diumenge, 28 de març del 2010

L'estratègia del cargol



La decisió de la Caixa de Girona de no participar en la fusió amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu està fent córrer rius de tinta. Avui Joan Ribas, en la contraportada del Punt es posava molts interrogants sobre la viabilitat de l’empresa i l’Enric Vilert es defensava de l’acusació d’haver pressionat el Consell d’Administració per sortir del procés de fusió (el conseller delegat de Caixa de Terrassa va dir que el Consell d’Administració no va resistir la pressió d’ERC). El que passi amb la Caixa de Girona no preocupa només als membres del Consell d’Administració i als treballadors, també amoïna als dipositants (proveïdors del diner que necessiten confiar en la seva caixa) i als clients, encara que a aquests ningú els en ha demanat l’opinió, com si amb un representant al consell n’hi hagués prou.

Caixa de Girona diu que pot continuar com ara, mantenint-se en el segment del petit comerç i la petita empresa, oferint servei de proximitat. Ser petit i mantenir l’extensa xarxa d’oficines actual és contradictori. En els propers deu anys, Caixa de Girona haurà de pair la seva aposta pel sector construcció, amb una merma del resultat previst i per tant haurà de reduir despeses en estructura, la qual cosa significa tancar oficines. El negoci del petit comerç i la petita empresa està patint moltíssim la crisi i en l’escenari del pròxim decenni sembla poden tancar la meitat dels negocis del sector del comerç i del turisme que existien l’any 2007.
Per altra banda, apostar per aquest segment és fer un flac servei a l’economia. És on es poden aplicar més diferencials del tipus d’interès, on hi ha menys risc (els volums de préstec són petits) però on hi ha més despesa de gestió. A Girona, hi ha unes 300 empreses que facturen més de 10 milions d’euros. Per aquestes, Caixa de Girona només és presencial, ja que està per sobre dels preus de mercat. Per exemple, la Caixa, amb una xarxa d’oficines de CaixaEmpresa està aplicant diferencials d’un 1% a un 1,5% de l’euribor 90 dies als seus clients. Caixa de Girona ha fixat el seu sòl en un 4%, és a dir, aplica un diferencial de 3,15% al preu del diner. Serà negoci per Caixa de Girona, segurament perquè ho necessita i ha de remunerar més els dipositants, però a les empreses i als petits negocis no les ajuda precisament, sinó que se’n aprofita.

Sense entrar en els detalls de la fusió, molta gent del món empresarial varem creure era una decisió encertada. Permetia grandària, pair els marrons de la construcció, tenir un interlocutor de nivell per sol•licitar préstecs per inversions potents, per apostar per les empreses spin-off i emergents, per acompanyar a les empreses a internacionalitzar-se, per apostar per un nou model econòmic, menys conservador que l’actual. Però el nostre petit país és el què és, i fins i tot la representant dels treballadors va votar en contra la fusió quan aquesta era una de les millors solucions per garantir la continuïtat de la plantilla. Imagineu la diàspora del personal, si al final el Banc d’Espanya diu que l’absorbeixi La Caixa, no en quedarà ni el secretari. I si no han sabut treballar en el consens d’una fusió (encara que s’hagués perdut poder de decisió), pitjor és la solució d’una absorció, sobretot pels treballadors.

En aquest nostre petit país per parlar d’economia s’entrevista al president de la Diputació, el qual sembla que hi entén. Els de les Cambres de Comerç s’abstenen de fer comentaris i els de les patronals també. Ningú te un projecte econòmic de país, els únics projectes clars que es veuen (hi ha eleccions a les Cambres) són els de mantenir-se en el poder. Els dos projectes empresarials d’envergadura en aquest moment són el de la multinacional Nestlé (executat amb 30 milions) i el de la central de cogeneració de Torraspapel a Sant Joan les Fonts. Les altres inversions són les públiques, d’Adif, dels monopolis Acesa i Redesa, de la Generalitat amb la seu de Santa Caterina i alguna frivolitat com la del Consell Comarcal del Gironès amb el Centre de Visitants a Sarrià de Ter, d’un gran impacte econòmic multiplicador com podeu suposar.

En aquest nostre país petit, quan el president de la Diputació era el metge Jaume Torramadé, ara membre del consell d’administració de Caixa de Girona per Unió i un dels que han votat en contra de la fusió, mirava cap un altre lloc mentre Arcadi Calzada regalava entrades al Cap Roig i sopars a empresaris que havien de passar per la seva galeria d’art. També mirava a un altre costat quan l’Arcadi Calzada va casar la filla al Cap Roig amb la presència del tenor Josep Carreras, una relació sempre d’anada i tornada. Quan sentim que volen mantenir la independència de gestió i de decisió, ens sembla sentir que volen mantenir el poder i les prebendes del poder.

L’actual president de Caixa Girona, l’economista Manel Serra, va començar amb austeritat (es va rebaixar el sou de president) i va impulsar la presència de la caixa on ha d’estar, a la UdG i, recentment, amb ajudes a les empreses per les nevades. Llàstima que la seva arribada hagi coincidit amb la crisi, hauríem vist un nou model de gestió sobretot en l’obra social de la Fundació, és a dir més obra social i menys galeria.

En Joan Ribas parlava de la travessia del desert. Al meu parer, l’estratègia de Caixa de Girona és la del cargol, anar a poc a poc i replegar-se a la closca quan arriba l’hivern. Just el que necessita l’economia gironina, és el ritme que li cal.

dissabte, 27 de març del 2010

El benefici d'Endesa



Mentre han durat els efectes de la nevada a les comarques gironines, hem sentit dir a molta gent que una empresa com Endesa, amb els beneficis que te, hauria d’haver invertit més en el manteniment de la xarxa. Dit així, sembla que vol dir que l’empresa genera prou per fer despesa i inversió a Catalunya on te la major part dels seus clients.
El dijous 25 de març, l’enginyer Joaquim Coello en un article al diari El Punt titulat “La memòria és curta” reblava el clau en com una cosa va lligada a l’altra i com la maximització del benefici és un objectiu dels nous accionistes, Acciona i la italiana Enel, per recuperar la seva inversió en l’elèctrica espanyola, una inversió financera, la compra d’accions, i no en immobilitzat material.
Fent memòria, quan Gas Natural va llençar una OPA per la compra d’accions d’Endesa, el conseller delegat Manuel Pizarro i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre s’hi varen oposar per raons polítiques (antes alemana que catalana) i per raons de preu, ja que consideraven que l’oferta de Gas Natural era molt per sota del valor que ells creien tenia la companyia. Potser Gas Natural coneixia o havia tingut accés als informes sobre la qualitat de la xarxa de distribució i que aquesta requeria un volum d’inversió important per l’adequació a la normativa del 2006 i potser per això el valor de l’acció ofertat era el que era i es va retirar de la cursa.

En les empreses familiars, la generació de benefici no es mira des del mateix punt de vista que les empreses que cotitzen a borsa, sinó que el que té valor es el cash flow, la capacitat de generar amortització i benefici. Quan una empresa petita fa una inversió en una màquina o una nau, sol adequar el finançament bancari a la capacitat de recuperar-lo amb l’ amortització, la qual ni tributa ni es reparteix com el dividend. Per contra, quan una empresa en compra una altra, pagant als antics accionistes, els financers miren la capacitat de retornar aquesta “inversió” detraient diners de la pròpia empresa, per la qual cosa, els interessa generar benefici i poca amortització.
L’amortització va lligada a la vida de la inversió. Les empreses petites que s’han d’autofinançar busquen augmentar el coeficient d’amortització, que el període sigui el més curt possible, millor en cinc anys que no pas en deu, ja que així la inversió no causarà cap problema en el circulant de l’empresa. Per contra,en les grans empreses i les companyies elèctriques, la seva amortització es dilata en el temps, adequant-lo a la vida econòmica del be i, per tant, generant més benefici comptable que es pot repartir via dividend.
Quan Torraspapel va fer públic que volia acomiadar 200 persones a Sarrià de Ter i tancar la MP3, vaig tenir ocasió de veure una sèrie de balanços de l’empresa. Aleshores em va sobtar la poca amortització del compte de resultats i l’important benefici que generava. Ja coneixíem que l’empresa no havia fet grans inversions en els darrers temps, només les estrictes lligades a la producció, però cap d’estratègica. El soci majoritari, el fons d’inversió Lecta, any rere any, treia rendiment a la seva inversió de capital, sense fer inversions en maquinaria, les quals disminuirien el benefici, però augmentarien el cash flow, (l’amortització és una despesa deduïble), condemnant la factoria de Sarrià de Ter a la seva marginalitat dins del grup paperer.

L’elèctrica Endesa ara pertany a la italiana Enel, després de la sortida d’Acciona amb un paquet d’energies renovables i diners sota el braç i, per tant, haurà de fer front a les inversions a Girona, tant si volen els financers com si no. El canvi de cromos entre accionistes s’ha acabat, n’hi alguns que s’han fet milionaris, però la responsabilitat de les inversions i de la qualitat de la xarxa és ara d’Enel, un empresa participada per l’estat italià.

Si la jugada no els ha sortit bé, no és el nostre problema. Ja sabem que els que fan enginyeria financera no són precisament enginyers, sinó especialistes en martingales, capaços d’enfonsar empreses i deixar els usuaris a les fosques. Ara toca invertir i millorar la xarxa elèctrica, el que no s’ha fet en els darrers vint anys. Vaja, posar-hi diners, no treure’n.

diumenge, 21 de març del 2010

Una cessió molt cara i poc útil



L’Ajuntament de Sarrià de Ter i el Consell Comarcal del Gironès han signat el conveni pel qual el municipi de Sarrià els cedeix un equipament de 863,9 m2 situat a l’Avinguda de França per ubicar-hi el Centre de Visitants del Gironès. Al final, després que el grup municipal del PSC revisés la documentació, la superfície cedida és la que quedava lliure, sense cap projecte executiu, i no es cedeix l’espai del hall de l’auditori, tal com s’esmentava en l’expedient informatiu. La cessió és d’ús per vint anys amb dret a pròrroga inicial de cinc més. Després les que decideixin les dues administracions, tal com passa amb les concessionàries d’autopistes.

L’espai de l’auditori serà un espai a compartir, l’espai escènic i sobretot els lavabos. És curiós que la notícia de la construcció d’aquest Centre de Visitants coincidís amb l’anunci del conseller Tresserras que a Sarrià de Ter s’ubicarà un Centre Cultural Polivalent i un CAP cultural, en l’anunci del que s’entén com a mapa del Pla d’equipaments culturals de Catalunya, el PECCAT. És curiós perquè aquesta cessió, posterior al projecte del Centre Cultural iniciat l’any 2006, escapça l’equipament cultural deixant la Biblioteca sense el seu espai de mediateca, és a dir la sala polivalent d’exposicions i tallers i el fons de dipòsit documental, ja que aquest espai es dedicarà a una botiga d’artesania i promoció de productes del Gironès.

El projecte de Centre de Visitants preveu a la sala baixa una sala d’atenció i informació turística, una botiga de cap a 200 metres i un restaurant de demostració de la gastronomia del Gironés, amb la cuina. Al primer pis, una sala per tallers educatius, despatxos per la direcció i una gran sala de 270m2 per difondre el patrimoni.

A qui donarà servei un Centre de Visitants situat a Sarrià de Ter?. En l’exposició del projecte, els responsables polítics Albert Rosa i Lali Turró, varen respondre alguns interrogants i en varen crear d’altres. A la pregunta de quin és el públic objectiu, es va contestar que el públic familiar ( el que hi arriba en cotxe i el del municipi), el públic escolar i el públic de la 3a edat, ambdós en autobusos, per la qual cosa, tot l’espai d’aparcament del davant haurà de ser reservat pel seu ús. Es preveu que el personal d’atenció i informació sigui el que ara ja te el Consell Comarcal i el personal de la botiga i el restaurant provingui d’una concessió.

Aquest és el punt més flac del projecte i que, permeteu-me, fa demanar una revisió amb més profunditat pel seus responsables, sobretot als consellers comarcals. A ningú se li escapa que Sarrià de Ter no és un municipi turístic i no te cap element patrimonial atractiu per garantir un flux de persones a aquest equipament. Serà clau la gent que es porti amb autocars. Els escolars no duen diners a sobre, ja que els pares i mares de les Ampes ho prohibeixen i la gent gran no és especialment despresa. Pensar que aquests dos locals seran viables econòmicament és fer volar coloms i no entendre de negocis. Tothom sap que en aquesta crisi, els sectors més vulnerables en aquests moments són el comerç, la restauració i hoteleria, amb baixades de consum i tancament de negoci de cap al 20% anual. A més, el local de restauració, o de cafeteria per fer-lo senzill, se situarà en un espai on, en un radi de 10 metres, hi ha quatre locals dedicats al mateix. Com s’entén que amb diners públics fem la competència a negocis privats, instal•lats anteriorment?

En el cas que no es pugui obtenir cap concessió, aquets personal l’haurà de contractar directament el Consell Comarcal i per tant assumir-ne el cost? Ja tenen clar els consellers comarcals quin és el pressupost total d’aquest equipament?. El solar construït en estructura que cedeix l’Ajuntament de Sarrià de Ter 1.720.000€ (a 2.000 €/m2). El projecte constructiu, en base a un projecte bàsic, 900.000€, dels quals 450.000€ provenen del Feder i sembla que 150.000€ de la Generalitat de Catalunya. Falta contrastar-lo amb el pressupost del projecte executiu, falta el pressupost del mobiliari i el de museïtzació que pot pujar a 400.000€. Els té aquests recursos el Consell Comarcal del Gironès, és el moment adient per endeutar-se i per fer aquesta inversió faraònica?

I, quin és el rendiment econòmic d’aquesta inversió?. Una pregunta que apareix en qualsevol pla de negoci,que es fa a qualsevol empresa que sol•licita un préstec, quan es fa a l’administració pública no se sol respondre. Parlem de prop de 3,2 milions d’euros d’inversió sense cap rendiment econòmic, sense cap efecte multiplicador, sense cap sinergia pel nostre municipi, i sense prestar cap servei imprescindible i d’utilitat. No em valen les paraules de que posarà Sarrià de Ter en el mapa, no pas a aquest preu.

Estem en l’època d’internet, quan tothom busca la informació des de casa per ordinador. Parlar de museïtzar un espai de 270m2 utilitzant pantalles interactives i obligant a la gent a venir a veure’l in situ, quan des d’una potent web es poden obtenir els mateixos resultats, també es fer volar coloms o partir d’idees del segle passat. La gent s’ha de desplaçar per veure obres originals, el patrimoni original i, en el mateix lloc, poder gaudir de més informació i continguts. Sense un patrimoni de valor, aquest espai museïtzat deixa de tenir sentit.

En definitiva, un projecte caríssim, allunyat de la realitat actual, que deixa a Sarrià de Ter sense un espai cultural pel present i pel futur dels seus vilatans. Un Centre de Visitants ideat per persones acostumades a viure i a disposar del diner públic sense obligació d’haver-ne de donar cap explicació als seus administrats.

Després de demanar una i altra vegada el pla de negoci d’aquest equipament, el govern de Sarrià de Ter també ha dubtat i ha proposat en el conveni una cautela en el darrer moment: “si transcorreguts els cinc primers anys, el servei no disposés de viabilitat econòmica degudament justificada, s’informarà a l’Ajuntament de Sarrià de Ter de la necessitat de modificar la finalitat a què es destina l’ús (...) En qualsevol cas, l’Ajuntament de Sarrià de Ter tindrà l’opció de recuperar l’ús de la finca (..) fent-se càrrec del pagament de la inversió realitzada a l’immoble a 31.12.10 amb fons propis per part del Consell Comarcal del Gironès”.

Per fi, un bri d’esperança. Apunteu la data, el dos de gener del 2016, els activistes culturals que demanem aquest espai per usos culturals, el tornarem a reivindicar. Han estat dos mesos de lluita i de rebre els suport de tots vosaltres amb els vostres correus i les vostres paraules i consells. Si aquest Centre de Visitants finalment es fa, (encara li queda el projecte executiu i s’ha de construir en un termini de temps molt curt) ens emplacem d’aquí a cinc anys per recuperar-lo per Sarrià de Ter.

divendres, 19 de març del 2010

Una nova revista Parlem de Sarrià



Per als que us agraden les primícies a la xarxa, ja podeu consultar la nova revista Parlem de Sarrià a la web www.parlemdesarria.org.
En aquest número hi trobareu les cròniques de les Jornades del Paper, de l’homenatge al metge Josep Garriga, de la 4a Fira Comercial, de les activitats realitzades pel Nadal per les entitats i les Ampa de l’escola bressol i l’escola Montserrat. Els amics dels Gegants, la UES, el C.Bàsquet recullen els actes del darrer trimestre, sempre multitudinaris.

A l’escola bressol Confetti la mainada aprèn a jugar amb paper de vàter i al CEIP Montserrat els nens i nenes prenen un berenar saludable.
També hi ha lloc per l’activitat municipal, amb l’article de l’Esther Ferrero sobre el mercat dels marxants i el de Glòria Roca sobre el què fa Jubilus per la gent gran i l’àrea de cultura fa un ampli repàs de la programació del trimestre, així com aquells cursos nous del Centre Cívic que estan tenint èxit i seguiment. En informació local pren relleu l’acabament de la rotonda de la Via Augusta i la polèmica de la cessió d’un equipament destinat al Consell Comarcal del Gironès per ubicar-hi el Centre de Visitants.

En Josep Brugada ens parla del possible tramvia de Girona i Sarrià i, en l’apartat d’història, hi trobareu un article meu sobre les fonts picants dels voltants de Girona, amb fotos i textos d’autors gironins.
A Salut, el metge Emili Marco ens parla dels efectes de la diabetis en la visió i, a Cultura, l’Àngel Garcia fa referència a la trilogia Mil•lènium i l’Eva Martínez del llibre la Il•lusió. El quadern d’apunts de Josep M. Sansalvador, les Enricvinalles de l’Enric Sansalvador i el News del Sam Enfot posen una nota d’alegria i distensió a la revista, a voltes massa seriosa.

dimecres, 17 de març del 2010

Josep Brugada recorda Jean Ferrat



article publicat al Punt el dimecres 17 de març.

Molt sovint els meus alumnes de secundària m'han preguntat quina música m'agrada més i quina música escoltàvem nosaltres quan érem joves. Ells saben de sobres que a mi m'ha apassionat de sempre la música clàssica, i un cert tipus de música clàssica, però algunes companyes i companys de la meva generació –els dic– ens vam formar amb la lletra i la música dels cantautors d'aquí i essencialment dels que ens arribaven de França. Els més avançats i coneixedors de la llengua anglesa restaren fascinats per la música i les lletres dels Beatles. Dic als meus alumnes que als anys setanta no existien ni tanta immediatesa, ni tants mitjans, ni tanta varietat musical com la que ells han pogut gaudir en els temps moderns. No cal dir que els de la meva generació ens vam formar sobretot amb la poesia i la música revolucionàries de Lluís Llach, de Ramon Muntaner, de Quico Pi de la Serra, de Raimon, de Joan Manuel Serrat i dels grans de la cançó francesa. Nosaltres, que érem estudiants bàsicament de formació francesa, i que delejàvem per abandonar les mirades envers la pell de brau per la sordidesa i la grisor insuportables del franquisme i teníem clar que volíem anar nord enllà, ens van seduir sempre les lletres i la poesia de Jacques Brel, Georges Brassens, Ives Montand, Leo Ferré, Georges Moustaki i Jean Ferrat. Era l'època dels èxits i el renom als music-hall de París. Nosaltres, aleshores, no vam tenir mitjans per anar a París a descobrir, viure i vibrar de joventut amb la brillantor de la cançó protesta, de la cançó revolucionària, dels bells i sentits recitals i de la poètica dels grans de la música francesa. Quan aconseguírem d'anar a algun indret de França, no cal dir que vam recercar apassionadament les lletres i les melodies inoblidables dels chansonniers francesos, i en el meu cas especialment l'obra de Jean Ferrat. A cada viatge que fèiem a França incorporàvem un nou vinil de chanson française. Amb Jean Ferrat al capdavant, compartírem la camaraderia, els primers amors i les petites revolucions que portàrem a terme les amigues i els amics del poble.Vam passar de taral•lejar les melodies romanticones de Joe Dassin al suggestiu i més intel•lectual Jean Ferrat.

Vaig descobrir Jean Ferrat per mitjà de l'amic Joan Masdemont de Sarrià de Ter, que sabia bé el francès i tenia parents a França. Tots plegats vam cantar sovint aquella melodia emocionant de Nuit et Brouillard el significat, el simbolisme i la profunditat de la qual ens va fer entendre el professor de francès Josep Mañé. I mil i una vegades cantàrem à plein aire les primeres cançons significatives de Jean Ferrat; les lletres i les bellíssimes músiques de La Montagne, Camarade, Ma France, A Brassens, Quatre-cents enfants noirs, C'est beau la vie, Que serais-je sans toi, Les nomades... Llavors, iniciats en les suavitats i la tendresa melòdiques de les composicions inoblidables de Ferrat, vam descobrir i vam traduir al català a la nostra manera les belles poesies de Louis Aragon també cantades pel nostre mostatxut chansonnier favorit. Jean Ferrat per a nosaltres no tenia rival, era el millor, el que més ens emocionava i ens feia vibrar. Amb Louis Aragon i Ferrat, els quals seguien de molt a prop l'activisme del PC francès, vam apreciar des de Catalunya i amb els compositors d'aquí, com la poesia podia esdevenir també cançó denúncia; la dels abusos i crueltats dels règims totalitaris, les injustícies de tot ordre que havien subjugat la llibertat i els afanys poètics de la vella Europa que encara no coneixíem del tot però que ja ens estimàvem. Aragon i Ferrat denunciaren els crims de la guerra civil espanyola. Ferrat dedicà a Espanya belles cançons com ara Maria, Federico García Lorca,Picasso, colombe; denuncià l'estalinisme i el nazisme, la invasió soviètica de Praga, el feixisme de Pinochet, le bruit des botes –com en deia ell– amb dedicatòries musicals i poètiques al malaurat Víctor Jara i al poeta Pablo Neruda.

Gràcies a Jean Ferrat també vam saber valorar què va representar la revolució cubana amb un disc controvertit de subtils músiques suggeridores que el compositor francès va dedicar als avatars i a les condicions de vida de la gent de Cuba, A Santiago de Cuba, Les guerrilleros, Cuba, Cuba, sí, Mourir au soleil, etc. A través de la poesia i de les càlides melodies de Jean Ferrat, els de la meva generació sabérem d'algunes revolucions. A l'extraordinària sensibilitat de Jean Ferrat, a la seva veu inconfusible i a la seva guitarra, també alguns catalans devem al cantant de l'Ardecha l'aprenentatge de tantes coses. En primer terme devem al bard d'Antraigues la fascinació que vam tenir sempre per la França democràtica, postrevolucionària i existencialista del maig del 1968. En segon terme, de Ferrat, en vam captar la tendresa, la sensibilitat i l'extraordinària humanitat que posava en les seves composicions. Assolí el mateix èxit i els mateixos aplaudiments tant si parlava de les coses de la vida, com si criticava el tarannà burgès o pària, si ens evocava els sentiments i les passions de l'amor, com si denunciava els abusos, les injustícies a l'Àfrica o la contaminació en qualsevol indret del planeta, perquè Ferrat, és clar, no va cantar només per passar l'estona (Je ne chante pas pour passer le temps). Que suggeridores em segueixen semblant cançons com ara Au printemps de quoi rêvais-toi, La matinée, Aimer à perdre la raison, À moi l'Afrique, etc.Amb la cançó denúncia de Jean Ferrat vam aprendre a dur a terme aquí, a Catalunya, les nostres particulars revolucions. De Ferrat vam interioritzar tot això i més. El càlid i tendre Ferrat va esdevenir, doncs, un dels ídols indiscutibles de la nostra joventut als anys setanta. Amb ell vam aprendre a estimar la poesia, les melodies i pel damunt de tot, la llengua francesa i la seva vella cultura. «Merci Jean, c'est un joli nom ‘camarade'.»

diumenge, 14 de març del 2010

Actes de l'any Vicens Vives



Continuen els actes del cinquantenari del naixement de Jaume Vicens Vives, ara alguns d’ells a la ciutat de Girona.
Pel dilluns 15 de març, la Fundació Institut Jaume Vicens Vives organitza una taula rodona, a les 16h al teatre Ignasi Bonnin de l’IES:

“La figura de Jaume Vicens Vives, historiador gironí (1910-1960)”
Ponents: Sra. Dolors Condom, Sr. Enric Mirambell i Sr. Conseller Joaquim Nadal. Moderador: Ernest Martí.

El dijous 22 d’abril, es lliurarà el I Premi de la Fundació Institut Jaume Vicens Vives en la modalitat d’assaig historiogràfic i cartellisme.
La Fundació editarà un número monogràfic de la revista Metastasi, amb el recull de les ponències i els treballs més destacats entorn de Jaume Vicens Vives.

Trobareu més informació en la web http:/www.xtec.cat/ies-jvicensvives. En un dels enllaços trobem reproduït el discurs que l’historiador John Elliot va fer el dia de la inauguració al Museu d’Història de Catalunya.

dissabte, 13 de març del 2010

Al recés del Mont



La vila de Besalú ha quedat aïllada: amb telèfon, llum, aigua i sense neu. Un microclima especial i el mur de la muntanya de la Mare de Déu del Mont la protegeix de les tempestes de neu com la han patit totes les comarques gironines aquest dilluns. De Serinyà a Maià de Montcal i Argelaguer, un paisatge primaveral, en clar contrast a l’hivernal dels voltants, et recorda que d’aquí a poc, la neu deixarà pas a una primavera exultant.

Com en l’any 1986, aquesta tempesta l’hem viscuda enmig del caos, sense poder gaudir del privilegi climàtic de la vila comtal. El dilluns, a les tres de la tarda, amb el meu germà enfilàvem l’AP-7, tornant de Barcelona. Al cotxe, en previsió, hi portava l’anorac i les botes de muntanya, i en Joan, havent consultat el radar del servei meteorològic es va arriscar: la tempesta s’allunya, aviat deixarà de nevar. Poc després, vèiem impotents com un allau de camions ens embussava a l’altura de Granollers. No els havien d’haver aturat abans els camions, a la B-30, o a Tarragona? Des del diumenge que la frontera francesa ja estava tancada, què passava els pronòstics del temps només els escoltem a Catalunya? No se’n han assabentat a Alacant que no es pot creuar la frontera?.

Arribem amb lentitud a l’àrea del Montseny, ja amb la idea de fer-hi nit. No hi ha electricitat, un generador manté la cuina i il•lumina feblement el menjador. Al cap de poc temps, els mòbils es queden sense cobertura, queden els antics telèfons de monedes per advertir la família, la de Sarrià de Ter, ja que la de Sant Gregori estan totalment incomunicada. Les bateries de les antenes de telefonia mòbil s’han esgotat, també les de les centrals de telefonia fix.
Cap a les vuit, en Joan Boada ens diu per TV3 que la causa del tall a l’AP-7 és la caiguda dels cables de la línia d’alta tensió a l’alçada de Maçanet de la Selva. El meu germà s’exclama, si han caigut, ja no hi ha tensió, que els tallin i els retirin!. No, més tard per la ràdio el representant del Consell d’Administració d’Endesa a Catalunya, el gallec Antón Costas, ens diu que fins que puguin sobrevolar el territori i que hi hagi prou visibilitat no s’actuarà. L’Antón, catedràtic de Política Econòmica de la UB, amic íntim de Josep Piqué, és a Endesa sense cap altre aval que el polític, ja que mai ha gestionat res. Des d’un despatx de Barcelona és incapaç de veure el caos que hi ha al país a causa de la caiguda de les torres i dels cables d’alta, mitja i baixa tensió. Fins l’endemà no veuran a Endesa el país desolat, una catàstrofe ens diran.

Passen les màquines llevaneus i ens arrisquem a canviar d’àrea de servei, del Montseny a la de Maçanet de la Selva, amb la mala sort que no s’hi pot accedir i ens envien a la N-II. Sortim, i trobem un caos encara més infernal: el col•lapse de la Nacional-II, en un tram amb dos carrils, i el tram de Caldes en obres!. Se’m va fer present l’acudit de Xavier Sala i Martin: l’Estat ens diu als empresaris que exportem, que ens internacionalitzem, i quins medis ens posa l’Estat per anar a l’exterior?: doncs la carretera Nacional- II.

Tot està a les fosques, només es veuen els llums dels cotxes: el restaurant la Granota, Mallorquines, Caldes de Malavella, a qualsevol lloc on podem parar no tenen electricitat. Dins el cotxe ens creiem segurs, amb benzina, aigua i havent sopat. Passa una llevaneus pel carril de l’esquerra, darrera seu uns 4x4 amb matrícula anglesa. Què és això?, cotxes envaint el carril contrari? Serà la norma en tota la nit. Passa un tractor amb una pala, sembla de Riudellots de la Selva, obre pas, i darrera seu, altra cop els cotxes envaeixen el carril de l’esquerra: furgonetes de Cotec, de Telefònica, de Planas Fàbregas, hi són tots els instal•ladors, tenen pressa aquesta gent per col•lapsar encara més la carretera!. Ara si que ho han aconseguit, dos carrils en la mateixa direcció, sense possibilitat que els que venen de Girona puguin accedir, ni tampoc els serveis d’emergència: quins conductors!.

Els cotxes apaguen els llums, tota la carretera dorm. Cap a les dues de la matinada ens van despertant els mossos d’esquadra, d’un a un ens dirigeixen en fila índia, deixant als marges els cotxes i els camions abandonats. Arribem al tram de la N-II que és autovia, per fi, ja veiem el final. A l’esquerra els cotxes i autocars provinents de Girona aturats, potser s’hi estaran tota la nit. Els que han pogut els han desviat cap a l’aeroport, però molts han quedat atrapats. Veig gent gran dins els autocars, són moltes hores per ells....

Mica en mica, amb molta precaució travessem la ciutat de Girona, amb alguns llums, alguns semàfors encesos, els carrers principals nets, les voreres plenes de neu. La devesa està totalment il•luminada, fantasmagòrica. Entrem al carrer Major de Sarrià de Ter, fosc, silenciós. Un ninot de neu assegut en un banc ens arrenca un somriure. Fi de l’odissea. Ara, a esperar la llum amb llanternes i espelmes.

A la propera tempesta, espero quedar-me atrapada a Besalú, a gaudir del paisatge primaveral. Mentre, tenim alguns anys de marge, que canviïn totes les torres de baixa tensió i de distribució: no estan previstes per una tempesta de neu humida i vent.

dissabte, 6 de març del 2010

Història, Memòria, Identitats (II)


Foto Ràdio Sarrià

El segon acte protagonitzat per un membre del grup de recerca “Història, Memòria, Identitats” de l’IRH de la Universitat de Girona, ha estat la presentació de l’exposició “Dones, Memòria i territori” a Sarrià de Ter el passat 4 de març, elaborada a partir del treball de la historiadora Olga Alonso Roura. L’exposició i el documental mostren testimonis de dones que han tingut un paper rellevant tant a nivell professional com social. L’exposició l’organitzen el Consorci de Benestar Social Gironès-Salt, la Fundació de la UdG Innovació i Formació, els Ajuntaments de Sarrià de Ter, Cassà de la Selva, Llagostera i Salt i, en el finançament del projecte també hi ha col•laborat l’Institut Català de les Dones.

Fa un parell d’anys, en Genís Barnosell em va demanar noms i adreces de dones treballadores i que alhora haguessin participat en la vida social sarrianenca , ja que s iniciava aquest treball de recerca i Sarrià de Ter era un dels pobles escollits. Des de Girona es coneix molt bé la trajectòria internacional de l’artista Emília Xargay, però la lletra menuda, les dones actives al municipi, són poc conegudes fóra de les fronteres del nostre poble, tot i ser per nosaltres tant o més importants que l’Emília.

En el primer moment, l’estudi abastava totes les dones, fins i tot les que estaven en actiu. Davant la magnitud que podria prendre aquest projecte, l’Olga va optar per entrevistar a treballadores jubilades i, a ser possible, en l’afany comú de recuperar la memòria històrica, que el seu testimoni fos també de la Guerra Civil i de la postguerra. Mentre que abans de la Guerra Civil era freqüent que les dones de Sarrià de Ter anessin a treballar en alguna fàbrica tèxtil de Girona, durant el franquisme, només ho varen fer les solteres. Per llei, una vegada casades havien de deixar la feina. Quedava però molta menestralia, els petits negocis familiars on trobem botigueres, modistes, cuineres, pageses, llevadores, infermeres, perruqueres...

L’Olga va contactar amb la Dolors Xabé, mestra, botiguera, administrativa, ànima del Patronat de Pares de Família i actualment, tertuliana i aprenenta de gairebé de tot; amb la Mercè Llausàs, la qual regentava una merceria al carrer Major i, encara ara, són celebrades les tertúlies dels vespres d’estiu a la llinda de casa seva; amb les dues grans dinamitzadores de Sarrià de Dalt, La Joana Rosdevall i l’Assumpció Grimal, abans conegudes dependentes de la cooperativa de consum de la fàbrica Torras Hostench i, des que aquest local és Centre Cívic, les conductores del grup de Dones més que mai. Han coordinat nombrosos tallers, sortides culturals, cursos de ratafia i d’informàtica, xerrades i conferències, exposicions, el grup de gimnàstica i el que em deixo. La seva presència social és notòria, fins i tot la seva influència en la política local ja que, com diu l’Assumpció Grimal en el documental, varen demanar a l’Ajuntament es prioritzés l’escola bressol i un centre de dia. L’alliberament de la dona de l’àmbit familiar passa per tenir serveis municipals de qualitat. Els seus desitjos i reclamacions, s’han complert a mitges, ja que al poble gaudim d’una excel•lent escola bressol, una bona llar d’avis amb molts serveis, però ens manca el centre de dia.

De Sarrià de Dalt també són la Lluïsa Viella Oriol, la qual visqué al Molí d’en Xuncla, i l’Anna Verdaguer més coneguda com l’Anita Mera, exiliada a França amb el seu marit, en Paco Mera, membre destacat del PSUC i que va ser regidor de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Anna Verdaguer, de 98 anys, ha estat també homenatjada aquest dissabte a la Factoria Cultural de la Coma Cros de Salt per la Generalitat de Catalunya com a persona que fou represaliada pel franquisme.

No és d’estranyar l’emoció de la jove Olga Alonso en la presentació d’aquesta exposició i del documental, atenta també a la reacció de la seva professora Anna Ma. Garcia, present entre el públic. El contacte amb aquestes dones, el conèixer la seva vida plena de dificultats, d’entrebancs i la força que han necessitat per superar-los, el descobrir com han lluitat per la seva independència econòmica i per mantenir el seu rol, dona, esposa, mare, alhora que treballant com a membres actives d’una comunitat, no ha deixat indemne a la jove historiadora.

És un excel•lent treball de recerca, una bona exposició i un documental molt recomanable. A Sarrià de Ter es pot veure fins el 15 de març i a la pàgina web es penjarà en breu el documental sencer.

Història, Memòria, Identitats (I)



Dos actes recents als quals he assistit, són fruit del treball que porten a terme els membres del grup de l’Institut de Recerca Històrica de la UdG. La conferència “L’Altre Exili” del divendres 26 de febrer, a la sala d’actes dels Serveis Territorials de Cultura, era la presentació del projecte de recerca de la UdG “Èxodes de la Guerra Civil (Comarques Gironines)” una xerrada auspiciada per l’Arxiu Històric de Girona i per la seva voluntariosa directora Montse Hosta.

La professora Anna Maria Garcia va presentar als autors del projecte, en Marc Auladell, en Rubén Doll i en Jordi Rubió, tot defensant parlar dels "Exilis" en plural, no només de l’èxode concret i més estudiat de la retirada dels republicans, sinó també dels exilis que es varen produir al llarg de tota la Guerra Civil. Rubèn Doll Petit, autor del llibre “Els catalans de Gènova”, va emfatitzar l’ajut del govern català, de la Generalitat de Catalunya, del seu president Lluís Companys i dels seus consellers, per auxiliar les persones que demanaven sortir del país, expedint els salvaconduits que precisaven i noliant vaixells per embarcar-los.

Calcula que cap unes 40.000 persones, espanyols, catalans , alemanys i estrangers residents a Espanya, sobretot la classe dirigent, membres de partits de dreta com la Lliga Catalana, empresaris, professionals, burgesos, religiosos i clergat, varen marxar en els primers mesos de la Guerra Civil, quan s’inicià la repressió revolucionària passant per les fronteres d’Irun i La Jonquera o bé amb vaixell amb destí a Gènova.
El seu treball de recerca s’ha centrat en els arxius de França i sobretot de Ventimiglia i de Gènova, a Itàlia, on s’aproparen els exiliats ja que en el Consulat Espanyol d’aquesta ciutat s’expedien els passaports per poder accedir a l’Espanya Nacional, on ja governava Franco. Els exiliats a Gènova, tot i posseir diners, no varen ser ben rebuts pel govern de Burgos, ja que consideraven s’havien pagat un exili de luxe, mentre els altres havien combatut al front.

En el col•loqui posterior, Mon Marquès va fer referència als Camps de Concentració francesos, fent notar que ja existien des de l’inici de la Guerra Civil, però que França vol amagar-ne el nom i canviar-lo pel de Camps d’Acollida, tot i que els investigadors han trobat proves que ja es muntaren i es coneixien com a camps de concentració, per enquibir els nombrosos exiliats, de dretes i esquerres que varen creuar la frontera.

Un senyor gran de Tortellà, va introduir una part menys coneguda d’aquest exili, el dels joves pertanyents a la federació de joves cristians, els fejocistes. El seu testimoni, en explicar el seu exili amb només disset anys, un allunyament involuntari pel sol fet de ser catòlic, va posar el punt humà i el contrapunt de la memòria oral, a la història escrita en els llibres. La Guerra Civil té tants matisos, tants clarobscurs, que convé continuar sent investigada. Els exiliats de dretes, ni volien marxar ni volien morir a mans dels revolucionaris, però varen escollir viure.