Acesa, entre Abertis i Tanquetis

l'AP-7 passa per damunt de Sarrià de Dalt. Foto de Toni Lozano

E n una d'aquestes conferències que solen organitzar les entitats financeres, el conseller delegat d'Abertis, Salvador Alemany, convidat a parlar sobre la internacionalització de les empreses al Far de Sant Sebastià, va comentar que al grup que aglutina Acesa i d'altres 60 empreses, se li havia posat el nom d'Abertis per la seva clara voluntat de ser present en el mercats internacionals i per això, va ironitzar, era millor el d'Abertis que el de Tanquetis. La setmana passada encara la premsa comentava la fallida operació de fusió amb Atlantia, l'autostrade italiana, de manera que el nucli del negoci d'Abertis té molt a veure amb el mercat captiu i tancat espanyol i no en la seva presència en el mercat obert internacional.

PEL QUE ENS OCUPA als sarrianencs, sembla que el malson de l'autopista no té fi. Des que es va conèixer la voluntat del Ministeri de Foment, juntament amb la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Girona i d'altres municipis limítrofs de fer un sol corredor d'infraestructures i fer passar la N-II per l'AP-7, la veritat és que no les tenim totes. A aquestes alçades tothom hauria de saber que quan es va construir l'AP-7 es va fer amb calçador, destruint el nucli antic de Sarrià de Dalt i enderrocant cases del grup d'habitatges Paulí Torras. Des de l'any 1970, l'autopista passa pel clatell de molts veïns que ara no es resignen que els toqui de més a prop, amb l'increment de trànsit que suposarà compactar dues carreteres que suporten tot el pas de camions de l'eix mediterrani i d'Europa. El govern municipal ja fa temps es va posar a treballar conjuntament amb els veïns: va elaborar un mapa acústic, un plànol amb la situació de cada casa dins dels límits d'afectació i va parlar amb cada família per veure quina era la seva voluntat davant d'aquesta eventualitat, a més d'oferir-los assessorament jurídic. Set famílies, propietàries d'habitatges a tocar l'autopista, han estat contundents: volen marxar d'on han viscut sempre i que se'ls construeixi una casa, allunyada del soroll, la contaminació i del perill que els caigui un camió damunt la teulada. La seva demanda és raonable, coneixent que el Ministeri de Foment s'estalvia el desdoblament de la N-II per Font de la Pólvora i Campdorà. A més, aquesta solució, és a dir construir cases per als veïns afectats, o indemnitzar-los per un valor que els permeti comprar-se una casa equivalent, no seria cap novetat, ja que l'any 1968 es varen construir tres cases al Pi de la Bateria per als veïns de les cases enderrocades. Acesa va presentar a la Cambra de Comerç de Girona un Powerpoint amb les dades macroeconòmiques del projecte: quatre carrils per banda en un tram de 19,3 quilòmetres entre Fornells i Vilademuls, tres nous enllaços, el sistema constructiu que empraran per l'ampliació dels ponts i viaductes, el pressupost, les mesures mediambientals, etc. No es va dir res de la microeconomia, és a dir de la solució pels problemes plantejats per l'Ajuntament de Sarrià de Ter i la plataforma Salvem Sarrià. De fet, aquest projecte és un pas més al pla de factibilitat que Acesa va presentar a l'Ajuntament el 2006, on es preveia que amb la compressió dels 8 carrils (passen de 3,75 a 3,50), de les mitgeres (desapareixen) i de la voravia (es queda en un perillosíssim 1,2 m. d'amplada), no s'haurien d'expropiar terrenys i els vuit carrils es construirien dins dels límits de la seva propietat. Fa temps que es parla d'aquest projecte, que avancen les licitacions de diversos trams, i ara l'exposició al públic de les tres noves sortides previstes, però als sarrianencs no se'ns dóna cap resposta ni política ni econòmica. Acesa, ni diu ni ase ni bèstia, el Ministeri de Foment està d'eleccions i la Generalitat mira cap a un altre lloc. Qui estalvia l'angoixa als veïns afectats? Què més podem fer, sinó oposar-nos amb fermesa a l'ampliació? Els problemes complexos requereixen solucions d'alçada, no negociacions a la baixa i malament rai quan es deleguen a una empresa privada, Acesa, que mira primer pels interessos dels seus accionistes, després pel dels seus clients i ni es preocupa dels perjudicis que causa a un col·lectiu, és a dir, un poble que, per mala sort, es troba sota l'autopista.