En un món lliure

La pel·lícula de Ken Loach En un mundo libre, és una de les millors propostes cinematogràfiques d’aquests dies a Girona. El cineasta britànic fa una incursió en el submón de la contractació temporal, dels treballadors immigrants i de les màfies i empreses sense escrúpols que campen a qualsevol població anglesa. El fil conductor és una noia, de classe treballadora, amb no massa formació però llesta, despatxada en diverses ocasions de la feina fins que decideix muntar una empresa pròpia de treball temporal. Tot i la seva voluntat inicial de contractar només treballadors amb papers, cedeix per avarícia i per pressions dels més poderosos i acaba utilitzant immigrants sense papers pel seu profit.

En la pel·lícula s’obren molts fronts i no tots s’expliquen prou. El pare de la noia, un treballador amb més de trenta anys d’ofici en la mateixa empresa, representant de la classe obrera tradicional anglesa, li demana si els paga almenys el salari mínim. La noia respon amb evasives: “aquest és un món lliure i la gent va a treballar on hi ha la feina”. Els valors del seu pare no són interioritzats per la filla. Tampoc altres conceptes ètics que s’haurien d’exigir a un empresari: Angie i Rose comencen la seva aventura empresarial només amb la llista de contactes, sense donar-se d’alta a Hisenda, però fent les retencions en nòmina dels treballadors. Rose, més formal i entenimentada i amb títol universitari, va conduint el negoci cap a la legalitat. Però Angie té fam de diners i no dubta en col·locar treballadors il·legals, a fer-los dormir a torns en pisos pasteres i contribuint a engreixar a d’altres empresaris sense escrúpols: “els treballadors sense papers són més dòcils”, diuen els intermediaris mentre paren la ma.

La Rose no te valor de continuar en el projecte empresarial quan veu que l’Angie no dubta en desnonar un campament d’il·legals (amb una denúncia al departament d’immigració) per fer lloc a un contingent de treballadors ucraïnesos. La davallada cap a l’infern només ha fet que començar. Encara hi ha més. Una de les empreses tanca les portes i deixa sense pagar les factures de l’Angie. Com que no ha cobrat no es veu amb l’obligació de pagar-los, ni tant sols d’avançar-los diners guanyats en un altre camp. Ho té clar, agafa el diners i corre. La correcuita s’estronca quan un grup de treballadors l’amenaça amb el segrest del seu fill i es veu obligada a retornar-los el deute. Però no canviarà el seu modus vivendi i guanyarà els diners en l’únic negoci que coneix: la contractació dels immigrants.

En la pel·lícula hi ha un altre moment interessant, quan parla amb el seu pare sobre la globalització: “els consumidors demanen productes barats en els lineals dels supermercats, i algú els ha de produir”. Bé, aquest és un criteri molt simplista i demagògic. Per sort, la major part de les empreses tenen clar que han de respectar les normes i les persones, a més de produir bens i serveis a bon preu. També he trobat punyent el fet que Loach se centrés en el periple vital d’una noia per demostrar la manca d’ètica d’algunes empreses. Més que res, perquè les dones tenim el convenciment que en llocs de direcció actuem amb molta més responsabilitat i ètica, altra cop la paraula clau, que molts homes. Ken Loach ha burxat en la ferida: quan es tracta de diners, no hi ha un sexe millor o pitjor, sinó persones millors o pitjors.

La pel·lícula no és apta per iniciats ni per aquells que no s’han mogut mai dels despatxos del centre de qualsevol ciutat europea o aquells que mai han trepitjat un polígon industrial. Aquest és un món desconegut per molta gent, la pel·lícula tampoc és de masses, ni serveix per entreteniment, ans bé, per remoure la consciència de la nostra societat burgesa. El món lliure de Loach no té res a veure amb un mon feliç. Tenir feina avui dia no és paradigma de res, molt menys de dignitat. La pel·lícula no et deixa indiferent, ja que veus les escletxes del sistema i, tot i que succeeix a la Gran Bretanya, no costa gaire trobar paral·lelismes en la nostra societat, a Catalunya per citar un lloc més proper. Aquí també les ETT varen anar a Polònia i a Ucraïna a contractar personal per les empreses metal·lúrgiques. Durant anys s’ha fomentat la immigració per cobrir l’enorme demanda de llocs de treball al sector serveis a la construcció i al camp.

Parlem de la immigració?. Quines polítiques formatives s’aplicaran per ocupar a tants i tants treballadors sense formació, ara en atur?. La major part de les empreses industrials precisen de treballadors qualificats, operaris amb coneixements d’electrònica i mecànica. Les empreses de serveis, personal amb idiomes. Les empreses de distribució i del transport, personal amb carnet de primera. Falten anys per formar a tot aquest col·lectiu, persones adultes amb responsabilitats familiars, que amb prou feines parlen bé el castellà, ni saben com omplir les seves dades en un full d’inscripció.

En els cercles empresarials durant anys ens hem queixat de la rotació dels treballadors i de la dificultat de trobar personal que encaixés amb el perfil sol·licitat. Molta formació s’havia de fer dins la mateixa empresa, amb l’esperança que després el treballador no marxés a un altre lloc, per exemple a fer de paleta en una obra on es cobrava pla més.
En la situació actual, una vegada els promotors, els llestos del negoci immobiliari, han deixat penjats a tantes i tantes petites empreses auxiliars del sector de la construcció i aquestes es desprenen de la major part dels seus treballadors, seran suficients les escoles d’adults, els tallers ocupacionals i els cursos de reciclatge?. La resposta, per després de les eleccions.