dissabte, 1 de març de 2008

Mossèn Gabriel Roura













Mossèn Gabriel Roura, enfilat a la bastida de la Catedral

Tots tenim en el nostre entorn més proper a persones que ens han influenciat i ens han ajudat a formar-nos. En el meu cas, mossèn Gabriel Roura va ser més que un capellà, un mestre, el qual em va ajudar, mostrant-me els camins de la tolerància i de la responsabilitat, en el trànsit de l’adolescència a la joventut, en una època en la que predominaven els tics autoritaris i la intransigència en qualsevol forma de mestratge.
Aquest dimarts mossèn Gabriel va morir sobtadament d’un atac de cor. Havia estat primer, vicari de la parròquia de Sarrià de Ter des 1965 amb Mn. Josep Estany i després rector, fins que l’any 1977 ja va passar a ser auxiliar de l’Arxiu Capitular a la Catedral de Girona.
Quan va arribar a Sarrià de Ter era un capellà jove de 33 anys, llicenciat en Història, amb la missió de vetllar per l’educació i formació religiosa dels més joves. De tarannà liberal i vocació socialitzadora, Mn. Gabriel va anar engrescant la colla de nois i noies i els va donar els medis i la cobertura per poder fer activitats juvenils. Va promoure els campaments i les colònies a la rectoria de Granollers de Rocacorba i la revista Carrilet instal·lada tot primer en el pis superior de l’església i després sota l’aixopluc de l’edifici de l’Ajuntament, no de l’equip de govern. En Quim Corominas, en Xavier Masdemont, l’Emili Torrent, en Pere Pòrtulas, la Nuri Fulcarà, en Xavier Sánchez, en Xavier Besalú, o en Joan Vila són alguns dels joves que millor podrien explicar aquesta època. En Josep Brugada també ho comenta en el llibre Sarrià, el paper de la història:

A més dels monitors, a la colònia hi residia el rector de Sarrià, mossèn Gabriel Roura i Guïbes, una persona molt estimada al poble, d’una liberalitat, d’un humanisme i amb una paciència infinites. A mossèn Gabriel Roura sempre li hem tingut un gran respecte i una gran deferència per la grandesa democràtica del seu deixar fer. Mossèn Gabriel va impulsar aquella colònia i altres iniciatives catalanistes en aquells anys de la Citrania. Els sarrianencs que vam conviure amb ell li’n restem profundament agraïts”.

A les colònies hi vaig anar des del primer any, el 1968, fins el 1976 quan vaig començar a treballar. Els records d’aquells estius són inoblidables: les activitats en plena natura, els jocs de grup, els treballs en comunitat, tot el temps lliures de la tutela dels pares i dels mestres, només vigilats pel mossèn i en Martí Ballada i la Dolors Xabé. Les colònies han estat per la meva generació el contrapès a una educació encara massa rígida i franquista, l’espai on vàrem aprendre mots en català i a relacionar-nos sense formalismes.

Com era preceptiu, a missa s’hi havia d’anar cada diumenge, però el mossèn no era una persona d’obligacions ni d’adoctrinaments. No es ficava amb ningú i deixava fer. Tant li feia si s’anava a l’església o no, però la majoria no ens escapàvem d’anar a missa el diumenge. Era el costum. Ell però, tenia altres idees. Recordo la passió amb què explicava el projecte de reforma del presbiteri, obra de l’artista sarrianenca Emília Xargay, amb el canvi de lloc de l’altar, seguint les recomanacions del Concili Vaticà II, i tinc molt present quan el bisbe Narcís Jubany va beneir la Mare de Déu de Misericòrdia, de planxa de ferro, per la Festa Major de l’any 1974.

Aquella va ser la seva primera obra de reforma, després en vindrien d’altres a l’edifici de la Catedral i també d’obres d’art, com el baldaquí i els retaules de la Seu, impulsades des del seu important càrrec com a president del Capítol de la Catedral de Girona.
Quan va deixar Sarrià de Ter, va demanar ser auxiliar a l’Arxiu Capitular i l’any 1980, ja era l’arxiver en cap. En Joan Boadas, l’arxiver municipal de Girona, li agraïa en un article el seu mestratge i predisposició per facilitar l’estudi de la documentació medieval que conserva l’arxiu catedralici. Així mateix, el seus notables coneixements ens paleografia el feien una de les persones més erudites en història medieval, tal com demostren els seus treballs sobre els evangelis carolingis, l’Escriptorium de la Catedral, els martirologis, entre d’altres.

El dijous, durant les exèquies, vaig tenir la sensació que assistia a una cerimònia molt antiga, amb tota la fastuositat amb què encara es mou el clergat. L’enterrament, oficiat pel bisbe Carles, envoltat dels canonges, amb l’encens que flotava com boira prop de l’altar i dels púlpits, els càntics, tot plegat em semblava molt llunyà. Mossèn Gabriel Roura va ser una persona senzilla, humil, un savi humanista, que va saber trobar en el reducte de la catedral el seu lloc, amb l’estudi dels textos antics i com servir a l’Església i a la gent, des del seu coneixement.

















mossèn Gabriel Roura, amb Josep Brugada, Nicolás Pichardo i jo mateixa, per la presentació del llibre Sarrià, el paper de la història, el gener de 2007.

Vàrem tenir ocasió de parlar amb ell llargament per la presentació del llibre “Sarrià, el paper de la història”, un moment en què es va retrobar amb els seus antics feligresos i amb molts amics. El va sorprendre el llibre, la seva gruixària i la quantitat de documentació que havíem trobat, la qual cosa ens va merèixer la seva felicitació. Venint del meu mestre, em va omplir d’orgull.

El gener de 2007, va pronunciar aquest discurs, a la sala del Coro.

La paraula “història” recorda uns temps feliçment passats en què era imprescindible aprendre de memòria –entre d’altres coses- la llista tan llarga com incomprensible dels reis gots o d’un seguit de dades i notícies que ben poca cosa ens deien. Amb el temps sorgia la pregunta: Però la història per què serveix? Aquest plantejament era ben legítim, si tenim en compte que la història era considerada com un simple relat de fets de temps passats. Però a poc a poc, fou possible adonar-se que els fets es referien a la vida de l’home en societat. Que uns semblaven més importants que d’altres i es va pensar que havia de tenir una causa. Així l’home començà a interrogar-se sobre el seu passat.

La història començava a ser considerada com una memòria col·lectiva. Durant molt de temps, unes minories dominants confondrien el seu propi passat amb el passat de tota una col·lectivitat. Aquest fou el llarg període d’una història de reis, de batalles i tractats diplomàtics.
Si en el segle XIX Jules Michelet té la intuïció que la vertadera història consisteix a recuperar el passat de tot un poble, la història oficial, acadèmica i docent, continuarà instal·lada en els seus “esdeveniments”. Durant molt de temps, la història fou relat literari i després relat erudit i en ambdós casos mai arribà a ser plenament innocent. La recuperació del passat en fou, per molt de temps, una justificació.

La memòria històrica va tardar temps a esdevenir memòria col·lectiva de tot un poble; solament quan ho aconsegueix, quan el passat no és una simple acumulació de records, ans un reconeixement dels fets en les seves connexions, en el seu esdevenir, és quan podem dir que s’ha recuperat el passat per a millor conquerir el futur. Aleshores, la història és molt més que un simple entreteniment o una evasió. La història significa abans que res, conèixer els fonaments de la nostra vida actual, saber d’on venim, qui som i augmentar les probabilitats de saber on anem. Aquesta reflexió que faig és conseqüència de la lectura, necessàriament ràpida i urgent, per atendre l’oferiment que els amics Assumpció Vila i Josep Brugada em van fer de presentar el llibre Sarrià de Ter, el paper de la història.

El treball que han fet els diversos i nombrosos autors assoleix realment la definició d’història local en el sentit tècnic i estricte del terme. Cada capítol o cada apartat és una vertadera sèrie de monografies de la vila de Sarrià, que fonamentades en documentació original, estudien la seva evolució històrica.
Cal remarcar el terme “document original”, puix constitueix la base del treball de l’historiador: “sense documents, no hi ha història”. Aquest principi que difongueren els historiadors francesos a les primeries del segle XX, queda confirmat amb escreix en el llibre de Sarrià de Ter, el paper de la història. L’elenc d’actors que han intervingut en la confecció del llibre que ens ocupa, han escrit amb coneixement directe els temes que tracten, a vegades en són fins i tot protagonistes, cosa que confereix fiabilitat als seus escrits, classificant-los en l’àmbit de “documents d’història”. Els diversos apartats o capítols del llibre Sarrià de Ter, el paper de la història, vénen a ser una mostra clara de múltiples facetes o formes de fer història.

El fonament lògic del tema ve constituït pels treballs arqueològics que ens donen notícia del passat més remot de la vila i el seu terme. L’arqueologia forma part de la Història sense textos. Els arqueòlegs amb la seva perícia, la seva pràctica i habilitat, han llegit els documents muts, sense lletres que són les pedres i els materials arqueològics que ens informen a bastament de la important vil·la romana del Pla de l’Horta i les seves adjacències, datades de finals del segle II o començament del segle III. Aquesta edificació constitueix la partida de naixement de la nostra vila. Sense deixar de recordar el magnífic Mil·liari amb la seva inscripció gravada en lletres capitals romanes del tipus librari. En el capítol corresponent podran llegir-la.

Avançant en el temps, Sarrià se significa amb la seva presència a través de la col·lecció diplomàtica, sobretot dels diferents estaments eclesiàstics. Els diferents tipus d’actes escrits sobre pergamí són la base del coneixement històric i la seva evolució en l’Edat Mitjana. Recordem el que hem dit més amunt. “Sense documents no hi ha història”. Cada document dóna notícia de l’acte que realitzen els actors davant notari: establiment, reconeixement de propietat, permuta de propietat, establiment de censos, absolució d’home propi, donació, venda, etc. Amb consignació dels actors. Aquesta és la notícia directa. En tot document notarial, però, hi consten una sèrie de fórmules de seguretat que donen fe de l’acte, de garantia de la seva realització i altres que responien a formularis notarials que tenien els seus orígens en els formularis del Dret Romà.

Les fórmules que acompanyen els documents són elements que mai s’han de deixar de banda, puix ens informen dels canvis que en les diverses èpoques i llocs es van produint segons es reflecteixen en les datacions. Seria de gran profit aconseguir la transcripció completa del centenar de pergamins que es consignen en el llibre, acompanyada de la corresponent traducció al català.

La descripció de l’època moderna, fins al dia d’avui, constitueix la forma d’història de tipus crònica, perquè els que descriuen fets o esdeveniments i les seves circumstàncies, es basen en historiadors solvents, com ara tota la qüestió de la guerra del francès o de la Independència, i en altres concernents a Sarrià, es basen en el coneixement directe de persones i famílies que han deixat petjada en el progressiu esdevenir de la població: pensem en les nissagues del paper que tant han marcat el caràcter dels sarrianencs.

Més directa és encara la historiografia del segle XX, amb la forta intervenció dels molts protagonistes de les accions narrades –sigui en forma d’entrevistes, sigui en les cròniques esportives, o en activitats cíviques i socials. Penso en el Patronat de pares de família, el teatre, les colònies de vacances i tantes altres activitats que es van dur a terme abans i després de la guerra incivil.

Per acabar vull fer memòria especial de la revista Carrilet. Com a tal revista ha estat una bona eina de relació entre els veïns, un entreteniment profitós i una distracció amena i familiar. Cal conservar-la, puix que a mida que passa el temps esdevé un dipòsit de material històric integrant-se en l’amplia selecció de bibliografia que enriqueix la cronologia de Sarrià de Ter
.

Gabriel Roura
Canonge arxiver, Arxiu de la Catedral de Girona