dimarts, 28 d’octubre del 2008

Escultura de tors de dona

En l’especial de Sant Narcís del diari El Punt d’enguany, es poden observar les diferents escultures de diversos autors que es troben als carrers de Girona. L’escultura “tors de dona”de Rosa Serra situada al carrer Bonastruc de Porta, sota les vies, no va estar exempta de polèmica quan es va inaugurar l’any 1982. Resulta que l’escultura de dona, de formes arrodonides, quan es mira des del carrer Figuerola té l’aparença d’uns genitals masculins, cosa totalment accidental i que a l’artista ni se li va ocórrer es podia interpretar. Aquesta anècdota ens il·lustra fins a quin punt, l’obra d’una artista de renom com Rosa Serra és qüestionada per persones que ni tan sols entenen d’art.

Sobre l’escultura de la dona de Sarrià de Ter n’ha opinat molta gent, cap d’elles especialista en art. El soroll ha vingut pel procés d’elecció de l’obra i per tant de l’artista i en cap cas per la qualitat o originalitat de la proposta artística. L’obra guanyadora, el tors de dona de Mònica Aymerich, es preveu realitzar en acer corten, mentre que l’obra de Rosa Serra és de metacrilat. Els dos treballs parteixen d’una idea comuna, el cos de la dona, però l’execució és totalment diferent.

La regidora de la dona ha dit que sempre es va quedar clar que seria la Comissió de la Dona qui decidiria sobre l’obra. A això no hi ha cap objecció a fer, com si enlloc de convocar el concurs s’hagués fet un encàrrec directe. De fet així és com ha actuat l’Ajuntament fins ara, proposant a algun artista sarrianenc la realització d’una escultura: a l’Emília Xargay, el Toro, a n’en Pep Aymerich, l’Iglú, a l’Agustí Vila, l’escultura als Gegants i a n’en Joan Prades, en Joan Casassa i al mateix Agustí Vila l’escultura als Donants de Sang.
El problema ha sorgit quan s’ha volgut donar l’aparença de participació ciutadana a un procés de consulta sobre les obres quan no era aquesta la intenció. La regidora ha dit que no es demanaven les dades personals, ni les dades censals, per tant, la consulta no era vinculant. Si la regidora hagués volgut les dades dels votants o el certificat d’empadronament, o formalitzar la butlleta pel registre de l’Ajuntament també ho haguéssim fet. No entén la polèmica, ha dit, doncs només li falta voluntat d’entendre-ho. A la Biblioteca es va votar a una artista, no a una obra.

Amb aquests tipus de processos s’hauria de ser més curós. De fet, si algú recorda les paraules del regidor de participació ciutadana Raimon Cros, quan martellejava amb aquell tro de veu “escolteu al poble”, sembla que escoltar als veïns i fer cas del que proposen hauria d’haver estat la norma d’aquest govern. Però una vegada desaparegudes les comissions de la Festa Major, del Paper i de Cultura, és a dir, alguns dels canals habituals de participació ciutadana, és difícil que el que la gent demana sigui assumit pel govern. Sempre queda manifestar-nos, queixar-nos al ple, o, fer-nos sentir en aquests espais virtuals que són els blogs. Després de veure com s’ha escampat el post “una falsa consulta popular” cada cop crec més en el poder de la informació de la xarxa.

Si l’escultura de la dona es farà en aquesta legislatura ho desconec. L’economia no és precisament favorable i el pressupost del 2009 ja neix coix arrossegant el dèficit del 2007. No cec que sigui una prioritat, quan aquest any no s’ha pogut cobrir el pressupost de cultura ni s’han pogut fer les obres previstes a l’escola. Però amb independència que l’escultura es faci o no, quan es torni a convocar a la gent, més d’un es preguntarà, i ara per què la volen la meva opinió?. O sigui, si l’equip de govern munta una carpa de circ, que no ens cridin a fer el pallasso.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Islàndia, tocat i enfonsat


Islàndia està patint la crisi financera fins el punt d’estar gairebé en fallida, és a dir a de fer suspensió de pagaments. El petit país nòrdic ja arrossegava un fort endeutament exterior degut al seu alt nivell de vida i la forta dependència dels ingressos de la pesca. Com Noruega es manté fora de la UE precisament per no haver de cedir part de les seves aigües territorials, però aquesta independència monetària li pot sortir caríssim. Els darrers anys, els yuppies i brokers dels bancs locals, el Kaupthing, el Glitnir, i el Landsbanki varen finançar el seu endeutament captant diner d’inversors estrangers- tot pagant tipus d’interès més alts -, que només recuperaven en inversions arriscades. La indefensa krona islandesa ja va patir a la primavera l’atac dels hedge founds que varen enfonsar la seva cotització i ara, el FMI es planteja fer un préstec de 1.630 milions d’euros per salvar el país de la bancarrota, quan ja ha rebut un préstec de 4.000 milions d’euros de Rússia.

A primers d’octubre ens varem assabentar que molts ajuntaments britànics tenien dipòsits en les oficines de la banca islandesa a la Gran Bretanya, -ja que obtenien millor remuneració- i que el primer ministre Gordon Brown va invocar la llei antiterrorista per confiscar els béns dels islandesos a la GB si Islàndia no garantia els dipòsits de tota la banca, inclosa la de les oficines a l’estranger.

Podrà fer front Islàndia tot sol a aquest enorme deute?. És un país que no produeix gairebé res, només viu de la pesca, bàsicament bacallà, dels ramats de xais, de les vaques i dels seus transformats. No té fusta, els bedolls no aixequen més d’un metre, no te altra riquesa que el seu paisatge i l’energia geotèrmica que, pel fet d’estar aïllat, no pot transportar. En alguns hivernacles conreen tomàquets, pastanagues i cogombres, però han d’importar tots els altres aliments, verdura, fruita, cereals. El turisme és incipient i només arriba els mesos d’estiu, quan es pot travessar el país per la carretera de l’interior, tancada per la neu a l’hivern. La població, de 330.000 habitants, es concentra a la perifèria, prop de la capital, on la temperatura és més suau per la corrent càlida del Golf.
En quant a indústria, s’ha parlat d’instal·lar-hi empreses amb molta demanda d’energia i treballar a maquila, però només ha reeixit alguna empresa de producció d’alumini.
Els islandesos viuen pendents de l’erupció dels volcans, principalment dels que es troben sota el glaciars Vatnajökull i Mirdaksjökull, ja que els poden provocar inundacions i la desaparició del territori. És un país nou, canviant, on la terra s’està formant, on es trepitja lava verge, de pocs anys. Per ells, darrera cada pedra s’hi amaga un gnom i per Juli Verne, el viatge al centre de la terra s’inicia al volcà Snaefells.
No sé si estan preparats per aquesta erupció financera ni per l’enfonsament de la seva economia. Tampoc conec les receptes per salvar el país de la bancarrota, ni si la broma de posar en venda el país a l’e-bay amb excepció de la cantant Bjork durarà gaire, però si voleu conèixer un país i un paisatge absolutament diferent i magnètic, heu de visitar Islàndia. Millor fent trekking.

divendres, 24 d’octubre del 2008

Una falsa consulta popular

Aquest divendres s’ha fet públic el resultat de la consulta sobre el concurs d’idees per la realització d’una escultura en homenatge a la dona. La proposta inicial va sortir de la Comissió de la Dona i l’Ajuntament de Sarrià de Ter va convocar a tots els artistes sarrianencs a participar-hi. Tres artistes, Dolors Xabé, Pepe Herrera i Mònica Aymerich s’hi van presentar, amb quatre propostes. La Dolors en presentava dues, dos esbossos de dones en actitud més aviat festiva, en Pepe una mena de banc amb llegendes escrites i la Mònica, una proposta més elaborada d’una dona embarassada per realitzar en acer corten. A la Biblioteca es varen poder veure les propostes i votar la que més ens agradava.

Em va semblar, davant la minsa participació i així m’ho va corroborar la regidora de la dona, Dolly Grau, que als artistes només se’ls havia enviat la carta i no s’havia fet cap més trucada ni convocat a cap trobada per explicar el projecte de la comissió i, per tant, a motivar-los d’una manera més personal a col·laborar. Qui es va presentar al concurs d’idees fou qui va estar més a l’aguait o més motivat.

De la consulta a la Biblioteca en va sortir guanyadora una de les propostes de la Dolors, amb un resultat de 13 vots a favor contra un vot a favor de la proposta de la Mònica. A la reunió de la Comissió de la Dona, es va considerar que l’opinió “popular” es tindria en compte com si fos un vot. La votació dels assistents, (no hi van assistir ni Lluïsa Martínez ni Irene Aymerich, mare i germana de la Mònica per no influenciar en la votació), va donar el resultat de 5 vots a favor de la proposta de Mònica Aymerich contra 4 a favor de la de Dolors Xabé (tenint en compte la consulta “popular” que comptava per un.

La regidora Dolly Grau ha dit en una entrevista a Ràdio Sarrià (un servei impagable aquest dels talls de veu), que aquest és un resultat “democràtic” i que va ser molt ajustat. En quin moment es va dir que la consulta popular només computaria com un vot?. Tothom qui es va apropar a la Biblioteca ho va fer pensant que els seu vot comptaria per un, no que tindria tant poc valor. Si se sumessin tots els vots, el resultat seria de 16 a favor de la proposta de Dolors Xabé i de 6 a favor del de Mònica Aymerich. Tot i la diferència aclaparadora que existeix, aquesta democràcia esbiaixada que ens presenta la regidora ha donat com a resultat el projecte de Mònica Aymerich.

En català solem dir que ens volen fer passar bou per bèstia grossa. En castellà que para este viaje no hacian falta tantas alforjas. No cal demanar la opinió de la gent si després no es vol tenir en consideració. I, francament, sense entrar a valorar la proposta artística de Mònica Aymerich, algú de la seva família hauria d’haver pensat que era probable que sortís guanyadora i que, tenint en compte que el seu pare és el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament, no és massa ètic en política fer l’encàrrec d’una escultura a un familiar.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

S'ha acabat la verema i tothom parla de crisi


A mitjans d’octubre la verema ja es dóna per acabada. Enguany, s’ha recollit menys raïm, però la collita s’augura de bona qualitat. Han estat dos mesos intensos, vigilant que tothom estigui per la feina, mirant que el temps no ho espatlli, cuitant perquè el raïm comenci el procés a les tines.
A Mariano Rajoy, secretari general del PP, el tema de la verema el va amoïnar fins al punt de dir que mentre a Espanya hi havia 180.000 immigrants que cobraven de l’atur, 20.000 andalusos emigraven a França a veremar. Unes paraules poc afortunades d’una part d’un discurs, però suficients per entendre’ns tots. Utilitzar el recurs de la xenofòbia li pot donar algun vot, però li calia ser més caut en fer paral·lelismes, ja que com va passar, el van rebatre per tots costats.

Evidentment, es va defensar el dret que els immigrants amb dret a l’atur el tenien pel fet d’haver treballat i cotitzat a la Seguretat Social. També hi va haver qui va puntualitzar tot dient, que “només” hi havia 8.800 andalusos a França per la verema, entre un total de 12.000 espanyols. Però, la pregunta que ens hauríem de fer és per quina raó “encara” emigren els andalusos? Com és possible que una comunitat espanyola no hagi estat capaç, al llarg de tots aquests anys, alguns de molta bonança, d’afavorir l’ocupació dels seus habitants amb treballs menys precaris?
L’estructura econòmica d’Andalusia continua més o menys com ha estat sempre, amb grans extensions de terrenys a mans de terratinents i amb una indústria alimentària poc desenvolupada. El creixement s’ha fet a la costa, construint ciutats pel lleure i especialitzant-se en el turisme i els serveis. Hi ha excepcions, bones empreses en tots els sectors, arts gràfiques, aeronàutica, paper, petroquímica, metal·lúrgia, tèxtil, etc. També a Almeria es va crear un imperi sota el plàstic, abusant de la immigració il·legal. Però el cert és que Andalusia continua enviant gent a treballar a d’altres comunitats i a França i, si es va a la temporada al país veí es perquè les condicions laborals i econòmiques són millors que no pas a Espanya i evidentment, els sous més alts del que paguen a Almeria o a d’altres zones vitivinícoles.

Fa 100 anys, el meu avi va anar a veremar a Béziers. Era pagès, sense dret a masoveria, per tant treballava de jornaler. Més endavant ja va trobar un mas per llogar i quan es va instal·lar a Sarrià de Ter, la renda de pagès li va permetre comprar una casa i pujar una família. De la Catalunya de primers de segle a l’actual n’hi ha un bon tros. S’han desenvolupat tots els sectors, l’industrial, el terciari, ara l’economia catalana és una xarxa sofisticada, mentre que el sector agrícola ha quedat molt reduït, perdent pes cada any.
No conec ningú que treballi de jornaler, ningú que faci “peonades” com a Andalusia, el pervers sistema pel qual treballant 35 jornals es te dret a mig any d’atur. En el meu entorn tothom ha treballat molt i de forma continuada, tant els homes com les dones. El subsidi agrari el va instaurar el govern de Felipe González cap a 1983 i encara dura. Tot i la bonança d’aquests anys, el treball que s’ha creat en el camp, en la construcció, en el turisme, encara cal aplicar aquest sistema de subsidi, sense que hagi servit per dinamitzar o millorar l’economia dels pobles rurals on majoritàriament s’aplica.

Fins fa un any, l’economia catalana demandava contínuament gent en tots els sectors. Ara arreu s’estan tancant portes. És un degoteig constant que ens indica que fràgils som, com depenem del consum, de la confiança, de les tendències, de l’economia global, del finançament. Aquest replegament de l’economia es traduirà en unes xifres d’aturats esfereïdores. De tot el paquet de mesures econòmiques aprovades pel govern de Rodríguez Zapatero, encara no n’hi ha cap de profitosa per redreçar l’economia, només per retornar la confiança en el sector financer, que ja és molt. Calen mesures fiscals, cal tornar la construcció al seu percentatge natural i cal repensar totes les relacions comercials i econòmiques. Si no es troben solucions ràpidament, d’aquí a mig any el problema de l’atur serà una bomba de rellotgeria, malgrat les quantitats que es destinen a la protecció social i les propostes de reconversió i formació dels treballadors.

No acostumo a parar atenció al que diu el PP, però he llegit les seves propostes per rellançar l’economia i algunes són força encertades: per exemple, augmentar la deducció per la compra de l’habitatge a l’IRPF (o apujant el límit), passar de 4 a 6 anys el termini pel compte habitatge i una, que m’agrada i feia temps no sentia, la llibertat d’amortització per inversions a les pimes del 2009 i 2010. La va aplicar el ministre Miguel Boyer el 1985 i va tenir un èxit brutal. L’antic secretari d’economia Alfred Pastor (a qui vaig tenir de professor de Teoria Econòmica a la UB) també la defensava a la Vanguardia fa uns mesos. El debat dels pressupostos està obert i segur que s’és a temps d’introduir alguna mesura que afavoreixi l’activitat econòmica. L’Estat no te a les seves mans la política monetària, només la fiscal i l’ha de saber utilitzar en el moment oportú, és a dir ara. O sinó, ens podem trobar que, fins i tot a Catalunya s’hagin d’instaurar mesures del tipus del subsidi agrari o del PER (Plan de Empleo Rural) com s’ha estat fent a Andalusia en els darrers 25 anys.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Els símbols franquistes del Pont de l'Aigua

El Pont d el'Aigua, amb les àligues imperials feixistes

Aquests 9 i 10 d’octubre, a la seu del Departament d’interior, Relacions Institucionals i Participació han tingut lloc unes jornades sobre Fosses comunes i simbologia franquista. Un dels ponents, el catedràtic d’història contemporània de la UB, Antoni Segura, en parlava en un excel·lent article al diari El Punt del 7 d’octubre, i deia, a propòsit de la recerca de les persones desaparegudes per la repressió franquista: “és una qüestió de justícia i de dignitat, no pas de remoure innecessàriament el passat, ni d’obrir velles ferides que, per altra banda no es van tancar mai, ja que si una cosa no va cercar la dictadura és la reconciliació, tot al contrari, ja que va marcar clarament i durant quatre dècades la divisió entre vencedors i vençuts. De la mateixa manera, la perpetuació de símbols, monuments, noms de carrers, etc. del franquisme, que encara avui es poden veure en moltes ciutats i pobles d’Espanya (també a Catalunya) exigeix aplicar sense més tardança el que disposa l’article 15 de la denominada llei de la memòria històrica del 2007: les administracions públiques, en l’exercici de les seves competències, prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la insurrecció militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura.”

L’anunci que la Generalitat elaborarà un inventari de monuments franquistes venia a tota plana en la premsa del dia 10 d’octubre. La notícia la va donar en Joan Boada als assistents a les jornades, però dies abans, Jordi Guixé i Corominas, responsable d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic ens ho havia avançat en la ponència sobre “Arxius i Drets humans, una aportació del Memorial Democràtic” en el Congrés de Sarrià de Ter. Tant en el diari El Punt, com en el Diari de Girona la notícia s’il·lustrava amb una foto antiga de l’escut del jou i les fletxes, el símbol falangista, del Pont de l’Aigua.



Jordi Guixé, en el curs de la conferència, precisament va comentar que havia visitat el pont i li havia semblat correcte la intervenció, traient l’ escut falangista i deixant una placa on s’explica que el pont fou construït per soldats republicans l’any 1940. En el torn de paraules, li vaig fer avinent que no devia haver vist les àguiles imperials que hi han a les parts exteriors del Pont de l’Aigua (són quatre), i que tot i que l’any 2004, el ple de l’Ajuntament de Sarrià de Ter va demanar formalment al Departament de Política Territorial i Obres Públiques (propietari del pont) que les tragués, no ho ha fet.


Estat actual de l'escut del Pont de l'Aigua
En la revista Parlem de Sarrià s’han publicat diferents articles sobre la construcció del Puente del Caudillo l’any 1939 i sobre el significat dels murals (els articles es recullen en el llibre “Sarrià de Ter, el paper de la història”). Els relleus, obra de l’artista gironí Joan Carrera, representen episodis de la Guerra Civil: El alto de los leones, l’enfonsament del Baleares, l’Alcàssar de Toledo i la Ciutat d’Oviedo. En la intervenció feta l’any 1997, els relleus es varen tapar amb metacril·lat per conservar-los, però a dia d’avui és totalment impossible observar-los. Si bé es varen deixar els escuts que no s’havien malmès, l’any passat es varen enretirar tots els escuts, sobretot el més important i més visible, l’escut del jou i les fletxes que sempre estava guixat i pintat.

Boada va anunciar que “amb l’estudi a les mans valorarem les actuacions que cal emprendre, com ara l’extracció de l’espai públic o la col·locació de senyals contextualitzadors”. L’inventari s'elaborarà en col·laboració amb Adigsa i les universitats de Lleida, Rovira i Virgili, Girona i Autònoma de Barcelona. La coordinació dels treballs anirà a càrrec de la historiadora Pilar Mateo, autora de l’inventari fet a Barcelona, i la previsió és que estigui enllestit en un any.
Al meu entendre, amb la preservació dels relleus ja quedarà prou preservat el valor històric i artístic del Pont de l’Aigua. No fa falta mantenir les àguiles imperials ja que aquest és un símbol massa potent del franquisme i del falangisme. S’han de treure i deixar-los en un museu, on es poden contextualitzar molt millor que a la via pública. Ara, amb la seva contundent presència, són un insult permanent als veïns de Sarrià de Ter i del Pont Major.
P.D. Àngel Garcia te un racó en el News, de la revista Parlem de Sarrià, on hi posa l'escut de l'àguila i la llegenda: la gallina a la cassola!
P.D. Narcís-Jordi Aragó, en la seva columna dels dilluns al diari El Punt ens va fer veure que a les plaques de les columnes hi posa que el pont es va reconstruir "amb" treballadors presoners, quan el que correspon és la preposició "per".



divendres, 10 d’octubre del 2008

La responsabilitat social empresarial

El dijous 9 d’octubre, es va presentar a la llotja de la Fira de Girona el programa d’implantació de la responsabilitat social destinat a les pimes catalanes, impulsat pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cambres de Catalunya. Els àmbits d’actuació de l’RSE Pime són bàsicament tres:

- Social: treballant per garantir la igualtat d’oportunitats, afavorir la conciliació de la vida laboral i personal, la prevenció de riscos laborals, incrementar la participació dins l’organització, disminuir la rotació de personal i retenir talent.

- Econòmic: definir un pla estratègic, contribuir a la competitivitat de l’empresa, implantar processos de millora contínua en la gestió empresarial, professionalitzar els càrrecs directius.

-Ambiental: contribuir al desenvolupament sostenible, reduir costos en els consums energètics, d’aigua, en la gestió de residus, reduir riscos químics vers les persones treballadores, millorar la imatge davant del consumidor i integrar l’empresa en l’entorn i la comunitat local.

El programa el va explicar Anna Fuster, de l’empresa Lavola, la qual ha estat seleccionada per l’acompanyament de l’empresa en la seva implantació. Aquest programa ve avalat per l’èxit en resultats que va tenir el programa RSE Coop, realitzat en 38 cooperatives catalanes en el període 2005-07. El Departament subvenciona el programa per unes trenta empreses pimes, amb un cost de 3.000 euros o de 1.500 euros si el volum de negoci és inferior a 3 milions d’euros.

De l’experiència de la RSE Coop en va parlar M. Àngels Cobo, de Suara Cooperativa, d’Olot, una empresa de serveis a les persones, nascuda de la fusió de les cooperatives Escaler, CTF i EAS, amb un ventall de serveis que va des de les escoles bressol, l’atenció a la gent gran, als infants, als adolescents, a les persones amb risc d’exclusió i a les persones amb discapacitat. El projecte els ha servit per millorar la relació entre els treballadors (són 1.100 professionals), i millorar els serveis que ofereixen, aportant algun aspecte innovador, com l’aplicació del programa de gestió de residus en els centres de treball on col·laboren (escoles bressol, residències, etc).

Salvador Riera de la cooperativa Lloc Nou, dedicada a la construcció d’habitatges en règim de cooperativa que construeix l’empresa Salas, Serveis Immobiliaris, va explicar com l’aplicació de la RSE Coop a les empreses ha servit per donar a conèixer la Fundació Lloc Nou centrada en la creació d’habitatge social, en propietat i de lloguer i la Fundació Salas, la qual te per objectiu la recerca de millores per l’accessibilitat de les persones amb discapacitats. Aquesta fundació promou els premis Accés per distingir projectes innovadors que afavoreixin les condicions d’autonomia de les persones amb discapacitat.

En darrer terme, Josep Ma. Lloreda, de l’empresa de productes de neteja KHLloreda va comentar que en la seva empresa hi té una guarderia, per donar atenció a les mares joves que hi treballen. Un dels objectius de l’empresa ha estat la obtenció de la ISO medioambiental, i les etiquetes ecològiques pels seus productes, per evitar ser perjudicials pel medi ambient.

El projecte de responsabilitat social empresarial és innovador a l’Estat Espanyol, així com ho són d’altres projectes que ha emprès el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya que dirigeix Mar Serna: el projecte Jo directiva, per crear xarxa de dones executives, o les subvencions a les inversions en maquinària que suposin una reducció en l’esforç físic dels treballadors.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Els polítics i la política local

He tingut ocasió, amb motiu del Congrés Arxius i Drets Humans, de fer amistat amb la Carina, una noia documentalista de la Universitat de Rosario, a l’Argentina. En una conversa sobre el nostre país, em va demanar li expliqués com funcionaven aquí els ajuntaments i quina era la meva feina com a regidora. El que més la va sorprendre va ser que la nostra dedicació a la política fos compartida amb una professió i un treball habitual, i que la remuneració pel càrrec polític, tant de qui s’hi dedica a temps total o parcial fos, al seu entendre, tan petita. Pel que sembla, quan ho va comparar amb els polítics del seu país, a l’Argentina, fins i tot en un ajuntament petit la proporció és de 1 a 5, és a dir, el sou dels polítics és de cinc vegades superior al d’altres professions. També es va sorprendre quan li vaig comentar que a Catalunya existien molts mecanismes de control de la despesa pública per evitar la corrupció.

La visió de la Carina també va ser molt positiva en veure el nivell dels equipaments del poble, amb només 4.300 habitants. El Congrés es va desenvolupar a l’edifici de la Cooperativa, un Centre Cívic que funciona prou bé, on a l’estiu s’hi celebra el casal i les activitats esportives.

Tot plegat ve al cas de l’entrevista que la Montse Barrera (per cert també present en algunes sessions del Congrés) fes a l’alcalde Roger Torrent, publicada el dilluns 6 d’octubre. L’alcalde fa un repàs dels temes actuals del poble prou coneguts, com l’ampliació de l’AP-7, la Facultat de Medicina, la Biblioteca, el TAV, els traspassos dels terrenys dels antics accessos de l’autopista, la cessió de l’edifici de la Fundació Els Joncs, temes importants que es varen iniciar en l’anterior legislatura i que encara no estan resolts. No he sabut llegir cap novetat, cap projecte que bulli en el cap de l’alcalde, cap idea engrescadora. Gestió del que hi havia i continuïtat. També es lamenta de la baixada dels ingressos de la construcció “en un 40%”, diu, sense afegir més informació. A què es refereix, a la partida de l’ICIO (l’Impost per construccions, instal·lacions i obres), o a la totalitat dels ingressos?. L’ICIO tradicionalment no ha suposat més d’un 10% del pressupost. Una baixada suposa que ens haurem d’ajustar en la despesa, però es podrà mantenir el nivell dels serveis, però no la inversió. L’entrevista en aquest sentit és confusa.

Quan parla de l’oposició, és a dir, del PSC, el grup que vàrem iniciar el projecte de Centre Cultural on se situa la Biblioteca, ens diu que ens costa trobar el nostre lloc. Vaja, pel que sembla no ens em situat prou bé a l’oposició. Cap dels que formem el grup del PSC vivim de la política, o de l’ofici d’analitzar la política, com algú defineix als politòlegs i per tant el nostre lloc està a la nostra feina i professió habituals i en les entitats del municipi on participem activament.
Com li vaig explicar a la Carina, a l’Ajuntament la nostra tasca és la de control, vigilar que la despesa es faci correctament, que les inversions es realitzin i que no es perdin els drets econòmics que li pertanyen. Entenc que a l’alcalde no li agradi el to quan ens hem queixat perquè no s’urbanitza el carrer Josep Flores, que es deixi l’oportunitat d’aplicar estalvi energètic en la nova Biblioteca, que aquesta es licités abans es tingués clar el pressupost total, que s’hi prevegi obra provisional, que s’endarrereixi per no haver vigilat l’execució de l’obra, o que en el projecte del passeig Cinto Verdaguer es talessin uns arbres innecessàriament, o que es pressuposti una despesa en telefonia mòbil excessiva. ..
Entenc que li molesti la crítica, que nosaltres creiem és constructiva i la que ens pertoca com oposició i entenc que estaria més tranquil sense ningú que el controli, però com diu la dita, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Els arxius i el dret a consultar-los


El dijous 2 d’octubre, a la contraportada del diari El Punt un article de Salvador Garcia- Arbós ens informava que la documentació del Govern Civil de Girona entre 1772 i 2002, ha estat dipositada a l’Arxiu Històric de Girona (el de Sant Josep), on ja es pot consultar, després del treball d’inventari i indexació que han fet els arxivers Nuri Faig i Martí Blesa.

Per la tarda, en el Congrés Internacional sobre Arxius i Drets Humans que se celebra a Sarrià de Ter, vaig coincidir amb Montserrat Hosta, la directora de l’Arxiu Històric i la vaig felicitar per aquest important ingrés i per fer coincidir la notícia amb la celebració del Congrés. En el col·loqui de tardor de Banyoles de l’any 2005, l’historiador Josep Clara va manifestar que tot i que ell havia consultat en una època aquest arxiu, desconeixia on era i temia pel seu futur, alhora que demanava als historiadors gironins se centressin en la recerca dels fons de la Guàrdia Civil i del Govern Civil, per conèixer la història del franquisme a Catalunya.
L’article del dijous, aclaria que l’arxiu del govern Civil es va traslladar en diversos magatzems, donada la impossibilitat de guardar-lo a la seu de l’avinguda Jaume I.

Resolt per tant el problema dels documents “desapareguts” temporalment, i per fi catalogats i a l’abast del públic, la Montse em va comentar que tant bon punt l’actual subdelegat del Govern a Girona, en Francesc Francisco-Busquets va prendre possessió del càrrec, s’hi va posar en contacte per iniciar la catalogació i el posterior dipòsit a l’Arxiu Històric de Girona. Aquesta és una mostra de la feina que fan calladament algunes persones, com els directors d’arxius i arxivers, una feina poc coneguda, però fonamental per posar a disposició dels historiadors el fons documental de Girona.

La ponència del jurista Carlos Jiménez- Villarejo (ex cap de la Fiscalía Especial Anticorrupción de 1995 a 2003, any en què, durant el govern del PP, se’l va cessar) versava sobre Els arxius i la Memòria Històrica i ens va donar moltes dades curioses que demostren que aquest país no està facilitant en absolut la tasca als investigadors. Per exemple va dir que a Espanya no existia una llei d’Arxius, tal com la tenim a Catalunya, i per tant cada director d’arxiu pren les seves decisions sense un marc definit. Que la llei que regula el secret de certa documentació oficial és una llei preconstitucional, la qual no ha estat derogada. Que la Llei de la Memòria Històrica del govern de Rodríguez Zapatero encara no s’ha desenvolupat, que la Ministra Carme Chacón, ha regulat amb decrets lleis i reglaments, l’accés a documentació militar vulnerant la llei sobre Patrimoni o que l’accés a la informació personal dels registres civils només es pot fer quan han passat 50 anys de la seva defunció, sense poder saber quan un falangista o quan un botxí s’ha mort, ja que es desconeix la seva identitat.

També va fer esment al fet que molta documentació sobre la repressió franquista es troba dipositada en múltiples arxius, la qual cosa impossibilita la recerca. La Montse, em va comentar que això era lògic, ja que la documentació l’ha de custodiar l’arxiu de la institució que l’ha generat, però que n’hi hauria prou amb un bon catàleg per facilitar la feina als investigadors.

Al començament de la ponència, el grup que es manifestava contra la presència del secretari d’interior Joan Boada encara cridava i xiulava, ignorant que feia estona que Joan Boada havia sortit per la porta d’emergència. En aquest afer tothom té les seves raons. Per una banda, els organitzadors del Congrés, la ONG Arxivers Sense Fronteres, tenen dret a convidar als representants del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, en qualitat de col·laboradors. Per altra, els simpatitzants de Núria Pòrtulas fan bé de recordar-nos de tant en quant que segueix encausada per l’Audiència Provincial, en llibertat provisional vigilada, i sense que s’hagi iniciat el judici ni s’hagi pogut defensar. En el fons, el que és paradoxal, malgrat la bona voluntat de Joan Saura i d'IC, és que el Memorial Democràtic depengui de la Conselleria d’Interior, és a dir d’Ordre Públic, tal com ho manifetsa en Josep Benet en el pròleg de les seves memòries.

Després d’aquesta conferència es va inaugurar l’exposició Els Papers de Salamanca, a l’antiga nau de Manter al carrer Josep Flores, la qual fou presentada per Ramon Alberch, Subdirector General d’Arxius i Gestió de Documents de la Generalitat de Catalunya. Un tema punyent, el de l'aquest arxiu postís, que el PP va utilitzar en el seu dia per enfrontar Catalunya amb d’altres comunitats, i que encara no s'ha resolt, malgrat que sembla aviat es solucionarà. Si com deia el Sr. Carlos Jiménez-Villarejo, existís una llei d’Arxius a Espanya, el criteri que la documentació s’ha de preservar on s’ha generat també estaria clar pel director de l’arxiu de Salamanca i pels habitants d’aquesta ciutat. Sembla però que amb la pedagogia no n’hi ha prou.
L’exposició val molt la pena.