diumenge, 9 de març de 2008

Dones que treballen



Confesso que no havia celebrat mai el dia de la dona treballadora fins que un col·lectiu de dones de Sarrià de Ter va organitzar les primeres Jornades de la Dona, convocant-nos a participar-hi. Des de llavors, he procurat assistir als actes que se celebren i estar al dia dels moviments reivindicatius feministes. Recordo que, ara fa quatre anys vaig presentar una exposició, en qualitat de regidora de cultura, amb l’afegit de ser la única dona a l’equip de govern i que vaig demanar a les dones que acceptessin sense por els càrrecs de direcció, si en tenien l’oportunitat, ja que és en els llocs de direcció on les dones tenim menys presència. També vaig fer èmfasi en la lectura diària del periòdic, per mantenir-nos informades i evitar la fractura digital. Va ser una presentació molt mitinera, però el que vaig dir encara és vigent.

El dimarts les dones socialistes varen convidar Dolors Renau a una conferència per celebrar el dia de dona treballadora, que enguany coincidia amb la jornada de reflexió. És bo conèixer dones que han estat bandera de la lluita feminista i que han estat davant teu obrint camins. En política Dolors Renau ha pertangut a l’executiva socialista a Madrid, i a la Internacional socialista. Reivindica la subjectivitat en la política, que no ens moguem en grans idees i utopies, sinó que tinguem en compte les persones, el subjecte de la política.
Ens va parlar de canviar termes com el percentatge del PIB per avaluar el benestar, i va parlar del loving tender care, de la importància de l’entorn familiar.
Les dones sempre han tingut cura dels petits i dels grans, i l’enorme treball no remunerat que fan les dones no està recollit en les estadístiques. Pia Bosch en el seu bloc en parla amb millor coneixement que no pas jo, per tant us remeto al seu article. www.piabosch.cat

Dimecres, Esperança Permanyer. En representació de l’Institut Català de les Dones, va inaugurar a la sala Patronat l’exposició Fotògrafes pioneres a Catalunya. Al debat, celebrat més tard al Coro, hi havia Rosa Agustí, representant de l’associació de dones empresàries gironines, Glòria Poyatos, de CCOO, Esperança Permanyer i la moderadora, Mercè Lladó. La Mercè és una dona de les que estan a la lluita en primera línia. Llevadora de professió, des de la seva feina al CAP de Sarrià de Ter, fa una tasca enorme de conscienciació, en temes de salut, a totes les futures mares i sobretot a les dones immigrants. A més és una lectora empedreïda i cinèfila, i de tant en quant publica un tast en el seu bloc, llegir per viure (mercellado.blogspot.com)

L’Esperança va fer una reflexió sobre la creació de l’Institut de la Dona, les polítiques sobre la igualtat que es duen a terme en diversos departaments de la Generalitat de Catalunya i va fer repassar la història del treball femení i de la visualització de les dones. La Glòria, més combativa, va donar a conèixer dades salarials esmentant el fet que per la mateixa feina les dones cobren menys que els homes i va citar alguns casos particulars de sentències com les que equiparen el salari de les netejadores al dels peons. Va expressar també la necessitat que hi hagi més dones en l’àmbit judicial per fer complir les lleis contra la violència de gènere i més dones en el Congrés per anar elaborant lleis favorables a les dones i a la conciliació de la vida familiar. També va convidar a les dones a trencar el sostre de cristall, aquest topall invisible que ens marquen i també ens marquem i que ens priva d’accedir a llocs de més responsabilitat, però que ens demanen de més disponibilitat.

La Rosa també va treure estadístiques que mostren el talent femení desperdiciat, sobretot quan una dona deixa de treballar per atendre la família, i també el que es desperdicia per ocupar professionalment llocs d’inferior categoria laboral a la que ens correspon per la formació que aportem.

Alguns temes del debat varen ser prou interessants. Quan vaig comentar que els empresaris no són proclius a contractar dos persones en jornada parcial per un sol lloc de treball, per exemple en el comerç o en l’administració, la Glòria va esmentar el perjudici que suposa per les dones la poca cotització a la Seguretat Social, la qual cosa fa que hagin de treballar molts més anys per tenir el mínim de cotització. Al meu entendre tenia raó en part, ja que la jornada parcial només s’ha d’entendre durant un període de la vida laboral, la que coincideix amb la criança dels fills i per contra la dona perd molt contacte amb la seva professió si es queda a casa.

A la sala hi havia pocs homes. L’alcalde Roger Torrent, va comentar que a moltes dones els sap greu que s’incloguin dones a les llistes de partits seguint la norma de la llei d’igualtat, o sigui per obligació i no per les seves qualitats i capacitats. Bé, segurament aquesta és una discussió en àmbits juvenils. En el grup de dones més veteranes sabem molt bé, que a les dones no se’ns dona habitualment l’oportunitat d’estar a primera fila, tot i tenir més qualitats que molts homes. Sempre hi ha un amic fidel, un company de futbol, o un antic company d’escola, però un home conegut del qui fa i desfà i que passa pel davant d’una dona amb més currículum acadèmic. Per tant, aplaudim la norma de la paritat ja que, per fi, moltes dones podem estar en política en igualtat de condicions i per aquest motiu no ho farem pitjor que alguns homes, segur.

També va intervenir Lluís Aymerich per dir que les dones quan estan en llocs de direcció actuen igual que els homes o són encara més exigents, cosa que varen secundar Assumpció Grimal i Mercè Astor amb un exemple. Això és cert a mitges. Fins ara ha estat així en molts casos, ja que una sola dona no pot vèncer totes les inèrcies ni anar en contra de tot un equip directiu masculí. En el moment en què hi ha més dones a la direcció és quan es noten els canvis. Per tant, el que compta és la tendència i sortosament cada vegada hi ha més dones en llocs de responsabilitat.

També hi havia homes absents, però presents. Es comuna la opinió que els homes s’han d’involucrar en aquests tipus de debats, ja que el treball domèstic i la vida familiar és cosa de la parella. Les dones no podem liderar totes soles aquest canvi de la societat i, per tant, necessitem d’homes que ens entenguin i ens ajudin. Tant l’Agustin Jaime com en Roger Casero es varen quedar a casa amb la mainada perquè la Loli Fernández i la Sira Canyigueral poguessin assistir al debat.





El grup d'economistes al Maspujols

El dissabte em coincidia un dinar a Maspujols amb els companys de la facultat d’Econòmiques (promoció 1975-1980) i el dinar de dones de Sarrià de Ter. Així que vaig anar a la calçotada i al vespre em retrobava amb les dones del poble per veure l’obra “Tres cadires” al teatre de Sarrià de Dalt. Amb els companys i companyes de la facultat vàrem parlar de política, de les eleccions, del tripartit, de la Generalitat, de la feina, dels fills, de les famílies, en fi, del que parlem els amics que ens coneixem des de temps. Va sortir el tema de la conciliació familiar (alguns dels que varen arribar tard era perquè els fills tenien partit de bàsquet) i va sortir el tema de la promoció de la dona a la feina. La Montse Viladrich, doctora en economia mediambiental per la Universitat de California, San Diego, (www.grema.udl) ens va recordar que als EEUU les lleis que afavorien les minories havien donat molt bons resultats en el cas de les dones, però no en la població afroamericana. Vàrem tenir temps de repassar les “poques” oportunitats que els havien donat a la Generalitat, ja que tot i que la majoria de les companyes són tècniques, però el càrrec més alt és el de la Clara Díez, com a subdirectora de Comerç. Una altra de les excepcions és la Clara Ponsatí, membre del Institut d’Anàlis Econòmic i que representa el Cesic a Catalunya, però des de la UAB. (www.iae-csic-uab.es/ponsati). Molts companys varen coincidir que per afavorir la conciliació familiar ells també havien renunciat a una carrera professional de primera línia, ja que assumir-la obligava a la seva parella a educar soles els fills, una part important de la vida en comú que ells no s’han volgut perdre.

Al vespre, vaig aplaudir la selecció que la Cristina Vicedo des de l’Ajuntament, havia fet de l’obra “Tres cadires”, una producció de la companyia En tàndem, que mostra a l’escenari els dubtes i la fragilitat de moltes dones sense parella. Moltes cares conegudes, moltes dones i un bon acte de cloenda de les Jornades de la dona a Sarrià de Ter.

Quan aquest matí he llegit el Punt, he vist que la Lluïsa Faixedas , en el seu article presentant l’exposició “La ciutat de les dames. Dona i creació artística a la Girona medieval i moderna”que s’inaugurarà aquesta setmana, fa esment a un article que vaig escriure sobre l’ofici de les dones. Aquell article va ser contestat airadament pel jove polític Josep Vidal que em va titllar de reaccionària, i de forma elegant mesurada i professional per en Joan Llinàs que va assumir el retret al fet que en la guia sobre oficis del Consell Comarcal del Gironès, no s’esmentés a cap dona practicant de cap ofici. Valgui com exemple de la feina que tenim les dones per anar conscienciant a la societat i sobretot als polítics, de visualitzar el treball femení i estudiar la seva aportació en l’economia, tant la social com la familiar.