El dol

Avui m’he trobat amb la Isabel. Fa dos anys va perdre la seva mare i encara no en sap res d’ella. Sospita és morta, però no l’han trobat enlloc, després de molts dies de recerca. El dol, em comenta, s’allargarà almenys tres anys més, fins que puguin iniciar els tràmits legals per declarar-la morta. Han començat a desprendre’s de les seves pertinences, però no poden oblidar la seva mare, oficialment desapareguda, però no morta, ni poden desar els records, ni saber on són les seves despulles.

També s’ha conegut la mort del cooperant Vicenç Ferrer, en estat crític des de feia dies. La petita Lalithamma, la meva fillola, també deu estar trista i potser li haurà portat una garlanda de flors. La tasca d’aquest home i de la seva família, al capdavant del projecte Rural Development Trust a la regió d’Anantapur és impressionant. El programa d’apadrinament compta ja amb més de 135.000 nens i nenes escolaritzats i mercès al programes agrícoles de millora del camp, estan aconseguint que una regió gairebé desèrtica deixi de ser pobre. Al father Vicente Ferrer molta gent el trobarà a faltar i d’altres continuaran la seva missió.

Transitem per la vida, ens anem fent grans. Moltes persones que ens han fet costat durant molts anys, pares dels nostres amics, veïns i veïnes del poble amb qui hem tractat o saludat gairebé diàriament, ens van deixant. Hi ha qui segueix la tradició familiar i manté el nínxol del cementiri, d’altres prefereixen la incineració. Hi ha qui necessita saber on són les despulles dels seus avantpassats, d’altres no. Tothom s’enfronta al dol de diferent manera, tothom troba el seu camí per recordar i oblidar.
No fa gaire vaig observar que la família Casassa havia refet el retrat de la mare, la Lola Font, posant juntament amb el pare, en Joan Casassa. Jo, personalment, agraeixo aquests petits retrats dels nínxols, que em permeten recordar la gent a qui he conegut i mantenir un cert lligam emocional.

Aquest any, hem perdut a en Joaquim Prades, fuster i tallista, artista artesà, autor dels gravats del moble de menjador de casa els pares i de les cadires on a vegades em sec a dinar. Fa pocs dies va morir l’Isidre Palomeras, paleta, home de molts oficis, ciclista i esportista en la seva joventut, a qui vaig tenir la sort d’entrevistar quan ja la malaltia li havia desmillorat el cos, però no la memòria. I també hem perdut l’Estrella Ballada, flequera , veïna, afable i dolça com els pastissos que venia.
Ens anem fent grans, la vida segueix el seu curs i el dol, va i ve.