diumenge, 28 de març de 2010

L'estratègia del cargol



La decisió de la Caixa de Girona de no participar en la fusió amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu està fent córrer rius de tinta. Avui Joan Ribas, en la contraportada del Punt es posava molts interrogants sobre la viabilitat de l’empresa i l’Enric Vilert es defensava de l’acusació d’haver pressionat el Consell d’Administració per sortir del procés de fusió (el conseller delegat de Caixa de Terrassa va dir que el Consell d’Administració no va resistir la pressió d’ERC). El que passi amb la Caixa de Girona no preocupa només als membres del Consell d’Administració i als treballadors, també amoïna als dipositants (proveïdors del diner que necessiten confiar en la seva caixa) i als clients, encara que a aquests ningú els en ha demanat l’opinió, com si amb un representant al consell n’hi hagués prou.

Caixa de Girona diu que pot continuar com ara, mantenint-se en el segment del petit comerç i la petita empresa, oferint servei de proximitat. Ser petit i mantenir l’extensa xarxa d’oficines actual és contradictori. En els propers deu anys, Caixa de Girona haurà de pair la seva aposta pel sector construcció, amb una merma del resultat previst i per tant haurà de reduir despeses en estructura, la qual cosa significa tancar oficines. El negoci del petit comerç i la petita empresa està patint moltíssim la crisi i en l’escenari del pròxim decenni sembla poden tancar la meitat dels negocis del sector del comerç i del turisme que existien l’any 2007.
Per altra banda, apostar per aquest segment és fer un flac servei a l’economia. És on es poden aplicar més diferencials del tipus d’interès, on hi ha menys risc (els volums de préstec són petits) però on hi ha més despesa de gestió. A Girona, hi ha unes 300 empreses que facturen més de 10 milions d’euros. Per aquestes, Caixa de Girona només és presencial, ja que està per sobre dels preus de mercat. Per exemple, la Caixa, amb una xarxa d’oficines de CaixaEmpresa està aplicant diferencials d’un 1% a un 1,5% de l’euribor 90 dies als seus clients. Caixa de Girona ha fixat el seu sòl en un 4%, és a dir, aplica un diferencial de 3,15% al preu del diner. Serà negoci per Caixa de Girona, segurament perquè ho necessita i ha de remunerar més els dipositants, però a les empreses i als petits negocis no les ajuda precisament, sinó que se’n aprofita.

Sense entrar en els detalls de la fusió, molta gent del món empresarial varem creure era una decisió encertada. Permetia grandària, pair els marrons de la construcció, tenir un interlocutor de nivell per sol•licitar préstecs per inversions potents, per apostar per les empreses spin-off i emergents, per acompanyar a les empreses a internacionalitzar-se, per apostar per un nou model econòmic, menys conservador que l’actual. Però el nostre petit país és el què és, i fins i tot la representant dels treballadors va votar en contra la fusió quan aquesta era una de les millors solucions per garantir la continuïtat de la plantilla. Imagineu la diàspora del personal, si al final el Banc d’Espanya diu que l’absorbeixi La Caixa, no en quedarà ni el secretari. I si no han sabut treballar en el consens d’una fusió (encara que s’hagués perdut poder de decisió), pitjor és la solució d’una absorció, sobretot pels treballadors.

En aquest nostre petit país per parlar d’economia s’entrevista al president de la Diputació, el qual sembla que hi entén. Els de les Cambres de Comerç s’abstenen de fer comentaris i els de les patronals també. Ningú te un projecte econòmic de país, els únics projectes clars que es veuen (hi ha eleccions a les Cambres) són els de mantenir-se en el poder. Els dos projectes empresarials d’envergadura en aquest moment són el de la multinacional Nestlé (executat amb 30 milions) i el de la central de cogeneració de Torraspapel a Sant Joan les Fonts. Les altres inversions són les públiques, d’Adif, dels monopolis Acesa i Redesa, de la Generalitat amb la seu de Santa Caterina i alguna frivolitat com la del Consell Comarcal del Gironès amb el Centre de Visitants a Sarrià de Ter, d’un gran impacte econòmic multiplicador com podeu suposar.

En aquest nostre país petit, quan el president de la Diputació era el metge Jaume Torramadé, ara membre del consell d’administració de Caixa de Girona per Unió i un dels que han votat en contra de la fusió, mirava cap un altre lloc mentre Arcadi Calzada regalava entrades al Cap Roig i sopars a empresaris que havien de passar per la seva galeria d’art. També mirava a un altre costat quan l’Arcadi Calzada va casar la filla al Cap Roig amb la presència del tenor Josep Carreras, una relació sempre d’anada i tornada. Quan sentim que volen mantenir la independència de gestió i de decisió, ens sembla sentir que volen mantenir el poder i les prebendes del poder.

L’actual president de Caixa Girona, l’economista Manel Serra, va començar amb austeritat (es va rebaixar el sou de president) i va impulsar la presència de la caixa on ha d’estar, a la UdG i, recentment, amb ajudes a les empreses per les nevades. Llàstima que la seva arribada hagi coincidit amb la crisi, hauríem vist un nou model de gestió sobretot en l’obra social de la Fundació, és a dir més obra social i menys galeria.

En Joan Ribas parlava de la travessia del desert. Al meu parer, l’estratègia de Caixa de Girona és la del cargol, anar a poc a poc i replegar-se a la closca quan arriba l’hivern. Just el que necessita l’economia gironina, és el ritme que li cal.