A empentes i rodolons

Algunes amigues i companyes s’han estranyat quan els he dit que no aniré al dinar de l’associació de dones empresàries de Girona. Ho he raonat per dos motius, un perquè intento no treure hores de la feina i en segon lloc, perquè no en formo part, perquè considero que l’etapa de les associacions formades exclusivament per dones ja ha passat. En un temps pretèrit, les dones vàrem necessitar visualitzar-nos, guanyar autoestima, veure que érem més del què creiem, compartir problemes i buscar solucions conjuntes, obrir-nos, fer xarxa, buscar complicitats. Entenc, que després de llargs períodes en què les dones hem assolit llocs de responsabilitat, aquest tipus d’associacionisme perd rellevància. Continua sent important que les dones expliquem la nostra trajectòria professional i vital per ser model (o no) d’altres persones, però és molt important que aquest relat arribi també als homes. Per tant, l’esforç l’hem de dirigir no a convèncer només les dones sinó a buscar homes que assumeixin el rol de la dona dins la normalitat.

El que ens toca a les dones és, a més de treballar i guanyar-nos la vida per ser econòmicament independents, és ser present en les associacions i centres de decisió. És a dir, en tots els llocs on es prenen decisions que ens afecten. Aquí si que el dèficit, per nombre de dones és flagrant. En el meu cas, les dones només som una tercera part, tant a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, del qual en sóc regidora, com a la junta de Pimec, de la qual en soc vicepresidenta. I ara ja hem fet un pas de gegant, ja que ha passat temps en què la presència de la dóna era gairebé testimonial. Algunes normes de discriminació positiva, com que les dones formin part en un 50% en les llistes electorals, han afavorit la presència de la dona a la política, seguint els passos de la dona professional, ja molt present a l’administració pública.

Que els temps canvien no és cap obvietat. Tota una generació de dones que accedeixen al mercat de treball, amb la voluntat també de ser mares i conciliar la vida familiar, es troben amb homes que volen ser pares i que assumeixen les tasques domèstiques. L’excel•lent entrevista al sociòleg de la UPF Gosta Esping-Andersen a la revista Presència del 25 de febrer, ho deixa ben clar: els homes són més paritaris en l’actualitat, des que han assumit que són molts que fan tasques domèstiques. Han actuat de forma mimètica, però han fet passes en afavorir la conciliació familiar i això es tradueix en menys separacions i en una educació molt més activa dels fills, estimulant-los cognitivament, jugant i estudiant amb ells, fent esport, viatges, compartint molt temps amb ells. Aquest discurs també va lligat a una determinada formació. A menys formació menys paritat.

El dia 8 de març hem celebrat, una vegada més el dia de la dona treballadora. A Sarrià de Ter es va fer una conferència sobre Dona i Esport, amb la presència d’Anna Caulas, l’entrenadora de l’Uni Girona i de Carme Mas, presidenta de la federació Catalana de Ciclisme. En ambdós casos, no es tractava només de fomentar la pràctica de l’esport sinó de fer-nos veure que l’esport és una altra manera de guanyar-se la vida i aquí també hi han de ser present les dones, encara que ara per ara, aquest és un món molt masculí.

A empentes i rodolons, la dona s’obre pas en tots els àmbits econòmics. Els objectius han de ser clars, l’empoderament també. Ho podem fer, we can do it.