dilluns, 17 de març del 2008

Repensar els premis literaris Sant Jordi


Els premis literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter es varen iniciar l’any 1981 quan en Joaquim Rodríguez va organitzar el I Mes Cultural del Consell Municipal.
Els premis pretenien el foment la llengua i l’escriptura en català entre la població i durant molt temps varen tenir un caire molt local. Al llarg d’aquests 27 anys han anat evolucionant, no només han estat premis de literatura, sinó que alguns anys s’incentivà la recerca local, amb el recull de fotografies antigues i els treballs d’història de Sarrià de Ter. L’empenta de la revista Parlem de Sarrià que també es va centrar en aquestes mancances va fer que aquests premis desapareguessin, quedant exclusivament els de narrativa i poesia.
Des que la Generalitat de Catalunya en publica les bases i en fa difusió, al igual que els d’altres poblacions, és quan han agafat més volada. A Catalunya hi ha uns 1.600 premis literaris. Aquesta xifra la va dir fa poc en Xavier Cortadellas a la taula rodona sobre la nova narrativa catalana. Alguns d’ells identifiquen la població que els institueix, com els Recull de Blanes, d’altres com els de Sarrià de Ter passen més desapercebuts.

L’any 2004 em va correspondre organitzar els premis, decidir si continuaven en la mateixa línia, es reformaven, o s’abandonaven definitivament. D'acord amb els membres del jurat, es va optar per dividir-los, creant un jurat paral·lel pels premis infantils, que incorporés, a més dels i les mestres del CEIP Montserrat, a persones de Sarrià vinculades amb l’escola. També s’acordà no continuar publicant el petit llibret dels premis on tot es barrejava, per deixar pas a publicacions més especialitzades i de més qualitat. El 2006, amb motiu del 25è aniversari dels premis es va editar un bon llibre de poesia que recollia els primers premis.

Per altra banda i per tal de promoure la festa literària, ja que coincideix amb la diada de Sant Jordi, es va canviar l’emplaçament, de l’atapeïda Biblioteca al teatre de Sarrià de Dalt, la qual cosa ens va permetre programar un espectacle literari-musical, alguns molt celebrats, com el de la jove orquestra de Cassà de la Selva o el de l’orquestra Fireluche.
També es va incrementar la dotació econòmica dels premis, però es va mantenir el mateix format, narració breu i poesia, tant per adults com per joves i un premi específic per nens i nenes centrant-lo amb un tema concret.
Per regla general, als premis s’hi presenten autors de tot Catalunya i alguns de Sarrià de Ter. Val a dir que en aquests darrers anys les narracions tenien una alta qualitat, cosa que les fa mereixedores de ser publicades. On vàrem recollir el més estrepitós fracàs va ser en el premi juvenil que va quedar desert en diverses ocasions. La principal finalitat dels premis, és a dir el foment de la llengua catalana i de l’escriptura entre la població sarrianenca no s’ha complert ni de bon tros, però tenim el consol que la revista, en part, fa aquesta feina.

Quan he vist publicades les bases dels premis d’aquest any he quedat molt decebuda. Desapareix el premi juvenil i per contra se n’incorpora un de haikús, els petits poemes breus tradicionals del Japó. D’aparença senzilla, són per contra molt més dificultosos que els sonets tradicionals. Tot i això, és una novetat i per tant, benvinguda.
Però el que te de bo la introducció d’aquest premi, i per tant la seva divulgació com a nou recurs poètic, ho espatlla d’immediat el seu accés via SMS. No només perquè vulnera la confidencialitat que es demana a qualsevol premi, obligant a la secretaria a repicar el text, i per tant conèixer qui és l’autor abans d’emetre’s el veredicte, sinó que a més el banalitza, ja que incita s’enviï amb el llenguatge breu dels SMS. O es que potser han confós els haikús amb els rodolins? Com se’ls va ocórrer, en una sessió de brainstorming de l’equip de govern amb la blackberry? Molt modern, molt freaky, però ineficient, a menys que només es busqui la frase enginyosa, el text divertit o l’eslògan publicitari, tot plegat a les antípodes del que s’entén per literatura. És més, els joves a qui sembla adreçat aquest premi ( a partir dels 16 anys) ja tenen l’oportunitat d’enviar-lo per e-mail, i de tots és coneguda la facilitat d’aquest col·lectiu per moure’s per Internet. Escriure suposa esforç, reflexió, una recerca dels mots i de les paraules més adients, no una ocurrència, una genialitat, o una inspiració casual.

La desaparició del concurs juvenil és signe inequívoc que s’ha tirat la tovallola i que no es pretén treballar la base, és a dir, fomentar l’escriptura entre els joves. Un dels membres del jurat, en Victor González, professor de l’IES Narcís Xifra i que es va incorporar en substitució de Manel Costa-Pau, estava interessat en treballar el concurs durant tot l’any entre els alumnes i estimular-los a presentar-se. És una tasca feixuga, lenta, de magres resultats, un esforç que recau en els professors d’Institut, però que mereix tenir-se en compte i no defallir.

És evident que els premis San Jordi no són ni carn ni peix. La minsa dotació econòmica no els fa uns premis de primera línia, com el Ramon Llull, per exemple, i al ser oberts a tot Catalunya la presència de sarrianencs és simbòlica. Estaria bé completar-los amb un accèssit o premiar les obres d’autors locals, sinó correm el perill que es desanimin.
És més complicat fomentar l’escriptura que la lectura, però les dues coses solen anar de la mà. Els membres de la revista Parlem de Sarrià, sabem com és de difícil convèncer a algú per tal que faci una crònica, les reserves que sol tenir la gent per omplir un full en blanc, i també l’alegria que sentim quan trobem un nou col·laborador, algú disposat a escriure una anècdota o una notícia.

Per altra banda, també m’ha decebut les males maneres amb què han acomiadat a dos membres del jurat, en Josep Brugada i en Josep Rodríguez, dos sarrianencs, molt vinculats amb el poble, dos bons professors de llengua i literatura que han col·laborat, fins ara, amb Sarrià de Ter. Només recordar que Josep Brugada va coordinar l’any passat el llibre Sarrià, el paper de la història, després de treballar-hi més d’un any. El catedràtic Josep Rodríguez, a més d’escriptor, és un gran especialista en el surrealisme i molts encara recorden la conferència que ens va fer per l’any Dalí. La memòria és fràgil, o la ignorància atrevida, i pel que es veu els currículums d’aquests dos professionals no són de l’agrat del nou regidor de cultura que ha decidit prescindir-ne i cercar dins les files del seu partit per completar el jurat.

Sembla que tampoc es vol reeditar el Consell de Cultura. Tot i que era informal, les trobades trimestrals del Consell servien per millorar algun dels actes, per avaluar la programació del Centre Cívic i per presentar les exposicions. Hauria estat un bon començament que el Consell estigués al cas de les modificacions del concurs. Sembla, però, que totes les decisions les pren l’equip de govern. Es sol parlar molt de la democràcia participativa, o de la participança, en les afortunades paraules d’en Francesc Ferrer. Els responsables del govern tenen tot el dret a decidir, canviar, modificar, eliminar i fer el que vulguin amb els premis literaris o amb d’altres manifestacions artístiques. No s’estranyin però, si un dia es queden sense públic.