dimarts, 28 d’abril del 2009

Els premis literaris Sant Jordi: un model canviant



Foto de l'arxiu d'imatges de l'Ajuntament de Sarrià de Ter

No sembla que els premis literaris de Sarrià de Ter trobin el seu model definitiu. D’entrada, els canvis d’enguany no han servit per guanyar públic, ans el contrari perdre’n a cabassos. I això que la presentació dels premis d’adults per part de Josep Ma. Sansalvador ha fet pujar el llistó de la qualitat, guanyant en frescura, amb un treball previ de consulta i recerca que dóna compte de la rigorositat amb que en Josep Ma encara aquests reptes i encàrrecs literaris. De seguir en aquesta línia, es convertirà en un professional de la matèria.

En els darrers actes culturals de Sarrià de Ter a què he assistit, l’afluència de públic ha estat ben minsa. En el concert de la Cobla Ciutat de Girona, per la Festa del Roser de Sarrià de Dalt no arribàvem a la trentena, en una sala amb cabuda per 200 persones. En l’aplec dels Gegants Cinto i la Maria, més o menys el mateix i en l’acte de lliurament dels premis Sant Jordi, una altra trentena. La presència de públic pressuposa l’acceptació d’una determinada política cultural. I doncs, què està fallant?. Podem parlar en alguns casos de poca difusió i propaganda i en d’altres de manca d’interès pel que es programa. O més aviat podem parlar d’una manca de treball de base.

Cenyim-nos en els premis Sant Jordi. Tradicionalment s’han donat premis als nens i nenes, als joves i als grans. Quan varen néixer, fa 29 anys, pretenien ser un estímul per escriure, bàsicament en clau local. En el transcurs dels temps, s’han convertit en un atractiu pels escriptors professionals i en un concurs d’escola per la modalitat infantil. Enguany, amb el poc encert de donar els premis en horari escolar i al CEIP Montserrat, un premi municipal en un àmbit que no li correspon. L’escola fa molt per engrescar la mainada, a escriure i a participar. L’esforç dels mestres és notori, ja que sense la seva insistència i constància no hi hauria ni la quantitat ni la qualitat de redaccions i poemes que es presenten al premi. Però repeteixo, els premis són de l’Ajuntament de Sarrià de Ter i s’han de donar en una sala municipal, de manera que hi pugui assistir la gent del poble, a més dels pares dels nens i nenes que hi participen. L’escola ja organitza la seva pròpia festa literària i la de l’Ajuntament no te perquè fer-li ombra, ni marginar-la. Les dues festes són compatibles si es programen prou bé, cadascuna on li pertoca.

De la modalitat infantil, a la modalitat d’adults. L’any passat va desaparèixer la modalitat juvenil, sense cap raó aparent. És cert que el premi s’havia declarat desert en més d’una ocasió, però no era motiu per treure’l, sinó per engrescar als joves a participar-hi. Es va convocar la modalitat de haikús, tot pensant en els joves i enosequedelssms. El guanyador d’enguany, en Francesc Orenes, de Sant Julià de Villatorta, ha deixat les coses al seu lloc: un professor jubilat, madur, sòlid, amb formació en art i bregat en els poemes. “els haikús són l’essència de la poesia” ens va dir. I qui no ho entengui que vagi a escola. No és un premi per joves, sinó per gent amb molt domini del llenguatge. Vist l’èxit, haurem de deixar els ipod’s per una altra ocasió.

L’acte de lliurament dels premis d’adults va tenir un punt de reivindicació: en Josep Ma, demanant la publicació dels textos de narrativa premiats en les darreres edicions, alguns d’ells de gran qualitat, repte que va recollir, per fi, l’alcalde. En Santiago Díaz Cano de Gandia, de la comarca de la Safor, guanyador del premi de narrativa, reivindicant la literatura catalana al país Valencià i, una cosa que per nosaltres és tan normal, poder parlar en català i viure en català però que allà s’ha convertit en un acte d’heroïcitat. I l'Albert Garcia Elena, de Barcelona, guanyador del premi de poesia, reivindicant poder viure de l’ofici d’escriure, discursos per polítics, poemes, microcontes....

Al pati de l’Hotel Literari, altrament conegut com l’Hotel Nord Gironí, l’aroma del les glicines es barrejava amb l’olor del cafè de l’esmorzar. Els assistents, convidats expressament, (era un acte obert però s’havia de confirmar l’assistència), varem gaudir de les paraules del presentador i de la lectura dels textos dels escriptors. Un acte íntim, que també es podria convertir en una soirée literària, més reclosa i sense el soroll del carrer comercial. El cant dels ocells d’Helena Tikhmanovich fou un bon punt final a la matinal.

En sortir em vaig trobar una veïna i li vaig preguntar per la seva absència, en un acte tant proper al seu domicili. “Us he vist entrar i he pensat era un acte només per les autoritats”. Hi ha alguna cosa que no rutlla, vaig pensar, però potser que ho esbrini el regidor de Cultura, per cert, també absent.
Si l’acte no ha arrelat, és senzillament perquè la gent de Sarrià de Ter no hi participa, no envia obres al concurs. I si ho ha fet en anteriors ocasions i no hi ha tornat és perquè no pot competir amb autors que demostren sobradament la seva qualitat. El que si podem dir, és que el nivell és alt, però no estaria malament un accèssit pels escriptors locals, més que res, perquè no ens podem permetre el luxe de perdre els possibles escriptors sarrianencs. No es tracta de baixar el llistó de la qualitat, sinó de premiar i afavorir la participació dels veïns i veïnes.
Cal per tant treballar des de la base, sobretot a l’ IES Narcís Xifra, cal també animar a les persones, joves i grans, que escriuen a estones, en blocs, revistes i a d’altres fòrums, a que hi participin. Només així podrem considerar que els premis són del poble i no dels foranis.

•Us aconsello llegiu el post de Roger Casero i el de Josep Ma. Sansalvador fent referència a la 29a edició dels Premis literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Les obres del TAV a Sarrià de Ter


El túnel de Sarrià de Ter. Foto Ràdio Sarrià

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de fer una visita d’obres a la zona “zero”, on les empreses constructores del TAV han muntat el que ells anomenen el pou d’atac, o la zona de treballs dels túnels de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis. Per la banda de Montagut, s’estan construint dos túnels al mateix temps: el que va de la falda de la muntanya de Montagut cap a Fontajau i el que va de Montagut direcció Riudellots de la Creu. Tots dos es construeixen pel sistema anomenat austríac, el convencional, que permet l’avanç i consolidació de la volta del túnel a mesura que es va traient el material que els explosius esmicolen.

Es tractava d’una visita d’obres de seguiment de la comissió de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, de la qual en forma part en Roger Casero, portaveu del grup municipal del PSC, el qual per motius laborals va delegar-me l’encàrrec.
A la comissió hi assisteixen habitualment l’alcalde, Roger Torrent, el primer tinent d’alcalde, Lluís Aymerich i l’enginyer de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, Ramon Caralt, a més dels tècnics de les empreses constructores i, en aquesta ocasió, en la visita a peu d’obra varem comptar amb la companyia de Neus Mercader de Ràdio Sarrià.
Les explosions han estat motiu de preocupació per part dels veïns i veïnes dels dos municipis, de manera que des d’aquesta comissió de seguiment s’ha advertit a les empreses que les detonacions no havien de causar cap perill ni tampoc produir-se més enllà de les 10 de la nit.

La visita va ser realment molt instructiva i cordial. Primer es va entrar a l’interior del túnel que va de Montagut a Fontajau , ja obert en uns 200 metres, on hi havia una màquina de dos braços que barrinava el llècol, (com anomenen per aquí les margues), per introduir l’explosiu. A l’altre túnel no s’hi va poder accedir ja que s’hi havia realitzat una explosió feia poc i es treia el material amb camions.
Després vàrem anar a cada lloc on s’ha dissenyat una boca de sortida. A la plaça de can Nadal, on es preveu una sortida d’emergència només per persones, s’ha acordat fer-la ben arraconada i dissimulada en el talús de la carretera que puja a les escoles. També s’ha d’instal•lar una reixa de respiració al terra de la plaça, el màxim d’arraconada. En la reunió prèvia, vaig demanar es consensués amb Abertis el lloc definitiu, atès que les obres d’ampliació de l’autopista modificaran aquest accés. A veure si per fi apareix algun plànol d’Abertis, per demanar no es quedi. També vaig sol•licitar s’aprofiti per restaurar la glorieta de la plaça. Tinc els meus dubtes que no s’hagi de moure de lloc, però, en qualsevol cas, adjunto la foto original de la glorieta, per ensenyar com ha de quedar després que hi passin els d’Adif i els d’Abertis. O sigui, restaurada, amb les boles de pedra, tal com era en aquesta foto de Valentí Fargnoli de primers del s.XX.



Al molí d’en Xuncla ens varen mostrar el reforç del pont que travessa la riera i el lloc on es preveu la sortida, també per persones. Allà, l’únic problema que pot sorgir és que el túnel modifiqui la deu de la font de can Xuncla. Els enginyers diuen que no, però ja es veurà.
Després varem anar al Mas Boscosa. Ja està tot a punt per perforar la sortida, aquí prevista per l’accés de vehicles i per tant és un petit túnel d’accés, segons ells, com l’entrada d’un pàrquing. Em va agradar la rampa d’aigua per netejar les rodes dels camions que han instal•lat a mig camí, de manera que s’evita que els camions deixin terra a la carretera.


La boca del tunel del Mas Boscosa. Foto Ràdio Sarrià

Aquest sistema també l’han instal•lat en el nou accés que properament s’obrirà des del pou d’atac, fins a la rotonda del carrer Via Augusta i l’Avinguda de França. Aquest nou vial aprofita els antics accessos de l’autopista, el pont que la travessa per sota i l’espai on abans hi havien les guixetes. Una de les preocupacions del Consistori és que els camions passin per zones industrials i no malmetin els carrers del poble. Ara, els camions venen de Sant Julià de Ramis, donen la volta a la rotonda i tornen a Sant Julià per anar a l’abocador de Montaspre. Les restes d’aquest intens transit ja es veuen a l’Avinguda de França, tot i que les responsables asseguren que passa sovint una màquina d’escombrar, és del tot insuficient. Amb l’obertura d’aquest nou accés, s’evitarà la meitat del recorregut per l’Avinguda de França i, se suposa, s’embrutirà menys.
Com ja he dit, la visita va ser molt instructiva, amb els tècnics que donaven un munt de detalls, i veient com avancen a bon ritme, almenys aquesta fou la sensació que vaig tenir. Amb en Ramon Caralt varem tenir temps per recordar la lluita en contra del TGV, que va començar l’any 1996, amb el lideratge de l’alcalde Josep Turbau. D’aquella lluita n’han sortit uns quants túnels, el de Sarrià de Ter, el de Montagut i els de la vall del Terri, cap a Santa Llogaia . Ara ja no toca plànyer-nos, el TAV s’està construint i esperem es faci el més bé possible i causi poques molèsties.



El nou vial de sortida des del pou d'atac fins la rotonda del Via Augusta.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Per Sant Jordi comprem llibres...



Enguany m’havia fet el propòsit de no comprar cap llibre per Sant Jordi ja que cap de les novetats que s’han anat publicant m’atreia prou com per entusiasmar-me. Tenia al cap, això si, fullejar el llibre de Fabià Estapé “Mis economistas y su trastienda”, ja que els economistes, d’economia es evident no en sabem ni un borrall, però almenys entenem d’història econòmica i podem explicar els fets econòmics a posteriori. El que va ser professor meu de Teoria Econòmica ha anat explicant les seves “batalletes” en diversos llibres anteriors, en articles a La Vanguardia i en el programa d’en Basses. Ara, retirat a Lleó, reprèn la línea del que més coneix, la història del pensament econòmic. En la divulgació popular de la crisi l’ha substituït el també professor Leopoldo Abadia, promocionat per en Buenafuente i que també treu llibre a la venda. O sigui, que el dissabte, en passar davant la llibreria Carlemany el vaig veure a l’aparador i no em vaig resistir. Al costat de la caixa hi havia la darrera traducció d’un dels meus escriptors preferits, l’hongarès Sandor Márai, amb “Els rebels”, autor de la molt recomanable obra “La dona justa”. Dos llibres el primer cap de setmana de Sant Jordi. Ui, perill.



Per la tarda, al supermercat, on sempre trobes els productes en promoció, una taula de llibres. Vaja, la lectura es popularitza, ep, de la ma d’Abacus!. Vaig empaitar un llibre d’Andrea Camillieri, novel•la negra fàcil i entretinguda del comissari Montalbano, i vaig veure tenien els Ken Follet de rigor, però també la trilogia de Stieg Larsson.
Quan vaig deixar els llibres a casa en la pila dels pendents a llegir, em vaig espantar: del Nadal queden “El dia revolt”, sobre els literats catalans a l’exili, i “L’home que explicava històries”, de Rabih Alameddine, un regal de la meva cosina que em sap dèbil pels relats àrabs, i “L’Oda inacabada” de Pasqual Maragall. Aquest hivern m’he entretingut massa amb el llibre de Martí Gironell “La venjança del bandoler”, m’ha costat acabar-lo, tot i que el tema dels Miquelets, ambientat a la muntanya del Mont i del Bassagoda, és interessant. Però la prosa de l’autor besalunenc ha de millorar i més li valdria, com va comentar en Pius Pujades, es deixés aconsellar per un editor i polís l’escriptura.
Sant Jordi, un bon dia per comprar llibres. Cauré en la temptació, segur, després de llegir l’especial llibres de Presència, o els amics blocaires, com el que recomana en Roger Casero, Hores prohibides” de Núria Martí,

divendres, 17 d’abril del 2009

Veus particulars



La presentació del llibre “Els noms de la guerra” del diari El Punt, va aplegar a més de dos –centes persones, autors i familiars dels relats que s’hi transcriuen, convidats expressament pel diari la tarda del 16 d’abril. Fa cosa d’un any, el Punt i en Quim Curbet, de CCG edicions, varen fer una crida per recollir testimonis de persones que havien viscut la Guerra Civil, directa o indirectament i, a mesura que anaven arribant, es publicaven cada diumenge, fins a 52, d’un total de 146 històries personals, corresponents a més de 100 pobles.

Com va dir l’historiador Joan Vilarroya, els que seien a la sala i els que han deixat escrites les seves vivències, no varen tenir cap responsabilitat en els fets de la guerra, només en varen patir les conseqüències. El llibre, en la seva opinió serà un llibre de consulta per les properes generacions, un llibre de referència per entendre la Guerra Civil. Joan Vilarroya, Josep M. Solé i molts historiadors varen iniciar amb Josep Benet la recerca sobre els noms dels morts durant la guerra a Catalunya, i s’han anat publicant en diverses ocasions. De Jordi Oliva és el treball “El cost humà de la Guerra Civil a les comarques gironines”, que serveix de base de la llista exhaustiva per poblacions i per fets, que es publica en el llibre conjuntament amb els relats. Altres historiadors, com Jordi Pujiula d’Olot, Jordi Galofré de Banyoles o en Josep Clara de Girona, han fet aportacions als noms de les persones mortes durant la Guerra i per la repressió franquista.

No va passar desapercebut que en Joan Vilarroya reivindiqués el treball dels historiadors des de fa 25 anys davant de Marc Vidal, director territorial d’Interior, Relacions Ciutadanes i Participació, ja que des que s’ha donat empenta al Memorial Democràtic s’ha deixat de banda, o s’ha menystingut, la feina dels estudiosos que varen iniciar la recerca. Qüestió de vanitats.

En Miquel Pairolí, sempre tant precís, en la introducció i en la presentació del llibre va parlar del conjunt d’històries personals que s’hi descriuen: “No hi busquéssiu objectivitat, aquest concepte teòric, ideal. El testimoni de cadascú te el valor d’una veu particular que s’expressa. Una veu que se suma a totes les altres. És la matèria d’aquest llibre. No és una qüestió de veritats o de mentides, sinó de veus particulars, un seguit d’històries personals”. Després va parlar del mite, del que suposa per la generació que va patir la guerra i pels seus descendents. “Per als qui la van viure, la guerra de 1936-1939 és record, memòria. Per als qui no la vam viure, mite. El que ens n’han explicat els avis, els pares. Històries ben particulars, també, cadascuna”.

Els editors Quim Curbet i Susanna Oliveira han estat els artífexs de coordinar els textos, alleugerir-los una mica i donar forma a cada capítol: el front, els bombardejos, la vida quotidiana, la repressió franquista i l’exili i els camps nazis. Una feina molt acurada i que traspua sensibilitat.
Aquest sentiment era el que es respirava a la sala, un petit homenatge a gent que havia patit, que havia callat i que, per fi, podia explicar sense embuts alguns fets familiars. Vaig trobar-me amb molts coneguts: la Isabel i l’Emília Frigola, que havien fet arribar el testimoni de l’exili de la seva mare Bondad Vallina; l’Olga Morante, amb la seva mare Pilar Ribas; la Rosa Gil, amb la seva mare, però recollint el testimoni de la seva àvia Júlia Casademont de Bescanó, morta un mes abans que complís 100 anys, i l’activista saltenc Ramon Torramadé que relata sense pèls a la llengua la mort del seu pare.
Una vegada acabada la presentació varen aplegar al pati de la Farinera als protagonistes del llibre per fer la foto de grup. En la foto del diari El Punt del divendres, els avis i àvies, mudats amb vestit i corbata, com va apreciar en Salvador Garcia Arbós, fan un pam de goig. Enmig, rient com sempre, el meu pare, en Francesc Vila. Va valer la pena.

diumenge, 12 d’abril del 2009

La Guerra del Francès


El "Somatent" de Ramon Marti alsina

El Museu d’Història de la Ciutat presenta l’exposició “Girona i França, entre la Guerra i la Pau (1659-1929)”, que es podrà visitar fins el proper 27 de setembre. L’exposició ha estat comissariada pel professor d’Història Contemporània de la UdG, Genís Barnosell, el qual també va organitzar el cicle de conferències a l’Arxiu Municipal, de maig de 2008, sobre el 200 aniversari de la Guerra del Francès, recollides en el llibre Girona i la Guerra del Francès 1808-1809.
En aquest llibret trobareu els següents articles:
Com estudiar la Guerra del Francès a Girona. Jordi Bohigas.
Napoleó i la seva època. Anna Ma. Garcia
Els setges de Girona de 1808 a 1809. Lluís Ma. de Puig
Els efectes socials i econòmics de la Guerra del Francès a les comarques gironines. Rosa Congost.
La ciutat de Girona i la Guerra del Francès: urbanisme i arquitectura. Ramon Ripoll.
Memòria i mite dels setges de Girona, 1808-2008. Genís Barnosell.
L’exposició abraça un període, que va des de la pèrdua del Rosselló i del Vallespir (enguany fa 350 anys) pel Tractat dels Pirineus, fins el 1929, i se centra no només en les invasions, sinó també en l’ intercanvi comercial i el moviment de persones entre Girona i el país veí. És interessant la mostra pictòrica de diferents quadres de l’escola de Girona desconeguts per la majoria, com els de Ramon Marti Alsina “Sometent. Episodi de a Guerra de la Independència: 1808”, i “El gran dia de Girona” o l’imponent retrat de Ferran VII de Vicente López.
En el blog de Genís Barnosell trobareu el text de la presentació que l’historiador va fer amb motiu de la inauguració.


Genis Barnosell amb l'alcadessa Anna Pagans

El Museu d’Història ha programat diverses visites guiades a l’exposició, algunes dirigides pel mateix Genís Barnosell (16 de maig i 27 de setembre) i visites programades a les muralles i torres de Girona i al castell de Montjuic que conduirà Jaume Prat, coautor del llibre “La muralla de Girona, recorreguts per les muralles, castells, torres, baluards, forts, reductes i portals”, editat també per l’Ajuntament de Girona. Una bona oportunitat per conèixer de la ma de bons professionals, la Guerra del Francès i els indrets de Girona on es varen viure els setges de la ciutat.

Per la tardor de l’any 2008, des de la revista Parlem de Sarrià es va programar un cicle de xerrades, amb les aportacions de Lluís Ma de Puig i de Francesc X.Morales, per tractar sobre les conseqüències de la Guerra del Francès a Sarrià de Ter. A més, Esther Rivera va preparar una visita guiada per les muralles de Girona i ens va apropar a la història que Jaume Prat explica en el llibre. Les cròniques i la conferència de F.X.Morales es publiquen en la propera revista n.68.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Pedagogia fiscal



Tothom posa cullerada per explicar l’actual crisi, la diagnosi, i per trobar-ne les respostes o una possible solució. He pogut observar un gran desconeixement, a tots nivells, tant de les mesures que ha aplicat el govern de l’Estat, com de quan es parla de keynesianisme. Per exemple, moltes empreses desconeixen que per l’any 2009 i 2010 es podrà aplicar la llibertat d’amortització pels actius fixes comprats en aquests dos anys, amb la condició de mantenir el mateix nombre de treballadors que l’any 2008, una mesura que es va aprovar en la llei de pressupostos, mercès a CiU. Sembla més rendible el missatge que el govern no fa arribar els diners a les empreses i manifestar-se davant del Congrés, que mirar tot el que tenen de positiu les mesures de l’ICO (Institut de Crèdit Oficial) i de l’ICF (Institut Català de Finances), amb préstecs per la inversió (alguns a 10 anys sense interès), avals, i fins i tot el préstec liquidesa, que ja comença a rutllar, després de superar les reticències de la banca.

Parlàvem aquesta setmana amb en Martí Saballs, del diari Expansión, que moltes empreses en aquest temps de bonança no han fet els deures, que s’han apalancat molt (endeutament bancari), sense mantenir una ràtio adequada de fons propis. Tampoc han fet els deures en innovar, exportar i diversificar-se i moltes s’han ficat en el negoci immobiliari i ara es troben amb els recursos immobilitzats. Però també hi ha moltes empreses que funcionen, callen i no surten a cap diari.

Quan els polítics parlen de Keynes i de la recepta fiscal d’una major inversió pública per fomentar l’activitat econòmica i així augmentar la demanda agregada, obliden que Keynes defensa la política fiscal com a instrument per enfortir l’Estat. I això no només vol dir despesa, inversió pública i garantir l’estat de benestar, vol dir focalitzar l’ingrés en la imposició directa. Portem molts anys relaxant el sistema impositiu, amb politiques neoliberals i ara hem de començar a explicar que les coses han de canviar. Sabem que molts ajuntaments han tingut uns ingressos extraordinaris per les llicències urbanístiques i per les plusvàlues per transmissió de béns immobles. Sabem que la Generalitat ha ingressat molts diners per l’impost de transmissions, sobretot per la compravenda d’immobles. Tots aquests ingressos, que s’havien de considerar com anòmals, es varen considerar com normals. Ara els ajuntaments han vist minvar els seus ingressos i l’any vinent seran les transferències de la Generalitat als ajuntaments les que minvaran.

Com s’ha arribat a aquest punt?. Senzill, per una legislació fiscal laxa que ha afavorit l’especulació. Les plusvàlues generades per venda d’immobles comprats abans de l’any 1994, encara ara, no tributen. Fins el 2006, la resta tributava a un coeficient fix del 15%, ara és del 18%. És a dir, els darrers deu anys s’han fet multitud de transaccions sense tributar per la plusvàlua (que sumés a la renda), només es tributava per l’impost de transmissions, el 7% i per la plusvàlua municipal i en alguns casos, pocs, ha tributat a l’IRPF.

També s’han afavorit compres d’immobles en la Comunitat de Madrid pel fet que en aquesta comunitat no es tributa per l’impost de successions ni per donacions. A Catalunya, la rebaixa de la tributació en l’impost de successions es troba encallada al Parlament i ja veurem si tirarà endavant. Però els assessors fiscals de tot Espanya, de Girona també, aconsellaven fer donació en vida i, per posar un exemple, els pares compraven un pis a la Comunitat de Madrid i el donaven al seu fill o filla. Exempte d’impostos. Si l’han pogut vendre a temps, ara tenen els diners, sinó, un pis que va perdent de valor. Això va crear una demanda inexistent, només especulativa, l’habitatge com un medi de canvi, per transmetre diners, no com un valor d’ús.

Solc anar a Toledo per feina. Passant per la R-5, les grues de Mostoles s’enganxen amb les de Fuenlabrada, a banda i banda de l’autopista. Ara tot està aturat. A pocs quilòmetres, quan entres a la Comunitat de Castella-la Manxa, tot esta ple de polígons industrials. A Madrid s’ha afavorit la inversió en habitatge (una demanda irreal) i tota l’activitat productiva s’ha desplaçat a les comunitats limítrofes on, a més de trobar el terreny industrial més barat, troben subvencions de tot tipus: del fons Feder, de l’Estat, de la Comunitat. He sentit al conseller Castells queixar-se en reiterades ocasions d’aquesta discriminació fiscal entre comunitats, però em penso que tot just ara hi ha qui se l’escolta. És avorrit parlar d’impostos, però ho haurem de començar a fer, ja que la caixa s’està eixugant. No només ha succeït a Espanya, a Irlanda, actualment hi ha un intens debat perquè l’Estat afavoria la instal•lació d’empreses foranes amb una reducció substancial de l’impost de societats, i ara estant tancant i deixant la gent a l’atur.

És important fer pedagogia fiscal i redreçar totes aquestes situacions anòmales i discriminatòries. A nivell local, aquesta tardor també varem viure un fet curiós. Molts municipis no varen pujar els impostos (IBI, ICIO), amb l’argument d’ajudar a les famílies en aquests moments de crisi. Pel seu populisme, han “cremat” una font d’ingressos modesta. En els propers anys, amb deflació, no es podrà pujar res, potser ni la taxa per escombraries sempre deficitària. Al cap i a la fi, l’impost sobre els bens immobles és un impost sobre la propietat, és a dir grava a qui més te. En el sentit progressista de la fiscalitat, és un impost força just.
Haurem de parlar d’impostos, dels directes i dels indirectes, i segurament a alguns ens semblarà que torna l’esperit de Josep Borrell. D’aquí a poc, el dèficit de l’Estat i el seu endeutament serà una llosa pel futur.

dissabte, 4 d’abril del 2009

La mantellina i Màrius Serra



Crec que molts recordarem la tarda del dissabte 28 de març com un dia en què vàrem descobrir a un apassionat Màrius Serra i un Josep Ma. Sansalvador realment genial.
El grup pseudoliterari GERDS de Ter o sigui la colla que fem possible, des de fa quinze anys, que surti la revista Parlem de Sarrià, vàrem decidir que ja que estrenàvem nova imatge, tota ella en color, estaria bé trobar-nos i parlar del què ens agrada, les paraules. Jo em vaig encarregar de presentar a correcuita la nova imatge i en Josep Ma. Sansalvador a l’escriptor convidat.

A la sala, un nombrós i entregat públic (més de 70, tot un èxit) i moltes persones que porten col•laborant tot aquest temps amb la revista. Per exemple, en Josep Turbau, l’alcalde que va encarregar a Josep Brugada la direcció de la revista i en Robert Creixans, també present en aquella llunyana primera reunió. En Robert, amb qui ja ens havíem trobat al matí en la visita guiada a les excavacions del Pla de l’Horta, és bon comunicador, vinculat des de sempre amb la ràdio Sarrià (de fet, un dels creadors) i, des almenys fa tres anys, em donava la tabarra per tal que passéssim al color. Quanta raó tenia, tot destaca més, el color permet un major dinamisme, una major separació de temes, però sobretot les fotos tenen una qualitat més gran, es veuen millor. A més el color ens dóna energia, una vitalitat que, en els temps que corren, és d’agrair.

Molts dels presents coneixien la trajectòria de l’escriptor Màrius Serra i sobretot de la seva participació a Catalunya Ràdio amb l’Enigmàrius i a La Vanguardia amb els mots encreuats, un excel•lent successor de Tisner, però, poca gent havia tingut oportunitat de veure en acció a en Josep M.Sansalvador i potser des d’aquesta data es tornaran fidels seguidors del seu blog, De res massa. En Josep Ma va anar presentant els diversos llibres de l’autor, farcint-t’ho amb anècdotes, amb la coneixença que han fet arran del programa de la ràdio, ja que cada matí, amb el seu fill Enric (autor de la pàgina de la revista, Enricvinalles) es premen les neurones per endevinar l’enigma que en Màrius te a bé posar al públic oient. Com molt bé va dir l’autor tot te truc, perquè ell parteix de la resposta i després crea la pregunta. Així qualsevol!
En Josep Ma anava ben equipat per la presentació. El seu oncle, en Joan Dalmau (Amics de la Unesco), li va fer arribar una carpeta amb retalls de diari esgrogueïts, d’articles de Màrius Serra que al llarg dels anys havia recopilat, i entre els amics i coneguts en Josep Ma. havia recollit totes les obres editades de l’escriptor i el darrer, Quiet, tret de la Biblioteca de Sarrià de Ter.

En JMS (acrònim de Josep M. Sansalvador al programa Enigmàrius) s’ha colat entre els cent concursants que més preguntes han respost i cap a Barcelona,el dia del seu sant, a conèixer els intringulis de Catalunya Ràdio i a fer amics jugant amb les paraules. L’altra feliç coincidència, o el motiu pel qual en Màrius va acceptar venir, és l’amistat de molts anys amb Fina Guillen (filòloga, correctora de la revista abans que en Toni Ruscalleda, ens donés el definitiu cop de ma amb les correccions), la qual cosa va fer possible que en Màrius estigués ben disposat a parlar de literatura i de llengua, del Plaerdemallengua, una tarda de dissabte amb uns quants amics sarrianencs.

D’anècdotes en va explicar unes quantes, sobretot les relacionades amb les similituds de paraules de l’anglès amb el català i els equívocs que generava, per exemple, l’autobús circular de Barcelona el tomb bus, fent referència, per nosaltres, a donar un tomb per la ciutat, però per els anglesos, indica l’autobús que et porta al cementiri. Al parlar de paraules, de la riquesa de la nostra llengua i també de com s’està emprobrint, va explicar que la llengua és viva, dinàmica i que moltes paraules perden el seu significat amb el temps. L’exemple, el de la mantellina.
En Màrius va explicar que en una notícia de l’Esquetlla de la Torratxa (la revista satírica de primers de segle XX on col·laborava l’Avel•lí Artís, en Tisner), es deia en clau d’humor que la reina Maria Cristina “portava una mantellina i mira que n’estava de mona”, per voler dir que havia begut més del compte a la recepció del Ritz on havia estat convidada. En Màrius es va molestar amb un grup de joves perquè no havien entès la paraula “mona”, un eufemisme per dir que la reina anava borratxa, i perquè tampoc coneixien qui era la reina regent. El cas és que de la mateixa frase, la paraula “mantellina” també, temps enrere, havia significat el mateix, beure més del degut, i l’autor no ho va descobrir fins que unes dones grans d’un casal d’avis de Reus li varen fer entendre, tot rient. D’aquest fet, en Màrius s’ho ha agafat amb més filosofia i ha vist que en qüestió de paraules, tots tenim molt per aprendre.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Currículum Ocult



El 12 de març, ja fa uns dies, la directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball, Sara Berbel, va ser a Girona per trobar-se amb les dones mentores que participem en el projecte Ariadna de mentoria a Girona. La mentoria és un programa comú en les escoles de negoci, però la novetat del programa del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya és que està dirigit només a dones emprenedores. En el cas de Girona, pioner també a Catalunya, algunes dones amb càrrecs directius en empreses gironines hem assessorat al llarg d’un any a d’altres dones que tenen responsabilitats de direcció o bé en empreses o bé en l’administració pública. Tot plegat ha resultat una feina molt enriquidora, pel fet de conèixer d’altres dones amb problemes que més o menys al llarg de la nostra vida professional hem pogut resoldre, per poder fer xarxa i per què l’assessorament ha estat biunívoc, en les dues direccions, totes hem après del projecte, tant les mentores com les mentorades, ja que hem entrat en realitats, empresarials i personals, que desconeixíem.

Després, Sara Berbel va compartir amb Mònica Gironès, Joaquim Nadal i Iolanda Pineda un acte del PSC en celebració del dia de la dona treballadora a l’auditori de Les Bernardes a Salt. Aquest tipus d’actes, malgrat que en moltes ocasions es repeteixen consignes prou conegudes, serveixen per afirmar no la nostra condició femenina, sinó la nostra condició de desigualtat, és a dir, prenem consciència del camí o de la revolució silenciosa que la dona està fent, però no oblidem les fites i els objectius que hem d’aconseguir en termes d’igualtat, tant en la societat com en el treball. Les intervencions de Mònica Gironès i de Joaquim Nadal varen ser d’exemples polítics, parlant dels petits però creixents, percentatges de la dona en els càrrecs públics, sobretot en aquells que tenen més visualització, com el d’alcaldessa, ja que la dona, en el conjunt de l’administració pública, hi és ben present.

Sara Berbel, experta en psicologia social, va fer una conferència més tècnica, sobretot mostrant-nos el paper de la dona en el segle XX, la lluita per aconseguir el vot, el dret al treball, els drets civils i de propietat per les dones, sense haver de dependre del permís del marit,(aquella habitació pròpia de Virginia Wolf), el divorci (a Espanya no va arribar fins els anys 80), però va assenyalar com encara es mantenen les diferències. Va dir-nos, per exemple, que des que les dones són metgesses i jutgesses, aquestes professions s’han devaluat, han perdut el prestigi social que tenien, quan l’esforç per accedir a la professió és més alt que abans, quan només l’exercien els homes. Ens va parlar de les diferències salarials en detriment de les dones, que es dóna en tots els nivells professionals. Va comentar que l’aposta que havia fet la dona en els darrers anys per estudiar, ara donava els seus fruits, ja que els llocs de treball ocupats per dones són, en aquests moments de crisi, menys vulnerables que els dels homes.

Em va agradar conèixer el significat del que anomenen el currículum ocult, del que no s’escriu en el currículum vitae, és a dir de totes les habilitats que tenim les dones pel fet d’haver d’organitzar una llar i compatibilitzar-ho amb una feina. Som hàbils organitzadores, una qualitat que no se’ns valora en el currículum professional i que en aquests moments d’incertesa s’ha de visualitzar.
De totes maneres, aquest concepte val per tothom qui busca feina, tant dones com homes. Si no es troba un treball d’acord amb la professió en què un/a s’ha especialitzat, o per la qual ha estudiat, ara més que mai, tenen importància els coneixements adquirits en fer les tasques domèstiques (cuina, bricolatge, jardineria), les d’atenció a les persones (cuidadors de grans i petits), les socials i col•lectives (organització de festes, actes, activitats esportives) o bé les d’interès artístic i intel•lectual (escriure, pintar, fer manualitats). Totes les obligacions i hobbies extralaborals que la societat actual no en reconeix el seu valor econòmic, ara bé poden servir com experiència per trobar un lloc de treball, o almenys per reorientar el futur professional de qui es troba en situació d’atur.