dissabte, 23 de maig de 2009

Flors silvestres





Si no fos per en Cecilio, l’hort de casa no existiria. Seria en el millor dels casos un camp d’herba segada i en el pitjor un pati emportlanat. De la seva ma es comença a veure el canyer per les tomates, el tros reservat per les patates, la rengla pels pebrots i les albergínies, l’espai de les mongetes i al capdavall, el reservat pels carbassons. Durant l’hivern, hem menjat enciams, cols i bledes, però de cares a l’estiu, l’hort pren una altra fesomia, aquí i allà veus plantes que no coneixes fins que comencen a donar fruit.
Els petits cirerers han donat algunes cireres, per festí dels pardals, i la resta d’arbres fruiters han crescut ben bé un pam, que aquest any la pluja ha estat generosa.
Ahir en Tomàs Molina va parlar de les roselles, els populars quiquiriquics i de les adormideres, conegudes com cascais, dues plantes de la mateixa família. Al costat del riu, de tota la vida he vist cascais, però aquesta primavera n’ha brotat una planta a l’hort mateix. La mare explica que la feien servir per les vaques quan vedellaven i en Tomàs Molina, que en feien una infusió per donar als nens quan tenien mal de queixal. En qualsevol cas, és una planta silvestre de les que tenen mala fama, però els seus usos curatius són innegables.
A l’hort el cascai hi queda d’allò més bé i als camps, enmig del blat encara verd, les roselles li donen un to vermellós que et fa badar.
Flors silvestres, sense tallar.