Estils de lideratge

En un recent article, en Joan Vila destacava la figura de l’entrenador del Barça, en Pep Guardiola, i el fet d’haver conduït a l’equip cap a una sèrie d’èxits transmetent, il•lusió, ambició i objectius clars, atributs que el meu germà creu són intrínsecs d’un líder. Feia també un paral•lelisme amb moviments similars al llarg del temps, el pervers del nazisme i el moviment del voluntariat pels Jocs Olímpics del 92. Tot plegat per dir-nos que Barroso, Zapatero i Montilla no són líders capaços de crear energia i d’exercir cap lideratge, en part degut a que el sistema polític actual impedeix que els millors arribin a ser líders.

No sempre comparteixo l’opinió del meu germà, però no és la primera vegada que el sento parlar de manca de lideratge dels dirigents polítics actuals. Sol passar que, a vegades, també es contradiu. Per exemple, com pot demanar Pep Guardiola for President si ni tant sols té estudis universitaris i els idiomes els ha après viatjant?. El que si te l’entrenador del Barça, és empatia, una qualitat menys comuna i valorada que la del lideratge. I de Pasqual Maragall és bo recordar-lo com l’impulsor dels Jocs Olímpics, ja que amb el Fòrum de les Cultures no es va lluir precisament, ni es va repetir la il•lusió col•lectiva que varen generar els Jocs.

La Glòria Planas, secretària de l’Agrupació de Girona del PSC, el contestava indirectament al diari El Punt en un article titulat Gol a la política? Deia que “els líders messiànics no són propis de la democràcia i que en política, la crítica, justa o infundada és i serà practicada en tot moment. Els grans líders indiscutits en el seu moment ens han portat als pitjors episodis de la nostra història, en forma de guerres, aniquilació de les llibertats, patiment i fam”.

El mateix dijous 11 de juny, a El País, José Luis Álvarez, doctor en Sociologia per la U. Harvard i professor d’Esade, publicava un interessant article titulat “Liderazgo en nuestros tiempos”. Defineix dos tipus de lideratge, un és “el transformador, el que permet a una comunitat solucionar els seus problemes i al mateix temps, les seves causes, millorant la seva capacitat per afrontar reptes futurs. Requereix treball ideològic i de relat: fer balanç on s’és i senyalar cap on es va. Requereix més legitimitat del líder i és més propi en contexts de dificultat.
El segon és el transaccional, el que ajuda a la comunitat a solucionar els reptes corrents. És la negociació, donar i rebre, els mecanismes habituals de temps de bonança.

Del primer model destaca a Felipe González, el qual va aconseguir europeïtzar a Espanya però es va adaptar malament a una presidència a la baixa. José M. Aznar és un altre exemple de polític transformador, a qui l´època no el va afavorir amb grans reptes, però es va agafar a la visió de canviar Europa acostant-la als USA.
El destí d’Aznar ensenya que no hi ha política sense un mínim treball transaccional. Els lideratges transformadors i transaccionals no són excloents, i tot i que cada líder te les seves preferències, necessita ser actiu en les dos maneres d’actuar”.

Tant Zapatero com Rajoy són líders transaccionals. El primer no te un discurs creïble en temes d’economia i a Rajoy li surt la vena d’administrador o de registrador, el seu ofici original. Cap dels dos es tornarà en líder transformador, en part perquè els partits del seu darrera tampoc tenen la ideologia que requereix la transformació ni aquesta es veu reflectida en els programes polítics.
Tot plegat fa interessant la política, o més aviat l’observació de la política. Si a mi em deixen triar, prefereixo un líder transaccional que se’n surt a mitges ni que sigui copiant les mesures econòmiques que apliquen a Alemanya, que un líder transformador com l’Aznar que ens va enviar a la guerra amb l’Iraq.
Només de pensar en el sinistre personatge ja em vénen esgarrifances.