diumenge, 31 de maig del 2009

Una foto val més que mil paraules



El seguiment de les obres del TGV està sent feixuc. Quan Adif va presentar el projecte executiu del pas del tren per Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, una vegada decidit el traçat final, gairebé totalment soterrat, vàrem veure quina era la torna, el peatge a la nostra tossuderia: tres sortides d’emergència en el terme municipal de Sarrià de Ter. Dues amb poques implicacions, ja que es troben en paratges no urbanitzats, el mas Boscosa (on ha d’anar la Facultat de Medicina) i una altra al camí de can Marieta, prop de la riera Xuncla. La tercera presenta més dificultat d’encaix en la trama urbana: la sortida d’emergència de la plaça de can Nadal.

Des de fa dos anys, des del grup municipal del PSC, reclamem un estudi específic d’aquesta plaça, tot tenint en compte que a més d’aquesta sortida d’emergència Abertis preveu modificar, ampliant-los, els pilars que han de sostenir la plataforma amb els vuit carrils de l’autopista. És una bona ocasió per pensar i demanar es modifiqui la perillosa pujada a l’escola, encara que sigui en detriment de la configuració actual de la plaça de can Nadal.
Després d’ insistir, el govern ha sol•licitat el plànol provisional a Abertis amb la possible afectació de l’autopista ampliada en aquest sector. Ara sembla ja ha arribat, no l’hem vist encara.

En el mentrestant, el govern ha negociat amb Adif la situació de la sortida d’emergència, deixant-la arraconada al fons de la plaça i dissimulada pel talús de la pujada a l’escola. En el plànol original, que tothom qui va assistir a la xerrada informativa dels tècnics d’Adif al centre cívic La Cooperativa el 20 de maig va poder veure, es presenta una secció transversal, amb un mur de contenció que neix a partir de la glorieta i una reixa de respiració del pou. També es va poder veure una altra secció de les dimensions del pou, per on sortirà l’escala d’emergència, amb una superfície de 30m2 i una fondària de més de 20 metres. Vist des del plànol, i amb el compromís de refer la glorieta, podríem tenir paciència.

Ens agradaria però tenir els dos projectes perfectament encaixats, consensuats i discutits, també amb els veïns. És lícit voler mantenir la plaça de can Nadal, al cap i a la fi, el govern anterior del PSC, va considerar-la com un element del patrimoni artístic i la va incloure en el catàleg d’edificis a protegir. Però també és lícit voler millorar la pujada a l’escola i fer un accés fàcil, sense haver d'esquivar els pilars de l’autopista, amb el perill d’accident que comporten. Iniciar aquest pou sense haver discutit la situació amb els enginyers d’Abertis, és una temeritat, ja que ens pot hipotecar la solució de la pujada a l’escola.
De moment tenim obres al Pla dels Vinyers i ara a Sarrià de Dalt. Per arribar al túnel caldrà treure un munt de terra, veurem passar els camions, pols, molèsties pels veïns, neteja insuficient, queixes,..

Les obres han començat, sense tenir cap pietat per la glorieta. Si els tècnics d’Adif en un principi varen dir que les obres afectarien un pilar, el constructor ha anat pel dret, s’ha carregat els dos pilars i ha plantat la caseta del WC, al bell mig de l’escalinata. Devia ser el lloc més adient, però la foto ja ho diu tot. El comentari, d’allò més escatològic.

divendres, 29 de maig del 2009

Ho haveu vist?



Aquests dies d’eufòria col•lectiva i passió pel Barça tota l’economia torna a rutllar. S’han venut cerveses a dojo, sobretot les marques catalanes, Damm, Moritz, San Miguel, i com no, la Moska de la sarrianenca birrart. Els locals socials plens a vessar, amb gent somrient d’orella a orella. L’alegria ha traspuat totes les samarretes (uns quants milions venudes al mòdic preu de 70 euros, just do it) i qualsevol andròmina amb l’escut del Barça ha estat objecte de culte. Els proveïdors del merchandising han fet l’agost i els diaris han tornat a viure les seves bones èpoques, generant ingressos per publicitat.

El Barça ha venut moltes coses: bon joc, fair play, pedrera, seriositat, rigor, treball i sobretot la marca Barcelona. Des dels Jocs Olímpics que la ciutat no havia rebut una empenta d’energia tan formidable com aquesta. No sempre es te en compte el que genera l’esport, el d’èlit i també el de base, sempre s’infravalora, com si només l’economia rutllés per què uns finlandesos varen inventar el Nokia. Només cal veure el moviment dels caps de setmana i la munió d’autobusos amunt i avall o l’enorme desplegament organitzatiu que suposa la massa de gent que s’ha desplaçat a Roma, per terra, mar i aire. Barcelona s’està posicionant com una ciutat esportiva, amable, amb bon nivell cultural, amb una bona xarxa comercial, una excel•lent oferta hotelera i gastronòmica, una ciutat ben valorada per Fires i Congressos. Molt poques ciutats arriben a aquest nivell, i Barcelona, gràcies a l’esport (el futbol però també el Formula1, o el tennis), juga a la primera lliga mundial de les ciutats. Això val una fortuna. Algun dia a Pep Guardiola el proposaran per un nom de carrer. S’ho ben mereix.

Enhorabona, campions!!! ,així, amb interrogant d’admiració com diu el iaio del casal rock. L’haveu vist? També ha fet fortuna al zona zaping.

dissabte, 23 de maig del 2009

Flors silvestres





Si no fos per en Cecilio, l’hort de casa no existiria. Seria en el millor dels casos un camp d’herba segada i en el pitjor un pati emportlanat. De la seva ma es comença a veure el canyer per les tomates, el tros reservat per les patates, la rengla pels pebrots i les albergínies, l’espai de les mongetes i al capdavall, el reservat pels carbassons. Durant l’hivern, hem menjat enciams, cols i bledes, però de cares a l’estiu, l’hort pren una altra fesomia, aquí i allà veus plantes que no coneixes fins que comencen a donar fruit.
Els petits cirerers han donat algunes cireres, per festí dels pardals, i la resta d’arbres fruiters han crescut ben bé un pam, que aquest any la pluja ha estat generosa.
Ahir en Tomàs Molina va parlar de les roselles, els populars quiquiriquics i de les adormideres, conegudes com cascais, dues plantes de la mateixa família. Al costat del riu, de tota la vida he vist cascais, però aquesta primavera n’ha brotat una planta a l’hort mateix. La mare explica que la feien servir per les vaques quan vedellaven i en Tomàs Molina, que en feien una infusió per donar als nens quan tenien mal de queixal. En qualsevol cas, és una planta silvestre de les que tenen mala fama, però els seus usos curatius són innegables.
A l’hort el cascai hi queda d’allò més bé i als camps, enmig del blat encara verd, les roselles li donen un to vermellós que et fa badar.
Flors silvestres, sense tallar.

dilluns, 18 de maig del 2009

Les Sixters




Entre les múltiples propostes de la setmana de Temps de Flors a Girona, destacaria la programació del Pati Cultural de la Diputació. Enguany s’ha apostat per la música popular catalana i mediterrània amb grups com Els Groullers, Mirna Vilasis, el quartet Gironsax, l’Orquestra de Cambra de l’Empordà o l’Orquestra de Girona.
El dissabte vaig tenir ocasió d’escoltar el grup Les Sixters, un sextet vocal femení de Banyoles, que sol cantar “a capella” i que en aquesta ocasió presentava el seu nou espectacle “Retratades”. Les sis components són Cristina Gavilan, Montse Baeza, Marta Sasanedas, Esther Westermeyer, Irene Casadevall i Glòria Garcés, acompanyades a la percussió per Aniol Casadevall. El grup bàsicament canta, però en aquest espectacle també actuen una mica, es van presentant elles mateixes, expliquen intimitats, però hom entén que darrera l’aparença d’un grup ben avingut s’hi amaga una certa rivalitat.

La Irene i la Glòria, dos de les tres noies embarassades, expliquen que varen descobrir que mentre els dura l’embaràs les condicions vocals milloren notablement, per la qual cosa han decidit que la meitat del grup es quedarà en estat, mentre que l’altre descansa, com el guaret dels camps. Així s’augmenta la qualitat.
Vàren cantar deu temes: el primer, Piel Canela, de Bobby Capo el comença Montse Baeza, propietària d’una portentosa veu de soprano, la qual també broda la popular cançó catalana, Rossinyol. Altres temes divertits, com l’adaptació de La Patata de la Trinca i la Irene, amb una veu més greu, s’imposa amb la coneguda Quizá, Quizás, Quizás, d’Osvaldo Farrés. Conclouen amb l’excepcional versió de la cançó de Joan Manel Serrat, Mediterráneo, que val a dir canten molt millor que l’autor.

A Les Sixters havia tingut ocasió d’escoltar-les el desembre de 2004, dins de la programació del IV Cicle de Concerts de Nadal que organitzava el grup Taca, amb el suport de l’Ajuntament de Sarrià de Ter quan jo era regidora de Cultura i recordava entranyablement aquell concert de músiques del món, diferent i atractiu de set noies, si set, amb el percussionista. Des d’aleshores crec que han millorat, aborden bé la coreografia i es troben molt segures dalt de l’escenari, més per la veu que pel moviment del cos.

L’actual equip de govern de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, ha decidit fulminar el tradicional Cicle de Concerts de Nadal, sense donar cap explicació, només l’excusa de la manca de pressupost. Del grup Taca, rebíem l’especial assessorament en temes musicals, de la sarrianenca Rosa Isern, una noia amb una gran cultura musical. No sé qui assessora ara a l’actual regidor de Cultura, però la mateixa nit del dissabte, dins del cicle Fila0 es programava l’obra “De cap a nap i de nap a peus” de Nando Massaneda, barroera i xabacana. Entenc que si hi ha diners per programar tonteries d’aquest estil, prou n’hi deu haver per mantenir un cicle de Nadal, el qual només pretenia cultivar un cert nivell musical. Valgui com exemple el grup de Les Sixters.

dissabte, 16 de maig del 2009

El tresor del Ter



Darrerament la feina em deixa tant poc marge que estic deixant el bloc endarrerit, sobretot en relació als meus veïns, amics i companys de revista, en Roger Casero i en Josep M.Sansalvador. A trenc d’alba, ja podem llegir el seu nou post, mentre jo em barallo amb les lleganyes o m’endinso en les pàgines econòmiques de no se quants mitjans, que ja n’estic empatxada.
Ahir vespre, sense anar més lluny, volia escriure aquest post, però em vaig enganxar amb el programa de la Mònica Terribas, que tot, sigui de pas, no se’n va sortir. Massa gent per un debat, Mònica, hi sobraven uns quants incompetents. Amb en Jordi Gual n’hi ha ben bé prou per parlar de la crisi econòmica i per sortir-nos-en ja ho va dir en Salvador Alemany, la solució és empresarial, no financera.
Quan arriba el diumenge i em calço les botes, veig el país d’una altra manera, lluny de la lletra impresa i de les prescripcions apocalíptiques dels Niño Becerra de torn.
El diumenge passat vaig seguir la Ruta de l’Arquitectura de l’Aigua, una passejada recomanada a la guia del Consell comarcal del Gironès, “passejades a peu”. El títol del post també ve a compte ja que el dijous,7 de maig, la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter havia convidat a l’escriptor i blocaire Xavier Margenat, autor del llibre i del bloc que porta aquest nom “El tresor del Ter”, que va ser presentat per en Josep M.Sansalvador. En el bloc podeu trobar fitxes i indicacions sobre la fauna, la flora i l’estat del Ter.



La passejada del diumenge va servir per descobrir moltes coses. En primer lloc, que aquest any el cabal del Ter és excepcionalment alt, degut a que ha plogut molt i els pantans estan desguassant per deixar marge pel previst desglaç. Això ha fet que l’aigua que baixa sigui neta, transparent, arriba a cotes més altes (es veuen molts arbres dins del riu) i ha netejat el llit, emportant-se’n tota la brutícia que l’envoltava. Això és un riu!
En segon lloc, que si el Consell Comarcal vol promocionar les passejades a peu pel Gironès s’hi haurà d’arremangar i dedicar-hi una mica de temps, personal i diners. Ni les indicacions verticals al llarg del camí són les correctes ni amb el llibret t’orientes bé. Si parlem de turisme de proximitat i del que va a peu, hem de fer bé els deures, refer les indicacions malmeses (sobretot pintades i en alguns casos rovellades) i especificar bé el recorregut, escrivint bé els trencalls i els llocs on pot haver-hi confusió. Qualsevol que promocioni una ruta l’ha de resseguir a peu, no es pot pretendre escriure-la des d’un despatx amb el google map.



Vàrem sortir pel carrer del Rec de Salt, on per cert, diumenge al matí hi havia un concurs de jugadors de petanca, per anar a trobar, després de creuar la sèquia Monar, el safareig de les dones, rehabilitat per l’Ajuntament de Salt. D’aquí vàrem seguir la via verda del Carrilet, equivocadament, ja que el llibret ens enviava a creuar el riu Ter per el pont de l’autopista i no hi ha cap pas per vianants. Així, que varem seguir la vora del riu per la banda de Salt fins a Bescanó. Pel camí, ciclistes, saüquers, el borró dels pollancres que emblanquinava tot el camí i el soroll del riu que ens acompanyava tota l’estona.
En arribar a Bescanó, la vista de l’abandó de l’antiga estació del Carrilet et fa caure l’ànima als peus. Sembla ser que en el POUM s’ha previst el trasllat de l’estació i hi ha un col•lectiu que defensa mantenir-la en el seu emplaçament original. Mentre, l’estació mor de desídia.


Una visita al pas de la Barca, on hi ha el restaurant del mateix nom, amb l’entorn arreglat i rehabilitat, es contempla una vista preciosa del riu.
Passat el poble de Bescanó, direcció Vilanna, a ma esquerra queda la central hidroelèctrica dels Comtes de Berenguer, obra de l’arquitecte modernista Joan Roca i Pinet (un arquitecte molt desconegut, però que te edificis molt notables a Girona com la casa Norat de la Rambla). La central consta de tres plantes, amb les dependències per la sala de turbines i el generador i les dependències per les oficines i l’habitatge del guarda. A la sortida del canal, els paletes de l’obra varen donar forma a unes figures de monstres imaginaris. La central fou construïda el 1916 per l’empresa Electroquímica Berenguer i subministrava energia de Vilanna a Palamós.





Seguint cap a la parròquia de Vilanna, ens varem aturar a veure la rehabilitació del pou de glaç. L’alcalde Xavier Soy, preocupat per la perillositat de la corba on es troba el pou ha encarregat un accés una mica enrevessat, però que a la llarga serà més profitós. És a dir, tot i que el pou el veus des de la carretera i des de la via verda, per arribar-hi s’hi ha d’anar des de l’aparcament que s’ha instal•lat prop del nucli antic de Vilanna. A més de l’aparcament hi ha una àrea de picnic i l’antiga rectoria s’ha reconvertit en un alberg.

El pou de glaç és una construcció circular de rierenc i morter de calç de 0,6m. de gruix. Per la banda sud te una alçada de 10,5m, i de 9m pel costat nord, al costat de la muntanya. El perímetre de la planta és de 28m. i el diàmetre del pou de 9, 3m. Amb una superfície de 50m2 es calcula tenia una capacitat d’emmagatzemar 500m3 de gel. A la banda de la muntanya es veu la petita obertura que servia per entrar dins i apilar el glaç, fabricat, és de suposar, en alguna bassa soma prop del pou. Quan s’acabaven els mesos de fred, el pou es segellava fins l’estiu, època en què amb càrregues de bast es transportaven els pans de gel fins a la ciutat de Girona.
Per casualitat varen trobar l’arquitecta responsable de la restauració, Imma Terrenc, i ens va anar explicant tot el seu treball, els panells indicadors en corten, així com el descobriment de dues coves de pastor excavades a la pedra. Vàrem demanar tornar a Salt amb ella, ja que se’ns havia fet tard i el sol picava de valent. De fet, havíem caminat nou quilòmetres i si haguéssim tornat a peu, hauríem fet 18 km, uns quatre més dels 14 que indica la guia.
Amb aquesta interessant rehabilitació del pou de glaç de Vilanna, un element del patrimoni etnològic del Gironès, la Ruta de l’Arquitectura de l’Aigua emergeix com una ruta de proximitat, altament recomanable.


diumenge, 10 de maig del 2009

La nova grip col·lateral




A més del balanç diari que en feien els medis de comunicació, aquesta darrera setmana s’han començat a veure alguns efectes de la nova grip, no estrictament sanitaris, però que afecten als animals que varen ser l’origen del nom de la pandèmia, els porcs.
Rússia va comunicar que prohibia l’entrada al país de productes de carn de porc que no haguessin passat per un procés de cocció de 80º. En un primer moment no hi vaig fer esment pel meu desconeixement del sector, fins que un amic bancari em va alertar que molts escorxadors gironins venien carn fresca a Rússia i aquest tancament suposaria la davallada de la carn del porc fins no es restablís el comerç o be es reduís la cabana porcina. Vaig trucar a Iñaki Frade, el president de la Pimec Girona per comentar si en tenia més detalls i la seva resposta va ser contundent: Rússia no fa mai res sense contraprestacions. S’havia d’esbrinar el motiu.

El divendres, en la reunió de l’executiva de Pimec ja sabíem alguna cosa més: en principi Rússia tancava les portes als productes procedents de les províncies on s’havia detectat la nova grip, dita porcina, és a dir, Girona, Lleida i Barcelona, però es podia exportar des de Terol, per exemple. Picaresca a l’espanyola.
El cas és que la diligència de Marina Geli en informar-nos i controlar la pandèmia, era contraproduent pel comerç internacional. Altres comunitats espanyoles, amb menys vigilància sanitària ho tenien a favor. De totes maneres, la Conselleria de Agricultura, Alimentació i Medi Rural de la Generalitat de Catalunya va informar que el Ministeri d’Afers Exteriors del Govern Espanyol ja havia gestions davant del govern rus i el conseller, Joaquim Llena, en una roda de premsa, va comentar que “es tracta d’un problema de salut humana, no de sanitat animal”.
El volum de les exportacions d’Espanya a Rússia varen suposar l’any 2008 unes 112.108 tones de carn i derivats, amb un import de 112 milions d’euros, un 5,6% del volum d’exportacions del sector.

A la mateixa reunió de Pimec, Llucià Casellas, gerent de Roser CMSA, ens va dir que Rússia estava a punt d’arribar a ser autosuficient en la producció de carn i derivats del porc, ja que era un dels pocs països que apostaven per l’augment de la cabana porcina. O sigui, que si no els venem carn fresca, se’ls vendrà maquinària per sales d’especejament i fer pernils.
Potser aquesta hauria estat una notícia menor dins del context de comerç internacional, però com que tothom te la pell molt fina a causa de la crisi mundial, aquest tipus de notícies tenen més transcendència de la que correspondria. El que si és cert és que tancar les fronteres i fomentar el proteccionisme és contraproduent.
En qualsevol cas, que Rússia vulgui afavorir el creixement de la seva cabana porcina per no dependre de les importacions té certa lògica. Que tanqui les fronteres per motius sanitaris imaginats, no.

diumenge, 3 de maig del 2009

La riera del Sorreig



El gorg negre



Per fi hem pogut gaudir d’un cap de setmana sense pluja i caminar. M’esperava una excursioneta al Lluçanès, comarca d’Osona, a la riera del Sorreig, amb sortida des de Sant Bartomeu del Grau. Amb els meus anfitrions, la Bet , en Dani i en Puc, aprofitem per anar descobrint la comarca cada vegada que pujo convidada a Perafita. El Lluçanès és ideal per practicar senderisme, amb multitud de rutes que enllacen els pobles, de no més de 15 quilòmetres cadascuna. Sembla tot planer, però estàs sempre pujant i baixant.

La nostra intenció era anar a veure el Gorg Negre, que suposàvem portava aigua després de les generoses pluges i seguir el curs de la riera fins a Sobremunts. Des de Sant Bartomeu del Grau vàrem seguir una pista forestal, força ben indicada i vàrem baixar a la riera. L’apropament al Gorg Negre va ser més dificultós, ja que es troba entre dos cingles sense cap protecció. Però la vista de la cascada i de la gorga és impressionant.

Anys enrere, aquesta riera va ser notícia per la contaminació que patia de la tèxtil Puigneró. Aquesta empresa feia extraccions d’aigua des de diversos punts de la riera, (vàrem poder veure diverses casetes de pous i un embassament) amb la qual cosa no portava el cabal que ara hem pogut veure i, a més, vessava continuadament les aigües sense depurar a la riera. Després d’una denúncia dels ecologistes, l’empresari va ser processat i encarcerat. En Pitu Puigneró, amic del president Jordi Pujol, va fer valer la seva amistat per sortir-se’n. Però els temps d’aquest tipus d’empreses, productores de cotó barat, amb mà d’obra immigrant i amb enormes deutes a Hisenda i a la Seguretat Social, ja havia passat. Va ser un cas exemplar, amb les seves conseqüències. Sant Bartomeu del Grau va perdre tota l’activitat industrial, els treballadors han anat a treballar per la comarca i d’altres han deixat les cases barates que l’empresari havia construït a redós de la fàbrica, com en les antigues colònies tèxtils del dinou. Alguna de les naus ara les ocupa com a magatzem l’empresa Dúctil Benito, la foneria que produeix a Xina, però a la comarca només queda activitat ramadera i càrnia. Segurament, quan comprem productes tèxtils a la Xina o a la Índia no pensem que els problemes que anys enrere teníem aquí, ara s’estan reproduint allà. Ens hauríem d’acostumar a demanar productes etiquetats amb el símbol verd environnement friendly, i l’etiqueta que compleixen la normativa internacional sobre el treball infantil i els drets humans. De segur que si sabéssim tot el que hi ha al darrera de la producció tèxtil no compraríem tanta roba.

La cara positiva del tancament de la tèxtil Puigneró ha estat la recuperació de la riera. Des del Gorg Negre varem seguir amunt. En molts racons, petits salts, com el de can Guiteres i espais de gran bellesa i interès etnològic, com el Molí de l’Aumatell. Una vegada vàrem arribar a Sobremunts, la vista que s’albira és esplèndida: des del Pedraforca, amb la llengua de neu entre els dos cims, fins al Puigmal, el Pirineu es veu ben nevat. Moltes casetes de segona residència s’han situat en aquest mirador.
Aquella vista, l’insolent verd de la muntanya d'aquesta primavera, la riera a vessar d’aigua, ben bé valien l’excursió. Del Lluçanès em queda molt per descobrir.

divendres, 1 de maig del 2009

Per quan la nova Biblioteca?



La Vanguardia del 16 d’abril portava la noticia de la mort de l’arquitecte Joan Rodon (1956-2009). Realment em va sobtar, ja que en Joan Rodon era un home jove o tan gran com jo, i no sabia res de la seva malaltia. El despatx de Joan Rodon Arquitectes Associats és l’empresa que porta l’execució del projecte d’habitatges d’Acciona a Sarrià de Ter, on s’ubicarà la nova Biblioteca Emília Xargay. Una de les darreres actuacions seves ha estat el Museu de Lleida, per bé que la seva obra més coneguda és la remodelació de la Biblioteca de Catalunya a l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A més del projecte sarrianenc, que no és seu del tot, sinó que és una proposta de Manuel Martin, tenia l’encàrrec de la construcció del centre cívic i Arxiu Comarcal d’Olot.

Fa un parell d’anys, en el curs de les negociacions amb Acciona, vaig tenir ocasió de tractar-lo per acabar el projecte definitiu de la Biblioetca. En defensa dels interessos d’Acciona, ell havia plantejat un auditori entre dos blocs que no complia amb les dimensions que des del despatx de Manuel Martin i des de l’Ajuntament es demanava. Després d’un estira i arronsa important es va considerar la nostra proposta. Totes les negociacions deixen ferides i aquella va servir per adonar-nos que s’havia d’estar molt alerta amb el projecte. Encara després es va haver de resoldre la qüestió de les alçades per tal que el projecte obtingués el vist-i-plau dels bombers.

Un any després de les eleccions, les obres iniciades, el nou equip de govern es va trobar amb un altre entrebanc. El projecte d’Acciona no casava amb el de la planta d’exposicions i se’n menjava una part per atribuir-lo a una zona comercial. No em vaig saber avenir d’aquesta badada, ja que jo mateixa havia vist els plànols d’estructura que havien casat els dos despatxos d’arquitectes, el de Manuel Martin i el de Joan Rodon. Però segurament era allò de si cola, cola i, davant d’un nou equip de govern que fins aquell moment no havia entrat de ple a estudiar el projecte, Acciona va tirar pel dret. L’arquitecte de la Biblioteca Manuel Martin es va queixar i des del grup municipal del PSC vàrem posar el crit al cel. Acciona al final va cedir, però el projecte ja no és el mateix, es perd un espai municipal que dóna a la façana de l’Avinguda de França i se’n guanya a l’altra banda, la que dóna a l’interior de l’illa de dos edificis. Això va suposar una altra modificació del projecte.

Des de novembre de l’any passat no hi ha cap més variació, Acciona i l'Ajuntament han signat el conveni definitiu i també es va fer l’adjudicació de l’obra a càrrec de l’Ajuntament. Però no es veu s’iniciïn les obres. Estem a l’equador de la legislatura i l’equip de govern pretén presentar el projecte de la Biblioteca com la seva obra més important. Dos anys són molt justos per tot el que hi ha per fer: tancaments exteriors, interiors, instal•lació elèctrica, mobiliari, ascensor, permisos i trasllat. Qualsevol que hagi fet obres sap que el temps vola i un mes es toca amb l’altre.

El projecte que s’executarà mutila parcialment l’auditori, és a dir, es fa servir el pendent de l’auditori per fer una sortida d’emergència que s’haurà d’enderrocar quan aquest s’acabi definitivament. També és important saber que per l’auditori hi havia una subvenció del Pla d’Equipaments Culturals de la Generalitat de Catalunya que l’Ajuntament deixa perdre (357.000 euros) per no complir amb els terminis que marca el pla.
Tal com estan les coses i amb la manca de feina que tenen els contractistes, estaria bé que l’Ajuntament agilitzés aquest projecte. Ens interessa a tots, als sarrianencs, per les ganes d’estrenar la nova Biblioteca amb la millora que suposarà i, a tots en general, per donar un petit impuls al'activitat econòmica, el que ens pertoca com a municipi..