dimecres, 3 de juny de 2009

L'Europa Social



Em comentava fa uns dies un bon amic, amb carnet del PSC, que quan arriben eleccions no suporta que hi hagi d’altres partits, ERC i CiU, que reparteixin carnet de catalanista, com si fora d’aquests partits, el català no existís, ni ningú parlés en català. Ho deia en una reunió de la revista Parlem de Sarrià, que enguany fa quinze anys i acabàvem de polir el número 68. Entre tots li varem fer entendre que no s’hi capfiqués, que el que realment importa és el recorregut vital de les persones i, en el seu cas, la seva feina per divulgar el català és ben visible. La revista és una eina important, ja que arriba a un públic molt divers, també a gent que ha après el català amb la convivència, anant a comprar el pa o llegint una revista local.

Les eleccions europees no són fàcils pels polítics que s’hi presenten, els quals miren de fer arribar el missatge de la feina que es fa al Parlament Europeu. Parlar de la directiva Bolkestein sobre serveis o del reglament Reach sobre productes químics, per citar dos de les més importants d’aquest darrer mandat, no és precisament sexy. És més rendible l’atac a les persones, als que governen a Catalunya i a Espanya, parlar de la crisi, o com he dit abans, això de com que jo sóc català, defensaré Catalunya, que la lectura positiva de la feina que es fa a Europa. Al final, cadascú votarà segons les seves filies, difícilment ningú modificarà el vot, i en el millor dels casos anirà a votar.

Si féssim atenció a les xifres que remena la UE i a la importància del seu repartiment, per exemple de la PAC, la política agrària comuna, d’altra manera ens anirien les coses, o potser ens anirien com França, que manté un poderós sector agrari, mercès a defensar la seva quota de la PAC. Les eleccions pateixen del mal de no elegir el president, de no visualitzar qui governa realment. Es legisla i es governa, però la presidència a torns del Consell de Caps de Govern no és fàcil d’entendre, ni tampoc el paper del president de la Comissió, Jose Manuel Barroso. Raimon Obiols, en el seu blog, Notes de Brussel•les, sol comentar que ens aniria millor si s’hagués aprovat el Tractat de Lisboa, ja que el Parlament Europeu podria elegir el president de la Comissió Europea, cosa que ara no passa.

Aniré a votar i ho faré per Maria Badia, encara que com que la llista és de circumscripció única, per a tot Espanya, no va a la primera de la llista. Fa temps que dins del partit del PSC hi trobo persones amb qui connecto, algunes d’elles amb un discurs i unes idees molt sòlides i progressistes, com Pia Bosch, Montserrat Tura, Joan Manuel del Pozo, Marina Geli, o Antoni Castells. Molts d’ells provenen de la política municipal, on han forjat la seva formació social, i defensen la justícia, l’educació i el benestar de les persones, les mateixes idees sobre l’Europa Social que defensa Maria Badia a Strasburg.

Les meves companyes del grup municipal del PSC de Sarrià de Ter, la Iolanda Jiménez i la Loli Fernández han nascut a Catalunya però els seus pares són originaris d’Andalusia. Parlen català perfectament i també s’expressen en castellà amb naturalitat, però per davant de tot, tenen molt clar el seu compromís social. La Iolanda coordina el Club de Bàsquet Sarrià i la Loli, l’Ampa del Ceip Montserrat, entre moltes d’altres obligacions.
A vegades és difícil veure què defensa un partit determinat, costa d'identificar el discurs. La millor manera de saber-ho és conèixer com es comporta la seva gent, els militants i els simpatitzants, sobretot en el reduït àmbit d'un poble.
Com he comentat al principi, el que és important és el recorregut vital de les persones i el seu compromís amb la societat. El demés, paraules.