El tresor del Ter

Darrerament la feina em deixa tant poc marge que estic deixant el bloc endarrerit, sobretot en relació als meus veïns, amics i companys de revista, en Roger Casero i en Josep M.Sansalvador. A trenc d’alba, ja podem llegir el seu nou post, mentre jo em barallo amb les lleganyes o m’endinso en les pàgines econòmiques de no se quants mitjans, que ja n’estic empatxada.
Ahir vespre, sense anar més lluny, volia escriure aquest post, però em vaig enganxar amb el programa de la Mònica Terribas, que tot, sigui de pas, no se’n va sortir. Massa gent per un debat, Mònica, hi sobraven uns quants incompetents. Amb en Jordi Gual n’hi ha ben bé prou per parlar de la crisi econòmica i per sortir-nos-en ja ho va dir en Salvador Alemany, la solució és empresarial, no financera.
Quan arriba el diumenge i em calço les botes, veig el país d’una altra manera, lluny de la lletra impresa i de les prescripcions apocalíptiques dels Niño Becerra de torn.
El diumenge passat vaig seguir la Ruta de l’Arquitectura de l’Aigua, una passejada recomanada a la guia del Consell comarcal del Gironès, “passejades a peu”. El títol del post també ve a compte ja que el dijous,7 de maig, la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter havia convidat a l’escriptor i blocaire Xavier Margenat, autor del llibre i del bloc que porta aquest nom “El tresor del Ter”, que va ser presentat per en Josep M.Sansalvador. En el bloc podeu trobar fitxes i indicacions sobre la fauna, la flora i l’estat del Ter.



La passejada del diumenge va servir per descobrir moltes coses. En primer lloc, que aquest any el cabal del Ter és excepcionalment alt, degut a que ha plogut molt i els pantans estan desguassant per deixar marge pel previst desglaç. Això ha fet que l’aigua que baixa sigui neta, transparent, arriba a cotes més altes (es veuen molts arbres dins del riu) i ha netejat el llit, emportant-se’n tota la brutícia que l’envoltava. Això és un riu!
En segon lloc, que si el Consell Comarcal vol promocionar les passejades a peu pel Gironès s’hi haurà d’arremangar i dedicar-hi una mica de temps, personal i diners. Ni les indicacions verticals al llarg del camí són les correctes ni amb el llibret t’orientes bé. Si parlem de turisme de proximitat i del que va a peu, hem de fer bé els deures, refer les indicacions malmeses (sobretot pintades i en alguns casos rovellades) i especificar bé el recorregut, escrivint bé els trencalls i els llocs on pot haver-hi confusió. Qualsevol que promocioni una ruta l’ha de resseguir a peu, no es pot pretendre escriure-la des d’un despatx amb el google map.



Vàrem sortir pel carrer del Rec de Salt, on per cert, diumenge al matí hi havia un concurs de jugadors de petanca, per anar a trobar, després de creuar la sèquia Monar, el safareig de les dones, rehabilitat per l’Ajuntament de Salt. D’aquí vàrem seguir la via verda del Carrilet, equivocadament, ja que el llibret ens enviava a creuar el riu Ter per el pont de l’autopista i no hi ha cap pas per vianants. Així, que varem seguir la vora del riu per la banda de Salt fins a Bescanó. Pel camí, ciclistes, saüquers, el borró dels pollancres que emblanquinava tot el camí i el soroll del riu que ens acompanyava tota l’estona.
En arribar a Bescanó, la vista de l’abandó de l’antiga estació del Carrilet et fa caure l’ànima als peus. Sembla ser que en el POUM s’ha previst el trasllat de l’estació i hi ha un col•lectiu que defensa mantenir-la en el seu emplaçament original. Mentre, l’estació mor de desídia.


Una visita al pas de la Barca, on hi ha el restaurant del mateix nom, amb l’entorn arreglat i rehabilitat, es contempla una vista preciosa del riu.
Passat el poble de Bescanó, direcció Vilanna, a ma esquerra queda la central hidroelèctrica dels Comtes de Berenguer, obra de l’arquitecte modernista Joan Roca i Pinet (un arquitecte molt desconegut, però que te edificis molt notables a Girona com la casa Norat de la Rambla). La central consta de tres plantes, amb les dependències per la sala de turbines i el generador i les dependències per les oficines i l’habitatge del guarda. A la sortida del canal, els paletes de l’obra varen donar forma a unes figures de monstres imaginaris. La central fou construïda el 1916 per l’empresa Electroquímica Berenguer i subministrava energia de Vilanna a Palamós.





Seguint cap a la parròquia de Vilanna, ens varem aturar a veure la rehabilitació del pou de glaç. L’alcalde Xavier Soy, preocupat per la perillositat de la corba on es troba el pou ha encarregat un accés una mica enrevessat, però que a la llarga serà més profitós. És a dir, tot i que el pou el veus des de la carretera i des de la via verda, per arribar-hi s’hi ha d’anar des de l’aparcament que s’ha instal•lat prop del nucli antic de Vilanna. A més de l’aparcament hi ha una àrea de picnic i l’antiga rectoria s’ha reconvertit en un alberg.

El pou de glaç és una construcció circular de rierenc i morter de calç de 0,6m. de gruix. Per la banda sud te una alçada de 10,5m, i de 9m pel costat nord, al costat de la muntanya. El perímetre de la planta és de 28m. i el diàmetre del pou de 9, 3m. Amb una superfície de 50m2 es calcula tenia una capacitat d’emmagatzemar 500m3 de gel. A la banda de la muntanya es veu la petita obertura que servia per entrar dins i apilar el glaç, fabricat, és de suposar, en alguna bassa soma prop del pou. Quan s’acabaven els mesos de fred, el pou es segellava fins l’estiu, època en què amb càrregues de bast es transportaven els pans de gel fins a la ciutat de Girona.
Per casualitat varen trobar l’arquitecta responsable de la restauració, Imma Terrenc, i ens va anar explicant tot el seu treball, els panells indicadors en corten, així com el descobriment de dues coves de pastor excavades a la pedra. Vàrem demanar tornar a Salt amb ella, ja que se’ns havia fet tard i el sol picava de valent. De fet, havíem caminat nou quilòmetres i si haguéssim tornat a peu, hauríem fet 18 km, uns quatre més dels 14 que indica la guia.
Amb aquesta interessant rehabilitació del pou de glaç de Vilanna, un element del patrimoni etnològic del Gironès, la Ruta de l’Arquitectura de l’Aigua emergeix com una ruta de proximitat, altament recomanable.