diumenge, 28 de juny del 2009

De Torroella a Begur, una excursió de somni



L'original pou de la plaça de Palau-Sator. Foto de Toni Martínez

Per la revetlla de Sant Joan, en Toni Martínez em va comentar que no havia pogut penjar les fotos de la sortida del proppassat 17 de maig a la web del Club excursionista de Sant Julià de Ramis, per un problema a l’ordinador. L’endemà, un correu ja em va advertir que es podien veure a la galeria fotogràfica de la web.
No havia fet el post de la sortida tot esperant una foto de l’Anna Ribas, dempeus al padró de Pals, llegint un text de Josep Pla. Aquesta foto esperada no hi és a la galeria, però les altres ben be mereixen la visita a la web.

L’excursió programada pel club excursionista va ser un autèntic bany de contemplació de la suau plana del Baix Empordà. Des de Torroella de Montgrí, seguint el GR-92, vam passar pel pont romànic de Gualta, Fontanilles, Palau Sator, amb la recent restaurada torre del rellotge que es pot veure des de l’original pou de la plaça, per arribar després de passar per Fontclara i Sant Feliu de Boada, a Pals.
El conjunt medieval de Pals és una talaia privilegiada, com ens descriu Josep Pla en el llibre El meu país. Per anar recordant la prosa de Josep Pla, és interessant seguir el blog el Quadern Gris que es va actualitzant diàriament.

De Pals a Begur, després de trobar-nos amb la masia fortificada de can Pou de ses Garites, el camí travessa per una muntanya de terra sorrenca que és un conjunt de dunes fixades per la vegetació. En arribar a Begur, l’espectacle i la vista torna a ser admirable. A l’entrada a Begur, el parc de l'Arbreda, dissenyat pels arquitectes RCR arquitectes d’Olot (Aranda, Pigem, Vilalta).

El GR-92 segueix tot el litoral gironí, de Portbou a Tordera. El club excursionista de Sant Julià de Ramis programa dues etapes a l’any. Per la tardor de l’any passat vàrem fer de la Platja de Montgó al castell de Torroella de Montgri. La d’aquesta primavera era una etapa realment sensacional, els camps de cereals encara verds, les petites explotacions agrícoles que anàvem trobant al nostre pas, els poblets enturonats. Un itinerari per fer a peu, amb tranquil•litat, per anar gaudint del paisatge i sentir-nos privilegiats de viure en aquest entorn.

dissabte, 27 de juny del 2009

Fer balanç



El final del mes de juny coincideix amb la presentació de les auditories i comptes anuals a les juntes d’accionistes del grup d’empreses de la qual sóc la directora financera. És a dir em toca presentar el balanç econòmic de l’any, defensar la gestió i presentar els plans de futur. Enguany, les juntes són més tranquil•les, ja que tothom te clar que s’ha de prioritzar la viabilitat de l’empresa i fer pinya.
Un balanç econòmic només és una realitat puntual, una foto finish en una data. Ara, en moments de crisi, qui ha reinvertit i qui ha mantingut un equilibri patrimonial te més possibilitats de sortir-se’n que d’altres que han distribuït tots els guanys.
En el llenguatge d’auditoria, els comptes han de ser la imatge fidel de l’empresa, s’han de valorar tenint present el principi de continuïtat, no de liquidació, i s’han de provisionar totes les contingències probables, sobretot totes les despeses de l’exercici, encara que s’hagin facturat en el proper.

El grup d’ERC fa uns dies va presentar el seu balanç de gestió al capdavant de l’ajuntament de Sarrià de Ter. Amb paciència zen, he anat escoltant a la web de Ràdio Sarrià els diferents regidors, com treuen brillo a la seva gestió. Si en un ajuntament se seguís estrictament la comptabilitat empresarial, els números que ara presenta el govern serien uns altres. D’entrada, en una empresa, l’actiu és el que més es valora, ja que és el que la permet funcionar. L’actiu no s’aconsegueix en un parell d’anys, sinó al llarg de la vida de l’empresa o societat. En un ajuntament, igual.

Si el regidor de Noves Tecnologies diu que posarà un punt wi-max al Centre Cívic, el de Serveis Públics vol aprofitar les aigües pluvials de la teulada pel reg i el de Cultura diu, en el seu haver, que ara es programa una aula de teatre, és perquè hi ha una teulada i un Centre Cívic que es troba en funcionament. És a dir, perquè algú, abans que ells, va decidir comprar l’edifici, va buscar el finançament, el va reformar, el va dotar de medis i contingut i va decidir posar-hi una persona responsable per organitzar-lo. Les millores que ara es proposen segueixen la idea de continuïtat de l’activitat i de millora de l’actiu. Com a comunitat, valorem que es mantingui i es millori el que els altres han fet i que és de tots . S’ha de donar valor al que es te, també a l’esforç d’haver-ho aconseguit.

En un altre ordre de coses, quan el regidor de Serveis Públics diu que a Sarrià de Ter hi ha un problema d’arbres, s’equivoca. El problema seria si en els carrers no n’hi haguessin d’arbres. Això si, les arrels d’alguns arbres donen problemes. Els arbres del passeig Cinto Verdaguer no n’eren cap de problema, potser en el futur. La costosa solució de canviar-los es pot entendre, però el que no s’admet és no haver fet cap gestió amb els arbres existents: vendre’ls o trasplantar-los. És a dir, no es va donar cap valor a una actuació municipal anterior, i molt menys valor a uns arbres sans, que es varen talar. Les coses que són del comú s’han de valorar, no menysprear.

Quan a les xifres presentades del darrer exercici, l’alcalde va parlar d’un superàvit de 186.000€ pel 2008. Els números són com el ball, van i vénen, i aquesta xifra ni sé d’on surt, ni què es refereix, quan es va publicar a la premsa que l’Ajuntament havia obtingut un superàvit pressupostari de 369.860,90€, que és el que es desprèn de la docuemntació oficial. Sempre és millor presentar superàvit que no dèficit. En la comissió informativa del mes de maig, vaig ser convocada en substitució del regidor i cap del grup municipal del PSC, Roger Casero. Al presentar-me la modificació de crèdit vaig demanar perquè no s’aprofitava l’excedent per liquidar el dèficit de l’exercici 2007 (negatiu de 262.622,27€). Tant l’alcalde com el regidor d’Hisenda, Jordi Costa, em varen comentar que ja s’havia absorbit dins de l’exercici. A vegades amb la cara pago i ja devien veure que l’havien dit de l’alçada d’un campanar, però em vaig limitar a demanar la documentació i comprovar-ho a casa i no discutir.

En una empresa el resultat negatiu d’exercicis anteriors es compensa amb el primer resultat positiu que es genera. En un ajuntament, no hi ha cap obligació, però seria recomanable. El de Sarrià de Ter, tal com va aclarir el secretari, i de passada es varen assabentar l’alcalde i el regidor, ha optat per presentar un pressupost del 2009 descompensat, o presentaran, que encara a finals de juny, no s’ha aprovat.

El que no pot fer un ajuntament és tenir dos exercicis seguits de dèficit. Per tant, la modificació de crèdit que es va fer de 416.687,85€ (a compte d’un romanent de tresoreria de 500.350,85€) es va aprofitar per liquidar despeses del 2008 que no havien tingut prou partida pressupostària i la resta, per inversions previstes en aquest 2009 i ja iniciades (Biblioteca, Ajuntament, Centre Cívic). És a dir, si la comptabilitat de l’ajuntament fos com la d’una empresa, s’haurien d’haver previst en el 2008 despeses per import de 72.687,85€, i algunes que em deixo i que estan sota la catifa, com la subvenció d’esports, i per tant, el resultat ajustat pressupostari seria de 297.173€.
Un examen més detallat de la liquidació del pressupost de despeses s’observa que hi ha un estalvi de 167.498€, bàsicament per conceptes que estaven mal previstos: despeses telefòniques exagerades (ara són estalvi de 8.678€), i despeses de personal i seguretat social (estalvi de 92.486€), degut o bé a una excessiva previsió o bé a modificacions de plantilla com baixes per malaltia, jubilacions, etc. En quan al que és pròpiament estalvi, hi ha algunes partides de transferències i subvencions que s’han retallat, però tampoc es pot fer molta gestió en la despesa, que ja està i estava molt ajustada (tampoc abans sobrava res, malgrat el que alguns regidors diuen, però no comproven).

Per altra banda, el pressupost ha donat algunes alegries, com un major ingrés per ICIO (l’impost sobre construccions) de 43.000€ més dels previstos, més ingressos financers dels pressupostats (el truc de sempre del secretari) i transferències de la Diputació no previstes. Per contra menys ingressos per l’activitat econòmica del municipi, menys IAE i menys llicències, i també menys multes per així haver-ho disposat aquest govern. En total, una majors ingressos de 211.635,36€ que són ben rebuts.
Si se seguís el principi de prudència, tal com se’ns exigeix a les empreses, i al resultat de l’exercici 2008, una vegada provisionades les partides ara aparegudes en la modificació de crèdit del 2009, se li compensa el dèficit del 2007, ens quedaria un romanent de 34.550€ per despeses o inversions. Aquesta manera de comptar seria molt més comprensible i fidel que la que ara s’està duent a terme i que jo considero una fugida endavant. Deixar per l’exercici 2009 la compensació del dèficit del 2007 és un artifici comptable. Veurem aquest pressupost del 2009 com es fa quadrar.

Com veieu, els números es poden veure d’una manera o altre. El que és important es que es generi per poder invertir, per poder avançar i millorar els equipaments, i per poder atendre les demandes dels ciutadans. Els equipaments que ara tenim són fruit de l’esforç de moltes persones que han precedit als actuals regidors. I es mereixen un respecte i una consideració més gran que la que demostren.

PD. És interessant escoltar al regidor de Cultura i Serveis Socials, Sergi Torrentà. Per exemple, quan diu que en el Passeig Cinto Verdaguer no se sabia què fer-hi. Que ell ho desconegués no m’estranya, ja que no va assistir mai a cap reunió del Consell de Cultura al qual estava convocat quan jo era regidora de Cultura i ell estava a l’oposició. En el darrer de la legislatura anterior, al qual si hi era present el regidor de CiU, Jordi Costa i almenys ho pot confirmar, vaig presentar el projecte de museïtzació de la necròpolis, redactat per Mercè Corominas. Ara, el regidor de Cultura no es molesta ni tan sols a convocar el Consell de Cultura.

També esmenta que no se sap què es pot fer en el Centre Cultural on hi havia previstes una sala d’exposicions, un sala museu i l’arxiu. Se l’ha estudiat el projecte el regidor, o només s’ha mirat les tapes?. Ja ens dirà on pensa ubicar l’arxiu que els cedirà el músic i metge Josep Garriga.

Són indignes els comentaris que fa sobre els Serveis Socials i el menyspreu per les persones que havien portat amb eficiència aquest servei, ara acomiadades. Insulta quan esmenta el que cobraven en conjunt, quan es tracta de persones amb titulació acadèmica i contractades com tècnics. Insulta quan parla de com gestionaven la feina, quan el control d’aquesta era responsabilitat seva.

Tots sabem la poca disponibilitat horària que te el regidor i les seves responsabilitats laborals i familiars, però això no l’eximeix de fer la seva feina per la qual prou que cobra cada mes. I en el sou no va inclòs mentir i insultar com ha fet.

dimarts, 23 de juny del 2009

El decàleg de Ramon Palau



Fa poc vaig ser convidada a la presentació del cercle Euram de la Garrotxa. Els cercles EURAM (Euroregió de l’Arc Mediterrani) són fòrums de reunió d’empresaris de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Andorra i la Catalunya Nord auspiciats per l’Institut d’economia i empresa Ignasi Vilallonga, amb la idea de debatre els temes d’interès dels empresaris d’aquesta euroregió. A Girona, el cercle Euram més conegut és el de l’Empordà, dirigit fins fa poc per Pere Padrosa, de Transports Padrosa.
A més de les presentacions i parlaments de persones que pertanyen a diferents cercles (Osona, i Empordà), el professor de la UdG, Dr. Ramon Palau, director tècnic del Centre de Recerca i Innovació de les Indústries Turístiques, Criit, ens va oferir una conferència amb el títol “Reptes i oportunitats de les empreses de la Garrotxa i l’Euram davant la crisi”. Respecte a la Garrotxa, va comentar que és una comarca amb una activitat industrial diversificada (alimentació, metal•lúrgia, paper, arts gràfiques) i el sector serveis es distribueix amb un feble sector turístic (12%), comerç (24%) i l’administració pública, un 23%. L’atur es situa en un 17% de la població activa, mentre que a Girona ja és del 19%.
Ramon Palau va oferir algunes possibles solucions a la crisi. D’entrada va advertir que la crisi durarà i que la sortida serà paulatina i no igual per a tothom, segurament se’n sortiran primer els sectors punters i de més alt valor afegit.

Què fer? Veus aquí el seu decàleg:
1-Hem de deixar de ser pessimistes. El pessimisme s’encomana.
2-Hem d’innovar en els processos, productes i comunicació no intensius en ma d’obra. Hem de deixar de ser competitius només per preu, hem d’incorporar enginyeria, qualitat i servei als productes.
3-Hem de seduir al públic amb campanyes imaginatives que canviïn la percepció negativa que s’està donant.
4-Hem d’incrementar la productivitat, invertir en recerca, en noves tecnologies. Les empreses d’alta productivitat tenen llocs qualificats, que produeixen un efecte multiplicador en el territori. A més salaris, més consum, més despesa.
5-Hem de guanyar tamany. S’ha de tenir una major presència en mercats internacionals i això es pot fer amb fusions, absorcions i compra d’empreses. S’han de promoure els processos corporatius, sobretot la cooperació entre la universitat i l’empresa. Això permetrà lligar talent, crear centres de recerca, cofinançar projectes europeus...
6-S’han d’identificar nous mercats. Depenem massa del mercat català i espanyol i dels països europeus (on es dirigeix el 87% del total de l’exportació).
7-Cal aprofitar els nínxols de mercat.
8-S’han de crear empreses d’alt valor afegit, també en sectors com la biologia, l’ecologia, el digital.
9-Les empreses i al Universitat han de col•laborar: han de sortir nous emprenedors.
10- S’han de continuar millorant les infraestructures viàries i de comunicació, fer el corredor mediterrani i el Pirineu més permeable.

En aquest decàleg hi ha molta feina per fer, i no s’hi val mirar cap a un altre cantó. Comencem pel primer punt, i continuem: deixem de ser pessimistes. Els publicistes de la cervesa Damm prou bé que han entès això de seduir al públic...

dissabte, 20 de juny del 2009

El dol



Avui m’he trobat amb la Isabel. Fa dos anys va perdre la seva mare i encara no en sap res d’ella. Sospita és morta, però no l’han trobat enlloc, després de molts dies de recerca. El dol, em comenta, s’allargarà almenys tres anys més, fins que puguin iniciar els tràmits legals per declarar-la morta. Han començat a desprendre’s de les seves pertinences, però no poden oblidar la seva mare, oficialment desapareguda, però no morta, ni poden desar els records, ni saber on són les seves despulles.

També s’ha conegut la mort del cooperant Vicenç Ferrer, en estat crític des de feia dies. La petita Lalithamma, la meva fillola, també deu estar trista i potser li haurà portat una garlanda de flors. La tasca d’aquest home i de la seva família, al capdavant del projecte Rural Development Trust a la regió d’Anantapur és impressionant. El programa d’apadrinament compta ja amb més de 135.000 nens i nenes escolaritzats i mercès al programes agrícoles de millora del camp, estan aconseguint que una regió gairebé desèrtica deixi de ser pobre. Al father Vicente Ferrer molta gent el trobarà a faltar i d’altres continuaran la seva missió.

Transitem per la vida, ens anem fent grans. Moltes persones que ens han fet costat durant molts anys, pares dels nostres amics, veïns i veïnes del poble amb qui hem tractat o saludat gairebé diàriament, ens van deixant. Hi ha qui segueix la tradició familiar i manté el nínxol del cementiri, d’altres prefereixen la incineració. Hi ha qui necessita saber on són les despulles dels seus avantpassats, d’altres no. Tothom s’enfronta al dol de diferent manera, tothom troba el seu camí per recordar i oblidar.
No fa gaire vaig observar que la família Casassa havia refet el retrat de la mare, la Lola Font, posant juntament amb el pare, en Joan Casassa. Jo, personalment, agraeixo aquests petits retrats dels nínxols, que em permeten recordar la gent a qui he conegut i mantenir un cert lligam emocional.

Aquest any, hem perdut a en Joaquim Prades, fuster i tallista, artista artesà, autor dels gravats del moble de menjador de casa els pares i de les cadires on a vegades em sec a dinar. Fa pocs dies va morir l’Isidre Palomeras, paleta, home de molts oficis, ciclista i esportista en la seva joventut, a qui vaig tenir la sort d’entrevistar quan ja la malaltia li havia desmillorat el cos, però no la memòria. I també hem perdut l’Estrella Ballada, flequera , veïna, afable i dolça com els pastissos que venia.
Ens anem fent grans, la vida segueix el seu curs i el dol, va i ve.

dijous, 18 de juny del 2009

Estils de lideratge



En un recent article, en Joan Vila destacava la figura de l’entrenador del Barça, en Pep Guardiola, i el fet d’haver conduït a l’equip cap a una sèrie d’èxits transmetent, il•lusió, ambició i objectius clars, atributs que el meu germà creu són intrínsecs d’un líder. Feia també un paral•lelisme amb moviments similars al llarg del temps, el pervers del nazisme i el moviment del voluntariat pels Jocs Olímpics del 92. Tot plegat per dir-nos que Barroso, Zapatero i Montilla no són líders capaços de crear energia i d’exercir cap lideratge, en part degut a que el sistema polític actual impedeix que els millors arribin a ser líders.

No sempre comparteixo l’opinió del meu germà, però no és la primera vegada que el sento parlar de manca de lideratge dels dirigents polítics actuals. Sol passar que, a vegades, també es contradiu. Per exemple, com pot demanar Pep Guardiola for President si ni tant sols té estudis universitaris i els idiomes els ha après viatjant?. El que si te l’entrenador del Barça, és empatia, una qualitat menys comuna i valorada que la del lideratge. I de Pasqual Maragall és bo recordar-lo com l’impulsor dels Jocs Olímpics, ja que amb el Fòrum de les Cultures no es va lluir precisament, ni es va repetir la il•lusió col•lectiva que varen generar els Jocs.

La Glòria Planas, secretària de l’Agrupació de Girona del PSC, el contestava indirectament al diari El Punt en un article titulat Gol a la política? Deia que “els líders messiànics no són propis de la democràcia i que en política, la crítica, justa o infundada és i serà practicada en tot moment. Els grans líders indiscutits en el seu moment ens han portat als pitjors episodis de la nostra història, en forma de guerres, aniquilació de les llibertats, patiment i fam”.

El mateix dijous 11 de juny, a El País, José Luis Álvarez, doctor en Sociologia per la U. Harvard i professor d’Esade, publicava un interessant article titulat “Liderazgo en nuestros tiempos”. Defineix dos tipus de lideratge, un és “el transformador, el que permet a una comunitat solucionar els seus problemes i al mateix temps, les seves causes, millorant la seva capacitat per afrontar reptes futurs. Requereix treball ideològic i de relat: fer balanç on s’és i senyalar cap on es va. Requereix més legitimitat del líder i és més propi en contexts de dificultat.
El segon és el transaccional, el que ajuda a la comunitat a solucionar els reptes corrents. És la negociació, donar i rebre, els mecanismes habituals de temps de bonança.

Del primer model destaca a Felipe González, el qual va aconseguir europeïtzar a Espanya però es va adaptar malament a una presidència a la baixa. José M. Aznar és un altre exemple de polític transformador, a qui l´època no el va afavorir amb grans reptes, però es va agafar a la visió de canviar Europa acostant-la als USA.
El destí d’Aznar ensenya que no hi ha política sense un mínim treball transaccional. Els lideratges transformadors i transaccionals no són excloents, i tot i que cada líder te les seves preferències, necessita ser actiu en les dos maneres d’actuar”.

Tant Zapatero com Rajoy són líders transaccionals. El primer no te un discurs creïble en temes d’economia i a Rajoy li surt la vena d’administrador o de registrador, el seu ofici original. Cap dels dos es tornarà en líder transformador, en part perquè els partits del seu darrera tampoc tenen la ideologia que requereix la transformació ni aquesta es veu reflectida en els programes polítics.
Tot plegat fa interessant la política, o més aviat l’observació de la política. Si a mi em deixen triar, prefereixo un líder transaccional que se’n surt a mitges ni que sigui copiant les mesures econòmiques que apliquen a Alemanya, que un líder transformador com l’Aznar que ens va enviar a la guerra amb l’Iraq.
Només de pensar en el sinistre personatge ja em vénen esgarrifances.

diumenge, 14 de juny del 2009

Espàrrecs de Navarra



Asseguda en una terrassa de la plaça de Navarra a Tafalla, vaig demanar una orxata. El cambrer, un noi sudamericà molt correcte, em va contestar que no sabia què li estava demanant. Home, una cosa és no tenir orxata i una altra no saber què és i amb aquesta calor! El termòmetre havia arribat als 36º i la gola em demanava una mica de varietat, avorrida de beure aigua.

A Navarra ja se sap vi, de la D.O. i Pacharan...Com que en volia quedar en aquella terrassa, vaig acabar amb un cafè amb llet, acompanyat d’un bunyol de vent, que anava amb el preu, com si fos una tapa, tot i que a 1,60€ ja es pot tenir el detall, ni que m’estigués prenent el cafè a la plaça Navonna de Roma.
La plaça, al capvespre, es va convertir en el centre neuràlgic amb tot de pares i nens, tal com sol passar a Espanya en les ciutats d’interior.

Sota les voltes, una botiga de delicatessen oferia una selecció de productes La Navarrica: espàrrecs, carxofes, faves, ben conservats en pots de vidre i amb un preu excepcional, desmesurat. La Navarra Baja, on se situa Tudela, produeix els famosos espàrrecs que han desaparegut de les prestatgeries dels supermercats i ja només es troben en la secció gourmet i en els restaurants. Una mica espantada pel preu, vaig fer una volta per la ciutat per entrar finalment en un Eroski, veient recompensada la recerca: una marca local d’espàrrecs gruixuts amb un preu assequible (4,3€ la llauna). Al seu costat, els de la Carretilla, a un preu més econòmic, 2,5€. Vaig somriure, ja que aquest és el preu de la marca Rosa de Ria, de Càceres, els únics espàrrecs espanyols que he trobat en els supermercats de per aquí. Les altres marques, la blanca d’Eroski, la Carretilla, Gigante Verde i d’altres marques blanques i de conegudes, porten els espàrrecs de la Xina o del Perú i els vénen per sota els dos euros.

El cas és que poca gent s’ha fixat que els espàrrecs de llauna també vénen de la Xina. Com les samarretes de cotó i les bosses de paper, com les eines, els estris de cuina, la vaixella, com gairebé tot en els darrers anys. En aquest país, els consumidors hem anat prenent decisions en base al preu, fins que coses que crèiem pròpies, també vénen de fóra. I la renda dels agricultors ha disminuït, si no és que directament han plegat i les empreses locals que produïen productes més cars, però que ocupaven gent, han tancat. I clar, tothom parlant de com estalviar, comprant les marques blanques sense vigilar quin és l’origen del producte i en alguns casos, sense comparar la quantitat de producte que ens ofereix la marca blanca.
Volem ser enganyats pel preu i ens prenen el pèl a base de bé.

La factura de la globalització vol dir això, importem barat, deixem de produir i acabem pagant subsidis d’atur i rendes no contributives. Si, la teoria que ens hem d’especialitzar en els productes d’alta gamma, incorporar tecnologia i ser més eficients sona bé, però xerrica per algun cantó. El dia que la llauna d’espàrrecs de la Xina incorpori el CO2 per transport, i aquest cost es sumi al preu, potser començarem a veure que els productes locals no són tan cars.

Parlant amb una amiga de Sevilla sobre la situació de l’atur que en algunes poblacions andaluses arriba al 40%, li comentava que ara deu haver gent del país que torna a treballar al camp. Doncs, no, també allà hi ha problemes. A Huelva, han deixat podrir les taronges a l’arbre ja que la marca Zumosol no els pagava un preu suficient per pagar els salaris de la recollida. Els del grup Pascual sembla no han escarmentat, potser de tant en tant s’ha de recordar què els va passar quan es varen enfrontar amb els pagesos catalans: les vendes es varen desplomar, han acabat construint una planta de tractament de llet a Gurb i els va sortir la competència de Llet Nostra. Mai han recuperat la xifra de vendes de llavors. Un litre de Zumosol es ven a menys d’un euro. Per aquest preu, d’on han de venir les taronges, o millor dit, el concentrat, de Turquia, de la Xina, del Brasil?

Els consumidors tenim molta més força de la què ens pensem. Només cal que ens ho creiem i que prenguem decisions responsables. Està bé estalviar en els productes de la compra, però el que és realment car, és la factura del mòbil, la línia ADSL, la llum i del Gas Natural. Serveis que són indispensables i que porten un Iva del 16% i no l’Iva reduït del 7% com en l’alimentació. Mireu si hi ha camp per córrer en rebaixar despeses i deixar que als pagesos els paguin un preu raonable que compensi el cost de la feina.
Per cert, els espàrrecs de Tudela, boníssims.

dimecres, 10 de juny del 2009

La deixadesa dels gironins



Els gironins som uns deixats, així de contundent va ser en Josep Ma. Birulés, en la xerrada sobre el Patrimoni Industrial celebrada a la seu de la Cambra de Comerç de Girona, tot fent referència a que a ningú es recordava de refer l’espadanya de l’església de la Pietat del Pont Major la qual, temps enrere, sostenia la campana(1). Sempre s’aprèn en una conferència de l’arquitecte Josep Ma. Birulés, no només pel que sap i ho sap explicar, sinó per tot el que es qüestiona.

El cicle, organitzat pels Amics de la Unesco de Girona, pretén divulgar el coneixement del passat industrial del país i, a més de conferències, organitzen sortides per visitar museus industrials i centres productius. La xerrada del dimarts dia 9, la tercera del cicle, versava sobre la vinculació dels municipis de Salt i Sarrià de Ter amb l’aigua.

Sandra Casas, tècnica de Cultura i responsable del Museu de l’Aigua de Salt, ara en fase de canvi d’emplaçament a la nova i magnífica factoria cultural de la Coma Cros, va parlar sobre la relació que al llarg dels segles va unir el poble amb la sèquia Monar. Prop de la Sèquia s’hi van establir la tèxtil Coma Cros, més tard la Gassol i d’altres tallers que també varen aprofitar l’aigua, tant pel procés productiu com per força motriu. Va ser interessant conèixer que es mantenen tal com eren originàriament la manyeria i la fusteria de la factoria, espais que podrem veure aviat, quan s’inauguri el Museu. Sandra Casas va posar èmfasi en la relació del Museu de l’Aigua amb el municipi com a espai dinamitzador i complementari de l’activitat escolar ja que, va recordar-nos, a Salt hi ha actualment més de 5.000 nens.

Després, en Josep Ma. Birulés ens va parlar de tres elements industrials que es troben a l’entorn del municipi de Sarrià de Ter. El primer, la fàbrica Flores, coneguda com can Mitjans. La seva relació amb aquest edifici neix d’un encàrrec professional per fer-hi una discoteca, de manera que des de llavors disposa dels plànols de planta de la fàbrica. (2) El mecànic Felip Flores va obtenir la concessió d’un salt d’aigua en el riu Ter l’any 1863 hi va fer construir l’edifici sense conèixer exactament quin ús tindria. Més endavant, en una exposició universal a París va veure una desfibradora per desfer la fusta i obtenir polpa per la fabricació de paper, iniciant una relació mercantil amb la veïna fàbrica de paper de La Aurora de Pedret, de la qual també n’era soci.
La nau, sense ser espectacular, té elements constructius notables: les obertures, les baranes de ferro originals, el sostre de fusta amb un peculiar encavallat que no treballa bé, mercès a un giny dissenyat pel mateix Flores, la volta que sostenia la desfibradora, la resclosa, el sistema de reixes i la turbina, la sala de màquines d’electricitat, la xemeneia de rajols, el penell restaurat...tot un seguit d’individus patrimonials interessants. De fet, en el col•loqui posterior va deixar clar, que qualsevol ús públic o privat que si li donés a la nau, obligaria a alterar el sostre, i per tant potser era convenient deixar-la sense un ús, com un espai de pas.

També va parlar de la intervenció i restauració feta en els antics molins de la Manola, al barri de Pedret, que només varen estar oberts al públic dos anys. Prenent el fil de la deixadesa dels gironins, va tornar a dir que aquest espai era prou interessant i que no s’havia d’oblidar. Potser calia fer una altra intervenció per millorar-ne la seguretat, però no deixar-lo tancat sense accés, tal com està ara. Per altra banda, va ser crític amb la vegetació que cobreix el riu, ja que gairebé no es veu la làmina d’aigua, coberta pels salzes i els arbres de ribera.

El tercer element que ens mostrà va ser l’antiga escola de maestria industrial de Sarrià de Dalt, ara ocupada pels Joncs, de la qual no es coneix l’arquitecte. La part ocupada pel taller dels Joncs és la que es conserva millor i la resta presenta un estat molt deteriorat. La manca d’acord de l’Ajuntament i els Joncs, fa que encara no s’hagi resolt la qüestió de la titularitat de l’edifici. Però el conjunt arquitectònic és molt notable, digne de ser salvaguardat i protegit, afavorit per la idea que havia de ser una escola industrial en un poble amb tradició industrial.
Molts deures ens va posar en Josep Ma. als sarrianencs presents a la sala: esbrinar quin arquitecte era l’autor de l’edifici de Sarrià de Dalt i protegir-lo, salvaguardar el sostre de fusta i les llosetes de la fàbrica de can Mitjans, i demanar es netegi la vegetació de la llera del riu, més aviat que es perfili, que no sembli una selva.



En Josep Ma, per la seva condició d’arquitecte i d’exregidor de l’Ajuntament de Girona, coneix la importància de definir criteris i fer discurs, de manera que es vagi creant un corrent d’opinió favorable a mantenir els elements patrimonials de diferents èpoques, no només les més remotes del romànic i del gòtic. Tal com va dir-nos Dolors Reig, és important que els nois i noies coneguin els espais fabrils on han treballat els seus avis i besavis, les generacions que varen fer la transició del camp a la ciutat, d’aquí la importància de preservar i divulgar el patrimoni industrial.

A la sala d’actes de la Cambra de Comerç, darrera dels ponents un s’entreté amb les potents imatges del mural de Joan Orihuel. Fa temps es parla de remodelar aquesta sala, però tinc curiositat per saber on anirà a parar el mural (i els altres que el complementen). El pintor Joan Orihuel, professor de l’Emília Xargay i pintor dels murals de l’església de Sant Pau de Sarrià de Dalt, no ha rebut l’homenatge que es mereix. Té raó en Josep Ma, els gironins, en temes de patrimoni, som uns deixats.


(1) En la pàgina 186 del llibre Sarrià, el paper de la història podeu veure com era el campnar de l’església del Pont Majoren una fotografia de la litotipia Thomas de primers del segle XX.
(2) En les II Jornades del Paper de Sarrià de Ter, l'any 2000, que tractaven del Patrimoni Industrial Josep Ma Birulés va ser convidat a parlar d’aquest edifici i de la seva importància arquitectònica.

El proper dissabte 13 de juny, l’itinerari 3 es preveu anar a la Farga de Ripoll i una visita al Museu dels Sants d’Olot.
El divendres 19 de juny, cloenda del cicle amb la conferència “La petjada industrial a Alcoi”, a la sala d’actes de la Cambra de Comerç de Girona.

dissabte, 6 de juny del 2009

Canvis econòmics



Si una cosa te de positiva aquesta crisi és la gran quantitat de literatura econòmica que està generant. O simplement, és que ara m’hi fixo més.

La revista cycprisma publica en el seu número 07, una interessant entrevista a Robert Solow, premi Nobel d’Economia del 1987 i professor emèrit del MIT (Massachussets Institute of Technology), conegut pel seus estudis i models de creixement econòmics. Solow va demostrar que la innovació tecnològica havia millorat la productivitat norteamericana contrarrestant d’altres factors amb rendiments decreixents, com el capital i el treball.
Algunes de les coses interessants que comenta:
a-Que no és important la despesa pressupostària que s’està fent, (les mesures d’estímul econòmic) sinó que l’autèntic cost econòmic es tenir infrautilitzats recursos laborals, financers i materials.

b-Que en aquesta crisi els consumidors dels EEUU han perdut una gran part del seu poder adquisitiu i de la seva capacitat de compra, que depenia del crèdit. Un crèdit, globalment sostingut per països emergents (també pobres) que compraven els productes financers americans que creien transparents i garantits.

c-Els països tradicionalment exportadors, com la Xina i Alemanya, hauran de dependre més de la seva demanda interna, o d’altres països i mercats, però no de vendre als EEUU.

En la Vanguardia del diumenge 31 de maig, el professor del IESE, Alfredo Pastor, continuava en la mateixa línea i raonament, sobre els països emergents. A Alfredo Pastor el vaig tenir de professor de Teoria Econòmica a la UB quan era un jove tornat del prestigiós MIT i explicava el model de creixement de Robert Solow. Després va ser secretari d’Economia amb Pedro Solbes, en el darrer govern de Felipe González.
En el seu article “Una nueva constelación” ve a dir que els països exportadors dirigiran la seva mirada cap a països menys desenvolupats per finançar projectes de desenvolupament a canvi d’acords estables en matèries primeres, minerals i agrícoles. O sigui, la Xina o els països BRICK, Brasil, Rússia, Índia, Xina I Corea, ajudaran al desenvolupament de l’Àfrica amb la garantia dels recursos. I com que aquests països no necessiten d’una tecnologia d’última generació (informació, biotecnologia, neurotecnologia), sinó resoldre carències bàsiques en habitatge, sanitat i educació, això està més a l’abast dels països emergents.

És curiós com, tants anys esperant que Europa ajudi Àfrica a desenvolupar-se, al final seran els països emergents qui, amb una diplomàcia diferent, se’n sortiran.
La globalització, tal com l’hem entès fins ara, canviarà. Sense augmentar el proteccionisme, el canvi en els hàbits de consum farà que disminueixen les relacions comercials (es preveu una contracció d’un 9% per aquest any). Els productes locals i més propers tindran una major presència, però els productes barats i necessaris es continuaran fabricant on els països més competitius. I segons els experts, els països BRICK són els que millor es posicionaran.

dimecres, 3 de juny del 2009

L'Europa Social



Em comentava fa uns dies un bon amic, amb carnet del PSC, que quan arriben eleccions no suporta que hi hagi d’altres partits, ERC i CiU, que reparteixin carnet de catalanista, com si fora d’aquests partits, el català no existís, ni ningú parlés en català. Ho deia en una reunió de la revista Parlem de Sarrià, que enguany fa quinze anys i acabàvem de polir el número 68. Entre tots li varem fer entendre que no s’hi capfiqués, que el que realment importa és el recorregut vital de les persones i, en el seu cas, la seva feina per divulgar el català és ben visible. La revista és una eina important, ja que arriba a un públic molt divers, també a gent que ha après el català amb la convivència, anant a comprar el pa o llegint una revista local.

Les eleccions europees no són fàcils pels polítics que s’hi presenten, els quals miren de fer arribar el missatge de la feina que es fa al Parlament Europeu. Parlar de la directiva Bolkestein sobre serveis o del reglament Reach sobre productes químics, per citar dos de les més importants d’aquest darrer mandat, no és precisament sexy. És més rendible l’atac a les persones, als que governen a Catalunya i a Espanya, parlar de la crisi, o com he dit abans, això de com que jo sóc català, defensaré Catalunya, que la lectura positiva de la feina que es fa a Europa. Al final, cadascú votarà segons les seves filies, difícilment ningú modificarà el vot, i en el millor dels casos anirà a votar.

Si féssim atenció a les xifres que remena la UE i a la importància del seu repartiment, per exemple de la PAC, la política agrària comuna, d’altra manera ens anirien les coses, o potser ens anirien com França, que manté un poderós sector agrari, mercès a defensar la seva quota de la PAC. Les eleccions pateixen del mal de no elegir el president, de no visualitzar qui governa realment. Es legisla i es governa, però la presidència a torns del Consell de Caps de Govern no és fàcil d’entendre, ni tampoc el paper del president de la Comissió, Jose Manuel Barroso. Raimon Obiols, en el seu blog, Notes de Brussel•les, sol comentar que ens aniria millor si s’hagués aprovat el Tractat de Lisboa, ja que el Parlament Europeu podria elegir el president de la Comissió Europea, cosa que ara no passa.

Aniré a votar i ho faré per Maria Badia, encara que com que la llista és de circumscripció única, per a tot Espanya, no va a la primera de la llista. Fa temps que dins del partit del PSC hi trobo persones amb qui connecto, algunes d’elles amb un discurs i unes idees molt sòlides i progressistes, com Pia Bosch, Montserrat Tura, Joan Manuel del Pozo, Marina Geli, o Antoni Castells. Molts d’ells provenen de la política municipal, on han forjat la seva formació social, i defensen la justícia, l’educació i el benestar de les persones, les mateixes idees sobre l’Europa Social que defensa Maria Badia a Strasburg.

Les meves companyes del grup municipal del PSC de Sarrià de Ter, la Iolanda Jiménez i la Loli Fernández han nascut a Catalunya però els seus pares són originaris d’Andalusia. Parlen català perfectament i també s’expressen en castellà amb naturalitat, però per davant de tot, tenen molt clar el seu compromís social. La Iolanda coordina el Club de Bàsquet Sarrià i la Loli, l’Ampa del Ceip Montserrat, entre moltes d’altres obligacions.
A vegades és difícil veure què defensa un partit determinat, costa d'identificar el discurs. La millor manera de saber-ho és conèixer com es comporta la seva gent, els militants i els simpatitzants, sobretot en el reduït àmbit d'un poble.
Com he comentat al principi, el que és important és el recorregut vital de les persones i el seu compromís amb la societat. El demés, paraules.