dissabte, 22 d’octubre del 2011

Xarop de colze


Si preguntem a la gent de Sarrià de Ter si volen un arxiu, ningú ho considerarà prioritari. “La gent no vol l’auditori” m’han comentat aquest estiu, la gent vol el camp de fútbol. Però, una cosa es la opinió de la gent i l’altra les necessitats del poble. Un arxiu municipal és necessari encara que només el reivindiquem sis persones a tot estirar. Els documents municipals no poden emmagatzemar-se a qualsevol lloc, com es pot observar a la fotografia, ja que es tracta del nostre patrimoni material i la construcció de l'arxiu ha d’estar en l’agenda política dels nostres governants.

Una sala d’actes de la Biblioteca, que també anomenem auditori, es necessària, ens ho mana la Generalitat i l’hem reivindicat molta gent, uns quants que ho tenim més clar i que hem deixat la nostra opinió en la pagina web www.volemlauditoridesarriadeter.wordpress.com i d’altres que s’han fet el ronso, no s'hi han apuntat, pero que també hi están d’acord.

De fet, en temes de cultura el govern es retrata. Ens fa falta un arxiu municipal, un espai museu per l’obra de l’Emília Xargay, una escola de música, la Biblioteca necessita un espai de polivalència i un magatzem pel fons documental...aquestes són algunes de les recomanacions que fa el PLEC, el Pla Local d’Equipaments Culturals aprovat el setembre per l’Ajuntament de Sarrià de Ter, un any després d’haver cedit al Consell Comarcal un edifici que ja es veu que no era prescindible i que necessitem. El sector turístic gironí ja considera el Centre de Visitants un espai inútil, la gent de Sarria passa i en el millor dels casos hi fa un àpat, i els polítics encara no han caigut del cavall. S’ha perdut molt temps en discussions, molts esforços per córrer per tenir aquest equipament inaugurat abans les eleccions, total per res. Molta energia pel pedregar.

Al camp de fútbol li passara el mateix. Primer la necessitat només era la gespa artificial, ara urbanitzen l’entorn, canviem els arbres, hi posen grades, milloren el bar i els vestidors, tota una obra que contradiu el POUM, el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que encara no s’ha presentat píblicament. L’obra que ara es vol fer, a mes de “tancar” el barri de la Rasa darrera una valla, no permetrà desenvolupar el que preveu el nou planejament, es a dir, una zona verda i una solució urbanística per treure el pàrquing i fer un carrer d’entrada al barri com cal. Farem una obra de mig milió d’euros a precari, diners llençats que en el millor dels casos duraran el que duri la gespa. La cara de babaus que ens quedara quan es presenti el pla, sera d'antologia.

Si la gent de Sarrià de Ter vol llençar els diners, després que no plori. El que s’havia de fer era planificar el nou camp de fútbol en la nova zona esportiva, al Pla de Dalt, per aquesta solució era molt mes costosa, en treballs tècnics i negociacions que la que han adoptat. És a dir, ha faltat xarop de colze, treball de despatx, hores d’estudi i menys xerrameca.

Ara faran contents als col•lectius esportius, però als culturals ens foten la subvenció. Ja es veu que la cultura no es prioritària. Tampoc s’han estudiat prou bé les propostes de finançament, tampoc s’ha posat esforç en abaratir els pressupostos, buscar més subvencions i fer possibles els dos projectes. Molt parlar amb els avis, molta tertúlia a la radio, pero poc xarop de colze. Molta confussió entre dèficit i endeutament, com si els conceptes fossin els mateixos. No tenim diners, ens diuen, ni mai n’hi ha prou per fer inversions!

La inversió no es pot fer amb finançament a curt, sempre s’ha de fer a llarg termini. Una inversió s’ha de repercutir als usuaris futurs, no l’ha de suportar en la seva totalitat l’actual generació de sarrianencs.
La comparació entre les dues inversions no hauria passat el sedàs de qualsevol anàlisis financer. L’auditori tenia un pressupost de 500.000€, pero es una inversió de 50 anys per l’edifici i de 25 per les instal•lacions, que donaria servei a tota la població de Sarrià i tambe la veina de St.Julià, és a dir a 7.000 persones. El camp de fútbol, una inversió de 500.000€ a deu anys. Moltes matemàtiques no s’han fet servir, no.

El que cal controlar es el dèficit, que l’endeutament ja ho està, per sort fou mesurat en anteriors mandats. I el dèficit vol dir vigilar i rascar en les despeses. La il•luminació del camp de fútbol ha de funcionar en hores que molts dormen? S’ha de programar ball després d’un espectacle de màgia quan ja no queda ningu? Aneu apuntant,....

Mai com en aquesta ocasió hem tingut tants diners en subvencions. Es parlava de 600.000€ per obra d'1 milió € (les dos inversions), un 60%, amb possibilitat de trobar diners del PUOSC 2013 per la Rasa i de la Diputació per l’auditori. La resta amb endeutament, després d’haver rebaixat els pressupostos amb treball rigorós dels serveis tècnics. Doncs això els ha espantat.

Sabeu quines ha estat les aportacions de la Biblioteca? L’Ajuntament 1.070.000 euros (500.000€ en estructura d’Acciona, 500.000€ en préstec, 70.000€ de compensacio d'Acciona), la Generalitat 317.000€ i la Diputació, de 280.000€ és a dir, en subvencions, un 35%, la resta l’ha posat l’Ajuntament. I ara, per fer front a dos inversions s’espanten amb unes subvencions que superen el 60% de l’obra. Falta la veterania de la gent més gran que ha tingut responsabilitats de govern o el coratge dels més joves. I càlcul, matemàtiques i molt, molt xarop de colze.

En la presentació de la beca Isidre Macau, el professors Joan Manel Barceló i Imma Amorós, varen emfasitzar la formació i la cultura com motor de transformació social. L’exigu auditori que els va escoltar, ja n’estava de convençut. Qui convenç als altres sarrianencs?

dijous, 6 d’octubre del 2011

Dins del bagul


Finalment he acabat buidant el pis que els meus pares varen habitar els darrers 35 anys. Se’m feia costa amunt, ja que era com netejar unes golfes polsoses. Hi he trobat de tot: els llibres d’escola, treballs de botànica, apunts de la universitat, receptes de cuina, informes del pare, historials mèdics, la planxa de joguina, nines, la ma de morter de roure feta pel meu avi i que la meva mare em reclamava de temps, la fusta de planxar, cassoles de terrissa, tebeos, els àlbums de cromos de la Torras, propaganda caducada de viatges i, dins del “mundo”, roba de guardar.

El “mundo” era el bagul que traginava el meu germà cada curs al Collell, amb els seus llençols, mantes, tovalloles i roba d’esport. De sempre s’hi havien guardat mantes i cobrellits que ara he repartit gustosament. El fons reservava una sorpresa: una bandera espanyola feta de retalls de roba vermella i groga, ben resclosida. Res de portar impresa cap escut, ni el constitucional, ni el toro, ni el falangista, una bandera casolana que la mare devia fer en la immediata postguerra per engalanar el balcó pel Corpus, quan el capellà, el sergent de la guàrdia Civil, el cap de la Falange i les autoritats, desfilaven sota pali. En alguna foto antiga m’havia semblat veure que la gent posava la bandera espanyola als balcons, però com que les fotos son en sípia, no n’estava segura. La troballa no ha durat gaire: amb unes tisores, desfet el cosit, n’ha sortit una bona pila de draps de cotó acolorits.

Dins del bagul, enlloc de roba, hi he desat els vinils. N’hi ha un de la Janis Joplin que almenys alegrarà aquell qui, anys a venir, torni a fer endreça, obri el bagul i busqui el tresor.