Pedagogia fiscal

Tothom posa cullerada per explicar l’actual crisi, la diagnosi, i per trobar-ne les respostes o una possible solució. He pogut observar un gran desconeixement, a tots nivells, tant de les mesures que ha aplicat el govern de l’Estat, com de quan es parla de keynesianisme. Per exemple, moltes empreses desconeixen que per l’any 2009 i 2010 es podrà aplicar la llibertat d’amortització pels actius fixes comprats en aquests dos anys, amb la condició de mantenir el mateix nombre de treballadors que l’any 2008, una mesura que es va aprovar en la llei de pressupostos, mercès a CiU. Sembla més rendible el missatge que el govern no fa arribar els diners a les empreses i manifestar-se davant del Congrés, que mirar tot el que tenen de positiu les mesures de l’ICO (Institut de Crèdit Oficial) i de l’ICF (Institut Català de Finances), amb préstecs per la inversió (alguns a 10 anys sense interès), avals, i fins i tot el préstec liquidesa, que ja comença a rutllar, després de superar les reticències de la banca.

Parlàvem aquesta setmana amb en Martí Saballs, del diari Expansión, que moltes empreses en aquest temps de bonança no han fet els deures, que s’han apalancat molt (endeutament bancari), sense mantenir una ràtio adequada de fons propis. Tampoc han fet els deures en innovar, exportar i diversificar-se i moltes s’han ficat en el negoci immobiliari i ara es troben amb els recursos immobilitzats. Però també hi ha moltes empreses que funcionen, callen i no surten a cap diari.

Quan els polítics parlen de Keynes i de la recepta fiscal d’una major inversió pública per fomentar l’activitat econòmica i així augmentar la demanda agregada, obliden que Keynes defensa la política fiscal com a instrument per enfortir l’Estat. I això no només vol dir despesa, inversió pública i garantir l’estat de benestar, vol dir focalitzar l’ingrés en la imposició directa. Portem molts anys relaxant el sistema impositiu, amb politiques neoliberals i ara hem de començar a explicar que les coses han de canviar. Sabem que molts ajuntaments han tingut uns ingressos extraordinaris per les llicències urbanístiques i per les plusvàlues per transmissió de béns immobles. Sabem que la Generalitat ha ingressat molts diners per l’impost de transmissions, sobretot per la compravenda d’immobles. Tots aquests ingressos, que s’havien de considerar com anòmals, es varen considerar com normals. Ara els ajuntaments han vist minvar els seus ingressos i l’any vinent seran les transferències de la Generalitat als ajuntaments les que minvaran.

Com s’ha arribat a aquest punt?. Senzill, per una legislació fiscal laxa que ha afavorit l’especulació. Les plusvàlues generades per venda d’immobles comprats abans de l’any 1994, encara ara, no tributen. Fins el 2006, la resta tributava a un coeficient fix del 15%, ara és del 18%. És a dir, els darrers deu anys s’han fet multitud de transaccions sense tributar per la plusvàlua (que sumés a la renda), només es tributava per l’impost de transmissions, el 7% i per la plusvàlua municipal i en alguns casos, pocs, ha tributat a l’IRPF.

També s’han afavorit compres d’immobles en la Comunitat de Madrid pel fet que en aquesta comunitat no es tributa per l’impost de successions ni per donacions. A Catalunya, la rebaixa de la tributació en l’impost de successions es troba encallada al Parlament i ja veurem si tirarà endavant. Però els assessors fiscals de tot Espanya, de Girona també, aconsellaven fer donació en vida i, per posar un exemple, els pares compraven un pis a la Comunitat de Madrid i el donaven al seu fill o filla. Exempte d’impostos. Si l’han pogut vendre a temps, ara tenen els diners, sinó, un pis que va perdent de valor. Això va crear una demanda inexistent, només especulativa, l’habitatge com un medi de canvi, per transmetre diners, no com un valor d’ús.

Solc anar a Toledo per feina. Passant per la R-5, les grues de Mostoles s’enganxen amb les de Fuenlabrada, a banda i banda de l’autopista. Ara tot està aturat. A pocs quilòmetres, quan entres a la Comunitat de Castella-la Manxa, tot esta ple de polígons industrials. A Madrid s’ha afavorit la inversió en habitatge (una demanda irreal) i tota l’activitat productiva s’ha desplaçat a les comunitats limítrofes on, a més de trobar el terreny industrial més barat, troben subvencions de tot tipus: del fons Feder, de l’Estat, de la Comunitat. He sentit al conseller Castells queixar-se en reiterades ocasions d’aquesta discriminació fiscal entre comunitats, però em penso que tot just ara hi ha qui se l’escolta. És avorrit parlar d’impostos, però ho haurem de començar a fer, ja que la caixa s’està eixugant. No només ha succeït a Espanya, a Irlanda, actualment hi ha un intens debat perquè l’Estat afavoria la instal•lació d’empreses foranes amb una reducció substancial de l’impost de societats, i ara estant tancant i deixant la gent a l’atur.

És important fer pedagogia fiscal i redreçar totes aquestes situacions anòmales i discriminatòries. A nivell local, aquesta tardor també varem viure un fet curiós. Molts municipis no varen pujar els impostos (IBI, ICIO), amb l’argument d’ajudar a les famílies en aquests moments de crisi. Pel seu populisme, han “cremat” una font d’ingressos modesta. En els propers anys, amb deflació, no es podrà pujar res, potser ni la taxa per escombraries sempre deficitària. Al cap i a la fi, l’impost sobre els bens immobles és un impost sobre la propietat, és a dir grava a qui més te. En el sentit progressista de la fiscalitat, és un impost força just.
Haurem de parlar d’impostos, dels directes i dels indirectes, i segurament a alguns ens semblarà que torna l’esperit de Josep Borrell. D’aquí a poc, el dèficit de l’Estat i el seu endeutament serà una llosa pel futur.