Històries de la Guerra Civil

La mort de Josep Benet, advocat, exsenador i historiador no professional, com s’autodefineix en les seves memòries, ha donat a conèixer al públic la seva feina com a director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Aquest Centre, creat per la Generalitat de Catalunya l’any 1985, impulsà sota la seva direcció fins l'any 2000, la recerca, amb ajuts als investigadors, la recuperació d’arxius personals i la creació d’un important fons bibliogràfic. Nascut l’any 1920, coneixia la història i n’havia viscut molta. Seguia de prop els treballs de Joan Vilarroya i Josep M.Solé i Sabaté sobre la Guerra Civil, i sobretot els demanava exhaustivitat, recollir totes les dades de tots els pobles catalans, de les persones que havien mort en el front i a la reraguarda, recollir tots els episodis de la postguerra, i de la repressió de franquisme, inventariar, en definitiva, la memòria oral de la gent que encara podia explicar aquells fets.

M’ha sobtat, per no haver estat al cas, la seva polèmica amb Josep Tarradellas, en no estar d’acord amb la lluita antifranquista que es feia des de Catalunya (sobretot des del PSUC), i més recentment la seva polèmica amb Joan Saura per haver instaurat el Memorial Democràtic, depenent del Departament d’Interior, sense haver tingut en compte ni el Centre d’Història Contemporània de Catalunya ni el Museu d’Història de Catalunya que depenen d’altres conselleries.
Per Josep Benet, la reconciliació es va fer amb la transició, i ara el que pertoca és el treball dels historiadors d’anar desvetllant cadascun dels episodis de la història contemporània sense prendre partit, ni idealitzar la República ni el govern de la Generalitat durant la República i la Guerra Civil.

A nivell local, aquesta tasca s’ha anat fent amb més o menys fortuna. Són importants els treballs de municipis com Celrà i Banyoles, però, per exemple, a la ciutat de Girona, els treballs són parcials i poc exhaustius. Des que vàrem iniciar el projecte de la revista Parlem de Sarrià, amb Raimunda Coll ens va interessar fer aquesta recerca. Molts dels articles han estat publicats a la revista i revisats al llibre Sarrià el paper de la història. Tot i això, ens han quedat moltes coses en el tinter, per exemple, l’estudi de la lleva del biberó a Sarrià de Ter, els que varen marxar a la guerra quan encara no havien complert 18 anys. En Josep Benet n’era un d’aquests soldats, els de la quinta del 1941, que va coincidir amb els de la quinta del 1927 i 1928, soldats amb família que deixaven muller i fills cridats al front per manca de soldats. Tot plegat és com un puzzle, però malauradament, si hem comptat durant alguns anys amb testimonis vius, ara només podem pensar en algun familiar i alguna imatge.

El text que reprodueixo és l’article que surt publicat a la revista n.63 Parlem de Sarrià. Es refereix al llibre sobre Indústries de Guerra, el documental emès per TV3, referent a unes fotos de l’arxiu Josep Tarradellas, que encara no es pot consultar, una clàusula que va posar Tarradellas, potser pensant en historiadors com Benet.



La indústria de guerra a Catalunya. El cas de Sarrià de Ter

"L’anunci del programa de Montserrat Besses Del pintallavis a la bala. Indústria de guerra a Catalunya que es va passar per TV3 el mes de desembre va despertar la meva atenció. Havia sentit a parlar de l’esforç per reconvertir petits tallers metal·lúrgics en tallers de fabricació de bombes i que, dels tallers de la Hispano Suïssa, n’havien sortit els primers tancs blindats, però en desconeixia els detalls. El secret començava a desvelar-se amb la catalogació per part de l’equip del programa de les fotos trobades a l’arxiu Montserrat Tarradellas Macià dipositat al monestir de Poblet i que ara per ara és de consulta restringida.

Josep Tarradellas i Joan, conseller d’Economia, Serveis Públics i Cultura per ERC al govern de Lluís Companys al començament de la Guerra el juliol de 1936, va ser l’impulsor de la Comissió de la Indústria de la Guerra (CIG), organisme que havia de coordinar totes les activitats de fabricació d’armament a Catalunya, atès que no existia cap fàbrica que en produís al Principat. La Comissió va distribuir les seves activitats en tres grans seccions: una encarregada de les indústries químiques (pólvores, detonadors, explosius, etc,); una altra encarregada de tota la part industrial metal·lúrgica (armes, municions espoletes, tractors, etc.) i, finalment, una altra encarregada de l’aviació.

A més de la transformació dels equips i motlles d’alguns tallers per fer espoletes, cascs, bales, -d’aquí el títol del programa ja que s’adaptà la maquinària de fabricar tubs de pintallavis per fer-ne els cartutxos de les bales dels rifles màuser- la CIG s’organitzà en 15 fàbriques de guerra:

1- Badalona. Fabricava tetraetilplom de plom pur indispensable per etilar la gasolina.
2- Barcelona, al carrer Parcesiras. Es va especialitzar en la fabricació de pólvora, ja que era una de les poques empreses dedicades al tractament i assecatge del cotó. Es preparava el cotó per nitrar, es nitrava, s’afinava el cotó pólvora. Es produïen les pólvores per a fusell, pólvores de pistola i per a salves de fusell. També es fabricaven els explosius i les metxes.
3. Sant Andreu. Barcelona. Produïa trinitrotoluè.
4. Can Porxas. La Canya. Olot. En instal·lació
5. Queralps. Ripollès. En instal·lació
6. Torelló. Osona. En instal·lació
7- Barcelona. Carrer Dènia. Es va comprar maquinària a l’estranger per fabricar cartutxos de fusell.
8. Amanecer. Barcelona. Produïa coets d’il·luminació i cotes de senyal.
9. Poblenou. Barcelona. Fabricació de bombes de mà.
10. Ca l’Aranyó de Cardona. En instal·lació
11. Santa Coloma de Gramenet (Gramenet del Besòs). Fabricació de material explosiu, espoletes, estopins, detonadors.
12. Palau-sacosta. Girona. Com la fàbrica núm. 7, produïa beines per als cartutxos dels fusells.
13. Gualba. Vallès Oriental. En instal·lació.
14. Escoles Salesianes. Sarrià de Barcelona. Reparació de fusells màuser
15. Olot. La Garrotxa. Pistola metralladora Fontbernat

D’acord amb el report que el mateix Josep Tarradellas va fer l’octubre de 1937, aquestes indústries i els tallers auxiliars ocupaven 90.000 obrers i, a més de les fàbriques esmentades, es controlava un conjunt de 500 fàbriques i tallers. L’armament s’enviava als diversos fronts, en especial al d’Aragó.

El programa televisiu va comptar, a més a més, amb la localització actual de les diverses fàbriques de les quals es tenia constància per les fotos i pel report de Josep Tarradellas.

Curiosament, es va centrar en la fàbrica de paper de can Porxes, a Olot, que en el moment del report estava en instal·lació i que durant la guerra va aixecar la xemeneia de rajols i instal·lar els autoclaus o lleixivadores per a la producció de paper de pólvora. Aquest terme em cridà l’atenció, ja que sempre havia sentit a parlar al meu pare que a les acaballes de la Guerra Civil els havien enviat clor per fabricar paper per a pólvora, a la fàbrica Mitjans de Sarrià de Ter, sense saber massa de què es tractava.

En el llibre La indústria de guerra a Catalunya (1936-1939). L’obra de la Comissió creada per la Generalitat, i el seu report d’actuació, de Josep Tarradellas [1], es fa esment que un dels primers problemes que es trobaren fou la substitució del cotó per la pólvora: “com que el cotó escassejava i es preveia que encara escassejaria més donades les necessitats de la guerra, es procedí als estudis necessaris per a la instal·lació d’una fàbrica de cel·lulosa que vingués a substituir el cotó. La primera matèria per a l’obtenció de la cel·lulosa és l’espart, abundantíssim a casa nostra. Així s’han pogut superar les dificultats sorgides a causa de la manca de cotó per nitrar”.

Heus aquí la intervenció de la fàbrica de can Porxes i la de can Mitjans. A la fàbrica de Sarrià de Ter, de sempre havia existit una lleixivadora (o autoclau) i, per tant, és de suposar que la Comissió d’Indústries de Guerra continués buscant com produir cel·lulosa de base de la pólvora. Joan Vila Tarradell havia demanat al Consell Municipal de Sarrià de Ter, governat pels membres del Comitè Popular, posar en marxa les instal·lacions aturades de la fàbrica de paper el gener de 1938[2], permís que li fou concedit, tot pagant un arrendament a l’Ajuntament. A finals de 1938 va arribar una partida important de clor que havia de servir per a la fabricació de cel·lulosa o pasta que utilitzava de matèria primera l’espart, i que, com s’ha dit, serviria per a la producció de pólvora. Però els fets succeïren molt de pressa. La desfeta del front i la retirada cap a França va preludiar la fi de la Guerra Civil i aquell material que s’havia enviat per fer bullir l’espart, acabada la guerra es va envasar i distribuir com a lleixiu. Això sí, un dels motius pel qual el meu avi fou empresonat va ser el d’haver col·laborat amb la República.

Assumpció Vila
[1] Col·lecció Guimet. Pagès Editors, 2007

[2]“Sarrià de Ter, el paper de la història” pàg. 292. Ed. Grup Editor revista de Sarrià de Ter. Desembre 2006.