dimecres, 30 de març de 2011

Celebrem l'Any Maragall


Amb motiu de la presentació de la revista Parlem de Sarrià 75,el grup GERDS de Ter hem organitzat una xerrada sobre Joan Maragall, poeta i ciutadà. Serà el dissabte, a les 6 de la tarda, al Coro, a Sarrià de Ter.

En la revista 73, Josep Brugada va publicar un article sobre els 150 anys del naixement del poeta, que ara reprodueixo:

150 ANYS DEL NAIXEMENT DEL POETA JOAN MARAGALLper JOSEP BRUGADA

Joan Maragall i Gorina va néixer el 10 d’octubre de 1860 en un carrer ombrívol del barri de la Ribera de Barcelona, el carrer de Jaume Giralt. Aquest personatge que estava cridat a l’exercici de l’advocacia, després d’acabar la carrera sense massa entusiasme, entrà de la mà de Joan Mañé i Flaquer en el món incipient del periodisme del nostre país per acabar dedicat a l’art de les lletres des d’una atalaia certament privilegiada. A trenta anys, Maragall entra al “Brusi”, el “Diario de Barcelona com a secretari del prohom de la burgesia barcelonina Joan Mañé i Flaquer tot i que d’antuvi Maragall no subscrivia les idees del diari. Quan el jove Maragall s’endinça en una i altra tasca periodística a la redacció del diari ja havia publicat diversos poemes, textos que va recuperar i l’any 1881 en presenta alguns als Jocs Florals. A la revista “La Ilustració catalana” hi va publicar el seu poema intitulat “Oda infinita” que ha estat considerat el punt de partença de la seva poesia de to més romàntic:

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quan canta en la ventada
tot quan brilla per l’espai.


No ens entretindrem en el present article en elaborar una biografia de detalls de Joan Maragall perquè hi ha prou llibres que ens donen matisada referència del que va ser la restringida vida del poeta, puix com és notori, Maragall va viure només justament cinquanta anys. D’aquesta primera època dels primers assajos poètics hem de dir que Joan Maragall va mostrar-se en la seva joventut com un home amb una autèntica sensibilitat romàntica. De fet en aquells temps, finals del segle XIX, l’estètica que va dominar en les nostres lletres va ser el romanticisme d’arrel patriòtica que propugnaren figures com Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joaquim Rubió i Ors o Manuel Milà i Fontanals. Per tant, amb aquest antecedents, sembla lògic que les directrius literàries del jove Maragall prenguessin aquest caire. Val a dir però que el jove Maragall no s’apassionà ni pel món de la carrera de dret ni tampoc massa pel periodisme, en canvi sí que va ser un esperit inquiet i apassionat per conèixer el que literàriament ens arribava de la cultura i la filosofia europees.

Sempre he pensat i he tingut la percepció que Joan Maragall representa per a la nostra cultura, la baula, l’element clau, la personalitat decisiva que supera el romanticisme carrincló dels homes de la “Renaixença” i amb la seva poesia i la seva teoria literària, Elogi de la paraula (1903), Elogi de la Poesia (1907), fa un salt qualitatiu envers un romanticisme més pur, molt més espiritual i estètic el qual provenia de les essències d’Alemanya. I aquesta és la qüestió. Situat Maragall en un ambient de treball en el qual li venia bé la combinació de l’escriptura literària i la tasca periodística a la redacció de “El Brusi”, la lectura d’una obra cabdal del romanticisme alemany, el Werther de J.W.Goethe, text que Maragall va llegir reiteradament quan tenia vint-i-quatre anys, això l’empenyé de bo de bo a aprendre la llengua alemanya. L’aprenentatge de l’alemany va projectar certament el jove Maragall vers un cosmopolitisme al qual per l’època pocs hi havien aspirat. Després de l’excitació intel•lectual que li provocà el Werther de Goethe, vingué la lectura de les Elegies romanes i ja després la feina de traduir textos de l’alemany a la nostra llengua.

Al cap de dos anys de la seva entrada a la redacció del diari, Joan Maragall va debutar com articulista a les pàgines de “El Brusi”. Hi escrivia amb bastant regularitat de manera que la seva firma va començar a ser coneguda i apreciada en els medis intel•lectuals i burgesos de la Barcelona de l’època. Maragall hi escriu columnetes amb articles de caràcter social, polític i també de caràcter cultural. En els primers anys hi ha una prevalença pels articles que fan referència a la literatura i a la poesia, a l’art de la paraula com ell mateix expressarà. I així, amb articles, conferències i al•locucions va anar-se forjant la personalitat catalanista i intel•lectual del jove Maragall. Vista la seva obra en la seva globalitat Joan Maragall se’ns presenta com un pensador, recordem que és ell qui es mostra en tot moment preocupat per l’encaix de Catalunya i Espanya. És l’avi dels Maragall d’avui qui composa l’Himne a la senyera, és ell el de “La dansa més bella que es fa i es desfà”, és aquest home de lletres que composa la “Oda a Espanya”:

On ets, Espanya? –no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua –que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre als teus fills?
Adéu Espanya!


Ja que hem fet referència al romanticisme inherent en la seva personalitat, la filiació germànica de Maragall va consolidar extraordinàriament la seva gran vocació poètica. Ja ho hem dit. Maragall no fa d’advocat, ni potser ben bé de periodista. La seva vocació és més aviat d’intel•lectual compromès amb la nació que l’envolta. D’aquí que bo i exercint aleshores com a escriptor, la plataforma del diari li permet moltes coses. Entre article i columna, entre conferència i la captivació per la poesia, Maragall també exerceix de traductor. A més de traduir algun clàssic com Homer o Píndar, el seu desig és també el de treure el cap envers el que s’està elaborant a Europa i més concretament en la cultura alemanya, de manera que després dels grans poetes, Goethe, Novalis, Heine, Schiller, dels músics com Bach o Wagner (del qual tradueix al català el llibret del Tristany i Isolda), Maragall es topa amb l’obra i la personalitat potentíssima de Friedrich Nietzsche del qual tradueix una part del Zarathustra de manera que Joan Maragall és el primer traductor d’aquest filòsof en el context de la cultura catalana i en el context hispànic. Per tant, doncs, el sentiment i l’estètica romàntiques -del romanticisme més pur- es reforcen per sempre més en la seva personalitat i de retruc en la seva obra poètica per l’efecte de l’estudi de la cultura alemanya. Voleu un poeta romàntic? Doncs ací el tenim per partida doble, per constitució i sensibilitat personal i per formació.



Quin dia avui! Els camps ja són tots verds
I ella m’ha aparegut com novament
Al bell atzar del dia, un sol moment
Sos ulls com flors a sobre meu oberts.
El cel era serè i el jorn brillant,
El vent d’hivern tornava ventijol...
Jo me n’he anat pel jorn enlluernat
A meditar els seus ulls al bat del sol


JOAN MARAGALL, MODERNISTA

A trenta un anys Joan Maragall va casar-se amb Clara Noble que tenia tot just divuit anys. El casament va suposar la concrecció del seu romanticisme personal; no la concrecció total del romanticisme que bategava en la seva sensibilitat però sí l'acompliment d'uns anhels amorosos ben expressats en la seva lírica de joventut:

Quants amors abandonats
a les vores dels camins
van llançant desesperats
llurs aromes pels confins!

Després quasi any darrera any s'esdevindiria la maduresa intel•lectual i personal del poeta amb els tretze fills que es succeïrien.

Resplendenta, sencera, arrodonida,
s'alça per sobre el mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de l'aimada,
un moment vaig sentir l'esgarrifosa
gran buidor de l'espai...


Progressivament, doncs, Joan Maragall madura en la vida i a través dels seus articles i al•locucions al “Diario de Barcelona” va fent-se un prestigi en la societat barcelonina de l'època. Al 1886 Maragall va fer-se soci de l'Ateneu Barcelonès, aleshores una institució que va esdevenir el nucli i el recer d'una intel•lectualitat prestigiosa que procurava accions per tal d'esdevenir “moderna”, és a dir en primera instància allunyada dels plantejaments conservadors i immobilistes de la ja grinyoladissa i encarcarada “Renaixença”. Per entendre'ns Joan Maragall des dels seus vint-i-sis anys es relaciona i pren contacte amb la joventut progressista del moment, la joventut 'moderna' de Barcelona. Sembla ser que una de les figures que va trencar d'una manera radical amb la carrincloneria patriotera dels patricis de la “Renaixença” va ser l'enginyer i lingüista Pompeu Fabra el qual va titular una de les seves obres primerenques Gramàtica del catalán moderno (1891). Fabra no estava per lilainades, anava per feina i tenia ben clar que la llengua catalana no podia seguir immersa en una disparitat tan gran de criteris ortogràfics i lingüístics. El fet que Pompeu Fabra utilitzés l'adjectiu “modern” per a una de les seves obres va ser clau perquè la colla que s'agrupava entorn de l'Ateneu Barcelonès en la qual hi havia autors de teatre, escriptors, músics, arquitectes o pintors com Santiago Rusiñol, Joaquim Casas Carbó, Enric Morera, Enric Granados, Josep Puig i Cadafalch, Raimon Casellas, Fabra i el propi Maragall van impulsar la revista “L'Avenç” la qual va assentar les bases per a una nova generació intel•lectual de nou punt de vista: ‘els modernistes’. L'estètica artística, literària i lingüística de “L'Avenç” va propugnar una generació d'artistes i escriptors en llengua catalana que pretenien donar al català i a la cultura catalanes una aurèola de cosmopolitisme i d'europeisme que superés la labor dels homes de “La Renaixença” i així va ser com ‘el modernisme’ es va consolidar. A dir veritat, però, el jove Joan Maragall veia amb un punt d'escepticisme els qui s'autoanomenaven 'modernistes' perquè ell els veia massa eixelebrats. No cal dir que figures com la de Santiago Rusiñol era arrauxada, arrauxada. Per aquests temps Jaume Brossa havia publicat precisament a les pàgines de “L'Avenç” un article que va fer forrolla entre la intel•lectualitat més conservadora, l'article es titulava “La joventut catalana d'ara” el qual suposava un trencament amb l'immobilisme conservador dels patricis barbuts de “la Renaixença”, homes de patilla ampla i barret de copalta, que incloïa Guimerà entre d'altres respectables patricis.

Maragall des de la talaia del diari i des de la seva residència burgesa de Sant Gervasi, al número 79 del carrer d'Alfons XII, contemplava tota la societat i el desenvolupament del modernisme amb molta més serenor que alguns dels seus membres. Sigui com sigui, Joan Maragall ja consolidat com a poeta i intel•lectual de categoria, va esdevenir des d'una certa distància més aviat conseller dels joves intel•lectuals i escriptors modernistes. A Maragall l'anarquisme que agitaven alguns joves modernistes l'exasperava, li feia por perquè ell ja es veia un home absolutament madur. El contrast l'havia expressat l'any 1893 quan es va produir un atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu la nit del 7 de novembre. Al 1893 el matrimoni Maragall / Noble ja tenia dos fills. Maragall expressà amb viu sentiment la impressió i el dol que suposà l'atemptat:

Furient va esclatant l'odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra
.

Enllà d'aquesta eventualitat que certament arribà al fons de l’ànima del poeta, Joan Maragall s'anava distingint com a pensador i conseller de personatges que es movien entorn de la política i de les lletres catalanes. En ple esclat de l'art, la literatura i el pensament modernistes l'any 1900, Maragall havia donat a la llum pública els poemes i les llegendes pirinenques, obres com El Mal caçador o l'intrigant poema d'arrels medievals que és El comte Arnau.