dissabte, 26 de juliol del 2008

Work in progress





Ens vàrem trobar amb en Quim Massegú i la Rosa Marcos al concert de Rom Candela al Centre Cívic Just Casero del Pont Major el divendres 11 de juliol, val a dir que gairebé en família, ja que es va fer poc ressò d’aquest espectacle. Tot i així, el grup va voler tocar les peces que formen part del seu primer CD gravat aquesta darrera setmana als estudis d’Aiguaviva. Per un grup, el primer CD és com el primer amor, una experiència inoblidable!. Són en Pau, la Noèlia i el polifacètic Edgar, a qui conec de fa temps, per tractar-se d’un artista que excel•leix com a dibuixant, poeta, actor, escriptor i com podeu sentir, músic. Mireu com es defineixen al seu espai web:
“El trio el formen Pau Boigües (guitarra) de la Cellera de Ter però resident a BCN que també toca amb diferents formacions d’Indy, jazz i superpop ; Noelia R (piano, sintetitzadors) Mataronina de Vidreres nascuda a BCN, component també de diverses formacions de jazz i de "descargas latinas" i Edgar Massegú (bateria) de Sarrià de Ter City que també toca amb aquests i els altres...”
“En la seva música hi conviuen mesclats el groove, el chill out, l’electrònica, el soul, el funk, el latin-jazz... però sempre amb un llenguatge particular. Jazz eròtic? Jazz exòtic? jazz ufology? Com definir-los? Pot ser: ‘Electrojazz-futurístic”.
Ens volen fer veure que provenen d’una altra galàxia, com els UFO’s (unidentified flying objects), però no en trobareu d’altres més arrelats a la terra que aquest trio.
Amb en Quim varem recordar que en la darrera legislatura des de l’Ajuntament de Sarrià de Ter es va subvencionar el CD del grup els Groullers, considerant que en aquella formació hi havia prou representants sarrianencs, i que el cost de la gravació és important per un grup musical. Sembla que Rom Candela també ha trucat a la porta de les administracions per resoldre el mateix problema.

Ens varem tornar a trobar al sopar de la Ràdio l’endemà, el 12 de juliol. En Quim, la Rosa són dos apassionats del teatre i ara treballen de valent per representar l’obra Aquí no paga ni Déu, de Dario Fo, amb el renovat grup de teatre A Les Fosques. Sense en Quim i el seu equip de voluntariosos, en Santi Palomeras, en Joan Puigmal, la Rosa Marcos, l’Elena Cairó, en Jordi Pla, la Rosa Soler, no hi hauria alternativa teatral a Sarrià tret de la que ofereix el Centre Parroquial. En Quim te clar que qualsevol implicació al poble suposa treballar i, si l’objectiu és fer teatre, que sigui de qualitat. Amb en Pep Massanet dirigeixen els Pastorets (l’any passat l’Edgar Massegú feia de Rovelló), el grup de joves i el grup A les Fosques. Hi dediquen tres dies a la setmana, un per assaig de cada grup. Molt temps, molta dedicació, com sol passar en tot el que es fa per devoció i no per obligació.

Amb en Quim ens coneixem de sempre, del poble, una amistat de fa molts anys. Els darrers 12, ha estat el regidor de Festes de l’Ajuntament, en el grup del PSC amb en Josep Turbau de cap de llista. Varem coincidir quatre anys i val a dir que sempre en bona sintonia. Potser perquè tots dos tenim clar el model de poble i que el que cal promoure, fomentar, ajudar a créixer, són els grups locals, els que surten de la iniciativa pròpia, com els músics sarrianencs, els nombrosos grups de rock a qui tantes vegades va donar oportunitat de tocar per la Festa. Altres vegades va ser la iniciativa municipal, com el grup Cantaires de Sarrià que va néixer de la voluntat de crear l’escola de música, arrelada per fi al Centre Cívic La Cooperativa, amb el conveni amb el Consell Comarcal del Gironès.
En el fons, el que es tracta és de progressar treballant (work in progress), ja que no hi ha res que es creï per inspiració divina, sinó per l’esforç d’uns quants, dels que entenem que és millor, molt més difícil però molt més gratificant, actuar, tocar, escriure, que programar.

dissabte, 19 de juliol del 2008

La placeta de la Font








Imatges de la presentació de l'AV de Sarrià de Baix el 6 de juny

Tota la meva joventut ha girat al voltant d’aquesta placeta. La casa on vaig néixer hi és a tocar, i era el lloc on jugàvem i ens distrèiem de joves. La placeta tenia aleshores un pou central, amb una roda que servia per fer anar la “bomba”, per pouar l’aigua. S’havia construït sent alcalde Patllari Casadevall, i estava envoltada de plàtans i de bancs de pedra amb respatller, com els que encara queden a la plaça de la Independència de Girona, on ens enfilàvem per parlar de tot i de tothom. Alguns cotxes passaven, tot fent drecera, per la placeta per anar al carrer Firal.

Cap a 1975, en època d’en Marti Ballada, la placeta es va reurbanitzar. Els frondosos plàtans varen deixar pas als til•lers, per fi ja crescuts, i la bomba a una font de pedra nummulítica, que havia sortit de la pedrera on treballava l’Agustí Vila, l’autor de l’escultura d’en Cinto i la Maria de la plaça dels Gegants. Es va tancar el pas per anar al carrer Firal i així la placeta va guanyar amplitud. Els panots, blancs i vermells, els va col•locar en Vicenç, el paleta que havia treballat amb en For-Bru i que després va entrar a la brigada de l’Ajuntament. El disseny de la placeta era de l’arquitecte Marius Soler i de l’aparellador Jaume Camps.

Amb els anys, a la placeta li han nascut andròmines, sobretot una plataforma d’obra que on s'encabiren jocs infantils i que ara no serveix per res, sinó per entrebancar-s’hi. Fa un parell d’anys es varen canviar els bancs verds, ja molt malmesos, per uns de nous i es va col•locar una nova zona de jocs al bell mig de la plaça. També, es va connectar la font a la xarxa pública i així fou quan li va néixer una motxilla amb el comptador de l’aigua. No fa gaire, la brigada ha fet una barana per accedir al Coro, ja que l’arquitecte no va pensar que els esglaons de l’entrada no eren de bon pujar per la gent gran.

A l’Ajuntament hi ha un altre projecte de reforma de la placeta. Espero tinguin seny i no tallin els arbres, amb el que ha costat veure’ls créixer. Bé, si volen treure el baladre, quan vulguin, que les flors són tòxiques i estan a l’abast de la mainada. Si fos per mi, l’arreglaria, però sense modificar-la massa: canviaria el paviment, ja que quan plou, rellisca, trauria la plataforma i reubicaria els jocs infantils, per deixar un espai prou ample per fer una rotllana si convé ballar sardanes, i arreglaria definitivament l’accés al Coro amb un pendent i baranes, però deixaria la font de pedra i els parterres. Ja veurem quan arribi el moment com queda el projecte, que ja se sap que això es pot modificar al gust de qui mana...

La placeta sempre ha tingut molta acceptació popular. Des de primera hora del matí hi ha pares, avis i infants jugant, i des que s’ha inaugurat el Coro, el tragí és constant. També hi té molt a veure el moviment de les botigues de barri, la fleca, el comerç de queviures, la fusteria i el negoci de spa, que ha pres el nom del lloc amb enginy Placete verd. És ara, les tardes d’estiu, quan la placeta fa el zenit, amb una bona colla de veïns i veïnes que s’hi assenten a parar la fresca i xerrar.

La nova Associació de Veïns de Sarrià de Baix va tenir la bona pensada de fer la seva presentació i captació de socis a la placeta, el sis de juny, amb un berenar de coques casolanes. Hi ha moltes cares noves a l’associació, gent jove amb ganes de dinamitzar el barri. De moment el diumenge portaran el servei de bar del festival Emergent que per primera vegada es fa a Sarrià de Ter i que promou el Consell Comarcal del Gironès. Començarà a les set, quan el sol va de baixa, música mediterrània, cançó d’autor, mim, jocs malabars...serà distret i l’estrena de la nova associació.

La nova oficina de Caixa empreses a Girona



A la imatge, d'esquerra a dreta, Manuel Romera, director territorial de la Caixa a Catalunya; Lina Gummà, directora del centre de Girona; Domènec Espadalé, president de la Cambra de Girona; i Rafael Garcia, delegat de La Caixa a Girona.

El divendres vaig assistir a la inauguració de la nova oficina de La Caixa al carrer Santa Clara. No es troba a peu de carrer, sinó en el primer pis de l’enorme edifici de l’entitat, el qual fou reformat l’any 1925 per l’arquitecte Rafael Masó per ubicar-hi les dependències de la Caixa de Pensions i l’ Institut de la Dona que Treballa.
La nova oficina és una més de les especialitzades en empresa que té La Caixa, les que concentren l’activitat financera de les empreses que facturen entre 10 i 200 milions d’euros. Per sota de deu milions, La Caixa te una extensa xarxa d’oficines arreu del territori, i per sobre els 200, la Caixa Corporativa.

Des que les entitats financeres han emprès el camí d’especialitzar les oficines, m’han facilitat la feina. D’entrada els interlocutors són persones molt formades, parlem el mateix llenguatge financer- econòmic, tenen més atribucions que els directors de sucursals, coneixen les operatives complicades de les transaccions internacionals i per tant, tot és més planer.
La nova oficina del centre d’empreses de La Caixa, té a més una peculiaritat: la dirigeix una dona, la Catalina Gummà, la Lina. En aquest nivell em penso que és la primera a Girona. La seva feina a l’entitat, ocupant d’altres càrrecs directius , l’anterior com a cap de zona, l’han fet sobradament mereixedora del càrrec. Compta a més amb un equip directiu de 9 persones, moltes d’elles també dones, molt qualificades.

En les reunions del programa “àgora per a directives” que impulsa la Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball del Departament de Treball, preocupa la poca presència de la dona en llocs de direcció i sobretot en les organitzacions empresarials.
El programa pretén potenciar el lideratge i l’apoderament de les dones, per assumir càrrecs de responsabilitat, vol crear una xarxa de dones directives a Catalunya que serveixi de referent a d’altres dones i pretén facilitar l’ intercanvi d’experiències entre les dones, dins de l’àmbit directiu.
Tot i que ens sembla que les dones estem donant passos de formiga i que la nostra feina no està prou reconeguda, o no es “visualitza” prou, una petita notícia com la d’aquesta inauguració ens referma en el convenciment, que amb el temps, les dones aniran assumint el lloc que ens pertoca pels nostres coneixements. Hi ha sectors on la dona predomina, pel fet d’haver accedit a la feina mitjançant oposicions (judicatura, administració pública, ensenyament,) i d’altres per ser llocs tradicionalment femenins, com la sanitat. Darrerament, les dones estan ocupant molts llocs a les empreses d’auditoria, i les del sector financer, la tradicional banca. És molt comú trobar una dona com a subdirectora d’oficina o gestora d’empresa, i, espero que amb el temps també serà comú que sigui la directora de l’oficina.

Podríem dir que a la inauguració hi havia una munió de clients, els temps que corren aconsellen estar bé amb la banca, i també representants del món econòmic gironí, com podeu veure a la foto en Domènec Espadalè, president de la Cambra de Comerç de Girona.
El director territorial de La Caixa a Catalunya, Manuel Romera, va fer un discurs esperançador -tots tenim la por al cos per com la suspensió de pagaments de Martinsa afectarà al sistema financer espanyol-, i va venir a dir que La Caixa creu en les empreses i finançarà “els projectes viables”. Ho va repetir dues o tres vegades això de “projectes viables”....Les empreses sempre esperem que les noves inversions, el llançament de nous productes, o l’obertura de nous mercats ho siguin de viables, però no sempre ens en sortim, per què tota inversió té risc. Potser el que volia dir, és que finançaran els projectes d’empreses solvents, o amb garanties suficients. Vés a saber. M’hauria agradat que els projectes de les grans constructores que ara fan figa, s’haguessin mirat amb la lupa, o amb les reserves amb que sempre ens han tractat a les pimes, però ara ja fan tard. I en tenim per deu anys.
Mentre, saludem a la nova directora de l’oficina, a tots els seus col•laboradors i col•laboradores, i que cada dia, la presència de la dona en llocs de direcció vagi a més. No sé si la Lina està al cas que ocupa una planta que abans havia estat de l’ Institut de la dona que Treballa. Bon senyal.

dimecres, 16 de juliol del 2008

Sensibilitat arqueològica





Tinc motius per estar contenta. També per estar deprimida, però en mi sol guanyar el costat positiu i les dificultats solen reviscolar-me. El diumenge, després de passar per la piscina on es feia el Mulla’t, em vaig aturar al passeig Cinto Verdaguer del pla de l’Horta per veure la petita actuació museística a peu de carrer. Dues urnes, una amb una tomba de tegulae i una altra de llosa de l’època visigòtica del segle VI, i dos petits plafons situats en dos pedestals, també de corten, dissenyats per Mercè Corominas. La llegenda de la vil•la romana ha estat escrita per Josep M. Nolla i la de la necròpolis per en Joan Llinàs. Un espai senzill, però carregat de simbolisme: la recuperació del nostre passat més llunyà, els orígens romans de Sarrià de Ter. Al plafó de la necròpolis l’hi he trobat a faltar el dibuix de planta de tota la zona, amb la situació de cada tomba. Per problemes d’espai, l’autor deu haver preferit posar-hi les fotos de les magnífiques sivelles descobertes, ara exposades al Museu Arqueològic de Girona.
Tampoc ha reeixit el projecte de fer una font d’aigua tot aprofitant un antic sobreeixidor de pedra del mur de la casa de l’Horta, un tros del qual queda soterrat sota el passeig. En el lloc previst s'hi ha col·locat una font convencional.

N’hi ha ben bé prou per recordar-nos que sota el paviment hi ha, no la sorra, sinó la història. I si el projecte de l’equip d’arqueologia de la Universitat de Girona, d'excavar la vil•la romana del Pla de l’Horta, troba el finançament necessari i es porta endavant, aleshores si que podrem parlar de la Història en majúscules. La vil•la romana dorm sota el son dels justos des dels anys 70, i la precarietat de l’excavació original fa sospitar que no es varen interpretar degudament les restes, sobretot després de demostrar, amb les troballes de la necròpolis, que la vil•la va tenir continuïtat en l’època visigòtica.

El petit museu a l’aire lliure ja es pot visitar. Prèviament hi ha passat els grafitistes, i suposo que l’Ajuntament trobarà un moment per inaugurar-lo i treure els grafits. Podríem fer una festa romana, disfressar-nos com els manaies, però em conformaré amb una xerrada sobre els orígens romans de Sarrià de Ter.

El 27 de desembre de 2007, el Diari de Girona va publicar aquest article meu sobre les restes romanes de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis.

SENSIBILITAT ARQUEOLÒGICA

Ja fa una colla d’anys, l’arqueòleg sarrianenc Lluís Palahí Grimal ens va mostrar al grup de la revista Parlem de Sarrià, els plànols que abonaven la seva tesi que la muntanya de Sant Julià era un jaciment ibèric i romà de primer ordre, l’origen fundacional de la ciutat de Girona ara denominat Kerunta.
Ens havíem trobat per parlar de la urbanització del Pla de l’Horta i per veure com convencíem l’Ajuntament de Sarrià de Ter per fer una excavació arqueològica prèvia, ja que en aquella zona es trobaven restes de la vil•la romana. L’entusiasta jove arqueòleg va aconseguir de l’equip de govern el permís per supervisar les obres d’urbanització i cada matí seguia les màquines, els treballs, es ficava dins les rases i vigilava les troballes i les restes, amb poca fortuna, ja que només es va localitzar la tomba d’un infant, quedant la major part de la necròpolis sota els carrers i els fonaments de les cases.

Anys més tard, sent regidora de Cultura de l’Ajuntament, es va poder excavar la necròpolis romana i visigòtica de la vil•la del Pla de l’Horta, amb la sort que la major part de les restes es varen trobar sota un passeig poc urbanitzat. Una vegada feta la investigació, amb els arqueòlegs de Janus es va plantejar la possibilitat de mostrar una part de les tombes aprofitant que s’havia de refer el passeig i es va encarregar el projecte a l’arquitecta Ma. Mercè Corominas, la qual te un llarg currículum en actuacions d’urbanisme.

El projecte contempla una petita plaça enmig del passeig amb dues urnes que mostraran dues tombes, una de tegulae i una de lloses, de manera que una part de la necròpolis quedarà visible, a més d’un plafó explicatiu de les troballes i de la importància de la vil•la romana. Els educadors persegueixen la idea que la ciutat sigui educadora, que la història no es tanqui entre les parets d’un museu, sinó que els mateixos carrers ens parlin del passat i l’evolució del poble.

Després de les eleccions vaig veure amb sorpresa que el nou Consistori no només es feia seu el projecte sinó que continuava amb la tramitació per executar-lo aquest any. Vaig pensar que ja era hora que en els municipis, tant pel que fa als regidors com als serveis tècnics, hi hagués sensibilitat arqueològica, ja que les troballes són part de la nostra cultura i no un destorb. I no només a Sarrià de Ter, sinó també en el poble veí, on l’alcalde Narcís Casassa, ha continuat amb una política generosa d’excavacions a la muntanya de Sant Julià. Ho vaig poder corroborar quan vaig visitar el Castellum fractum, lloc de treball habitual d’en Lluís Palahí amb el seu equip d’arqueòlegs en els darrers deu anys, un espai admirablement ben urbanitzat i amb unes vistes excel•lents sobre la vall del riu Ter, Sant Julià de Ramis, Campdorà i Sarrià de Ter. Una visita obligada per tots els que vulguin entendre els nostres orígens íbers i romans i la importància estratègica de la muntanya de Sant Julià i de la vil•la romana del Pla de l’Horta.

Assumpció Vila
Regidora del grup municipal del PSC a l’Ajuntament de Sarrià de Ter

diumenge, 13 de juliol del 2008

Mossèn Cinto torna al Mont



En Joan Vila, l'escultor Joan Ferrés, jo mateixa i el diputat Pere Macias.

El 15 de juny es va descobrir l’escultura de mossèn Cinto al Santuari de la Mare de Déu del Mont, realitzada per l’artista olotí Joan Ferrés per encàrrec del Patronat del Santuari, el qual des del 2002, quan es va reformar l’hostatgeria, buscava el finançament per erigir-la. Els bons oficis del rector mossèn Enric Sala, obrint una subscripció popular, i els del diputat Pere Macias, convidant als empresaris garrotxins a sumar-nos a aquesta subscripció, han donat el seu fruit i des del juny una estàtua en bronze de dos metres d’alçada, saluda als visitants del Mont.

Joan Ferrés ha pensat en Mossèn Cinto assegut, amb una llibreta i un llapis a la ma, pensatiu. Està col•locat de cara al Sud, amb el Canigó i el Bassegoda a l’esquena, una situació estratègica per donar contrast i relleu a l’escultura, amb un joc d’ombres que permeten veure-li la cara. L’artista ens va comentar que Mn. Cinto devia tenir vora els 40 anys quan va sojornar al Mont, l’estiu de 1884, on es va inspirar per continuar el poema èpic Canigó, ja començat en la seva anterior estada al Vallespir, i per això li ha donat l’aparença d’un home jove, ple d’energia.

Fa molts anys que no havia passat dies tan tranquils i solitaris i dolços. No sé al món un mirador més bonic. Sols trenquen sa dolça soledat els ocells amb els seus càntics, els pagesos i devots amb ses oracions, el vent amb ses remors i, de tant en tant, algun llamp que parteix roques sense fer mal a ningú. (Jacint Verdaguer)

L’any 2002, amb motiu de l’any Verdaguer, es va acabar la segona fase de rehabilitació de l’hostatgeria, la qual compta amb sis habitacions per visitants, alguns espais museístics com l’habitació del poeta, amb el seu famós llit d’Olot, ja restaurat, la sala menjador antiga i la Biblioteca, un embrió del centre d’estudis verdaguerià. Les obres de restauració varen a anar a càrrec de la Generalitat de Catalunya, comptant amb el finançament de l’ú per cent cultural.
El cert és que el lloc és molt acollidor i, des del punt de vista turístic, tard o d’hora un s’hi ha de quedar alguns dies a descansar . Des de 1.124 metres, els dies de tramuntana es veu la serralada pirinenca, del Puigmal fins al Cap de Creus i el Canigó, les Alberes, el golf de Roses, la Garrotxa, l’estany de Banyoles, i Rocacorba. No hi ha cap talaia més impressionant prop de Girona.

El Santuari de la Mare de Déu del Mont, està inclòs en de les rutes del patrimoni religiós, però, donada la qualitat dels serveis que ara mateix ofereix l’hostatgeria, hauria d’estar en tots els catàlegs turístics de Catalunya, ja que es tracta d’una oferta molt diferenciada, des del punt de vista paisatgístic i, sobretot, per entendre i interpretar les arrels del nostre país. Val a dir que la inauguració de l’escultura a Mn. Cinto també era el tret de sortida del 175 aniversari de la Renaixença.

La serra del Mont és comparable per sa estranya figura a un enorme i bonyegut cornell que baixa del Pirineu, en direcció al golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb lo cim del gep sosté lo Santuari, i al cim del cap, lo castell de Falgars. (Jacint Verdaguer)

Al Santuari hi varem pujar el 9 de juliol, juntament amb els empresaris garrotxins que no varem assistir el dia de la inauguració. Hem pogut parlar a pleret amb en Pere Macias, l’escultor Joan Ferrés i el mossèn Enric Sala. La calitja no ens va deixar veure amb claredat l’espectacle del Canigó ni la vista que s’albira des d’aquest privilegiat mirador, però la tranquil•litat que s’apreciava d’un dia entre setmana i la fresca de l’alçada, ja pagaven la pena de l’excursió, altament recomanable.

dijous, 10 de juliol del 2008

La síndria refrescant



El dissabte vaig comprar un tros de síndria vermella, tacada de pipes negres. La Pilar, la meva veïna i botiguera de referència, me la va recomanar per davant de la síndria transgènica sense pipes, una modalitat més moderna, suposo que més pràctica, però com que en això de comprar menjar sóc clàssica, em vaig decantar per la més tradicional.

A fe que era bona, sucosa, dolça i es desfeia a la boca. A l’estiu sempre en compro, ja que una bona tallada de síndria fa passar la set, i la glucosa i minerals que aporta compensen la pèrdua d’aigua per la suor. La síndria i el meló són sinònim d’ estiu, quan et venen ganes de mandrejar per la tarda , de no sortir de casa fins que el sol s’ha amagat o l’asfalt deixa de cremar.

L’any 2003, quan a França va haver l’onada de calor, recordo que els francesos varen “descobrir” la síndria. Un comerciant espavilat va fletar un tren frigorífic des de l’intermodal del Voló, fins a París, des on va anar a parar a tots els marchés de la capital. La notícia em va cridar l’atenció pel fet que les síndries havien fet el trajecte des d’Andalusia fins al Voló en camions frigorífic, suposo perquè a Espanya no deu funcionar això del tren frigorífic. Són coses del transport ferroviari, que aquí, en comparació a Europa estem a les beceroles.

De notícies sobre les síndries en surten de tant en quant. Al Japó en varen cultivar una de quadrada, la qual cosa en facilitava l’emmagatzematge, però la més recent ha estat la que sortia el diumenge al diari el Punt, en l’apartat de les claus del món que en Josep Martinoy , titulava “ la síndria, afrodisíaca”. El periodista comentava que els científics de la Universitat A&M de Texas havien comprovat que el contingut de citrul•lina de la síndria, una substància vasodilatadora, podia causar el mateix efecte que els coneguts fàrmacs Viagra, Cialis i Levitra, receptats per prevenir la disfunció erèctil. De cop vaig fer un bot i vaig pensar que d’aquí a poc hi haurà una gran escassetat de síndries, o que pujaran el seu preu enormement i que havia de guardar les pipes negres per plantar-ne a l’hort, que ja se sap que quan els americans fan un descobriment, esgoten les reserves mundials.

Clar que per els que estem acostumats a rebre l’spam d’aquests fàrmacs, només ens faltarà que hi afegeixin el preu de la síndria al mercat de futurs de matèries primes de Chicago. Res, a partir d’ara a plantar síndries que les vendrem a preu d’or.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Romanyà de la Selva, el locus amoenus de Mercè Rodoreda


L'actriu Geòrgia Bonell al mirador de les Mirandes des d'on es veu tota la Vall d'Aro


L'església de Romanyà de la Selva

El Consorci de les Gavarres i l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro han organitzat un itinerari literari per Romanyà de la Selva, seguint els llocs on l’escriptora Mercè Rodoreda va viure els seus darrers anys, després de retornar del seu exili a França i Suïssa.

Mercè Rodoreda es va instal•lar a Romanyà l’any 1973 amb la seva amiga Carme Manrubia, la qual també buscava un recer a la muntanya. Mentre es construïa el xalet El Senyal, s’hostatjaren al Refugi, el lloc on s’inicia la lectura dramatitzada que l’actriu Geòrgia Bonell fa a les visites guiades. Al Senyal, Mercè Rodoreda hi va viure almenys sis anys, i després es traslladà a un xalet situat una mica més amunt de la mateixa finca. Tot l’ indret respira un cert aire de misteri, tant pel que fa a la tria del lloc, un espai privilegiat al cor de les Gavarres, amb una magnífica vista de la vall d’Aro des del mirador de les Mirandes, com per la influència que va exercir en la darrera obra de Mercè Rodoreda.


El viatge literari s'atura a l'entrada del xalet El Senyal

Els textos han estat seleccionats per Mariàngels Vilallonga, de la càtedra Maria Àngels Anglada de la UdG, i en la breu visita per aquest seu lloc estimat, es desvetllen alguns paràgrafs inspirats en racons del poble, i sobretot de la vegetació que l’envolta.

“L’arbre que domina el jardí, tot i que n’hagin abatudes unes quantes per fer lloc als altres arbres, és l’alzina. Arbre de gran monotonia però de gran seguretat. Sense malura, de fulla perenne, resistent a totes les envestides dels vents que brota segur, que es protegeix la soca amb un gruix des suro actualment poc cobejat pels tapers, però que dóna a l’arbre l’abrigall que necessita i que li permet amb molta parsimònia, això sí, de fer-se centenari”.
Viatge al poble de la por. Viatges i Flors. El balancí. 1980.

Aquesta alzina surera presideix majestuosa el xalet El Senyal, i segons Borja Vilallonga, en el seu article “El recer celest a Romanyà” de la Revista de Girona (n.247), Manrubia i Rodoreda varen escollir el terrenys per construir la casa a causa precisament d’aquesta alzina. La lectura d’aquest article és molt interessant per esbrinar perquè les dues dones es varen instal•lar en un racó de la serra de les Gavarres “un dels punts del nord-est català amb una major densitat de monuments megalítics, ja siguin dòlmens -arques, en el llenguatge popular, o menhirs. En el cas de Romanyà, la densitat és especialment elevada i la convergència de les línies d’energia que, teòricament marquen els menhirs arreu de l’Europa amb cultura megalítica és molt important. A això cal sumar-hi les alzines sureres, tant relacionades amb la màgia druídica, tal com reconeixia la mateixa escriptora. L’indret, per tant, gaudeix de la màgia necessària de la qual era amarada Rodoreda. La geografia celest estava ja dibuixada. Solament mancava l’arquitectura celest”.

Borja Vilallonga cita l’estudi que Carme Arnau fa de la darrera narrativa de Rodoreda “Miralls màgics. Aproximació a l’última narrativa de Mercè Rodoreda” 1990, la qual investiga la influència de l’esoterisme i el seu simbolisme en les seves darreres obres, Viatges i Flors (1980), Quanta, quanta guerra (1980), Mirall trencat (1974) i La mort i la primavera, obra pòstuma publicada el 1986.
Segons Arnau tant Carme Manrubia com Mercè Rodoreda varen fer a Romanyà la seva immersió en el món esotèric, concretament al món de l’ordre Rosa-Creu. Així s’explica el jardí del xalet, organitzat seguint un esquema de simbolisme esotèric: “ apareix el triangle, símbol de la divinitat, el cedre, guardià de la llar, el xiprer, símbol de l’ànima immortal, el pi, símbol de la perpetuïtat de la vida i, com el xiprer, un símbol fàl•lic. L’aigua hi és present a l’estany, també en forma de fal•lus, símbol de la fertilitat.

A l’interior de la casa es troba una cambra privada, aïllada de l’exterior, encarada a Occident, que rep la primera claror del dia. Una vidriera en forma de creu, de colors ben disposats, roig, blau, verd, s’Il•lumina amb la llum del migdia. Al capvespre, la llum d’Orient entrava al dormitori de Carme Manrubia des d’on es podia accedir a la teulada, la porta heroica de la volta del cel, en el llenguatge de la Rosa-Creu. A la teulada les dues dones varen ordenar construir unes plataformes esglaonades des d’on podien observar la volta celeste estirades mirant el firmament”.
Aquesta relació amb l’esoterisme no ha estat prou ben explicada, ni sembla que estudiada, però dels llocs on Rodoreda va viure, Romanyà de la Selva fou el que més la va influenciar.

Aquest viatge literari pels racons del poble, amanit amb els textos seleccionats, que es pot allargar amb la visita al dòlmen de la cova d’en Daina i al cementiri, on reposa l’escriptora (1983), hauria de ser obligat per endinsar-nos en el món rodoredià. Aquest estiu, l’Ajuntament de Santa Cristina el programa fins a meitat de setembre, els dissabtes a les 18h. Després, fins acabar l’any Rodoreda, els diumenges a les 12h.

Per conèixer una mica la seva obra, el dijous 3 de juliol a Sarrià de Ter, la professora i poetessa Rosa Font farà una conferència a la sala del Coro i es projectarà un DVD sobre la vida de l’escriptora. A les 19,30h, organitzat pel grup GERDS de Ter, editor de la revista Parlem de Sarrià.