diumenge, 25 de desembre del 2011

Els estudis econòmics i la Diputació de Girona


El mes de desembre vaig assistir a la jornada de presentació del II Forum FocusGi per la competitivitat empresarial, auspiciat per la Diputació de Girona i el Fòrum Carlemany. Aquest estudi recull les opinions de 100 empresaris de les comarques gironines, extretes en diverses enquestes relatives a les vendes, les exportacions, l’ús de les noves tecnologies, els plans estratègics i sobretot la confiança empresarial. En tractar-se d’enquestes, el grau de subjectivitat del resultat és força elevat.

Al juny també es va presentar un altre estudi, Girona 100, SA, promogut per l’empresa d’auditoria KPMG i la Càtedra Cambra de l’Empresa Familiar de la Universitat de Girona, en aquest cas, basat en dades objectives de comparació dels balanços del 2009 d’empreses de tots els sectors amb facturació superior als 20M€, enregistrats al Registre Mercantil. Malauradament, en tractar-se de dades financeres, aquest decalatge d’un any li fa perdre actualitat a l’estudi però, cas de mantenir-se al llarg del temps, tindrem una valuosa sèrie de dades financeres reals.

Estudis sobre l’actualitat econòmica a les comarques gironines, basant-se en dades públiques oficials, en realitzen diferents entitats, com el servei d’estudis de Catalunya Caixa, amb en Josep Oliver al capdavant, la Cambra de Comerç de Girona o Pimec amb el seu anuari. De jornades sobre competitivitat, noves tecnologies o com enfocar la crisi, tots n’hem assistit a un munt, amb més o menys interès.
No és el motiu d’aquest article avaluar l’oportunitat d’aquests estudis o els seus resultats, sinó veure com es dispersen els recursos econòmics. Al meu entendre, correspon a les entitats financeres i empresarials, també a la UdG i a la Generalitat de Catalunya, elaborar aquests informes, però la meva sorpresa ha estat veure com la Diputació de Girona des de la seva àrea de promoció econòmica, impulsa un tema aliè a les seves competències.

Des de la Diputació s’ha fet una bona feina en dotar als municipis d’eines pel desenvolupament econòmic: La informació dels polígons industrials, basant-se amb les dades de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; el sistema Xifra, on es recullen totes les dades socioeconòmiques relacionades amb cada municipi o bé la Xarxa de Serveis Locals de promoció econòmica de les Comarques Gironines, un intent d’aglutinar i ajudar als municipis amb les borses de treball, la dinamització econòmica, o que els arribi la informació d’ajuts, cursos i convocatòries de subvencions i finançament.

Ara, repeteixo, no entenc perquè la Diputació de Girona s’ha de posar a estudiar i analitzar les empreses i destinar uns recursos econòmics que necessita pels municipis. Les àrees de promoció econòmica no són àrees massa ben definides, que solen tenir èxit amb les polítiques adreçades al comerç local, malversen els diners en polítiques pel turisme i col•leccionen fracassos en política industrial.

Ja que la Diputació de Girona ha elaborat el cens dels polígons industrials gironins, pot continuar amb la política de dotar-los de serveis, si més no de reivindicar-los: estendre la xarxa de gas natural a tots els polígons, que arribi suficient potència elèctrica a les empreses (les mancances que pateix l’eix Ter-Brugent, és un clar exemple de desídia política) i que arribi la fibra òptica a tots els polígons, tal com ha aconseguit recentment la comunitat del polígon de Riudellots de la Selva, una notícia econòmica de primer ordre poc valorada.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Coses que m'han agradat d'Istambul

Les ciutats canvien, moltes milloren. Istambul és una ciutat encantada de rebre tants i tants turistes. L’any 2010 va ser Capital Europea de la Cultura i se li va donar un rentat de cara que es nota a simple vista, només pel fet que tot la zona antiga s’ha urbanitzat de nou, millorant el clavegueram, (vaja que no fa olor) o que “definitivament” s’ha acabat amb la restauració de Santa Sofia i han desaparegut les bastides. No queda res “in restauro”, el marbre llueix per tot arreu i les fabuloses col•leccions d’art que amaga aquesta ciutat estan més que ben exposades. Si encara no hi heu estat, és un viatge que us queda pendent. L’altra és Turquia, una altra cosa, un altre país.

En aquest viatge vàrem aprofondir en l’arquitectura de Sinan, l’arquitecte del sultà Solimán que dorm, com no, en una tomba de marbre al costat de la mesquita més gran i que s’albira des de tot arreu. Com que la mesquita de Süleymaniye està a quatre passes dels basars, la visita és obligada, però potser no t’adones que has passat prop de la tomba d’aquest important arquitecte que bastí més de 131 mesquites i 200 edificis civils.


La tomba de l'arquitecte Sinán

També vàrem tenir temps d’entrar al Museu Arqueològic que conté un fons dels temps antics d’aquells de caure d’esquenes. El tresor de Sidón, dels fenicis del Líban, el conformen uns espectaculars sarcòfags, (el més famós nomenat d’Alexandre el Gran) a més de restes hel•lèniques i romanes ( estàtues de marbre, clar) d’immens valor artístic i històric.

Istambul no ha perdut res, ho te tot recol•locat en un altre lloc. Les columnes de pòrfir vermell del fòrum de Teodosi les trobareu a la mesquita de Beyazit, a la plaça de la Universitat i algunes de columnes amb dibuixos de cues de gall d’indi, al Yerebatan, la basílica dipòsit d’aigua propera a la Aya Sofia o en els Beyazit Hamami, uns bans turcs reconvertits en basar, ben bé al costat del basar de les espècies. És una ciutat que s’ha anat transformant, però que no ha patit bombardejos, incendis, ni saquejos. El luxe de l’imperi bizantí i el de l’imperi otomà està reclós darrera cada palau, cada mesquita, cada museu. I a fe que els agrada el luxe. No et pots acostar a les botigues d’or o de catifes, amb uns aparadors que t’enlluernen. Als seus ulls, érem unes pobretes turistes!
Els viatgers de l’Orient Express arribaven a l’estació de Sirkeci, que conserva el seu antic aire decimonònic. El luxós tren que feia el trajecte en tres dies amb les seves corresponents tres nits, creuava Europa i els Balcans i deixava els seus exquisits viatgers al Pera Palace, un hotel construït també al s.XIX en el barri europeu de Pera, més amunt de la torre Galatea. Tot aquell barri ara és la seu dels antiquaris.

Com a ciutat d’una megàpolis de quinze milions d’habitants em va sobtar com havien resolt el transport urbà. A la part antiga, on es troben amb nombroses restes arqueològics han construït un tramvia de superfície, com el del trambaix, per entendre’ns. S’hi accedeix després d’haver comprat un jeton al jetonmatik i de passar per un control mecànic. El tren de superfície passa per alguns carrers només reservats pel transport o als veïns.


el tramvai de superfície


A partir de les muralles de Teodosi, la ciutat va en metro en algun tram. Construir un metro és molt car i és molt més rendible fer un carril bus central, amb busos que circulen gairebé un darrera l’altre que no construir un metro. Això és pot veure en les grans avingudes. També hem de recordar que tenen vaixells que t’acosten d’una riba a l’altra del Corn d’Or, fent com els vaporettos venecians. Transport multimodal, en bus, metro, tramvia, vaixell, taxi i a peu, amunt que fa pujada.
Al haver refet la part antiga, el mobiliari urbà i les voreres encara estan força bé. Si no les mantenen, amb el costum que tenim els mediterranis d’enfilar els cotxes damunt les voreres, no els duraran gaire. Em va agradar una vorada de granit, que tenia una part sortint que servia alhora de pilona i evitava l’accés dels cotxes a la vorera. Us ensenyo la foto ja que no l’he vist enlloc i em va semblar enginyós.




A les Illes príncep, un conjunt d’illetes al mar de Màrmara, amb vistes a Ia gran Istambul asiàtica, han prohibit el trànsit. Per anar per l’illa o bé et mous a peu, en bicicleta o bé pots llogar una calessa de dos cavalls que fan uns viatges turístics d’una horeta. Aquí vaig trobar a faltar la bicicleta elèctrica, però la que vàrem llogar va estar la mar de bé.
A Istambul s’hi ha de passejar, deixar-te emportar per tot el què trobes diferent. Els turcs són tremendament comerciants, però si no t’interessa no t’empipen més. Això va que sigui un país molt còmode pel viatger, ja que a diferència dels països àrabs, ningú demana almoina, volen vendre, però són molt orgullosos. A tots els carrers on circulen turistes hi trobes multitud de petits comerços, alguns arrecerats en edificis religiosos que fa preveure que algun dia l’autoritat municipal es decidirà per fer endreça. El colorit d’aquest comerços és innegable, com ho són també els carretons de venda ambulant: prop del Corn d’or, et venen entrepans de verat fregit, per tot arreu i castanyes i sucs de taronja, tarongina i magranes. Unes magranes grandíssimes, vermelles, dolcíssimes. Com és que a Espanya no tenim costum de menjar suc de magrana?
Si mai heu estat a Istambul, és un viatge pendent. S’hi menja bé, te molt patrimoni, molt comerç i oportunitats de compra, bons hotels i tothom parla una mica d’anglès. Quan t’ofega el barri antic, pots anar a donar una volta en vaixell pel Bòsfor, per veure com viuen els més adinerats i prendre alè. Però el més interessant és submergir-se en les marees humanes que poblen les dues ribes del Corn d’or. Tot humanitat.



Una de les refrescants parades de suc de magrana que et trobes pel carrer.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Xarop de colze


Si preguntem a la gent de Sarrià de Ter si volen un arxiu, ningú ho considerarà prioritari. “La gent no vol l’auditori” m’han comentat aquest estiu, la gent vol el camp de fútbol. Però, una cosa es la opinió de la gent i l’altra les necessitats del poble. Un arxiu municipal és necessari encara que només el reivindiquem sis persones a tot estirar. Els documents municipals no poden emmagatzemar-se a qualsevol lloc, com es pot observar a la fotografia, ja que es tracta del nostre patrimoni material i la construcció de l'arxiu ha d’estar en l’agenda política dels nostres governants.

Una sala d’actes de la Biblioteca, que també anomenem auditori, es necessària, ens ho mana la Generalitat i l’hem reivindicat molta gent, uns quants que ho tenim més clar i que hem deixat la nostra opinió en la pagina web www.volemlauditoridesarriadeter.wordpress.com i d’altres que s’han fet el ronso, no s'hi han apuntat, pero que també hi están d’acord.

De fet, en temes de cultura el govern es retrata. Ens fa falta un arxiu municipal, un espai museu per l’obra de l’Emília Xargay, una escola de música, la Biblioteca necessita un espai de polivalència i un magatzem pel fons documental...aquestes són algunes de les recomanacions que fa el PLEC, el Pla Local d’Equipaments Culturals aprovat el setembre per l’Ajuntament de Sarrià de Ter, un any després d’haver cedit al Consell Comarcal un edifici que ja es veu que no era prescindible i que necessitem. El sector turístic gironí ja considera el Centre de Visitants un espai inútil, la gent de Sarria passa i en el millor dels casos hi fa un àpat, i els polítics encara no han caigut del cavall. S’ha perdut molt temps en discussions, molts esforços per córrer per tenir aquest equipament inaugurat abans les eleccions, total per res. Molta energia pel pedregar.

Al camp de fútbol li passara el mateix. Primer la necessitat només era la gespa artificial, ara urbanitzen l’entorn, canviem els arbres, hi posen grades, milloren el bar i els vestidors, tota una obra que contradiu el POUM, el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que encara no s’ha presentat píblicament. L’obra que ara es vol fer, a mes de “tancar” el barri de la Rasa darrera una valla, no permetrà desenvolupar el que preveu el nou planejament, es a dir, una zona verda i una solució urbanística per treure el pàrquing i fer un carrer d’entrada al barri com cal. Farem una obra de mig milió d’euros a precari, diners llençats que en el millor dels casos duraran el que duri la gespa. La cara de babaus que ens quedara quan es presenti el pla, sera d'antologia.

Si la gent de Sarrià de Ter vol llençar els diners, després que no plori. El que s’havia de fer era planificar el nou camp de fútbol en la nova zona esportiva, al Pla de Dalt, per aquesta solució era molt mes costosa, en treballs tècnics i negociacions que la que han adoptat. És a dir, ha faltat xarop de colze, treball de despatx, hores d’estudi i menys xerrameca.

Ara faran contents als col•lectius esportius, però als culturals ens foten la subvenció. Ja es veu que la cultura no es prioritària. Tampoc s’han estudiat prou bé les propostes de finançament, tampoc s’ha posat esforç en abaratir els pressupostos, buscar més subvencions i fer possibles els dos projectes. Molt parlar amb els avis, molta tertúlia a la radio, pero poc xarop de colze. Molta confussió entre dèficit i endeutament, com si els conceptes fossin els mateixos. No tenim diners, ens diuen, ni mai n’hi ha prou per fer inversions!

La inversió no es pot fer amb finançament a curt, sempre s’ha de fer a llarg termini. Una inversió s’ha de repercutir als usuaris futurs, no l’ha de suportar en la seva totalitat l’actual generació de sarrianencs.
La comparació entre les dues inversions no hauria passat el sedàs de qualsevol anàlisis financer. L’auditori tenia un pressupost de 500.000€, pero es una inversió de 50 anys per l’edifici i de 25 per les instal•lacions, que donaria servei a tota la població de Sarrià i tambe la veina de St.Julià, és a dir a 7.000 persones. El camp de fútbol, una inversió de 500.000€ a deu anys. Moltes matemàtiques no s’han fet servir, no.

El que cal controlar es el dèficit, que l’endeutament ja ho està, per sort fou mesurat en anteriors mandats. I el dèficit vol dir vigilar i rascar en les despeses. La il•luminació del camp de fútbol ha de funcionar en hores que molts dormen? S’ha de programar ball després d’un espectacle de màgia quan ja no queda ningu? Aneu apuntant,....

Mai com en aquesta ocasió hem tingut tants diners en subvencions. Es parlava de 600.000€ per obra d'1 milió € (les dos inversions), un 60%, amb possibilitat de trobar diners del PUOSC 2013 per la Rasa i de la Diputació per l’auditori. La resta amb endeutament, després d’haver rebaixat els pressupostos amb treball rigorós dels serveis tècnics. Doncs això els ha espantat.

Sabeu quines ha estat les aportacions de la Biblioteca? L’Ajuntament 1.070.000 euros (500.000€ en estructura d’Acciona, 500.000€ en préstec, 70.000€ de compensacio d'Acciona), la Generalitat 317.000€ i la Diputació, de 280.000€ és a dir, en subvencions, un 35%, la resta l’ha posat l’Ajuntament. I ara, per fer front a dos inversions s’espanten amb unes subvencions que superen el 60% de l’obra. Falta la veterania de la gent més gran que ha tingut responsabilitats de govern o el coratge dels més joves. I càlcul, matemàtiques i molt, molt xarop de colze.

En la presentació de la beca Isidre Macau, el professors Joan Manel Barceló i Imma Amorós, varen emfasitzar la formació i la cultura com motor de transformació social. L’exigu auditori que els va escoltar, ja n’estava de convençut. Qui convenç als altres sarrianencs?

dijous, 6 d’octubre del 2011

Dins del bagul


Finalment he acabat buidant el pis que els meus pares varen habitar els darrers 35 anys. Se’m feia costa amunt, ja que era com netejar unes golfes polsoses. Hi he trobat de tot: els llibres d’escola, treballs de botànica, apunts de la universitat, receptes de cuina, informes del pare, historials mèdics, la planxa de joguina, nines, la ma de morter de roure feta pel meu avi i que la meva mare em reclamava de temps, la fusta de planxar, cassoles de terrissa, tebeos, els àlbums de cromos de la Torras, propaganda caducada de viatges i, dins del “mundo”, roba de guardar.

El “mundo” era el bagul que traginava el meu germà cada curs al Collell, amb els seus llençols, mantes, tovalloles i roba d’esport. De sempre s’hi havien guardat mantes i cobrellits que ara he repartit gustosament. El fons reservava una sorpresa: una bandera espanyola feta de retalls de roba vermella i groga, ben resclosida. Res de portar impresa cap escut, ni el constitucional, ni el toro, ni el falangista, una bandera casolana que la mare devia fer en la immediata postguerra per engalanar el balcó pel Corpus, quan el capellà, el sergent de la guàrdia Civil, el cap de la Falange i les autoritats, desfilaven sota pali. En alguna foto antiga m’havia semblat veure que la gent posava la bandera espanyola als balcons, però com que les fotos son en sípia, no n’estava segura. La troballa no ha durat gaire: amb unes tisores, desfet el cosit, n’ha sortit una bona pila de draps de cotó acolorits.

Dins del bagul, enlloc de roba, hi he desat els vinils. N’hi ha un de la Janis Joplin que almenys alegrarà aquell qui, anys a venir, torni a fer endreça, obri el bagul i busqui el tresor.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Beure's l'impost especial


Un diumenge d’agost ens varem acostar a Ceret, la vil•la del Vallespir que compta amb un formidable museu d’Art Modern. L’excusa d’enguany era l’exposició de l’artista catala Josep M. Riera i Aragó, “Le rêve du navigateur”, magnifica exposició que es pot veure fins el novembre de 2011. Després de passejar i tafanejar, va arribar l’hora de tornar cap a casa. En una de les rotondes plenes a vessar de vehicles provinents de la platja, ens varem despistar i enlloc de prendre la direcció de l’autopista, varem agafar la de la nacional. I, ai las, a pas de tortuga, cap al Pertus. Quan varem travessar el barri comercial, una baferada de realitat ens va situar. A banda i banda, multitud de francesos carregats amb tota mena d’articles`, sobretot espirituosos, feien el seu particular diumenge. I no us vull dir res de l’entrada a La Jonquera, destí habitual del cap de setmana dels catalans del nord.

Prou que la comissària del Museu de Ceret, Josefina Matamoros, elogia en una entrevista al diari El Punt avui del 21 d’agost als francesos i europeus que son els que visiten en majoria el museu, pero més n’hi havia fent shopping que no veient l’exposició. Desenganyem-nos, la cultura ja es cosa d'una minoria, la resta es torra a la platja o al bar de la cantonada.

Prou bé que ho saben els comerciants d’aquests pobles de frontera, propietaris de tot tipus de negoci destinat a un públic de consum: supermercats, restaurants, benzineres, hotels i , no ho oblidem, els clubs, que a França la prostitució esta prohibida. Un dia a La Jonquera surt a compte si vens del nord: omples el pap, el dipòsit, el capó i et distreus. I t’emportes tabac i pastís per revendre si cal.

Les diferències impositives fan possible aquest despropòsit. L’Iva general a França es del 19,6% mentre a Espanya del 18%. Des de fa poc, a França per la restauració s’aplicava l’Iva general, ara es reduit d’un 5,5%, mentre que a Espanya ara es del 8%. L’impost sobre els alcohols es la meitat a Espanya que a França, per productes de graduació fins el 15% a Espanya hi ha un sobrecost de 3,3€ el litre i a França de 6€. Per productes d’altra graduació, superiors al 22%, a Espanya s’apliquen 83€/litre d’impost. Els vins estan exempts.

Si la UE vol posar fil i agulla a la unificació fiscal entre els països comunitaris, pot començar pels impostos especials. Potser acabarem amb el turisme dit de borratxera i amb aquesta casuística fronterera. I una pregunta, aquests francesos que diumenge rere diumenge omplen La Jonquera, tambe compten en l’estadística dels turistes que ens visiten, oi?

dissabte, 6 d’agost del 2011

Apadrinar una butaca


No són bons temps per inversions municipals ni per massa demandes socials. De fet, seguint la teoria més en boga, se’ns diu que hem de deixar d’endeutar-nos i per tant, deixar de fer inversions, amb la qual cosa s’acaba condemnant tot el sector de la construcció i les empreses auxiliars que en depenen. Cert és que les inversions s’han de mesurar, han de ser productives i adreçades a l’estalvi energètic, però a vegades el temps o les necessitats no casen amb les voluntats.
A Sarrià de Ter, l’Ajuntament es troba amb un dilema prou important: fer l’auditori, pel qual te subvenció, però no una demanda social urgent, o fer el camp de futbol amb gespa artificial, pel qual no te prou fons, però en canvi és una obligació imposada pels directius del club, als quals els manen la pressa els jugadors. Al final, l’equip de govern ha decidit tirar pel dret i utilitzar la subvenció de l’auditori pel camp de gespa artificial. Amb això acontenta a uns i empipa d’altres. La millor solució és fer les dues coses, amb criteris més racionals de despesa. Ja ho he explicat al post anterior i també podeu trobar informació a la pàgina web www.volemlauditoridesarriadeter.wordpress.com

De fet, l’equip de govern no s’ha posat fins ara a mirar d’estalviar seriosament. Els quatre anys anteriors varen fer petits retocs, res important, poc significatiu en estalvi, amb moltes concessions a la galeria. Tant s’ha de mirar la despesa com l’ingrés. Em permeto dues propostes al nou regidor d’hisenda:

a-Que els sous dels càrrecs electes variïn en funció de la seva assistència als plens. En el darrer vàrem assistir a l’espectacle de la posada en escena de la 1a tinent d’alcalde, en substitució de l’alcalde absent per vacances. Si, com succeeix en d’altres municipis, part del sou i indemnitzacions fos en compensació a l’assistència als plens i juntes de govern, l’Ajuntament tindria un estalvi notable. Si posem per exemple, uns 300€ per ple, ara ja hauríem estalviat 600 € (tres plens, dos absències per vacances) i potser serviria per aprendre que assistir a un ple és obligació de tot càrrec electe, ni que sigui per respecte als ciutadans.

b-Podríem apadrinar una butaca o apadrinar un metre quadrat de gespa. A Sarrià de Ter hi ha hagut molta tradició de pagar per fer-nos l’equipament. Alguns recordem les col•lectes per arreglar l’Església, per fer el Patronat, la pista esportiva de la UES, el Centre Parroquial de Sarrià de Dalt i per arranjar la casa de colònies de Granollers de Rocacorba. No vindrà de nou que es reclami la col•laboració ciutadana per acabar algun equipament que ens interessi. Es pot fer de dues maneres: una, amb l’entrega de capital a fons perdut, a títol de subvenció particular, per la quantitat que pugui cadascun. D’altra, una bestreta a l’Ajuntament, és a dir, l’entrega de diners a compte (500 o 1.000 euros, per exemple), i que l’Ajuntament els rescabali a raó d’un percentatge anual, deduint dels impostos a pagar pels ciutadans (Ibi, gual, cotxe, etc). Una mica de complicació administrativa, que no és res amb la tecnologia actual i sense costos financers.

Amb ganes, d’idees en poden sortir. Tinc per costum dir que els problemes de diners solen tenir solució. I aquí només es tracta de diners, ja que ha quedat clar que hi ha un col•lectiu que vol el camp de gespa artificial i un altre, menys sorollós però també important, que no es vol deixar perdre la construcció de l’auditori.

dissabte, 23 de juliol del 2011

A qui interessa l'Auditori de #Sarriadeter?


Quan les coses van malament són susceptibles d’empitjorar. Corren malts temps per la cultura i a voltes sembla que no te qui la defensi.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter vol demanar aquest proper dimarts en el ple municipal, el canvi d’actuació de la partida del PUOSC 2012 de 455.000€ que està previst per la finalització de l’auditori del centre cultural Emília Xargay. El canvi seria per obtenir recursos pel camp de gespa artificial de La Rasa, amb la qual cosa el camp es podria acabar però en absolut l’auditori. Futbol versus cultura? No és aquest el dilema, però no s’ha de despullar un sant per vestir-ne un altre.

El projecte de l’auditori ve de lluny. El pressupost no actualitzat amb què compta l’Ajuntament és del 2007, quan es va presentar el projecte al Pla d’Equipaments Culturals i es va obtenir una subvenció que es va deixar perdre. L’auditori és la sala d’actes de la Biblioteca, per tant, l’hem de considerar com la segona fase. Es va concebre una sala en pendent, ja que l’espai entre edificis ho feia viable, per tenir una sala per conferències, tertúlies literàries, passes de documentals, hora del conte, concerts de música, teatre de petit format. Però també per acollir congressos o sessions temàtiques, objectius compartits amb el Centre de Visitants . En definitiva, un espai dotat de bones condicions sonores.

Aquest mateix pressupost, xifrat en la seva totalitat en 905.000€ va servir per sol•licitar el PUOSC 2008-2012, obtenint la subvenció per executar-lo el 2012.
Però el govern de l’Ajuntament ha agafat el pressupost tal qual i, sense revisar-lo, ha decidit que no te capacitat de finançament pel 50% del pressupost que falta. Els que estem acostumats a avaluar inversions solem demanar que el que es compari sigui homogeni i per tant que els números siguin actuals. Al pressupost del 2007 li sobren partides ja executades: l’estructura, realitzada per Acciona en compensació per l’aprofitament mig del sector; la paret sud, feta per la Biblioteca; la paret nord i el hall, amb els lavabos, construïts pel Centre de Visitants. Una revisió ràpida realitzada per l’arquitecte, a instàncies del PSC, actualitzant l’Iva i l’equipament interior, va posar sobre la taula un pressupost molt inferior, de 572.000€, subjecte a reducció si s’estudien els materials, les instal•lacions, etc. Amb una subvenció de 455.000€, sembla que be es pot portar endavant unes obres de 572.000€, tenint en compte a més, que com que es tracta de la sala d’actes de la Biblioteca, la Diputació hauria de fer l’aportació corresponent al 25% del pressupost. I doncs, on és el problema? De diners per aquest equipament no en sobren, però tampoc en falten gaires. I és un equipament per tota la vida i per tothom.

La pressió exercida pels directius del FC Sarrià als polítics en la darrera campanya electoral, va fer que el grup d’ERC obtingués molts vots en el sector de La Rasa per la seva promesa de portar endavant el camp de gespa artificial. El projecte te un pressupost de més de 500.000€, ja que el camp de futbol no fa les mides reglamentàries i s’hi ha de fer més obra. Tot plegat un dineral a invertir en un camp de futbol provisional, que no durarà més de 10 anys. En aquest afer no hi ha consens: CiU no està d’acord amb la inversió i el PSC demanava es treballés i es fes inversió en el camp de futbol definitiu. Si es tira aquest projecte endavant, agafant els diners de Cultura, encara hi haurà més gent en contra i tampoc convé crear antagonismes.

Ara per ara, pel camp de futbol hi ha aportacions de 200.000€. La resta o be els posa l’Ajuntament, endeutant-se, o be es negocia amb proveïdors pel finançament, o be es fa una campanya per apadrinar un m2 de gespa i s’obtenen diners privats.
Crec que en govern està actuant amb pressa i poc criteri. Una promesa electoral d’aquesta magnitud no pot resultar en perjudici de tota la població. En primer lloc s’ha d’actuar rebaixant el pressupost del camp de futbol, fent només el que és imprescindible i deixant d’altres actuacions (grades, voreres) per propers PUOSC. En segon lloc, s’ha de continuar treballant en la recerca de fons, també privats i, en darrer terme, esgotar la capacitat d’endeutament que li queda a l’Ajuntament (fins el 75% del pressupost ordinari). Només així, si la inversió es fa amb finançament propi, sense paralitzar sine die d’altres projectes, obtindrà el plàcet dels sarrianencs.

En tot aquest afer, només hem sentit a l’alcalde-president, però m’agradaria conèixer l’opinió del regidor de Cultura i de la regidora de Promoció Econòmica, si és que defensen l’auditori, sabedors que no podem deixar passar l’oportunitat d’aquesta subvenció i tenir l’equipament tancat cinc anys més. Si tenen opinió al respecte i si la fan valer.
M’agradaria saber a qui més l’interessa l’auditori, si hi ha més gent que creu que no pot quedat relegat en un darrer terme, si hi ha més gent que creu que per tenir accés a la cultura, hem de tenir equipaments adequats. M’agradaria saber si és que sóc sola clamant en el desert o si tinc companys de viatge passant set.

dissabte, 9 de juliol del 2011

L'eufemisme de la solvència


Llegint la premsa econòmica, sovintegen els testimonis de qui te problemes per finançar nous projectes, creixement o simplement per fer front als impagats o la baixada de les vendes. La crisi s’ha acarnissat amb els més febles, sobretot amb autònoms i empreses petites poc capitalitzades. No fa gaires anys, moltes inversions es varen finançar amb pòlisses de crèdit a curt termini, renovables a l’any i, en els millor dels casos, la banca ha ofert un ICO liquiditat per poder recuperar el seu crèdit.

El sistema financer, sotmès a una cura de cavall per augmentar les seves ràtios de capital, ha escanyat el crèdit fins límits insospitables. Es treballa molt a curt termini, amb operacions comercials i a llarg només queda el crèdit ofert per la banca institucional.
Talment ho va deixar clar el president de l’ICO, Josep M. Ayala, present a la jornada de l’ú de juliol organitzada per la Cambra de Comerç de Girona, acte compartit amb el conseller delegat de l’ICF, Ramon Sanromà i el conseller delegat d’Avalis, Joan Cervera: per projectes d’inversió només hi ha diners de l’ICO i aquests es continuen instrumentalitzant a través dels mediadors habituals, el sistema financer que demana solvència a les empreses.
Fa uns anys, quan treballava amb el gruix de la inversió de la fàbrica de paper, els préstecs a 10 anys eren inexistents ja que el Banc d’Espanya demanava avals amb garantia immobiliària per terminis superiors a 7 anys. El resultat de la crisi és que els balanços dels bancs i caixes són plens d’actius immobiliaris, amb un retorn econòmic més que dubtós, la qual cosa indica que els préstecs no es varen donar a empreses amb projectes productius, sinó a altres llocs. No sé qui de la taula ho va comentar, però algú va dir que els analistes bancaris s’haurien d’especialitzar en projectes industrials i tecnològics de retorn econòmic i menys en valoracions d’actius immobiliaris. Em va semblar música celestial, però em penso que encara no estan per la feina, sinó per millorar els seus propis balanços i això vol dir captar capital, no concedir crèdit.

Les línies de finançament de l’ICO són prou conegudes, ja que no han variat gaire de les posades en marxa l’any passat: els préstecs ICO liquiditat, que han servit en la seva majoria per substituir pòlisses de crèdit; els préstecs ICO per inversió, tant en projectes d’economia sostenible, de sectors manufacturers específics, i d’altres d’inversió més general, amb terminis d’amortització fins a 20 anys. Inclouen també el de finançament corporatiu, per grans projectes productius de més de 15m€. La novetat dels préstecs ICO va ser el ICO directo, d’un import fins a 200.000€ que es tramita per internet a través del “facilitador financiero”, però per la meva experiència, l’ordinador demana més avals i garanties que la banca tradicional, per la qual cosa no ha tingut massa èxit.
Tots els productes ICO es poden consultar a la seva web.

Tothom estava expectant per veure què ens explicaria el conseller delegat de l’ICF , la banca pública catalana, ja que per la premsa ja sabíem que no s’augmentaven els recursos pel crèdit sinó els avals. De fet, el discurs es posava més en l’accent que no en els productes, ja que aquests s’havien dissenyat l’any passat, amb el govern del tripartit, però no eren gaire coneguts. Així es popularitza l’aval per circulant, que es vehicularà amb Avalis pels avals inferiors a 600.000€ i amb l’ICF per avals de 0,6M€ i fins a 5M€ amb l’ICF. L’aval és per tres a cinc anys, màxim d’un 50% del total de l’operació (pòlissa, crèdit comercial, factoring i confirming), i ha d’estar vehiculat per la xarxa comercial tradicional. És a dir, el sistema financer ha de concedir el préstec amb la condició d’aquest únic aval o de més avals personals.

Un altre dels productes de l’anterior govern és el préstec ICF capitalització, per socis d’empreses que vulguin augmentar el capital, un préstec a vuit anys amb dos de carència que vol posar fi a la tradicional poca capitalització de les empreses, amb socis empresaris propietaris d’alguns actius productius.
Tal com he dit, es posa èmfasi en l’accent, en voler donar préstecs a les empreses catalanes, amb projectes productius, d’innovació, d’internacionalització i si aquests tenen el vist-i-plau d’ACC1Ó, tindran prioritat.

En un moment de la reunió algú va comentar que trobava excessiu el diferencial dels préstecs de l’ICF , un 3,25%, a la qual cosa va respondre que l’espread amb què es finançava ara la banca pública amb els majoristes no era inferior al 2,90%. Amb sornegueria Ramon Sanromà va dir que el diferencial de l’estat xilè era del 1,2%, la qual cosa ve dir que en els mercats hi ha més especulació que lògica financera.
Varem sortir de la reunió amb un somriure als llavis. Hi ha crèdit pels solvents, qualificatiu que el continua donant el sistema financer. Això va per llarg.

dissabte, 25 de juny del 2011

L'efecte cocooning



“És quan n’hi ha que s’ha d’estalviar, que quan no n’hi ha la mateixa necessitat ensenya”. Aquesta és una frase que he sentit dir una i altra vegada a la meva mare i que, en aquests temps de crisi s’escau d’allò més bé. Portem més de tres anys de crisi i hem assumit molts canvis dels quals no ens adonem del tot. Un d’ells és el “cocooning”, l’encapsulament, el retorn a la llar, tenir cura del jardí (o dels testos del balcó), comprar per internet, jugar amb la Wii en família, compartir la casa amb els amics, en fi, tot i ser un país mediterrani de molta vida social al carrer, la casa torna a ser protagonista, l’espai un es sent segur, confortable i on es gaudeix en moltes ocasions de tecnologia més actual que no pas en llocs públics.

Aquesta setmana he assistit a tres àpats en cases diferents. El primer, a casa meva, el pica pica de fi de curs de la classe de ioga, que substituïa un sopar tradicional en un restaurant. El segon, per la revetlla, un sopar també “de traje”, jo “traje” el vi i la coca, a casa d’una amiga amb un florit jardí, que en aquest cas substituïa una revetlla popular i el tercer, el dia de Sant Joan, a casa el meu germà convidats a menjar els sabrosíssims canelons de la Maria de Camprodon. En tots els casos, el preu ha estat molt més assequible que la sortida a un restaurant, però s’ha pogut continuar fent festa, que d’això es tracta.

Els empresaris del sector de l’alimentació comenten que el canal Gourmet no s’ha ressentit especialment de la crisi, sinó que el que pateix és el Horeca, el de la hosteleria, restauració, catering, una baixada del consum en els bars i restaurants de més d’un 15% anual. Per contra, es fa més despesa per menjar a casa i ens permetem alguns luxes, com tastar un vi de marca, molt més assequible a la botiga que no pas al restaurant. El vi (els DO Empordà, Penedès, Priorat) la cervesa (la Moska sarrianenca), però també el cafè, amb la fórmula Nespresso de compra per internet o d’altres més recents com la de les infusions Alma.

Internet és una revolució, no sempre per comprar més barat, però si per conèixer i tastar productes diferents. El que és segur és que tothom s’ha vist obligat a ajustar el pressupost de lleure i deixar de sortir a menjar fóra n’és el resultat immediat; per contra es reforcen d’altres hàbits, com la jardineria, el bricolatge i la cuina. Més europeus?, segurament més estalviadors i més casolans.

dilluns, 13 de juny del 2011

Fiscalitat sarrianenca



El 9 de juny, tant el Punt Diari com el Diari de Girona varen publicar una carta del sarrianenc Francesc Riera titulada “Bona gestió a Sarrià de Ter”, en la qual glosava l’èxit d’ERC a Sarrià de Ter per la seva gestió municipal i perquè “ha aconseguit que l’impost de béns immobles, taxes, etcètera, no haguessin d’augmentar”.

Malgrat la bona voluntat de Francesc Riera per entendre la política municipal i per participar-hi, com a membre de la llista d’ERC, no crec que la fiscalitat sigui el seu fort. Tot i així, abans de fer aquesta afirmació, estaria bé haver fet un petit càlcul amb els impostos que te al seu abast, l’IBI i la taxa d’escombraries.

Per l’any 2008, el govern format per la coalició de ERC i CiU va aprovar un augment del tipus impositiu de l’IBI del 3%, i un augment de totes les taxes d’un 3%.

Per al 2009, en el ple de finals de setembre de 2008, va aprovar no apujar el tipus impositiu de l’IBI però que les taxes ho fessin en un 3,5%. La quota de l’IBI es va apujar realment en un 2% ja que el valor cadastral (que determina hisenda) ho va fer en un 2% i, paradoxalment, les escombraries no es varen apujar. Ignoro la causa, però una de les raons podria ser que ningú facilités a la companyia d’aigües els imports a aplicar, o bé que no es publiqués en el BOP l’augment aprovat. Ho haurem de consultar.

Per al 2010 el govern municipal va aprovar no apujar el tipus impositiu de l’IBI i els de les taxes en un 1%, creant una taxa nova, la de celebració de matrimonis civils de 200€. El valor cadastral va apujar-se en un 1%.

Per aquest 2011 s’ha aprovat apujar els tipus impositius i les taxes en un 2%, amén de l’increment del valor cadastral.

Com es pot comprovar, el que no s’hagin apujat els impostos i les taxes és més una llegenda urbana que no una realitat. I això en el cas dels impostos que afecten a les famílies, perquè en el cas de l’IAE, que afecta a grans empreses, els increments han estat substancials, sense cap ànim d’afavorir l’activitat econòmica ni a les empreses en dificultats.

A qui beneficia realment no pujar l' IBI?. La creença és que és un ajut per les famílies, per aquells que passen dificultats, però la realitat, tractant-se d’un impost sobre un valor patrimonial, és un ajut pel qui més te.
Un pis senzill de protecció oficial paga un IBI d’uns 200€ com a molt. Un increment del tipus impositiu d’un 1% ( com demanàvem el grup municipal del PSC) li suposaria una despesa de 2€/any. Una casa aparellada, paga uns 500€, per tant seria una despesa addicional de 5€, per contra una nau industrial paga 3.000€ i aquí ja parlem de 30 euros. Com més gran és la propietat més s’estalvia, per tant, aquesta política d’austeritat a qui beneficia és realment als grans propietaris. Afavorir les grans fortunes és política d’esquerres o més aviat de dretes?

Un govern municipal ha de vetllar perquè els seus ingressos siguin els adequats per les seves despeses. O sinó haurà de retallar les despeses. No apujar el tipus impositiu de l’IBI pel conjunt, en un 1%, suposa no ingressar 8.500€ any.

Està al dia, l’Ajuntament del pagament de les factures del seus proveïdors, compleix la llei de morositat que l’obliga a pagar a 60 dies?. Doncs no i moltes factures passen d’un exercici a l’altre, algunes de tant ridícules, per petites, com la del trenet de la Festa Major, que el mes de maig encara reclamaven.

D’altres de més importants, com la factura de l’arquitecte per la realització del projecte executiu de l’espai que ara ocupa el Centre de Visitants del Gironès, un projecte que va utilitzar el Consell Comarcal del Gironès, però que no va assumir el cost dels treballs previs realitzats per l’arquitecte a qui l’Ajuntament havia fet l’encàrrec. I ara si ja parlem d’una xifra que ens caldran molts increments de l’IBI futurs per poder fer-hi front si es que volen tenir les finances sanejades i poder retornar els crèdits.
El demés, amic Riera, és pura demagògia.

dimarts, 24 de maig del 2011

Sense deutes ni penyores



Quan he fet efectiva la darrera factura de la campanya electoral, m’ha semblat que quedava lliure, que podia deixar l’Ajuntament sense cap deute, sense cap penyora. El nostre plantejament en aquestes eleccions, el del grup municipal del PSC, va ser molt auster i molt discret. No s’arregla gaire res en quinze dies que no s’hagi fet abans. Tots nosaltres treballem en els nostres àmbits professionals, formem part de diverses entitats del poble, per tant som coneguts, però no populars. Érem conscients que podíem perdre algun regidor, que Roger Torrent amb el grup d’ERC assolís la majoria, però en cap moment vàrem pensar que fins i tot jo, que anava en el segon lloc, me’n anés cap a casa.

I de fet a casa, m’esperaven fent l’onada. La victòria de Roger Torrent ha estat tan rotunda que sobren els adjectius, felicitar-los, tal com va fer Roger Casero la mateixa nit electoral, demostrant, una vegada més, la seva generositat i saber fer, i esperar que compleixin les seves promeses. A tot l’equip que l’acompanya, també, com sol dir en Quim Rodríguez, felicitar-los per voler participar de la vida pública del poble, per què hi deixaran un munt d’hores, maldecaps, angoixes i en trauran una magra recompensa i potser alguna enemistat.

Per què a casa es varen alegrar que recuperés la meva llibertat?. Doncs perquè són els que m’han vist patir, deixar-hi la pell, arraconar la meva vida personal per poder abastar tot el que ens havíem proposat. En els quatre en què vaig estar al govern vàrem iniciar molts projectes que s’han acabat fent realitat en aquests darrers anys, estant ja a l’oposició, com la necròpolis visigòtica amb la urbanització del Passeig Cinto Verdaguer o la Biblioteca, de la qual s’ha acabat una primera fase, a l’espera de finalitzar l’auditori, o el llibre de la col•lecció de la revista de Girona, de Javier Anton Pelayo. Altres projectes varen veure la llum quan érem al govern, com el catàleg de Patrimoni i el Pla Especial del Barri Vell, el llibre “Sarrià, el paper de la història”, la ruta dels molins fariners, o la descoberta del pou de glaç. Això i molta videta cultural, el projecte dels nous Pastorets, xerrades, conferències, música, teatre, la programació del Centre Cívic, de la Fira del Paper, en fi, dotant de contingut l’ activitat cultural del poble.

No tot ha tingut una bona fi: no s’han continuat els nous Pastorets, s’ha acabat amb el Cicle de Cant coral, els Premis Sant Jordi no han reeixit, la Fira del Paper s’esllangueix, es programen poques exposicions i tot just ara, amb la nova Biblioteca es reprenen les xerrades amb escriptors tal com es feien habitualment.
L’activitat cultural, tal com nosaltres l’enteníem, no ha tingut continuïtat.

Costa desfer-te d’un projecte polític i crec que tampoc ho deixaré del tot. Primer per no deixar sol en Roger Casero a l’oposició, per ajudar-lo a preparar els plens, tal com hem fet aquests quatre anys. Segon, per què difícilment es dimiteix del poble. Als plens, hi vaig des de molt abans de ser regidora, quan a la revista hi posàvem una crònica i no en feia prou amb l’acta del ple, sinó que intentàvem millorar el lèxic i fer-ho més entenedor. Pel cap baix, deu fer quinze anys que assisteixo als plens. Però ara, hi aniré per gust, no per obligació, que és diferent. Al mes de març, el meu germà presentava una ponència al congrés de tissú de Niça i no hi vaig poder anar perquè em coincidia amb un ple. Diguem que a partir d’ara canviarà l’ordre de les prioritats.

Queden moltes coses per fer en la vida local, com la mateixa revista Parlem de Sarrià, o tornar a reclamar d’aquí a quatre anys el retorn de l’edifici cedit al Consell Comarcal pel Centre de Visitants. Mentre, deixeu-me que gaudeixi de la platja, dels viatges, de les lectures, del cinema, de les amistats, de la família, de tot allò que he deixat tant temps de banda, posant per davant l'Ajuntament. M’emporto això sí, un munt de bons amics i un munt de bons records, experiències inoblidables, res material i molt coneixement. Moltes gràcies companys!

diumenge, 8 de maig del 2011

Joan Brugada del Terri



En Josep m’ha trucat aquesta tarda per dir-me que el seu pare havia deixat de lluitar. En Joan, sarrianenc de sempre, bon amic dels meus pares, pare d’en Josep i la Bet, el marit de la Isabel, feia temps entrava i sortia de l’Hospital Trueta.

Amb en Joan hem coincidit moltes vegades, al carrer, al Coro, hem parlat de tot, de la gent, de la política, del poble, també del seu bell ofici, la fusteria, i de les peces de marqueteria amb què ara s’entretenia i que exposava per la Festa Major.

Aquesta foto no te més d’un any, quan el vaig entrevistar per l’article sobre el Club Ciclista Ter, el mític club sarrianenc que havia compartit amb en Jaume Lladó (el tupinet), l’Isidre Palomeras (ja traspassat), en Llorenç Figuerola, en Fernando Mitjà i en Jesús Galeras. Entre tots varen anar explicant la història dels seus anys joves, quan encara tenien el futur per davant i corrien per les carreteres d’aquests rodals sense més suport que les cames i la seva bicicleta.

En Joan va néixer a Sant Gregori el 1928 i era el fill d’en Pep i la Màxima de la casa de l’Horta. Te cinc germans, en Tià i en Pere, també de Sarrià i una extensa família de nebots i néts.
Adéu Joan, et trobarem a faltar.

dissabte, 30 d’abril del 2011

Una temporada ben rara, la de la UES


La UE Sarrià, a Segòvia, llueix la samarreta de l'Institut Balmes

La rivalitat del handboldels anys 70 i 80, era entre el Sarrià i el GEiEG. Aquest grup gironí buscava enfortir la seva secció d’handbol i va anar a “pescar” als pobles veïns, Sarrià i Bordils. Un dels jugadors del Sarrià va acceptar l’oferta econòmica i, per aquesta raó, després d’una esbroncada impressionant, el jove va deixar el Sarrià i el poble. Jo no ho vaig perdonar mai, ja que aquest noi formava part de la meva colla d’amics i no vaig acceptar que uns veïns l’obliguessin a deixar el poble per una qüestió esportiva, pel fet d’optar per un altre equip.

Amb el temps, amb algun coneixement de sociologia i de funcionament dels grups he interpretat aquella situació, tot i que no la comparteixo. Tot plegat va demostrar una actitud tribal, poc madura, d’una gent que va veure una deserció on només hi havia l’afany de millora econòmica personal d’un jove.

Crec que amb l’afer d’en Josep Delgado i del FC Girona, s’ha repetit una situació similar, però en aquesta ocasió els directius han demostrat molta maduresa i tenir les idees clares. Hi ha hagut un intent de formar un club de handbol lligat al FC Girona i han anat a “pescar” a Sarrià de Ter, amb mentides i falsos compromisos. El diner, però ha tornat a provocar divisió i, persones vinculades al handbol Sarrià, han sortit a la foto del projecte esportiu del Girona, trencant amb el poble. Les pressions que han suportat els dirigents de la UES no són gens menyspreables, sobretot un malaurat anònim que refregava per la cara els diners que els benefactors del “projecte Girona” els havia donat. Els nois que ara dirigeixen el club varen tenir clar qui són, què volen i on volen arribar i varen declinar l’oferta meravellosa per continuar sent un club modest que forma persones, que treballa l’esport de base i no per l’esport d’èlit. Aquesta decisió, compartida o no, però acceptada per la majoria, els ha enfortit com a club i han aconseguit una cosa que no sempre te clar un grup: definir i clarificar els seus objectius.

Aquests dies hem esmorzat amb una notícia impactant, la recerca per la Interpol del magnat Josep Delgado. És realment una persona amb tant diners o només és un testaferro? Veurem si tot plegat només era una martingala. El cas, és que la UE Sarrià, alliberada de la pressió dels dirigents del Girona, s’ho mira de lluny, amb la sensació d’haver fet la feina i que els problemes del Girona no són cosa seva. Ara l’equip de primera de la UES es troba a Segòvia, jugant una lligueta per l’ascens a la divisió d’honor. Per tothom és un premi a una temporada de handbol fantàstica, tot i que ja sabem que la categoria actual és la ideal per un club com el Sarrià.

Els desitjo tota la sort del món, que gaudeixin d’aquestes petites vacances esportives i prometo que de tant en tant tornaré a veure algun partit de handbol al vell pavelló. Després de trenta anys, ja va sent hora de reconciliar-me amb la Unió Esportiva Sarrià.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Un nou llibre sobre el Ter



Vet aquí un llibre indispensable pels riberencs del Ter. L’han escrit en Jordi Llinàs i en Jordi Merino, coneguts entre els sarrianencs per haver dirigit amb l’empresa Janus SL, l’excavació de la necròpolis romana i visigòtica del Pla de l’Horta. El treball de camp realitzat és ingent, ja que es documenten tots els elements que perviuen en el riu, rescloses, canals, edificis industrials, sèquies, ponts, pantans, turbines, fent referències exhaustives tant al seu origen com al seu estat actual, des de la capçalera fins la gola.
La visió experta dels dos arqueolègs es detura en cada construcció del riu, buscant la seva data d’edificació, el tipus d’obra i, com en el cas de la resclosa d’en Vinyals, observant restes de velles construccions que les posteriors no amaguen del tot. El llibre compta amb fotos antigues que recorden la importància de les barques de llibant al Baix Ter, de safareigs públics com els de Manlleu, de colònies tèxtils desaparegudes sota el pantà de Sau i de les que perviuen com elements notables d’arquitectura industrial com l’imponent de Borgonyà on “Fabra & Coats” teixia els rulls de fil Cadena i Dàlia. Els ponts són objecte de documentació tant els de vehicles com els del ferrocarril (del tren gros, com s’anomena al Baix Ter), tot i que no es poden considerar estrictament com elements patrimonials.
S’endinsa en edificis poc accessibles, com la central elèctrica d’en Vinyals, obra de Rafael Masó, avui en funcionament, o la sala de les columnes de l’interior de la presa de Susqueda. Al final trobem una relació de 443 elements vinculats amb el usos de l’aigua del riu Ter i 44 fitxes “irrenunciables si volem conèixer-lo amb un mínim detall” que són bàsiques per qualsevol recorregut turístic seguint el Ter.
Actualitza de llarg el llibre de Joaquim Camps i Ramon Camprubí de 1976, editat per Destino,que incloïa a més d’imatges del riu, moltes dates de les comarques per on passava.

El llibre el Ter, l’editen el Consorci Alba-Ter i l’Editorial Gavarres i el patrocina la Fundació Agbar, la qual cosa el fa un llibre assequible, tot i que no ens compensa de l’espoli que pateix el riu Ter des dels pantans cap a Barcelona.
La finalitat del llibre queda ben clara a la contraportada: “amb aquest recorregut per tot el curs del riu, des d’ Ulldeter fins a l’Estartit, volem donar a conèixer aquest patrimoni amb la convicció que això contribuirà a fer-lo estimar i a recuperar-lo. Que tinguem un bon camí!”

dimecres, 30 de març del 2011

Celebrem l'Any Maragall


Amb motiu de la presentació de la revista Parlem de Sarrià 75,el grup GERDS de Ter hem organitzat una xerrada sobre Joan Maragall, poeta i ciutadà. Serà el dissabte, a les 6 de la tarda, al Coro, a Sarrià de Ter.

En la revista 73, Josep Brugada va publicar un article sobre els 150 anys del naixement del poeta, que ara reprodueixo:

150 ANYS DEL NAIXEMENT DEL POETA JOAN MARAGALLper JOSEP BRUGADA

Joan Maragall i Gorina va néixer el 10 d’octubre de 1860 en un carrer ombrívol del barri de la Ribera de Barcelona, el carrer de Jaume Giralt. Aquest personatge que estava cridat a l’exercici de l’advocacia, després d’acabar la carrera sense massa entusiasme, entrà de la mà de Joan Mañé i Flaquer en el món incipient del periodisme del nostre país per acabar dedicat a l’art de les lletres des d’una atalaia certament privilegiada. A trenta anys, Maragall entra al “Brusi”, el “Diario de Barcelona com a secretari del prohom de la burgesia barcelonina Joan Mañé i Flaquer tot i que d’antuvi Maragall no subscrivia les idees del diari. Quan el jove Maragall s’endinça en una i altra tasca periodística a la redacció del diari ja havia publicat diversos poemes, textos que va recuperar i l’any 1881 en presenta alguns als Jocs Florals. A la revista “La Ilustració catalana” hi va publicar el seu poema intitulat “Oda infinita” que ha estat considerat el punt de partença de la seva poesia de to més romàntic:

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quan canta en la ventada
tot quan brilla per l’espai.


No ens entretindrem en el present article en elaborar una biografia de detalls de Joan Maragall perquè hi ha prou llibres que ens donen matisada referència del que va ser la restringida vida del poeta, puix com és notori, Maragall va viure només justament cinquanta anys. D’aquesta primera època dels primers assajos poètics hem de dir que Joan Maragall va mostrar-se en la seva joventut com un home amb una autèntica sensibilitat romàntica. De fet en aquells temps, finals del segle XIX, l’estètica que va dominar en les nostres lletres va ser el romanticisme d’arrel patriòtica que propugnaren figures com Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joaquim Rubió i Ors o Manuel Milà i Fontanals. Per tant, amb aquest antecedents, sembla lògic que les directrius literàries del jove Maragall prenguessin aquest caire. Val a dir però que el jove Maragall no s’apassionà ni pel món de la carrera de dret ni tampoc massa pel periodisme, en canvi sí que va ser un esperit inquiet i apassionat per conèixer el que literàriament ens arribava de la cultura i la filosofia europees.

Sempre he pensat i he tingut la percepció que Joan Maragall representa per a la nostra cultura, la baula, l’element clau, la personalitat decisiva que supera el romanticisme carrincló dels homes de la “Renaixença” i amb la seva poesia i la seva teoria literària, Elogi de la paraula (1903), Elogi de la Poesia (1907), fa un salt qualitatiu envers un romanticisme més pur, molt més espiritual i estètic el qual provenia de les essències d’Alemanya. I aquesta és la qüestió. Situat Maragall en un ambient de treball en el qual li venia bé la combinació de l’escriptura literària i la tasca periodística a la redacció de “El Brusi”, la lectura d’una obra cabdal del romanticisme alemany, el Werther de J.W.Goethe, text que Maragall va llegir reiteradament quan tenia vint-i-quatre anys, això l’empenyé de bo de bo a aprendre la llengua alemanya. L’aprenentatge de l’alemany va projectar certament el jove Maragall vers un cosmopolitisme al qual per l’època pocs hi havien aspirat. Després de l’excitació intel•lectual que li provocà el Werther de Goethe, vingué la lectura de les Elegies romanes i ja després la feina de traduir textos de l’alemany a la nostra llengua.

Al cap de dos anys de la seva entrada a la redacció del diari, Joan Maragall va debutar com articulista a les pàgines de “El Brusi”. Hi escrivia amb bastant regularitat de manera que la seva firma va començar a ser coneguda i apreciada en els medis intel•lectuals i burgesos de la Barcelona de l’època. Maragall hi escriu columnetes amb articles de caràcter social, polític i també de caràcter cultural. En els primers anys hi ha una prevalença pels articles que fan referència a la literatura i a la poesia, a l’art de la paraula com ell mateix expressarà. I així, amb articles, conferències i al•locucions va anar-se forjant la personalitat catalanista i intel•lectual del jove Maragall. Vista la seva obra en la seva globalitat Joan Maragall se’ns presenta com un pensador, recordem que és ell qui es mostra en tot moment preocupat per l’encaix de Catalunya i Espanya. És l’avi dels Maragall d’avui qui composa l’Himne a la senyera, és ell el de “La dansa més bella que es fa i es desfà”, és aquest home de lletres que composa la “Oda a Espanya”:

On ets, Espanya? –no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua –que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre als teus fills?
Adéu Espanya!


Ja que hem fet referència al romanticisme inherent en la seva personalitat, la filiació germànica de Maragall va consolidar extraordinàriament la seva gran vocació poètica. Ja ho hem dit. Maragall no fa d’advocat, ni potser ben bé de periodista. La seva vocació és més aviat d’intel•lectual compromès amb la nació que l’envolta. D’aquí que bo i exercint aleshores com a escriptor, la plataforma del diari li permet moltes coses. Entre article i columna, entre conferència i la captivació per la poesia, Maragall també exerceix de traductor. A més de traduir algun clàssic com Homer o Píndar, el seu desig és també el de treure el cap envers el que s’està elaborant a Europa i més concretament en la cultura alemanya, de manera que després dels grans poetes, Goethe, Novalis, Heine, Schiller, dels músics com Bach o Wagner (del qual tradueix al català el llibret del Tristany i Isolda), Maragall es topa amb l’obra i la personalitat potentíssima de Friedrich Nietzsche del qual tradueix una part del Zarathustra de manera que Joan Maragall és el primer traductor d’aquest filòsof en el context de la cultura catalana i en el context hispànic. Per tant, doncs, el sentiment i l’estètica romàntiques -del romanticisme més pur- es reforcen per sempre més en la seva personalitat i de retruc en la seva obra poètica per l’efecte de l’estudi de la cultura alemanya. Voleu un poeta romàntic? Doncs ací el tenim per partida doble, per constitució i sensibilitat personal i per formació.



Quin dia avui! Els camps ja són tots verds
I ella m’ha aparegut com novament
Al bell atzar del dia, un sol moment
Sos ulls com flors a sobre meu oberts.
El cel era serè i el jorn brillant,
El vent d’hivern tornava ventijol...
Jo me n’he anat pel jorn enlluernat
A meditar els seus ulls al bat del sol


JOAN MARAGALL, MODERNISTA

A trenta un anys Joan Maragall va casar-se amb Clara Noble que tenia tot just divuit anys. El casament va suposar la concrecció del seu romanticisme personal; no la concrecció total del romanticisme que bategava en la seva sensibilitat però sí l'acompliment d'uns anhels amorosos ben expressats en la seva lírica de joventut:

Quants amors abandonats
a les vores dels camins
van llançant desesperats
llurs aromes pels confins!

Després quasi any darrera any s'esdevindiria la maduresa intel•lectual i personal del poeta amb els tretze fills que es succeïrien.

Resplendenta, sencera, arrodonida,
s'alça per sobre el mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de l'aimada,
un moment vaig sentir l'esgarrifosa
gran buidor de l'espai...


Progressivament, doncs, Joan Maragall madura en la vida i a través dels seus articles i al•locucions al “Diario de Barcelona” va fent-se un prestigi en la societat barcelonina de l'època. Al 1886 Maragall va fer-se soci de l'Ateneu Barcelonès, aleshores una institució que va esdevenir el nucli i el recer d'una intel•lectualitat prestigiosa que procurava accions per tal d'esdevenir “moderna”, és a dir en primera instància allunyada dels plantejaments conservadors i immobilistes de la ja grinyoladissa i encarcarada “Renaixença”. Per entendre'ns Joan Maragall des dels seus vint-i-sis anys es relaciona i pren contacte amb la joventut progressista del moment, la joventut 'moderna' de Barcelona. Sembla ser que una de les figures que va trencar d'una manera radical amb la carrincloneria patriotera dels patricis de la “Renaixença” va ser l'enginyer i lingüista Pompeu Fabra el qual va titular una de les seves obres primerenques Gramàtica del catalán moderno (1891). Fabra no estava per lilainades, anava per feina i tenia ben clar que la llengua catalana no podia seguir immersa en una disparitat tan gran de criteris ortogràfics i lingüístics. El fet que Pompeu Fabra utilitzés l'adjectiu “modern” per a una de les seves obres va ser clau perquè la colla que s'agrupava entorn de l'Ateneu Barcelonès en la qual hi havia autors de teatre, escriptors, músics, arquitectes o pintors com Santiago Rusiñol, Joaquim Casas Carbó, Enric Morera, Enric Granados, Josep Puig i Cadafalch, Raimon Casellas, Fabra i el propi Maragall van impulsar la revista “L'Avenç” la qual va assentar les bases per a una nova generació intel•lectual de nou punt de vista: ‘els modernistes’. L'estètica artística, literària i lingüística de “L'Avenç” va propugnar una generació d'artistes i escriptors en llengua catalana que pretenien donar al català i a la cultura catalanes una aurèola de cosmopolitisme i d'europeisme que superés la labor dels homes de “La Renaixença” i així va ser com ‘el modernisme’ es va consolidar. A dir veritat, però, el jove Joan Maragall veia amb un punt d'escepticisme els qui s'autoanomenaven 'modernistes' perquè ell els veia massa eixelebrats. No cal dir que figures com la de Santiago Rusiñol era arrauxada, arrauxada. Per aquests temps Jaume Brossa havia publicat precisament a les pàgines de “L'Avenç” un article que va fer forrolla entre la intel•lectualitat més conservadora, l'article es titulava “La joventut catalana d'ara” el qual suposava un trencament amb l'immobilisme conservador dels patricis barbuts de “la Renaixença”, homes de patilla ampla i barret de copalta, que incloïa Guimerà entre d'altres respectables patricis.

Maragall des de la talaia del diari i des de la seva residència burgesa de Sant Gervasi, al número 79 del carrer d'Alfons XII, contemplava tota la societat i el desenvolupament del modernisme amb molta més serenor que alguns dels seus membres. Sigui com sigui, Joan Maragall ja consolidat com a poeta i intel•lectual de categoria, va esdevenir des d'una certa distància més aviat conseller dels joves intel•lectuals i escriptors modernistes. A Maragall l'anarquisme que agitaven alguns joves modernistes l'exasperava, li feia por perquè ell ja es veia un home absolutament madur. El contrast l'havia expressat l'any 1893 quan es va produir un atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu la nit del 7 de novembre. Al 1893 el matrimoni Maragall / Noble ja tenia dos fills. Maragall expressà amb viu sentiment la impressió i el dol que suposà l'atemptat:

Furient va esclatant l'odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra
.

Enllà d'aquesta eventualitat que certament arribà al fons de l’ànima del poeta, Joan Maragall s'anava distingint com a pensador i conseller de personatges que es movien entorn de la política i de les lletres catalanes. En ple esclat de l'art, la literatura i el pensament modernistes l'any 1900, Maragall havia donat a la llum pública els poemes i les llegendes pirinenques, obres com El Mal caçador o l'intrigant poema d'arrels medievals que és El comte Arnau.

diumenge, 27 de març del 2011

El Japó enterra als seus morts



Els efectes devastadors del terratrèmol i del tsunami a la regió nord de la illa de Honshu, al Japó, estan obligat als supervivents a modificar una de les seves tradicions: la d’incinerar els morts i deixar reposar les cendres en els petits altars dels jardins familiars.

No sempre es copsen les diferencies en els costums en aquests viatges turístics on només acabes veient els llocs més emblemàtics, però el que si arribes a comprendre és com viuen els japonesos la seva religió d’una manera individual, a diferència de la nostra religió catòlica, celebrada dins les esglésies i amb una cerimònia d’enterrament oficiada pel rector. Al Japó, als temples budistes, hi pugen d’un en un, poques vegades en grup. És prop dels temples on sols trobar petits altars dedicats als nens i als difunts, amb ofrenes florals i frutals. El culte a la mort es viu de prop, sense estridència, amb una salutació i amb molt sentiment.

De la mateixa manera que copses la seva gran organització per moure’s en un petit país, muntanyós, molt poblat en la zona costanera del pacífic, no arribes a preguntar-te quina és la font d’alimentació energètica. Mai hagués pensat que una comunitat tan afectada per les conseqüències de les bombes atòmiques, a Hiroshima i Nagasaki, depenguessin tant de l’energia nuclear. A la porta de les antigues cases de fusta, hi ha sempre una galleda d’aigua per cas d’incendi pels terratrèmols i la seva peculiar anarquia de cablejats i pals elèctrics no és més que un pràctic sistema per reparar d’immediat qualsevol emergència i no haver de rebentar el carrer com ens succeeix aquí quan no es troba una avaria de cable soterrat.

El parc de la Pau a Hiroshima


Com cada any la Nobuko Kihira de Cadaqués torna al Japó per veure la seva família. En aquesta ocasió coincideix amb els efectes del tsunami, però en marxar no sabia que la central de Fukosima tenia problemes de tal magnitud. La seva família viu a Kuwana, més prop d’Osaka que de Tòquio allunyats de les zones de més risc. Al Japó, la primavera esclata amb la flor dels cirerers, molt celebrats pels poetes i els amants que es passegen badant enmig dels arbres. Ara el Japó s’enfronta a una important reconstrucció del país, però com be deia l’economista Fernando Trias de Bes és un país amb tants recursos latents, que gairebé ni ens en adonarem que ja estarà tot refet. Les incerteses provenen d’aquestes possibles/certes fuites nuclears i sobretot de conèixer quantes són les víctimes del tsunami, una catàstrofe humana difícil d’oblidar.


Un dels petits altars dedicat als infants que et trobes prop dels santuaris

dissabte, 19 de març del 2011

L'anunci de Colhogar



Fa uns dies a la premsa sortia publicat que la ciutat de Girona era una de les tenia un índex de recollida selectiva més grans de tot Catalunya. En els municipis on s’ha implantat la recollida orgànica, la conscienciació mediambiental ha augmentat i de retruc els percentatges de recollida selectiva. Prou bé que sabem el què costa seleccionar i encertar: el paper, el vidre, les restes d’orgànica i el plàstic PET (el de les ampolles d’aigua) segur que tots sabem on dipositar-lo, però què fer per exemple amb una ampolla d’oli?. Doncs a l’àrea urbana de Girona llençar-la al contenidor de rebuig, ja que “segurament” anirà a l’incineradora perquè sinó contaminarà tot el procés de recuperació del plàstic. A altres municipis al contenidor de selectiva, ja que “segurament” el portaran a incinerar. El “segurament” ve pel fet que la planta de Campdurà no pot absorbir tot els residus i part es porten a l’abocador de Solius.

Vaig tenir ocasió d’escoltar una xerrada d’una representant de l’empresa TRARGISA, la qual gestiona la incineradora i la depuradora de l’àrea urbana de Girona. Em va sorprendre la diversitat de residus que treien de la depuradora: material orgànic, restes de cigarretes, palets de cotó, cabells, compreses, però el que em va xocar fou la noticia que per cada litre d’oli es necessitem 10.000 litres per depurar l’aigua i tornar-la neta al riu. Vaig tenir un esglai enorme! Des d’aleshores, tinc una cura especial a netejar els plats, cassoles i paelles. Abans de rentar-los els he passat un tros de paper de cuina per treure’n totes les restes orgàniques i d’oli. Vet -aquí una petita contribució al sistema urbà de reciclatge del meu municipi.

Entenc que és molt difícil que tots arribem a fer els deures en reciclatge, però tinc molta fe en les generacions que ho aprenen a les escoles. Per això m’ha sorprès un anunci com el de Colhogar, quan convida a llençar el mandrí del paper higiènic al vàter. Qui te consciència recicladora, quan compra pensa com reciclarà l’embalatge. El paper tissú, barrejat amb l’orgànica ajuda a la seva descomposició. Del paper de vàter difícilment pensarem, una vegada usat, en el seu reciclatge, però pocs hem pensat de tirar el tub de cartró a la cisterna. Aquest és un dels problemes habituals de les compreses i per això en els lavabos públics (els de dones) sol haver uns petits contenidors per dipositar-los i així no embussar els vàters. En les cases particulars també és habitual situar un petit contenidor al lavabo, més per estalviar problemes futurs amb les canonades, abans que per estalviar feina a la depuradora.

Que el tub del paper higiènic estigui fet de paper soluble (sense cola ni productes resistents a la humitat), tot i ser un fet diferencial d’altres marques, no li dóna dret a Colhogar a convidar a tirar el mandrí (Aquatube) a la cisterna quan aquest ja era un costum eradicat. Una cosa és llençar-lo per accident (o ignorància) a la cisterna i una altra convertir-ho en un hàbit.

Si pensem que tota l’aigua bruta que se’n va a les canonades s’ha de depurar ( i com!) per tornar al circuit hidràulic, veurem com no es una bona idea tirar el tub de paper a la cisterna, per més soluble que sigui.


dimecres, 9 de març del 2011

A empentes i rodolons



Algunes amigues i companyes s’han estranyat quan els he dit que no aniré al dinar de l’associació de dones empresàries de Girona. Ho he raonat per dos motius, un perquè intento no treure hores de la feina i en segon lloc, perquè no en formo part, perquè considero que l’etapa de les associacions formades exclusivament per dones ja ha passat. En un temps pretèrit, les dones vàrem necessitar visualitzar-nos, guanyar autoestima, veure que érem més del què creiem, compartir problemes i buscar solucions conjuntes, obrir-nos, fer xarxa, buscar complicitats. Entenc, que després de llargs períodes en què les dones hem assolit llocs de responsabilitat, aquest tipus d’associacionisme perd rellevància. Continua sent important que les dones expliquem la nostra trajectòria professional i vital per ser model (o no) d’altres persones, però és molt important que aquest relat arribi també als homes. Per tant, l’esforç l’hem de dirigir no a convèncer només les dones sinó a buscar homes que assumeixin el rol de la dona dins la normalitat.

El que ens toca a les dones és, a més de treballar i guanyar-nos la vida per ser econòmicament independents, és ser present en les associacions i centres de decisió. És a dir, en tots els llocs on es prenen decisions que ens afecten. Aquí si que el dèficit, per nombre de dones és flagrant. En el meu cas, les dones només som una tercera part, tant a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, del qual en sóc regidora, com a la junta de Pimec, de la qual en soc vicepresidenta. I ara ja hem fet un pas de gegant, ja que ha passat temps en què la presència de la dóna era gairebé testimonial. Algunes normes de discriminació positiva, com que les dones formin part en un 50% en les llistes electorals, han afavorit la presència de la dona a la política, seguint els passos de la dona professional, ja molt present a l’administració pública.

Que els temps canvien no és cap obvietat. Tota una generació de dones que accedeixen al mercat de treball, amb la voluntat també de ser mares i conciliar la vida familiar, es troben amb homes que volen ser pares i que assumeixen les tasques domèstiques. L’excel•lent entrevista al sociòleg de la UPF Gosta Esping-Andersen a la revista Presència del 25 de febrer, ho deixa ben clar: els homes són més paritaris en l’actualitat, des que han assumit que són molts que fan tasques domèstiques. Han actuat de forma mimètica, però han fet passes en afavorir la conciliació familiar i això es tradueix en menys separacions i en una educació molt més activa dels fills, estimulant-los cognitivament, jugant i estudiant amb ells, fent esport, viatges, compartint molt temps amb ells. Aquest discurs també va lligat a una determinada formació. A menys formació menys paritat.

El dia 8 de març hem celebrat, una vegada més el dia de la dona treballadora. A Sarrià de Ter es va fer una conferència sobre Dona i Esport, amb la presència d’Anna Caulas, l’entrenadora de l’Uni Girona i de Carme Mas, presidenta de la federació Catalana de Ciclisme. En ambdós casos, no es tractava només de fomentar la pràctica de l’esport sinó de fer-nos veure que l’esport és una altra manera de guanyar-se la vida i aquí també hi han de ser present les dones, encara que ara per ara, aquest és un món molt masculí.

A empentes i rodolons, la dona s’obre pas en tots els àmbits econòmics. Els objectius han de ser clars, l’empoderament també. Ho podem fer, we can do it.

dissabte, 5 de març del 2011

Fet i deixat estar


Façana del Centre de Visitants, amb l'estructura de corten.

El Centre de Visitants del Gironès ja es troba en la seva recta final, a punt per ser inaugurat. Al Diari de Girona del dissabte, en una pàgina de propaganda, fins i tot se’ns aporta un plànol, en essència no gaire diferent al que ja havíem pogut veure a les pàgines de la revista Parlem de Sarrià, on es va acompanyar d’una foto en la que apareixen polítics que ja no exerceixen cap responsabilitat pública i d’altres que d’aquí a poc passaran a la reserva. Han beneït el projecte, en Josep Huguet, que fou conseller d’Empresa i Universitats, ara assessor d’empreses que es deixin assessorar, David Mascort, director territorial de turisme i comerç, ara només alcaldable per ERC de Vilablareix i Cristina Alsina, que deixarà la política, mercès als electors, el proper mes de maig.

El que seguim la construcció d’aquest equipament col•leccionem un be de déu de mentides dirigides a un electorat que deuen prendre per imbècil. D’entrada, l’equipament està consumint tants recursos com la mateixa Biblioteca, quan són dos serveis ben diferents. Tant la Biblioteca com el Centre de Visitants ocupen una superfície similar, 840m2 i 860 m2, i un pressupost similar de 900.000€, sense comptar l’estructura, que en el cas del Centre de visitants ha aportat el generós Ajuntament de Sarrià de Ter i que calculem és de 1,7 milions d’euritos.

El resultat dels edificis són a primera vista també ben diferents. La Biblioteca, amb un projecte pensat mil i una vegades per reduir pressupost i fet amb criteris per reduir la despesa energètica, te una façana on predomina l’acer inoxidable, el policarbonat, amb finestrals dobles, amb bons acabats d’entrega a la vorera. El del Centre de Visitants, només aporta uns finestrals tancats amb una estructura de corten que no aïllen, només tamisen la llum i amb les columnes de formigó de l’estructura vistes, quan s’havien previst per ser recobertes. La gàbia de conills, com l’han batejat els sarrianencs, és una façana contraposada al projecte inicial que havia de donar continuïtat a tot l’edifici.

El govern de l’Ajuntament no ha obligat al Consell Comarcal a seguir un criteri que donés unitat a la façana, els ha deixat fer a la seva bola. El servei tècnic del Consell Comarcal del Gironès, el mateix que va dibuixar la rotonda de la Via Augusta i que ens ha deixat un bon nyap per resoldre que ens costarà un munt de calés, ha fet un projecte ben escàs però ben costós. Bast, poc acurat, fet i deixat estar. Tampoc ha obligat a acabar la façana de l’auditori, el tancament exterior, quan se’ns va dir que seria una de les compensacions que rebria el municipi.

Dins, han aparegut les peanes-urnes que han d’acollir la mostra de productes del Gironès a l’espai botiga. La seva dimensió ja fa preveure que no hi haurà maridatge entre gastronomia i art, tal com semblava havia de ser ( i varen augurar els polítics locals), ja que l’espai botiga se’ls queda curt atesa la dimensió d’aquestes andròmines. Si en algun racó poc encabir-se un espai per exposicions temporals aquest és el de l’avantsala dels lavabos, és a dir, el hall de l’auditori, l’espai que es considera d’usos compartits, però que quedi clar, no s’ha cedit al Consell Comarcal del Gironès. O sigui, on es pot penjar alguna cosa és a casa nostra, això si, amb permís de l’horari del Centre de Visitants. Quanta gentilesa!

Encara hi ha qui pensa (i ho escriu) que en aquesta paret s’hi esposarà l’obra de l’Emília Xargay i que podrà ser l’embrió del futur museu de l’artista sarrianenca! Potser que deixin de prendre’ns el pèl i tractin la cultura i l'artista amb més respecte!

I a la sala del primer pis, una visió ràpida al plànol que aporta el Diari de Girona i el de la revista (Parlem de Sarrià 73) ja es veu que no hi ha espai per Sarrià de Ter, el racó on s’havia d’explicar la importància de la fabricació de paper al poble. Mica en mica, tot queda damunt de la taula, tant les veritats com les mentides.

Queda per esperar que el nou Consell Comarcal, després de les eleccions municipals que aparcaran l’actual presidenta, s’adoni que aquest projecte és una ruïna. A veure quan en la política es treballa amb sensatesa i no dilapidant recursos i patrimoni públic.


l'auditori, sense tancar, tot esperant la compensació del Consell Comarcal del Gironès.

dissabte, 26 de febrer del 2011

L'Egipte dels turistes


El divendres, la colla excursionista de St. Julià de Ramis va organitzar el pase d’un documental sobre Egipte, un muntatge audiovisual del viatge fet per la parella resident a can sanvicens, Marta Palmada i Narcís Rubio. Vaig poder estrenar una de les sales polivalents que l’Ajuntament ha construït al pavelló d’esports i que serveixen tant per fer-hi tallers, pilates, d’aula de música o per fer tota mena d’activitats de les que se solen organitzar en un centre cívic.

Al meu costat seia el regidor de cultura i ensenyament, Pere Pujolràs que havia fet el mateix viatge l’any 1985. Vàrem comentar que amb els anys, el trajecte turístic no havia variat gaire, tot depenia del temps de l’estada. Raimunda Coll hi havia estat recentment amb un grup d’egiptòlegs i el seu viatge fou menys turístic i més històric. El meu, l’any 1996, fou similar al que les imatges em mostraven, temple més o menys. En Narcís i la Marta, grans aficionats a la fotografia varen gravar tot el què veien i es varen recrear en les magnífiques postes de sol del desert. Tanmateix, el meu germà, quan va tornar del seu viatge va penjar al seu web fins a 14 vídeos i al final, el viatge li va servir per calcular la despesa energètica necessària per construir una piràmide, cosa que podria contestar la pregunta que es varen fer els autors del reportatge, com es varen construir?

Els viatgers varen fumar una pipa d’aigua al cafè El Fishawy del basar Al Jalili del Cairo. El cafè, és una relíquia de l’Egipte relatat per Naguib Mafuz, el premi Nobel de literatura (1988) mort l’any 2006, autor de la trilogia “Entre dos palacios, Palacio del deseo y la Azucarera” i de l’imprescindible “El Callejón de los milagros”. Passejar-se pel basar i visitar les piràmides de Gizeh res tenen a veure amb el modern Egipte,la població del qual viu sobretot en la franja costanera que no és visitada pels turistes. L’Omar, el fill de la Joaquima Casas, arquitecte i resident a la zona d’Heliòpolis, sol dir que Egipte te dues cares, la històrica, que només visiten els turistes i la moderna, on viuen i treballen les noves generacions de cairotes i alexandrins.

De fet, els representants de l’empresa Pyramid, una fàbrica de tissú que solem trobar en les fires internacionals de paper, res tenen a veure amb els venedors ambulants d’Asuan.
El nord d’Àfrica, és un territori on s’han instal•lat nombroses empreses tèxtils i mantenen un gran intercanvi amb els països europeus. El sector paperer espanyol és tradicionalment un gran exportador a tot el Magreb, per la qual cosa, l’actual situació afectarà a múltiples empreses. Tot i el seu desenvolupament, el sector industrial al Magreb està lluny de tenir la importància de Turquia, un país amb un PIB molt més equilibrat, entre indústria, agricultura, turisme i comerç que els països nordafricans i que te un poder polític més desenvolupat i democràtic al qual aspira, sembla, la societat egípcia després d’haver fet fóra del poder al rais Mubarak.

Aquest no serà un bon any pel turisme a Egipte, però per part nostra estaria bé, quan visitem aquest o d’altres països nordafricans, mirar menys els monuments de fa 2.000 anys i copsar més l’ànima i l’essència del país. D’haver-ho fet, la revolta d’aquests països no ens hauria agafat amb tanta ignorància sobre com és i viu la societat actual.

dimecres, 23 de febrer del 2011

30 anys del 23-F


He vist les imatges mil vegades i encara em sorprenen de tan cutres, tan anacròniques ja en aquella època. La modernitat potser no havia entrat a totes les cases, però si que es respirava al carrer, sobretot a Barcelona. Tot semblava possible, es podia viatjar sense visat, es podia entrar i sortir de la frontera sense suportar un interrogatori, varem viure uns anys de tanta il•lusió que aquell cop d’estat ens va semblar de fireta, que es trobava a anys llum del que nosaltres vivíem i del què aspiràvem.

Jo estudiava el primer any del màster a Esade, a Barcelona. Era un programa internacional, amb molts sudamericans i gent de tot Espanya. Amb la Misi Albouy havien anat a casa d’en Francesc per tal que ens ajudés a fer el programa d’informàtica en Basic que havíem ideat, un sistema per ordenar una Biblioteca. En Francesc, enginyer, expert en Cobol, no només ens va ajudar, sinó que el va fer, davant l’evidència que aquelles dues pàmfiles no diferenciàvem un bucle informàtic d’un de perruqueria. A mitja tarda, algú va entrar a l’estudi i ens va alertar del què passava la Congrés. Cap a les vuit del vespre, amb la Misi vàrem tornar al pis del carrer Casanova que compartíem amb d’altres estudiants, mentre pel carrer, les botigues tancaven, i la gent marxava apressada.

Recordo haver trucat a casa i la mare estar tranquil•la ja que el meu germà residia a França, però em va recomanar donar “dos voltes” la clau al pany. Al pis, la Conxita, estudiant de periodisme, va ser l’encarregada d’informar-nos, fent zapping de la Ser a la tele i a les emissores locals, fins que va sortir l’Iñaki Gabilondo. “És el cap dels serveis informatius”, ens va ensinistrar la Conxita. Quina solvència, quina presència!, com va dominar la sala amb la seva seguretat! Va ser molt millor la seva intervenció que la del Rei i a nosaltres ens va donar la sensació que la modernitat havia entrat a la televisió espanyola i a les nostres vides.

L’endemà, aquell cutrerio es va acabar i varem tornar a classe. Aquell curs vàrem devorar les notícies nacionals i internacionals, compràvem tots els diaris, discutíem de política fins altes hores de la nit, crèiem que tot estava per fer. I va venir la Loapa, amb l’ajut de l’Ernest Lluch, però també en Narcís Serra que va desmuntar l’exèrcit i aquella Espanya militar i catòlica de la nostra infantesa i joventut s’allunyava per sempre de nosaltres.

La Misi no va continuar amb el màster i es va convertir en una prestigiosa advocada laboralista de Reus. L’any següent, jo me’n anava a treballar a Madrid, molt prop del Palau on en Tejero cridava sota el tricorni. A Madrid, però, ja regnava en Tierno Galván.