Veus particulars

La presentació del llibre “Els noms de la guerra” del diari El Punt, va aplegar a més de dos –centes persones, autors i familiars dels relats que s’hi transcriuen, convidats expressament pel diari la tarda del 16 d’abril. Fa cosa d’un any, el Punt i en Quim Curbet, de CCG edicions, varen fer una crida per recollir testimonis de persones que havien viscut la Guerra Civil, directa o indirectament i, a mesura que anaven arribant, es publicaven cada diumenge, fins a 52, d’un total de 146 històries personals, corresponents a més de 100 pobles.

Com va dir l’historiador Joan Vilarroya, els que seien a la sala i els que han deixat escrites les seves vivències, no varen tenir cap responsabilitat en els fets de la guerra, només en varen patir les conseqüències. El llibre, en la seva opinió serà un llibre de consulta per les properes generacions, un llibre de referència per entendre la Guerra Civil. Joan Vilarroya, Josep M. Solé i molts historiadors varen iniciar amb Josep Benet la recerca sobre els noms dels morts durant la guerra a Catalunya, i s’han anat publicant en diverses ocasions. De Jordi Oliva és el treball “El cost humà de la Guerra Civil a les comarques gironines”, que serveix de base de la llista exhaustiva per poblacions i per fets, que es publica en el llibre conjuntament amb els relats. Altres historiadors, com Jordi Pujiula d’Olot, Jordi Galofré de Banyoles o en Josep Clara de Girona, han fet aportacions als noms de les persones mortes durant la Guerra i per la repressió franquista.

No va passar desapercebut que en Joan Vilarroya reivindiqués el treball dels historiadors des de fa 25 anys davant de Marc Vidal, director territorial d’Interior, Relacions Ciutadanes i Participació, ja que des que s’ha donat empenta al Memorial Democràtic s’ha deixat de banda, o s’ha menystingut, la feina dels estudiosos que varen iniciar la recerca. Qüestió de vanitats.

En Miquel Pairolí, sempre tant precís, en la introducció i en la presentació del llibre va parlar del conjunt d’històries personals que s’hi descriuen: “No hi busquéssiu objectivitat, aquest concepte teòric, ideal. El testimoni de cadascú te el valor d’una veu particular que s’expressa. Una veu que se suma a totes les altres. És la matèria d’aquest llibre. No és una qüestió de veritats o de mentides, sinó de veus particulars, un seguit d’històries personals”. Després va parlar del mite, del que suposa per la generació que va patir la guerra i pels seus descendents. “Per als qui la van viure, la guerra de 1936-1939 és record, memòria. Per als qui no la vam viure, mite. El que ens n’han explicat els avis, els pares. Històries ben particulars, també, cadascuna”.

Els editors Quim Curbet i Susanna Oliveira han estat els artífexs de coordinar els textos, alleugerir-los una mica i donar forma a cada capítol: el front, els bombardejos, la vida quotidiana, la repressió franquista i l’exili i els camps nazis. Una feina molt acurada i que traspua sensibilitat.
Aquest sentiment era el que es respirava a la sala, un petit homenatge a gent que havia patit, que havia callat i que, per fi, podia explicar sense embuts alguns fets familiars. Vaig trobar-me amb molts coneguts: la Isabel i l’Emília Frigola, que havien fet arribar el testimoni de l’exili de la seva mare Bondad Vallina; l’Olga Morante, amb la seva mare Pilar Ribas; la Rosa Gil, amb la seva mare, però recollint el testimoni de la seva àvia Júlia Casademont de Bescanó, morta un mes abans que complís 100 anys, i l’activista saltenc Ramon Torramadé que relata sense pèls a la llengua la mort del seu pare.
Una vegada acabada la presentació varen aplegar al pati de la Farinera als protagonistes del llibre per fer la foto de grup. En la foto del diari El Punt del divendres, els avis i àvies, mudats amb vestit i corbata, com va apreciar en Salvador Garcia Arbós, fan un pam de goig. Enmig, rient com sempre, el meu pare, en Francesc Vila. Va valer la pena.