dissabte, 6 de març de 2010

Història, Memòria, Identitats (I)



Dos actes recents als quals he assistit, són fruit del treball que porten a terme els membres del grup de l’Institut de Recerca Històrica de la UdG. La conferència “L’Altre Exili” del divendres 26 de febrer, a la sala d’actes dels Serveis Territorials de Cultura, era la presentació del projecte de recerca de la UdG “Èxodes de la Guerra Civil (Comarques Gironines)” una xerrada auspiciada per l’Arxiu Històric de Girona i per la seva voluntariosa directora Montse Hosta.

La professora Anna Maria Garcia va presentar als autors del projecte, en Marc Auladell, en Rubén Doll i en Jordi Rubió, tot defensant parlar dels "Exilis" en plural, no només de l’èxode concret i més estudiat de la retirada dels republicans, sinó també dels exilis que es varen produir al llarg de tota la Guerra Civil. Rubèn Doll Petit, autor del llibre “Els catalans de Gènova”, va emfatitzar l’ajut del govern català, de la Generalitat de Catalunya, del seu president Lluís Companys i dels seus consellers, per auxiliar les persones que demanaven sortir del país, expedint els salvaconduits que precisaven i noliant vaixells per embarcar-los.

Calcula que cap unes 40.000 persones, espanyols, catalans , alemanys i estrangers residents a Espanya, sobretot la classe dirigent, membres de partits de dreta com la Lliga Catalana, empresaris, professionals, burgesos, religiosos i clergat, varen marxar en els primers mesos de la Guerra Civil, quan s’inicià la repressió revolucionària passant per les fronteres d’Irun i La Jonquera o bé amb vaixell amb destí a Gènova.
El seu treball de recerca s’ha centrat en els arxius de França i sobretot de Ventimiglia i de Gènova, a Itàlia, on s’aproparen els exiliats ja que en el Consulat Espanyol d’aquesta ciutat s’expedien els passaports per poder accedir a l’Espanya Nacional, on ja governava Franco. Els exiliats a Gènova, tot i posseir diners, no varen ser ben rebuts pel govern de Burgos, ja que consideraven s’havien pagat un exili de luxe, mentre els altres havien combatut al front.

En el col•loqui posterior, Mon Marquès va fer referència als Camps de Concentració francesos, fent notar que ja existien des de l’inici de la Guerra Civil, però que França vol amagar-ne el nom i canviar-lo pel de Camps d’Acollida, tot i que els investigadors han trobat proves que ja es muntaren i es coneixien com a camps de concentració, per enquibir els nombrosos exiliats, de dretes i esquerres que varen creuar la frontera.

Un senyor gran de Tortellà, va introduir una part menys coneguda d’aquest exili, el dels joves pertanyents a la federació de joves cristians, els fejocistes. El seu testimoni, en explicar el seu exili amb només disset anys, un allunyament involuntari pel sol fet de ser catòlic, va posar el punt humà i el contrapunt de la memòria oral, a la història escrita en els llibres. La Guerra Civil té tants matisos, tants clarobscurs, que convé continuar sent investigada. Els exiliats de dretes, ni volien marxar ni volien morir a mans dels revolucionaris, però varen escollir viure.