S'ha acabat la verema i tothom parla de crisi

A mitjans d’octubre la verema ja es dóna per acabada. Enguany, s’ha recollit menys raïm, però la collita s’augura de bona qualitat. Han estat dos mesos intensos, vigilant que tothom estigui per la feina, mirant que el temps no ho espatlli, cuitant perquè el raïm comenci el procés a les tines.
A Mariano Rajoy, secretari general del PP, el tema de la verema el va amoïnar fins al punt de dir que mentre a Espanya hi havia 180.000 immigrants que cobraven de l’atur, 20.000 andalusos emigraven a França a veremar. Unes paraules poc afortunades d’una part d’un discurs, però suficients per entendre’ns tots. Utilitzar el recurs de la xenofòbia li pot donar algun vot, però li calia ser més caut en fer paral·lelismes, ja que com va passar, el van rebatre per tots costats.

Evidentment, es va defensar el dret que els immigrants amb dret a l’atur el tenien pel fet d’haver treballat i cotitzat a la Seguretat Social. També hi va haver qui va puntualitzar tot dient, que “només” hi havia 8.800 andalusos a França per la verema, entre un total de 12.000 espanyols. Però, la pregunta que ens hauríem de fer és per quina raó “encara” emigren els andalusos? Com és possible que una comunitat espanyola no hagi estat capaç, al llarg de tots aquests anys, alguns de molta bonança, d’afavorir l’ocupació dels seus habitants amb treballs menys precaris?
L’estructura econòmica d’Andalusia continua més o menys com ha estat sempre, amb grans extensions de terrenys a mans de terratinents i amb una indústria alimentària poc desenvolupada. El creixement s’ha fet a la costa, construint ciutats pel lleure i especialitzant-se en el turisme i els serveis. Hi ha excepcions, bones empreses en tots els sectors, arts gràfiques, aeronàutica, paper, petroquímica, metal·lúrgia, tèxtil, etc. També a Almeria es va crear un imperi sota el plàstic, abusant de la immigració il·legal. Però el cert és que Andalusia continua enviant gent a treballar a d’altres comunitats i a França i, si es va a la temporada al país veí es perquè les condicions laborals i econòmiques són millors que no pas a Espanya i evidentment, els sous més alts del que paguen a Almeria o a d’altres zones vitivinícoles.

Fa 100 anys, el meu avi va anar a veremar a Béziers. Era pagès, sense dret a masoveria, per tant treballava de jornaler. Més endavant ja va trobar un mas per llogar i quan es va instal·lar a Sarrià de Ter, la renda de pagès li va permetre comprar una casa i pujar una família. De la Catalunya de primers de segle a l’actual n’hi ha un bon tros. S’han desenvolupat tots els sectors, l’industrial, el terciari, ara l’economia catalana és una xarxa sofisticada, mentre que el sector agrícola ha quedat molt reduït, perdent pes cada any.
No conec ningú que treballi de jornaler, ningú que faci “peonades” com a Andalusia, el pervers sistema pel qual treballant 35 jornals es te dret a mig any d’atur. En el meu entorn tothom ha treballat molt i de forma continuada, tant els homes com les dones. El subsidi agrari el va instaurar el govern de Felipe González cap a 1983 i encara dura. Tot i la bonança d’aquests anys, el treball que s’ha creat en el camp, en la construcció, en el turisme, encara cal aplicar aquest sistema de subsidi, sense que hagi servit per dinamitzar o millorar l’economia dels pobles rurals on majoritàriament s’aplica.

Fins fa un any, l’economia catalana demandava contínuament gent en tots els sectors. Ara arreu s’estan tancant portes. És un degoteig constant que ens indica que fràgils som, com depenem del consum, de la confiança, de les tendències, de l’economia global, del finançament. Aquest replegament de l’economia es traduirà en unes xifres d’aturats esfereïdores. De tot el paquet de mesures econòmiques aprovades pel govern de Rodríguez Zapatero, encara no n’hi ha cap de profitosa per redreçar l’economia, només per retornar la confiança en el sector financer, que ja és molt. Calen mesures fiscals, cal tornar la construcció al seu percentatge natural i cal repensar totes les relacions comercials i econòmiques. Si no es troben solucions ràpidament, d’aquí a mig any el problema de l’atur serà una bomba de rellotgeria, malgrat les quantitats que es destinen a la protecció social i les propostes de reconversió i formació dels treballadors.

No acostumo a parar atenció al que diu el PP, però he llegit les seves propostes per rellançar l’economia i algunes són força encertades: per exemple, augmentar la deducció per la compra de l’habitatge a l’IRPF (o apujant el límit), passar de 4 a 6 anys el termini pel compte habitatge i una, que m’agrada i feia temps no sentia, la llibertat d’amortització per inversions a les pimes del 2009 i 2010. La va aplicar el ministre Miguel Boyer el 1985 i va tenir un èxit brutal. L’antic secretari d’economia Alfred Pastor (a qui vaig tenir de professor de Teoria Econòmica a la UB) també la defensava a la Vanguardia fa uns mesos. El debat dels pressupostos està obert i segur que s’és a temps d’introduir alguna mesura que afavoreixi l’activitat econòmica. L’Estat no te a les seves mans la política monetària, només la fiscal i l’ha de saber utilitzar en el moment oportú, és a dir ara. O sinó, ens podem trobar que, fins i tot a Catalunya s’hagin d’instaurar mesures del tipus del subsidi agrari o del PER (Plan de Empleo Rural) com s’ha estat fent a Andalusia en els darrers 25 anys.