dimecres, 27 de febrer del 2008

En un món lliure

La pel·lícula de Ken Loach En un mundo libre, és una de les millors propostes cinematogràfiques d’aquests dies a Girona. El cineasta britànic fa una incursió en el submón de la contractació temporal, dels treballadors immigrants i de les màfies i empreses sense escrúpols que campen a qualsevol població anglesa. El fil conductor és una noia, de classe treballadora, amb no massa formació però llesta, despatxada en diverses ocasions de la feina fins que decideix muntar una empresa pròpia de treball temporal. Tot i la seva voluntat inicial de contractar només treballadors amb papers, cedeix per avarícia i per pressions dels més poderosos i acaba utilitzant immigrants sense papers pel seu profit.

En la pel·lícula s’obren molts fronts i no tots s’expliquen prou. El pare de la noia, un treballador amb més de trenta anys d’ofici en la mateixa empresa, representant de la classe obrera tradicional anglesa, li demana si els paga almenys el salari mínim. La noia respon amb evasives: “aquest és un món lliure i la gent va a treballar on hi ha la feina”. Els valors del seu pare no són interioritzats per la filla. Tampoc altres conceptes ètics que s’haurien d’exigir a un empresari: Angie i Rose comencen la seva aventura empresarial només amb la llista de contactes, sense donar-se d’alta a Hisenda, però fent les retencions en nòmina dels treballadors. Rose, més formal i entenimentada i amb títol universitari, va conduint el negoci cap a la legalitat. Però Angie té fam de diners i no dubta en col·locar treballadors il·legals, a fer-los dormir a torns en pisos pasteres i contribuint a engreixar a d’altres empresaris sense escrúpols: “els treballadors sense papers són més dòcils”, diuen els intermediaris mentre paren la ma.

La Rose no te valor de continuar en el projecte empresarial quan veu que l’Angie no dubta en desnonar un campament d’il·legals (amb una denúncia al departament d’immigració) per fer lloc a un contingent de treballadors ucraïnesos. La davallada cap a l’infern només ha fet que començar. Encara hi ha més. Una de les empreses tanca les portes i deixa sense pagar les factures de l’Angie. Com que no ha cobrat no es veu amb l’obligació de pagar-los, ni tant sols d’avançar-los diners guanyats en un altre camp. Ho té clar, agafa el diners i corre. La correcuita s’estronca quan un grup de treballadors l’amenaça amb el segrest del seu fill i es veu obligada a retornar-los el deute. Però no canviarà el seu modus vivendi i guanyarà els diners en l’únic negoci que coneix: la contractació dels immigrants.

En la pel·lícula hi ha un altre moment interessant, quan parla amb el seu pare sobre la globalització: “els consumidors demanen productes barats en els lineals dels supermercats, i algú els ha de produir”. Bé, aquest és un criteri molt simplista i demagògic. Per sort, la major part de les empreses tenen clar que han de respectar les normes i les persones, a més de produir bens i serveis a bon preu. També he trobat punyent el fet que Loach se centrés en el periple vital d’una noia per demostrar la manca d’ètica d’algunes empreses. Més que res, perquè les dones tenim el convenciment que en llocs de direcció actuem amb molta més responsabilitat i ètica, altra cop la paraula clau, que molts homes. Ken Loach ha burxat en la ferida: quan es tracta de diners, no hi ha un sexe millor o pitjor, sinó persones millors o pitjors.

La pel·lícula no és apta per iniciats ni per aquells que no s’han mogut mai dels despatxos del centre de qualsevol ciutat europea o aquells que mai han trepitjat un polígon industrial. Aquest és un món desconegut per molta gent, la pel·lícula tampoc és de masses, ni serveix per entreteniment, ans bé, per remoure la consciència de la nostra societat burgesa. El món lliure de Loach no té res a veure amb un mon feliç. Tenir feina avui dia no és paradigma de res, molt menys de dignitat. La pel·lícula no et deixa indiferent, ja que veus les escletxes del sistema i, tot i que succeeix a la Gran Bretanya, no costa gaire trobar paral·lelismes en la nostra societat, a Catalunya per citar un lloc més proper. Aquí també les ETT varen anar a Polònia i a Ucraïna a contractar personal per les empreses metal·lúrgiques. Durant anys s’ha fomentat la immigració per cobrir l’enorme demanda de llocs de treball al sector serveis a la construcció i al camp.

Parlem de la immigració?. Quines polítiques formatives s’aplicaran per ocupar a tants i tants treballadors sense formació, ara en atur?. La major part de les empreses industrials precisen de treballadors qualificats, operaris amb coneixements d’electrònica i mecànica. Les empreses de serveis, personal amb idiomes. Les empreses de distribució i del transport, personal amb carnet de primera. Falten anys per formar a tot aquest col·lectiu, persones adultes amb responsabilitats familiars, que amb prou feines parlen bé el castellà, ni saben com omplir les seves dades en un full d’inscripció.

En els cercles empresarials durant anys ens hem queixat de la rotació dels treballadors i de la dificultat de trobar personal que encaixés amb el perfil sol·licitat. Molta formació s’havia de fer dins la mateixa empresa, amb l’esperança que després el treballador no marxés a un altre lloc, per exemple a fer de paleta en una obra on es cobrava pla més.
En la situació actual, una vegada els promotors, els llestos del negoci immobiliari, han deixat penjats a tantes i tantes petites empreses auxiliars del sector de la construcció i aquestes es desprenen de la major part dels seus treballadors, seran suficients les escoles d’adults, els tallers ocupacionals i els cursos de reciclatge?. La resposta, per després de les eleccions.

diumenge, 24 de febrer del 2008

El Parc Art de Cassà

Tot i que figurava en l’agenda de racons per visitar, no havia tingut oportunitat d’anar al Parct Art de Cassà de la Selva fins fa poc. El parc és una iniciativa de l’industrial Jaume Roser, fundador de l’empresa Construccions Metàl·liques Roser, dedicada bàsicament a la fabricació d’elements per la indústria càrnia. El domini de les formes, sobretot de l’acer inoxidable, és una constant en aquest artista-empresari, que exposa moltes peces seves, pensades com un exercici de treball del material: fonts, ocells, triangles, escales, esferes... En el parc trobem una gran quantitat de peces que han sortit de la seves mans i d’altres fruit de la seva passió per l’escultura. Algunes adquirides fa temps, com la de planxa de l’Emília Xargay i d’altres que semblen encarregades als artistes per ser exposades al parc i m’atreviria a dir, fetes en el seu taller: les escultures en corten de Domènech Fita, Bonaventura Anson, Francesc Torres Monsó, Enric Pladevall o Lluís Llongueras són de grans dimensions que necessiten la col·laboració d’un industrial. Per contra, la de Rosa Serra és de bronze, la de Xicu Cabanyes de formigó, fidel al seu estil que mostra en el seu parc eròtic de Sant Miquel de Campmajor, i la de Jordi Bosch, Barraca, és un cub de vidre que conté un m3. També podeu observar l’escultura d’Alfaro, una reproducció més petita de la de la plaça d’Europa de Girona.

El parc està concebut com un distret passeig enmig de la natura, amb diferents plantes mediterrànies, tot fent un circuit que permet veure la totalitat de les obres. Cal destacar la presència d’obres d’Anna Roser, filla de Jaume Roser, que tenen un caire molt més artístic que les del seu pare. Ara forma part de la xarxa de parcs a l’aire lliure europeus, i la voluntat és d’ampliar-lo de les 2ha. actuals al doble, és a dir passar a les 4ha. Del catàleg de parcs europeus s’ha destacar el de Chillida a Hernani, Guipúscoa.


Una escultura de Lluís Vilà a Sarria?
Una de les escultures que em va cridar l’atenció va ser una planxa de Lluís Vilà en acer corten i pintada amb aire de graffitis. L’any 1998, quan s’estava rehabilitant el Pont de l’Aigua, amb en Lluís Vilà varen parlar que la petita placeta a tocar el pont era un bon lloc per una escultura. Va fer una mica de projecte que vaig presentar a l’alcalde. A l’equip de govern no els va convèncer ni l’escultura ni el preu, però el dossier del projecte encara el conservo i a fe que l’escultura és molt semblant a la que s’exhibeix al Parc Art. Encara que la imatge reproduïda no és gaire bona, s’intueix el muntatge amb l’escultura, que volia ser una porta de benvinguda al poble. Cada vegada que passo pel davant de la placeta crec que no era un mala idea, i que potser ens hauríem estalviat aquest serial amb els contenidors soterrats que no acaben de funcionar. Ara la placeta està ocupada per contenidors acolorits, una “illa de reciclatge”, en la terminologia de l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Digueu-li com vulgueu, però la placeta ni es veu.




El projecte de Lluís Vilà per la placeta del Pont de l'aigua abans de ser "ocupada" definitivament pel grup escultòric de reciclatge.


Una tanca a la fàbrica de Beuda.
L’any 1970, el decorador Pere Llosas va dissenyar una tanca metàl·lica que havia de servir per protecció de l’edifici Papirus al carrer Juli Garreta de Girona. La tanca la va realitzar en Jaume Roser al seu taller de Cassà de la Selva. Una vegada acabada, el meu pare no va deixar posar-la al lloc previst. La valla no es tancava en moviment horitzontal, sinó vertical, de dalt a baix, i el meu pare va considerar que amb el seu pes allò era una potencial guillotina. La tanca va quedar amagada dins del magatzem del carrer de Juli Garreta fins que l’any 1986, quan el vàrem buidar, va reaparèixer. Uns anys més tard, es va instal·lar a la porta d’entrada de la fàbrica de LC Paper a Beuda, ara sí movent-se en sentit horitzontal.


El portal de la fàbrica de LC Paper és obra del dissenyador Pere LLosas i de l'industrial Jaume Roser.

dijous, 21 de febrer del 2008

El moviment i la logística


El dimarts al vespre, el K33 ens va oferir un reportatge sobre la très grande vitesse francesa, com el TGV arribava als 574 km/hora en un tram prop d’Estrasburg. Als enginyers d’Alstom i al conductor del tren els va faltar brindar amb una ampolla de xampany magnum, com els pilots de Fòrmula 1, una vegada assolida la vertiginosa velocitat. El soroll del tren a aquesta velocitat, ja no era el del tren, sinó el d’un avió supersònic.

De no ser que el TGV ens toca de prop i també l’autopista, potser jo faria com molts catalans que només demanen quan arribarà i quan s’ampliaran les infraestructures. Però com que ens toca i molt, quan es parla d’una nova línia, acostumo a parar les orelles i posar cara de circumstàncies. Ahir vaig anar a escoltar en Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica a la UB i autor del llibre “Catalunya serà logística o no serà”. Va exposar dades interessants com que la regió econòmica de València, Catalunya, Marsella i Lió és la 11a del món habitada per 25 milions de persones que generen 610bilions $ del PIB actualment, i que és una regió d’un gran potencial econòmic si sap aprofitar bé la seva situació estratègica i sobretot els ports de València, Tarragona i Barcelona com a porta d’entrada a Europa de tot el tràfic marítim asiàtic. El port de Barcelona d’aquí a dos anys haurà culminat el pla director (1999-2011) d’ampliació, serà un hub de referència, amb capacitat per manipular tres milions de contenidors a l’any, però el projecte del tren de mercaderies, potser estarà enllestit, però no fet.

Quan amb en Ramon Caralt i en Josep Turbau parlàvem de que el TAV no era una obra necessària per les comarques gironines, el que es plantejava era la necessitat del tren de mercaderies, per treure camions de la carretera i per una millor competència en el transport internacional. El TAV avança, però no a gran velocitat, sinó com un tren regional, a velocitat mitjana que unirà Lleida amb Montpeller. Calia una inversió tan faraònica per transportar viatgers?. Molts considerem que primer s’hauria d’haver plantejat el tema de les mercaderies i després, el TAV. Molts recursos malversats, sobretot si recordem que el preu del bitllet del TAV no preveu el retorn de la inversió. La inversió és a fons perdut, per les properes generacions.

A n’en Ramon Tremosa tampoc li agrada el TAV, és dels que opinen que costa massa pel servei que donarà. De moment no s’ha previst cap apartador, per tant tampoc hi podran passar les mercaderies.
A grans trets, als catalans ens recomana assemblar-nos al model de Flandes, aprofitar al màxim la situació del port, del tramat empresarial i la indústria transformadora que té al seu darrera, al territori. Curiosament va parlar de l’aeroport del Prat com un dels pocs aeroports europeus que pot créixer, ja que es pot construir una pista dins del mar, com l’aeroport d’Osaka. És millor la situació estratègica de Barcelona que no la de Gènova o la de Marsella. I per altra banda, com oportunitats per la regió va comentar que no valorem prou el turisme de creuers, la qual cosa farà que tinguem vols transoceànics directes, amb independència de la voluntat d’Aena d’aglutinar tot el trànsit internacional per la T4 de Madrid.El centralisme madrileny està xuclant de tota la seva àrea d’influència i desertitzant el seu entorn. La seva recomanació és que no negociem nosaltres, sinó que deixem als empresaris estrangers, amb seu a Catalunya i València, que facin les reclamacions pel tren de mercaderies: Volkswagen, Nissan, Ford, i Tercat ( empresa participada majoritàriament per la multinacional Hutchison) l’empresa que ja té la concessió per 30 anys de la futura terminal de contenidors pel port de Barcelona.


Brams d’ase no arriben al cel, diu la dita popular. El tren de mercaderies, quan es faci, per algun lloc haurà de passar i no el volem per Sarrià de Ter. L’Ivan Bustamante apuntava que podria passar pel corredor de la N-II per Campdorà. No és mala idea, no. De moment, per sortir del pas i adequar les vies al gran volum que mourà el port de Barcelona, més val que s’espavilin, facin by-passos de la línia convencional a la del TAV, apartadors, acabin la intermodal del Vilamalla i el que convingui, que sinó veurem l’autopista col·lapsada amb els camions en doble filera índia. I l’autopista, ja ho sabem, sí passa per Sarrià de Ter.


diumenge, 17 de febrer del 2008

Sarrià de Ter, segons Javier Antón Pelayo


El dissabte va ser un dia dels que et fan sentir viu, que formes part d’una comunitat. A primera hora de la tarda, liderats per en Jordi Coll, vàrem tallar l’autovia, en protesta pel projecte dels vuit carrils que amplia l’autopista i destrossa Sarrià. És un acte més dels molts que es faran i s’han fet, exigint una solució al problema dels sarrianencs, el soroll, la perillositat que genera la proximitat d’una autopista amb alta sinistralitat i amb un trànsit insoportable.

Gairebé sense acomiadar-nos, arribàvem al Coro on es feia la presentació del llibre d’en Javier Antón sobre Sarrià de Ter, el número 131 de la col·lecció de Quaderns de la revista de Girona, que compta amb el suport de la Diputació i la Fundació Caixa de Girona. En Javier ha estat treballant amb aquest llibre gairebé tres anys, des que des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament se li fes l’encàrrec d’escriure el llibre. En Javier Antón, nascut a Sarrià de Ter, va col·laborar de jove amb Ràdio Sarrià i fou un excel·lent jugador de futbol, destacant en el F.C.Sarrià, tal com es pot veure en una foto del llibre, en l’article “el futbol i altres esports”. Anava per professional, però entre l’esport i la història va escollir el segon, cosa que li agraïm els lletraferits. És professor d’Història Moderna a la UAB i amb la seva companya, la també historiadora Montse Jiménez, han publicat diversos llibres, entre ells, “La memòria de pedra. Les làpides sepulcrals del pla de la catedral de Girona”, 2005. A la revista de Parlem de Sarrià n. 26 del febrer de 1999, varen publicar l’article “Les indústries papereres a Sarrià de Ter (1935-1960)” una anàlisi de la població treballadora a les fàbriques de paper, i més recentment, el 2006, Montse Jiménez ha publicat “Girona 1793-1795, Guerra Gran i organització política a la Monarquia dels Borbons”. L’historiador Josep Clara es lamentava en el col·loqui de tardor de Banyoles de fa dos anys, que no hi havia recerca de qualitat a Girona. Honestament, crec que en Josep Clara no estava al cas de les línies d’investigació d’aquesta parella, ni de la seva enorme producció.

A la presentació del llibre, la Montse havia d’atendre la petita, la nova generació dels Antón Jiménez. També a primera línia, orgullosos, els pares i familiars d’en Javier.
A la taula, juntament amb l’autor, l’alcalde Roger Torrent, el diputat de cultura de la Diputació de Girona Roger Zamorano, el director de la nova oficina de Caixa de Girona a Sarrià de Ter, Sr. Narcís Baltrons, en representació de la Fundació Caixa de Girona, el Sr. Joan Domènech, director de la col·lecció dels Quaderns, i presentava l’autor el professor Quim Rodríguez, el qual ha estat president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i mestre d’en Javier a l’escola Montserrat l’any 1981.
Per la crònica de l’acte us remeto a l’excel·lent article d’en Roger Casero al seu blog http://www.rogercasero.blospot.com/ Afegir el que va dir en Quim Rodríguez d’aquell any, que no fou precisament una anècdota: l’any 1981, va ser l’any del “tejerazo” i a classe varen tenir oportunitat d’estudiar la història contemporània amb viu interès.

En Javier va escollir la història de la família Farró i de la construcció de l’església per il·lustrar com moltes de les iniciatives, talment la construcció d’equipaments a Sarrià, són fruit de la voluntat popular i de l’empenta de la gent del poble, no dels nobles ni dels reis. De fet aquesta és una de les aportacions del llibre a la petita història del poble. Fa una pila d’anys, quan Raimunda Coll va estudiar l’artista Pere Farró, ningú va saber dir-nos res d’aquesta nissaga. S’havia perdut tota memòria oral i només en quedaven les rastres en les escriptures de les cases més antigues. En Javier va explicar com l’any 1791, 63 homes es varen reunir a la saboneria dels Farró per decidir la construcció de la nova església, dedicada a la Mare de Déu de Misericòrdia. Fent un incís en la història de la família Farró, va esmentar que d’aquests 63 homes, menys de la meitat sabien escriure, tot enllaçant amb un altre tema objecte dels seus estudis, el de l’alfabetització, motiu del llibre “La herencia cultural: alfabetización y lectura en la ciudad de Girona: 1747-1807”.

La història dels Farró és complexa: vivien de rendes com si fossin nobles, eren propietaris de la casa de l’Horta, de moltes terres i cases del poble, de la saboneria (encara es poden veure les restes dins del restaurant de l’Hotel Nord Gironí) i vivien a la seva casa al començament del carrer, en l’edifici on havia existit la fusteria de can Mundi, i abans el convent de la Divina Pastora. Els Farró, quan la Guerra del Francès ho varen perdre tot. Els francesos, comandats pel general Duhesme varen establir el seu quarter general l’any 1808 a Sarrià i els sarrianencs es veieren obligats a deixar les seves cases. L’any següent, es va tornar a repetir amb el general Reillé. “Els dos setges van deixar Sarrià desolada: dos terços de les cases van quedar destruïdes i les dues esglésies mig arruïnades”. Baudili Farró, alcalde del municipi i el seu fill Benet es veieren obligats a vendre les seves propietats per fer front al deute contret amb la construcció de l’església, ja que per la seva fàbrica s’havien constituït censals sobre les seves propietats.

El llibre d’en Javier té moltes més aportacions fins ara desconegudes. Per exemple els dibuixos i la transcripció del text de les làpides de l’església de Sant Pau, la data d’atorgament del dret a la Fira del Pont, l’any 1798, o l’existència del forn de teules del mas Rovira. Té, sobretot el mèrit de ser un llibre que arranca des dels inicis fins l’actualitat, escrit de manera entenedora i amb la voluntat de ser didàctic. Però la senzillesa i la brevetat són enganyoses. Darrera de cada frase, de cada article hi ha un munt de documentació. Certament ha begut dels llibres i revistes editades abans, però puc afirmar que ha dedicat més d’un any a fer recerca, a contrastar la documentació escrita i a revisar molts dels apunts que al llarg dels anys s’havia anotat sobre el poble.

Tots els projectes tenen un període de gestació al darrera. Tant l’alcalde Josep Turbau com en Xavier Besalú, pedagog, un dels membres del consell assessor de la col·lecció, feia temps em burxaven per fer aquest llibre, atès que la revista Parlem de Sarrià ja havia publicat molts articles d’història. I tenien raó, ja no podíem esperar més. En Xavier, em recordava sempre la mateixa frase: “un llibre sobre la història del poble crea identitat”. Al final, els dos projectes es varen iniciar alhora. En Josep Brugada, va coordinar la revisió dels articles de la revista, afegint tot el corpus de documentació medieval localitzat fins ara. En Javier Antón s’havia de cenyir a les pautes de la col·lecció i com va esmentar el mateix Joan Domènech a la tirania de l’espai i de la seva direcció. Tots dos varen coincidir en l’Arxiu Històric de Girona repassant la mateixa documentació i els dos llibres gairebé varen veure la llum al mateix temps. Sarrià, el paper de la història, editat pel grup GERDS de Ter, es presentava el gener del 2007 i un mes més tard, amb en Javier Antón varen fer una primera revisió del text del que seria aquest llibre i completant les imatges amb el fons fotogràfic de la revista i del mateix Ajuntament. Les eleccions i els canvis a la Diputació l’han endarrerit, però per contra, ha guanyat pel fet de poder ser un dels primers de la col·lecció editats en color.
En acomiadar-nos vaig comentar a n’en Javier que comptava amb ell per organitzar un cicle de conferències d’història a Sarrià de Ter: respecta’m va dir-me, que vaig de bòlit, sobretot que tingui temps per preparar-me. Quin bon treball, Javier!
Contenta com unes pasqües, al vespre vaig fer cap al teatre de Sarrià de Dalt, per veure Clack!, dins del cicle Escenaris´08. Fa goig veure com els projectes segueixen endavant i les bones iniciatives es mantenen.

divendres, 15 de febrer del 2008

La Riba i el Paper


Aquesta setmana he estat per feina a La Riba, a l’Alt Camp. Vaig anar l’empresa Gomà-Camps, els que fabriquen el paper tissú amb la marca Olímpic. Els Gomà -Camps celebraran enguany els seus 250 anys, des dels seus inicis del molí paperer situat a bell mig del poble, per aprofitar l’aigua de la Font Gran del riu Brugent , un afluent del Francolí. L’emplaçament de la màquina de paper és dalt de la muntanya, contravenint totes les lleis de la logística. En el seu moment va ser més important l’accés a l’aigua que la disposició de les màquines i l’skyline del municipi, encimbellat i amb les fàbriques disposades a trossos a cada feixa, és si res més no curiós, per no dir lleig. S’hi nota activitat, tragí dels camions pels carrers costeruts, però avui en dia aquest emplaçament els deu crear un munt de problemes. La industrialització del segle XIX ha donat aquestes situacions i, tal com succeeix a Capellades, els molins paperers tot primer i després les fàbriques de paper, es varen anar situant en renglera per aprofitar l’aigua i el salt hidràulic. El municipi de La Riba va ser convidat en la VI Jornades del Paper de Sarrià de Ter, per promocionar-se, intercanviar informació entre municipis paperers, problemàtiques comunes i mostrar els racons més bonics del poble. Molts d’aquests municipis convidats a les Jornades ara tenen un nom al sector del Camp dels Socs, Capellades, Flaçà, St. Joan les Fonts, Gelida i La Riba.
Amb els Gomà-Camps vàrem tenir temps de parlar del llibre i del DVD que l’any passat a la fàbrica de La Confianza vàrem presentar amb motiu del 125è aniversari, com un model per fer el seu. El món paperer és com una gran família, de poques empreses, que operem en sectors molt específics i que mantenim bones relacions i fair play. Després de moltes sacsejades, les empreses espanyoles ja no competim entre nosaltres, sinó amb d’altres empreses estrangeres i per això ara la comunicació és fluïda, es cerca la cooperació, les sinergies i compartir la informació.

Me’n vaig anar amb la invitació per tornar-hi pel juny, quan es faci la celebració, o com a mínim, pendent de rebre el llibre d’història de la família. Encara que ara ja no formi part de l’organització de les Jornades, continuo recopilant material, fent recerca i contactant amb els artistes que treballen amb paper. Hi ha coses que m’agraden, i amb les Jornades sempre hi vaig disfrutar, tenien un punt de diferència i cada any alguna sorpresa. Penso que, un dia o altre, quan la política passi a un segon pla, podré tornar a col·laborar, de la mateixa manera que penso que en els municipis petits ningú hi és sobrer. Ara, el que descobreixo ho vaig desant en un calaix. Per millors temps.

dijous, 14 de febrer del 2008

Acesa, entre Abertis i Tanquetis

l'AP-7 passa per damunt de Sarrià de Dalt. Foto de Toni Lozano

E n una d'aquestes conferències que solen organitzar les entitats financeres, el conseller delegat d'Abertis, Salvador Alemany, convidat a parlar sobre la internacionalització de les empreses al Far de Sant Sebastià, va comentar que al grup que aglutina Acesa i d'altres 60 empreses, se li havia posat el nom d'Abertis per la seva clara voluntat de ser present en el mercats internacionals i per això, va ironitzar, era millor el d'Abertis que el de Tanquetis. La setmana passada encara la premsa comentava la fallida operació de fusió amb Atlantia, l'autostrade italiana, de manera que el nucli del negoci d'Abertis té molt a veure amb el mercat captiu i tancat espanyol i no en la seva presència en el mercat obert internacional.

PEL QUE ENS OCUPA als sarrianencs, sembla que el malson de l'autopista no té fi. Des que es va conèixer la voluntat del Ministeri de Foment, juntament amb la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Girona i d'altres municipis limítrofs de fer un sol corredor d'infraestructures i fer passar la N-II per l'AP-7, la veritat és que no les tenim totes. A aquestes alçades tothom hauria de saber que quan es va construir l'AP-7 es va fer amb calçador, destruint el nucli antic de Sarrià de Dalt i enderrocant cases del grup d'habitatges Paulí Torras. Des de l'any 1970, l'autopista passa pel clatell de molts veïns que ara no es resignen que els toqui de més a prop, amb l'increment de trànsit que suposarà compactar dues carreteres que suporten tot el pas de camions de l'eix mediterrani i d'Europa. El govern municipal ja fa temps es va posar a treballar conjuntament amb els veïns: va elaborar un mapa acústic, un plànol amb la situació de cada casa dins dels límits d'afectació i va parlar amb cada família per veure quina era la seva voluntat davant d'aquesta eventualitat, a més d'oferir-los assessorament jurídic. Set famílies, propietàries d'habitatges a tocar l'autopista, han estat contundents: volen marxar d'on han viscut sempre i que se'ls construeixi una casa, allunyada del soroll, la contaminació i del perill que els caigui un camió damunt la teulada. La seva demanda és raonable, coneixent que el Ministeri de Foment s'estalvia el desdoblament de la N-II per Font de la Pólvora i Campdorà. A més, aquesta solució, és a dir construir cases per als veïns afectats, o indemnitzar-los per un valor que els permeti comprar-se una casa equivalent, no seria cap novetat, ja que l'any 1968 es varen construir tres cases al Pi de la Bateria per als veïns de les cases enderrocades. Acesa va presentar a la Cambra de Comerç de Girona un Powerpoint amb les dades macroeconòmiques del projecte: quatre carrils per banda en un tram de 19,3 quilòmetres entre Fornells i Vilademuls, tres nous enllaços, el sistema constructiu que empraran per l'ampliació dels ponts i viaductes, el pressupost, les mesures mediambientals, etc. No es va dir res de la microeconomia, és a dir de la solució pels problemes plantejats per l'Ajuntament de Sarrià de Ter i la plataforma Salvem Sarrià. De fet, aquest projecte és un pas més al pla de factibilitat que Acesa va presentar a l'Ajuntament el 2006, on es preveia que amb la compressió dels 8 carrils (passen de 3,75 a 3,50), de les mitgeres (desapareixen) i de la voravia (es queda en un perillosíssim 1,2 m. d'amplada), no s'haurien d'expropiar terrenys i els vuit carrils es construirien dins dels límits de la seva propietat. Fa temps que es parla d'aquest projecte, que avancen les licitacions de diversos trams, i ara l'exposició al públic de les tres noves sortides previstes, però als sarrianencs no se'ns dóna cap resposta ni política ni econòmica. Acesa, ni diu ni ase ni bèstia, el Ministeri de Foment està d'eleccions i la Generalitat mira cap a un altre lloc. Qui estalvia l'angoixa als veïns afectats? Què més podem fer, sinó oposar-nos amb fermesa a l'ampliació? Els problemes complexos requereixen solucions d'alçada, no negociacions a la baixa i malament rai quan es deleguen a una empresa privada, Acesa, que mira primer pels interessos dels seus accionistes, després pel dels seus clients i ni es preocupa dels perjudicis que causa a un col·lectiu, és a dir, un poble que, per mala sort, es troba sota l'autopista.

dimarts, 12 de febrer del 2008

L'arxiu d'Imatges de Sarrià de Ter


Sovint quant hom parla d’un arxiu, i en particular d’un arxiu públic, es fa referència a textos, documentació, sobretot administrativa, custodiada per organismes públics, els quals estan obligats a posar-la a disposició dels ciutadans.

Aquest concepte, diguem-ne tradicional, ha evolucionat amb el temps. A més de lligalls, farcits de decrets, llicències, cartes i altra documentació, les institucions també emmagatzemen plànols, cartells i, en menor quantitat, fotografies. Molt rarament gravacions de veu i films.

Cadascun dels arxius sol tenir una especialitat. Per posar un exemple d’arxius gironins, el del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya conté còpia dels projectes visats, arxius personals que amb el temps han dipositat alguns arquitectes i una notable biblioteca i hemeroteca especialitzada en urbanisme. L’Arxiu Diocesà conté documentació relativa als temes de l’Església des de l’any 817 i l’Arxiu Històric de Girona custodia fons notarials que s’inicien al segle XI.

La funció d’un arxiu municipal abasta un àmbit més reduït, circumscrit al terme geogràfic del municipi, però el seu contingut pot arribar a ser tan complex i tan divers com algun dels que hem esmentat. En alguns pobles d’origen medieval, es conserven cartes reials i pergamins de dates molt reculades. En el cas de Sarrià de Ter, l’Arxiu Documental no va gaire més enllà del segle XVIII, però només fa referència a documentació administrativa de l’Ajuntament. Des de l’any 2004 l’Arxiu Històric de Sarrià de Ter, des de l’inici fins a l’any 1983, està en dipòsit a l’Arxiu Històric de Girona, que fa les funcions d’Arxiu Comarcal, i està degudament inventariat.

De resultes d’aquest dipòsit s’ha facilitat la tasca dels historiadors, en particular de Javier Anton Pelayo, autor del llibre sobre Sarrià de Ter que en breu editarà la Diputació de Girona, i de Josep Brugada, coordinador del llibre, Sarrià de Ter, el paper de la història. També Ramon Riera va consultar aquest arxiu per fer l’article sobre la República a Sarrià de Ter, publicat en aquesta revista i que ha estat el tema de la seva conferència aquest onze de setembre. Els fruits d’una bona catalogació i d’un arxiu a disposició dels investigadors són, doncs, evidents.

I la resta, on és? I el que és més important, què més s’ha de custodiar?
El gruix de la documentació administrativa contemporània, és a dir, des de 1983, es troba en diverses dependències municipals, tant a l’edifici de l’Ajuntament com a l’edifici de les antigues escoles. Ara per ara, no existeix un local específic per servar la documentació, la qual cosa provoca que s’arxivi només el que és formalment obligatori.
Què cal arxivar? Doncs tota la documentació que genera el mateix Ajuntament: actes, decrets, llicències, cartes, cartells, fullets... i tota la que fa referència al municipi, la que generen les entitats i també les notícies publicades en mitjans de comunicació.

De la documentació purament administrativa, se’n fa càrrec la Rosa Dachs, i la de les entitats i mitjans de comunicació, l’Anna M. Fornells des de la Biblioteca, tot i que sense ser exhaustiva i també amb una evident manca d’espai. Per altra banda, cada departament sol tenir cura i guardar la seva pròpia documentació, però, com que no existeix un espai físic on dipositar-la amb un cert ordre, segurament existeixen llacunes.

Si avancen els projectes iniciats en l’anterior legislatura, es podrà comptar en el futur amb dos arxius: el pròpiament administratiu, en fase activa i semiactiva, dins les dependències municipals, allà on havia estat l’antic escenari del Patronat, i l’Arxiu Històric, que estarà al nou Centre Cultural Emília Xargay.

La llei 10/2001 de la Generalitat de Catalunya per la qual es regula el sistema d’arxius de Catalunya obliga els ajuntaments de més de 10.000 habitants a tenir arxiu propi i a contractar un arxiver municipal, amb formació específica. Per als municipis més petits recomana la creació de l’arxiu propi o bé gestionar la documentació en fase semiactiva o inactiva conjuntament amb l’Arxiu Comarcal.

Queden encara altres documents, no menys importants que els de text, però que mereixen ser degudament arxivats i, per la seva vulnerabilitat física, guardats en llocs adients: les imatges i els films, el que s’anomena el patrimoni audiovisual.
Un dels darrers convenis que va signar Nicolàs Pichardo com a alcalde fou el d’assessorament per a l’Arxiu d’Imatges amb la Diputació de Girona. La Diputació vol posar a disposició dels ajuntaments un programa específic d’emmagatzematge d’imatges de manera que tots els ajuntaments les tractin de manera homogènia, i així, en el futur, tots aquests arxius es puguin compartir a Internet. Ara per ara, l’assessorament només consisteix a dir les condicions en què s’ha de guardar el fons fotogràfic, la dimensió en què s’han d’escanejar les imatges, la capacitat de l’ordinador, quina documentació s’ha d’emetre quan es reben fons de particulars i el tipus de contracte que s’ha de formalitzar amb els fotògrafs per als encàrrecs. Falta definir el model comú de fitxer, la qual cosa realment facilitarà la tasca dels ajuntaments.

L’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha adquirit el material informàtic adequat i el mobiliari i ha començat a recuperar tot el fons fotogràfic dispers dins del mateix Ajuntament, a catalogar-lo, escanejar-lo i guardar-lo en un arxiu informàtic.

Però l’objectiu d’un arxiu d’imatges és molt més ambiciós. Es tracta de recuperar la memòria visual del poble, la vida social, els fets que han tingut rellevància en el darrer segle XX. Per això, a més del material del mateix Ajuntament, l’arxiu ha d’estar en disposició de rebre fons de particulars, és a dir, de tots aquells que vulguin cedir fotos familiars o bé d’actes que tinguin a veure amb el poble. I anant més enllà, també s’ha de pensar a recollir tot el material audiovisual que es tingui constància que existeix: films casolans o de professionals que també estiguin relacionats amb l’activitat social i esportiva del poble. On és, per exemple, tot el material que l’Artur Mutos ha filmat al llarg dels anys?

En una reunió del Consell de Cultura, Raimunda Coll va esmentar que, una vegada aquest fons s’hagi catalogat, es tindrà un material excepcional per fer-ne exposicions, o un llibre específic de fotografies. Només cal veure l’exemple del CRDI (Centre de Recerca de Difusió de la Imatge) de l’Ajuntament de Girona, que ha publicat diversos llibres per donar publicitat a aquest patrimoni. Una vegada inventariat, els fons també han d’estar en disposició de ser consultats per part dels ciutadans.

Per fer el llibre Sarrià, el paper de la història, es varen buidar tots els fons fotogràfics coneguts per trobar fotos de Sarrià amb poca fortuna, per la qual cosa és important recuperar els fons de particulars, ja que els oficials tenen poc material relatiu al nostre poble.

Tot plegat sembla una feina feixuga, de llarg abast. El més important, però, és que s’ha iniciat, que es té clar com s’ha de fer i quins són els objectius. El més fàcil és que tingui continuïtat, però és necessari el concurs de tots els que ara tenen la responsabilitat en la gestió de l’Àrea de Cultura de Sarrià de Ter per tal que, amb el temps, disposem d’un bon arxiu d’imatges.

Assumpció Vila
Regidora pel PSC a l’Ajuntament de Sarrià de Ter
article publicat a la revista Parlem de Sarrià n.62 (juliol-setembre 2007)

La intimitat de les flors

En Toni Lozano, sarrianenc d'adopció, flicker conegut com Don Gato, ha exposat les seves fotos per primera vegada a la sala Patronat, amb el suggerent títol "La intimitat de les flors". A ne'n Toni el conec de fa molts anys, des que treballava a Manter i sempre hem mantingut una bona relació. Va col·laborar un parell d'anys formant part d'aquella "inexistent" comissió del Paper, programant, ajudant el dia de la Fira, en fi, en tot el que va poder donar un cop de mà. Ara te una especial falera per les fotos, i s'ha passat moltes estones a ca l'Emília Cristina copsant el detall de les orquídies i les gerberes, dels pètals i dels matisos de cada flor. L'exposició és obra també de la Cristina Vicedo, responsable de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament, i a fe que s'hi veu la seva mà. En l'ordre la composició i el toc final, les "escultures" de l'Emília.
L'exposició serà itinerant, amb d'altres flickers tenen previst anar per tots els centres cívics gironins. A Sarrià també la portaran a alguna altra sala, i des d'aqui apunto l'oportunitat d'exposar-la al CAP, com es va fer una vegada amb les fotos de muntanya d'en Quim Llunell, pensant que el CAP celebra els seus 10 anys de funcionament.
Molts ànims per en Toni.Que aquesta Opera Prima tingui continuïtat.

OFICIS DE DONES




El Consell Comarcal del Gironès ha editat una guia turística “Passejades d’oficis” amb la voluntat de donar a conèixer artesans de la comarca en actiu, terrissers, rajolers, cistellers o bé mostrar alguns dels antics oficis tradicionals. Ben editada, es mostren oficis com el de ferroviari, amb poc més de cent anys de vida i d’altres, com el de miniaturista, que per la seva raresa i peculiaritat ha merescut la seva atenció. En el treball de recerca previ, un dels coordinadors de la guia, en Joan Llinàs de l’equip de Janus, em va preguntar si a Sarrià de Ter hi havia algun artesà relacionat amb el paper o bé si quedava algun practicant d’un antic ofici. Anys enrera, al carrer Major a cada casa hi havia un negoci. Encara ara trobem una ferreria, reconvertida com totes en serralleria, diverses fusteries, però hi havia hagut un matalasser, un baster, un boter, un esclopater, un espardenyer, un sabater, un carreter, varis barbers, pagesos..., el carrer de primers de segle XX ara seria un museu etnològic a l’aire lliure. Tot parlant li vaig comentar que algunes dones tenien encara el taller de modista, de brodadora i que també havia conegut una pantalonera i una planxadora. El bo d’en Joan em va comentar que quan parlaven d’oficis tradicionals, lamentablement, no es pensava en les dones. I així ens va. Si una guia editada amb diners públics, amb diners d’un pressupost al qual també hi contribuïm amb el nostre treball remunerat, no mereix que s’esmenti el treball artesà o l’ofici de cap dona, malament.
No conec cap pagès que la seva dona no sigui pagesa, ans el contrari, en moltes cases de pagès qui porta l’hisenda és la dona i l’home se’n va a treballar fora. La cria de l’aviram, l’hort, l’engreix dels porcs, la matança, anar a vendre a mercat, són feines que fan les dones. L’Angelina Badia de cal cadirer del Pont Major encara té el cosidor especial amb el seu reposapeus i canal pels rodets i les agulles, on temps enrera s’hi asseien més de set modistes a treballar i d’on podia sortir tot l’aixovar d’una núvia. Tant ella com la Conxita Caixàs de Sarrià ensenyen a tallar, a fer una vora, un repunt o cosir una cremallera si convé. La Fina de can Font broda camises, llençols, tovalloles, mocadors tant a mà com a màquina. La Cinta de ca l’Alemany tant està darrera del taulell de la carnisseria com dins de l’obrador on prepara els canelons, croquetes, mandonguilles i plats per emportar. L’Emília Cristina fa bouquets per noces i tota mena de rams per regal. A ca la Quitèria de Girona generacions de noies varen aprendre a fer mitja, habilitat que encara ara s’ensenya a les botigues de venda de llanes. L’artista Dolors Bosch pinta a mà uns mocadors i foulards que són únics. Hi ha dones que es dediquen a la restauració de mobles. Molts homes es tallen els cabells i la barba en perruqueries femenines, després que la major part de les barberies desapareguessin. Les peces de roba més delicades es porten a rentar i planxar a les tintoreries, regentades en la seva majoria per dones...
Les dones portem l’administració tant d’empreses com de la funció pública, la nostra feina està al servei de les persones, l’ensenyament, la sanitat, proveïm de béns i aliments la família i la llar, estem presents en gairebé totes les professions i en tots els sectors econòmics. Els oficis de dones són ben visibles, útils per tothom, tant pels homes com per les dones. Cal tenir-ho present i fer l’esforç de pensar-hi, quan s’edita un llibre o una guia, sobretot si prové d’un organisme oficial, a vegades restant en espectacularitat o singularitat, però guanyant en equitat.




article publicat al Diari de Girona el 12 de gener de 2008

dilluns, 11 de febrer del 2008

LES TIFES DE L'ADIF

LES TIFES DE L’ADIF

Quan a Sarrià de Ter vàrem començar a oposar-nos al pas del TGV per les comarques gironines, no sabíem fins a quin punt els nostres arguments serien premonitoris. Dèiem que el tren no era d’interès general, ja que no l’utilitzaria la majoria de la gent, la qual fa servir el tren per trajectes de curt recorregut; que la construcció d’aquesta línia era tant costosa que trauria recursos per millorar i finançar el tren convencional; que França no es plantejava la connexió amb Espanya fins passats vint anys; que el que calia era una línia de tren específica per mercaderies, ja que el creixement del port de Barcelona faria l’autopista intransitable; que es necessitaria una línia de transport d’energia per alimentar el TGV. Això ho dèiem l’any 1998, a la revista Parlem de Sarrià i en les al·legacions als estudis previs al projecte. No gaire ningú més va presentar al·legacions Quan es va veure l’oportunitat del soterrament del tren al seu pas per Girona, ens hi vàrem enganxar com si ens hi anés la vida. Amb el coratge i tossuderia de l’alcalde Josep Turbau, vàrem aconseguir que el traçat per Sarrià passés gairebé tot soterrat, només amb un tram en trinxera de 300 metres. Aquesta setmana, quan hem vist la inauguració del túnel del Pertús la imatge transmetia més patetisme que alegria. El TGV avança, però a quin preu!. En aquests darrers deu anys no s’ha invertit en rodalies, França no farà la via de Perpinyà a Montpeller fins el 2018, faran la nova MAT, no tenim línia especial de mercaderies i l’autopista ha de créixer per engolir tot el trànsit d’Espanya i de la N-II, i a més la faran passar per Sarrià!.
Però bé, vàrem lluitar contra l’impossible i això és el que n’hem tret!. Que aquest és millor projecte que l’inicial? Sens dubte. Però ai, las, les alegries a casa del pobre duren poc. El 20 de novembre es varen fer les primers actes prèvies d’ocupació. Abans va arribar a l’Ajuntament un estudi més detallat del pas del TGV per Sarrià de Ter. L’Adif ens han plantificat tres sortides d’emergència, com tres tifes, al bell mig del poble!. La primera en el mas Boscosa, on es preveu edificar la facultat de medicina; la segona darrera del molí d’en Xuncla, gairebé al peus del viaducte de l’AP-7 i la tercera en el pitjor lloc inimaginable: al mig de la plaça de can Nadal. La inutilitzen per complet, desapareix del mapa urbà!. Aquesta plaça era una iniciativa del propietari del mas Nadal, en Francesc Alsina, un hisendat que al 1866 va comprar en subhasta els terrenys desamortitzats de Sarrià de Dalt i va urbanitzar l’entorn amb bancs i una glorieta. A la plaça temps enrera s’hi feien les feixines de la Festa Major, les arrossades, ballades de sardanes i darrerament el concert butirock. Ja l’autopista va malmetre aquest indret i havia perdut part del seu encant. Del mas Nadal (o mas Font) només en va quedar el porxo, ara de propietat municipal i seu del grup muntanya Sarrià, però la glorieta, i els bancs que envolten la plaça es mantenen. Els anys m’han ensenyat que darrera cada ensopegada hi ha una oportunitat. A menys que a darrera hora es pugui anul·lar aquesta sortida (potser no calen tres sortides d’emergència tant juntes), el que hem de plantejar és el trasllat de la glorieta a una altra plaça, per exemple la plaça dels Horts, a tocar de la Cooperativa. I, per què no, traslladar també el Cau, l’antic porxo de can Nadal, pedra per pedra, com es va fer amb el temple d’Asuan, a un altre lloc menys sorollós i més urbà. De la destrucció de la plaça n’hem de salvar els elements patrimonials de més valor i deixar als arqueòlegs del futur les fotografies del que havia estat Sarrià de Ter abans que el progrés, darrera de noms com Adif, Fomento i Acesa, ens trepitgés i ens deixes unes quantes tifes.

article publicat al Diari de Girona e l'ú de desembre de 2007