dissabte, 15 de març de 2008

El menú de l'escriptor




Els participants a la taula rodona sobre la nova narrativa catalana del dijous a la Casa de Cultura de Girona per cloure el cicle El menú de l’escriptor, varen comentar que el públic lector en català no supera el 15% de la població catalanoparlant. Després dels anys de la transició i ja en plena democràcia, la culpa dels pocs lectors en català, si és que s’ha d’atribuir a algú, no és la manca d’editorials o d’escriptors en català, ja que n’hi ha més que mai, sinó dels pocs mitjans que promouen la literatura catalana. En qualsevol cas, els lectors són pocs i els escriptors han de conviure amb aquesta realitat, més que res sabent que la seva obra mai es convertirà un best-seller, ja que aquestos, com va dir en Miquel Pairolí, s’escriuen en llengües majoritàries i principalment en anglès.

El cicle és una iniciativa de les Biblioteques de Girona, Salt i Sarrià de Ter per fomentar la lectura i donar a conèixer els escriptors. Aquest any, a la Biblioteca Emília Xargay, l’Anna Ma. Fornells va tenir l’encert de convidar un escriptor novell, un xic mediàtic, en Martí Gironell, autor de El Pont dels Jueus, una novel·la basada en la construcció del pont romànic de Besalú. En Martí és conegut per la seva veu, com a col·laborador de Catalunya Ràdio, per la seva fesomia, com a presentador dels programes informatius a TV3 i pels seus articles al diari al Punt. Ara, a més, per aquest llibre que ell volia titular El Pontífex, o sia el qui feu el pont, títol que no va reeixir ja que l’editorial li va demanar un títol més comercial i amb menys simbolisme papal . La novel·la es basa en fets històrics, tot i que no lligats en el temps, i té al darrera un bon treball d’investigació i una voluntat didàctica per part de l’autor. Alguns dels que l’hem llegit li hem trobat a faltar més trama i per contra, li sobra detallisme. Tot i que es tracta de la seva segona obra, ens va comentar que va anar escrivint parcialment, segons trobava la documentació, la qual cosa explica que el text no flueixi amb facilitat.
Neus Real, professora i estudiosa de la literatura, també participant en la taula rodona, va comentar que els lectors el que busquem en les novel·les és que ens expliquin històries i que ens captivin o bé pel lèxic o pel rigor intel·lectual. La novel·la d’en Martí Gironell ens explica una història i té un lèxic molt ric. És una novel·la que s’anirà llegint i venent amb el temps, un long- seller, com va ironitzar l’autor, ja que el que explica és proper, parla d’un poble conegut, i a més es promociona amb les visites guiades pel poble.

En Martí Gironell és autor d’un altre llibre menys conegut, però per contra, per mi més interessant: La ciutat dels somriures. Històries de supervivència a Bombai. El llibre explica el seu periple per Bombai on va anar a ajudar un parell d’estius a una ONG que recollia noies prostitutes i els seus fills amb sida. La cruesa del relat i la versemblança del que explica el fa un llibre corprenedor i molt emotiu. És aquí, en les ratlles escrites a raig, on jo he trobat l’aspecte més humà d’en Martí Gironell i és en els seus articles periodístics on he trobat el bon comunicador. En Martí, ara un escriptor novell, segur que produirà més bones obres per anar llegint i entretenint-nos.

Un dels autors que va citar en Xavier Cortadellas, com a nou autor a seguir, és el gironí Pep Prieto, el qual va ser present a la Biblioteca de Salt i a la primera taula rodona que es va fer a la nova Biblioteca de Taialà. Quan els crítics varen comentar d’on pouaven els nous autors, quins eren els seus referents, Neus Real va esmentar a Mercè Rodoreda i a Quim Monzó, i Vicenç Pagès va explicar que els referents són molt propers en el temps i més dispersos en l’espai, és a dir, els nous escriptors tenen molt coneixement de la literatura americana, però no han llegit tant a Pla com ha fet Miquel Pairolí.
Recordo que en Pep Prieto a la Biblioteca de Taialà, va comentar que la seva generació era filla del cinema i del còmic, i que en la seva narrativa aquests referents s’hi reflectien.

Escriure és un acte solitari i fruit de la voluntat, va sentenciar en Miquel Pairolí. I llegir, no és també un acte de voluntat que necessita soledat?. Costa trobar un moment per llegir, però qui no en té l’hàbit, difícilment llegeix. En Vicenç Pagès va ser força demolidor: el temps lliure s’empra mirant la tele, un promig de tres hores al dia. És complicat atreure lectors, una feina que les bibliotecàries saben feixuga. A la Biblioteca bàsicament es presten DVD’s i CD’s, i alguns llibres.

Quan vaig sortir de la Biblioteca de Girona vaig arreplegar el programa d’hivern. A més de l’hora del conte, mensualment programen els clubs de lectura: un de poesia, un de narrativa catalana i un altre de literatura universal. Vaig pensar que no fa gaire n’havíem parlat de formar un club de lectura a la Biblioteca de Sarrià de Ter, una idea que no es va acabar materialitzant. Qui s’anima?