones que varen morir a Mauthausen, aquest any han circulat dos llibres que donen una visió molt diferent dels alemanys, allunyada de l’horror dels camps. El primer, La lladre de llibres de Markus Zusak (Ed. La Campana, 2007) se centra en les peripècies d’una nena que aprèn a llegir amb pocs llibres, entre d’altres un llibre de l’enterramorts, i el Mein Kampf, el qual acabarà sent utilitzat per dibuixar. La vida miserable, amb poca estima i pocs recursos amb què ha de viure la petita Liesel mentre Alemanya comença a envair els països veïns, s’altera amb l’arribada d’un jueu que la seva família adoptiva amagarà. Els diàlegs entre els nens són frescos i innocents, així com els de Max, el noi jueu que intenta entretenir i educar la nena i que acabarà al camp de Dachau, prop de Munic.

La major part de les crítiques literàries s’han centrat en el fet que el llibre és un cant a l’afició a la lectura, a l’aprenentatge malgrat les adversitats, i sobretot es fa estrany que la veu del narrador sigui la mort. A mi em va cridar l’atenció els detalls de la vida quotidiana abans de la Segona Guerra Mundial, quan Hitler ja havia arribat al poder. No oblidem que l’ Alemanya d’abans de la II Guerra estava enfonsada econòmicament, amb una inflació desbordada, i que per això va pujar el nazisme. Els cabdills sorgeixen quan les democràcies no saben respondre als problemes bàsics de la gent, sobretot la feina i el menjar.

Un altre llibre sobre el nazisme, El niño con el pijama de rayas, de John Boyne (Ed.Salamandra 2007), no és un llibre estrictament ben escrit i es considera una novel·la per joves. Tota la trama condueix al tràgic final, la paradoxa del que li pot passar fins i tot al comandant en cap del camp d’Auschwitz: el seu fill Bruno es disfressa de nen del camp per ajudar al seu amic Shmuel a trobar el seu pare, seguint el joc dels exploradors. Ni l’un ni l’altre sortiran mai del camp i la família no sabrà mai com va desaparèixer el noi. La veu que narra es infantil, i els diàlegs també. En una ocasió Bruno li pregunta al seu pare qui son les persones que veu per la finestra vestides totes iguals: això no són persones, li respon el seu pare, fent referència als presoners jueus del camp d’Auschwitz.
Com en el de la Lladre de llibres, el narrador se centra en la vida quotidiana fora dels llocs tràgics que han avergonyit Alemanya. Bruno es massa jove per saber què passa, i els més grans estan envoltats de l’aureola militar i tampoc volen saber res del seu entorn.

Els alemanys varen començar a reaccionar quan les bombes dels aliats varen destruir les ciutats. Massa tard i massa poc. Els crims contra la humanitat no prescriuen i si els membres de les SS que han localitzat als EEUU poden ser jutjats, millor ara que mai.

La ruta del TGV al nord de Girona

Els diaris locals s’entretenen aquests dies en donar les notícies de les obres del TGV dins de la ciutat de Girona, amb la preocupació que causa la disminució del nombre d’aparcaments i els canvis viaris en alguns carrers molt cèntrics. Francament, el soroll i les molèsties, si és que han de durar tres anys, seran insoportables.

No he llegit enlloc l’anunci de l’inici de les obres a Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, tot i que ja es comencen a veure algunes màquines d’envergadura.

El trajecte que us proposo dura aproximadament una hora, amb bon ritme, i et permet seguir les obres al mateix temps que es fa esport. Cal fer-lo al matí, quan hi ha els operaris, i anar preparat per la caminada a l'estiu (calçat, aigua, protecció solar i un barret). Comença al Pla dels Vinyers, a Sarrià de Ter, pujant cap al castell de Montagut, més conegut com la pujada del Golf Girona. A pocs metres es te una bona visió panoràmica dels treballs de desbrossament, de preparació de l’esplanada d’atac i dels treballs de reforçament de la carretera, previs a l’inici del túnel. Xino xano es va pujant fins a l’enrunat castell de Montagut. Els bessons pateixen una mica, però els més avesats ho trobaran fàcil. Seguim la mateixa carretera, deixant la urbanització del Golf a ma esquerra i baixem una mica, fins trobar un encreuament. Trenquem a ma dreta, baixant per l’altra carretera del Golf, la que va a parar a la urbanització del camp de les Comes. La vorera està formigonada de color vermell, encrostonada com tot el que depèn del Golf. La baixada és suau, amb poc pendent. A ma dreta trobem can Tries, una masia pintada de color blanc, i després ja es veu el territori del TGV. En aquest punt el tren tornarà a sortir del túnel de Montagut, passant davant la porta de can Barnoia, i ara les màquines treuen la terra per portar-la metres més amunt, on sortirà el pont que travessarà la carretera de Banyoles, entre les naus del polígon de Palol de Revardit i la fàbrica de pernils de Casademont (abans BECSA).

En aquest encreuament em vaig trobar amb en Paco, el marit de l’Asun que havia estat veí meu. En Paco és guixaire de professió, però l’Adif l’ha rescatat de l’atur. Em va comentar que d’aquí a poc contractaran a 150 operaris més, la qual cosa em va alegrar, ja que almenys no tothom patirà l’obra, sinó qui hi ha qui se’n beneficiarà.

Quan arribem a baix, a l’encreuament amb l’antiga carretera de Banyoles, girem a la dreta, passant per davant de la casa de les alzines clares. Al davant, les cases unifamiliars del camp de les Comes. A la següent rotonda, entrem a la urbanització de Montagut, seguim pel carrer Viladesau i a ma esquerra ja anem veient l’autopista. Al final d’aquest carrer surt un camí que ressegueix la tanca de l’AP-7 , un circuit habitual de footing. Es segueix el camí fins arribar el pont que creua l’autopista. Aquí es torna a veure l’esplanada d’atac, amb les toves per preparar el formigó. Agafem el pont i ens hi podem quedar una estona tot observant el futur proper: vuit carrils, el TGV, dos túnels, una trinxera, ...sorolls, més sorolls...

El camí ens porta a Sant Julià de Ramis. Per la dreta, seguint la riera La Rasa, es travessa per la nova passera que uneix els dos pobles. Després, es pot tornar al Pla dels Vinyers travessant el barri de La Rasa i seguint per darrera de la nova urbanització d’Acciona. Si es vol anar per l’avinguda de França es poden observar els treballs, ara aturats, de la nova Biblioteca de Sarrià de Ter. Tot plegat una horeta. Si es vol ampliar el recorregut es pot fer un tomb al polígon de Palol de Revardit, i veure els treballs del pont sobre la carretera de Banyoles i des de lluny el túnel de La Garriga.

Cicle d'estiu al Truffaut

Aquesta setmana es projecta al cinema Truffaut la pel·lícula libanesa Caramel, l’opera prima de la cineasta Nadine Labaki, alhora una de les protagonistes. Una barreja d’històries femenines, molt habituals i poc glamoroses. L’ambient patriarcal i masclista del país, on es barregen les religions musulmana i cristiana aparentment sense fricció, les fa rebels, transgressores només pel fet de voler imitar les modes i els costums occidentals. El caramel no és més que la pasta feta amb sucre, aigua i llimona amb que les dones musulmanes es depilen. Comèdia i drama, tot un món femení dins d’un saló de bellesa.

El Cinema Truffaut té la bona pensada de reposar dins del seu cicle d’estiu les millors pel·lícules independents de l’any en versió original. La primera, per mi, la més impactant, ha estat Into the wild (Hacia rutas salvajes) del director Sean Penn, la història d’un jove idealista americà que se’n va a viure tot sol a Alaska, “sense bitllet de tornada”. En el seu periple, el jove passa per una comuna hippy a Califòrnia, amb idíl·liques imatges del Big Sur, pels ràpids del Grand Canyon, per Los Àngeles, una ciutat hostil, fins arribar a Alaska, massa salvatge per tant poca infraestructura, un paisatge que l’acaba conduint a la mort per enverinament. Magnífiques vistes, magnífiques frases com que la felicitat es millor quan es compartida. Quan s’adona que necessita companyia, ha quedat atrapat per la natura, sol dins d’un vell autobús, sense menjar, sense ningú a qui demanar auxili.

Irina Palm és una història que sembla inversemblant però probablement es dóna en més casos dels que som capaços d’imaginar. Una senyora vídua, d’un llogarret anglès on no sembla que hi passi res, tret de les xafarderies a l’hora del te, es veu obligada a acceptar una feina en un local del Soho londinenc per poder guanyar diners ràpidament i enviar el seu nét a Austràlia per un tractament vital. La feina en qüestió, masturbar homes darrera d’un forat, és motiu de polèmica entre les seves amigues i el seu fill. En tota la història, la més noble sembla la seva jove, la qual li resta agraïda: “sempre diem que faríem qualsevol cosa per salvar el nostre fill. Però no sempre acceptem ens diguin quina cosa és”.

La pel·lícula a de la setmana passada, 4 meses, 3 semanas, 2 dias, narra la trista història de d’un avortament clandestí, les peripècies que passen dues joves romaneses per aconseguir el contacte, els diners i l’habitacle, la misèria d’haver de desfer-se del cos del nonat, la por a la repressió, la miserable quotidianitat de la Romania en l’època de Ceaucescu. Tant real, que segurament encara deu passar, sinó a Romania a qualsevol país manat per un dictador.