dissabte, 4 d’abril de 2009

La mantellina i Màrius Serra



Crec que molts recordarem la tarda del dissabte 28 de març com un dia en què vàrem descobrir a un apassionat Màrius Serra i un Josep Ma. Sansalvador realment genial.
El grup pseudoliterari GERDS de Ter o sigui la colla que fem possible, des de fa quinze anys, que surti la revista Parlem de Sarrià, vàrem decidir que ja que estrenàvem nova imatge, tota ella en color, estaria bé trobar-nos i parlar del què ens agrada, les paraules. Jo em vaig encarregar de presentar a correcuita la nova imatge i en Josep Ma. Sansalvador a l’escriptor convidat.

A la sala, un nombrós i entregat públic (més de 70, tot un èxit) i moltes persones que porten col•laborant tot aquest temps amb la revista. Per exemple, en Josep Turbau, l’alcalde que va encarregar a Josep Brugada la direcció de la revista i en Robert Creixans, també present en aquella llunyana primera reunió. En Robert, amb qui ja ens havíem trobat al matí en la visita guiada a les excavacions del Pla de l’Horta, és bon comunicador, vinculat des de sempre amb la ràdio Sarrià (de fet, un dels creadors) i, des almenys fa tres anys, em donava la tabarra per tal que passéssim al color. Quanta raó tenia, tot destaca més, el color permet un major dinamisme, una major separació de temes, però sobretot les fotos tenen una qualitat més gran, es veuen millor. A més el color ens dóna energia, una vitalitat que, en els temps que corren, és d’agrair.

Molts dels presents coneixien la trajectòria de l’escriptor Màrius Serra i sobretot de la seva participació a Catalunya Ràdio amb l’Enigmàrius i a La Vanguardia amb els mots encreuats, un excel•lent successor de Tisner, però, poca gent havia tingut oportunitat de veure en acció a en Josep M.Sansalvador i potser des d’aquesta data es tornaran fidels seguidors del seu blog, De res massa. En Josep Ma va anar presentant els diversos llibres de l’autor, farcint-t’ho amb anècdotes, amb la coneixença que han fet arran del programa de la ràdio, ja que cada matí, amb el seu fill Enric (autor de la pàgina de la revista, Enricvinalles) es premen les neurones per endevinar l’enigma que en Màrius te a bé posar al públic oient. Com molt bé va dir l’autor tot te truc, perquè ell parteix de la resposta i després crea la pregunta. Així qualsevol!
En Josep Ma anava ben equipat per la presentació. El seu oncle, en Joan Dalmau (Amics de la Unesco), li va fer arribar una carpeta amb retalls de diari esgrogueïts, d’articles de Màrius Serra que al llarg dels anys havia recopilat, i entre els amics i coneguts en Josep Ma. havia recollit totes les obres editades de l’escriptor i el darrer, Quiet, tret de la Biblioteca de Sarrià de Ter.

En JMS (acrònim de Josep M. Sansalvador al programa Enigmàrius) s’ha colat entre els cent concursants que més preguntes han respost i cap a Barcelona,el dia del seu sant, a conèixer els intringulis de Catalunya Ràdio i a fer amics jugant amb les paraules. L’altra feliç coincidència, o el motiu pel qual en Màrius va acceptar venir, és l’amistat de molts anys amb Fina Guillen (filòloga, correctora de la revista abans que en Toni Ruscalleda, ens donés el definitiu cop de ma amb les correccions), la qual cosa va fer possible que en Màrius estigués ben disposat a parlar de literatura i de llengua, del Plaerdemallengua, una tarda de dissabte amb uns quants amics sarrianencs.

D’anècdotes en va explicar unes quantes, sobretot les relacionades amb les similituds de paraules de l’anglès amb el català i els equívocs que generava, per exemple, l’autobús circular de Barcelona el tomb bus, fent referència, per nosaltres, a donar un tomb per la ciutat, però per els anglesos, indica l’autobús que et porta al cementiri. Al parlar de paraules, de la riquesa de la nostra llengua i també de com s’està emprobrint, va explicar que la llengua és viva, dinàmica i que moltes paraules perden el seu significat amb el temps. L’exemple, el de la mantellina.
En Màrius va explicar que en una notícia de l’Esquetlla de la Torratxa (la revista satírica de primers de segle XX on col·laborava l’Avel•lí Artís, en Tisner), es deia en clau d’humor que la reina Maria Cristina “portava una mantellina i mira que n’estava de mona”, per voler dir que havia begut més del compte a la recepció del Ritz on havia estat convidada. En Màrius es va molestar amb un grup de joves perquè no havien entès la paraula “mona”, un eufemisme per dir que la reina anava borratxa, i perquè tampoc coneixien qui era la reina regent. El cas és que de la mateixa frase, la paraula “mantellina” també, temps enrere, havia significat el mateix, beure més del degut, i l’autor no ho va descobrir fins que unes dones grans d’un casal d’avis de Reus li varen fer entendre, tot rient. D’aquest fet, en Màrius s’ho ha agafat amb més filosofia i ha vist que en qüestió de paraules, tots tenim molt per aprendre.

1 comentari:

Josep M, Sansalvador ha dit...

Excel·lent crònica, Assumpció !
Moltes gràcies per les citacions !
Realment, va ser una vetllada extraordinària. Si l'haguéssim deixat dir i fer, encara hi seríem.