dissabte, 6 de juny de 2009

Canvis econòmics



Si una cosa te de positiva aquesta crisi és la gran quantitat de literatura econòmica que està generant. O simplement, és que ara m’hi fixo més.

La revista cycprisma publica en el seu número 07, una interessant entrevista a Robert Solow, premi Nobel d’Economia del 1987 i professor emèrit del MIT (Massachussets Institute of Technology), conegut pel seus estudis i models de creixement econòmics. Solow va demostrar que la innovació tecnològica havia millorat la productivitat norteamericana contrarrestant d’altres factors amb rendiments decreixents, com el capital i el treball.
Algunes de les coses interessants que comenta:
a-Que no és important la despesa pressupostària que s’està fent, (les mesures d’estímul econòmic) sinó que l’autèntic cost econòmic es tenir infrautilitzats recursos laborals, financers i materials.

b-Que en aquesta crisi els consumidors dels EEUU han perdut una gran part del seu poder adquisitiu i de la seva capacitat de compra, que depenia del crèdit. Un crèdit, globalment sostingut per països emergents (també pobres) que compraven els productes financers americans que creien transparents i garantits.

c-Els països tradicionalment exportadors, com la Xina i Alemanya, hauran de dependre més de la seva demanda interna, o d’altres països i mercats, però no de vendre als EEUU.

En la Vanguardia del diumenge 31 de maig, el professor del IESE, Alfredo Pastor, continuava en la mateixa línea i raonament, sobre els països emergents. A Alfredo Pastor el vaig tenir de professor de Teoria Econòmica a la UB quan era un jove tornat del prestigiós MIT i explicava el model de creixement de Robert Solow. Després va ser secretari d’Economia amb Pedro Solbes, en el darrer govern de Felipe González.
En el seu article “Una nueva constelación” ve a dir que els països exportadors dirigiran la seva mirada cap a països menys desenvolupats per finançar projectes de desenvolupament a canvi d’acords estables en matèries primeres, minerals i agrícoles. O sigui, la Xina o els països BRICK, Brasil, Rússia, Índia, Xina I Corea, ajudaran al desenvolupament de l’Àfrica amb la garantia dels recursos. I com que aquests països no necessiten d’una tecnologia d’última generació (informació, biotecnologia, neurotecnologia), sinó resoldre carències bàsiques en habitatge, sanitat i educació, això està més a l’abast dels països emergents.

És curiós com, tants anys esperant que Europa ajudi Àfrica a desenvolupar-se, al final seran els països emergents qui, amb una diplomàcia diferent, se’n sortiran.
La globalització, tal com l’hem entès fins ara, canviarà. Sense augmentar el proteccionisme, el canvi en els hàbits de consum farà que disminueixen les relacions comercials (es preveu una contracció d’un 9% per aquest any). Els productes locals i més propers tindran una major presència, però els productes barats i necessaris es continuaran fabricant on els països més competitius. I segons els experts, els països BRICK són els que millor es posicionaran.