divendres, 25 de juny del 2010

Llibres vells: segons per a qui



Com a pas previ al trasllat a la nova i flamant biblioteca de Sarrià de Ter de l’Avinguda de França, s’està esporgant el fons de la del carrer Major. Un equip de la Central de Biblioteques ha començat a fer tria dels llibres existents i magnetitzar-los per poder exposar-los a la nova seu.

La tria està sent severa, ja que la Biblioteca te 55 anys i per tant un fons notable, acumulat en el temps. Els primers llibres que han “caigut” són les novel•les esgrogueïdes, d’edicions antigues, poc atractives pels nous prestatges, però també llibres de filosofia, assaig... A la responsable actual, davant el seu astorament, li han comentat que els pot aconseguir de nou..., comprant-los. El destí d’aquests llibres és Celrà, on hi ha un magatzem-botiga de llibres de vell.

També s’han emportat els llibres únics, els que no es poden trobar en d’altres biblioteques. Eren els llibres que apropaven a l’humil biblioteca un públic especialitzat, de literats i estudiosos, o que es deixaven en préstec a d’altres biblioteques. El seu destí, Girona ciutat. Qui els ha donat permís? Que pot ser són de la Central de Biblioteques els llibres de Sarrià de Ter? La biblioteca és municipal, per tant, el seu fons també ho és, aconseguit després de molts anys de dotar-lo pressupostàriament. Per quin set sous s'han d'endur els llibres rars a Girona? Que potser dubten que no en farem un bon ús la gent de Sarrià? Si fins ara els hem conservat, tenim dret a continuar tenint-los.

No comencem amb bon peu, no. La nova biblioteca neix sense el magatzem de fons permanent, on haurien d’anar aquests llibres de poca rotació i els esgrogueïts: l’espai previst l’ocuparà el Centre de Visitants. Però, encara que no es disposi d’un dipòsit pel fons, prou que es podria haver trobat un espai en les dependències municipals, almenys fins que el pressupost permeti anar reposant els llibres massa vells, a parer dels joves que han fet la tria.

Els llibres antics no són inservibles, abans d’arraconar-los i portar-los a Celrà poden tenir més utilitat i donar l’opció a que algú del poble se’n aprofiti: deixar que la directora de l'escola Montserrat hi doni una ullada per si n'hi ha algun que pot engruixir la biblioteca escolar; posar una taula a l’entrada de la biblioteca perquè els usuaris se'ls emportin; ampliar la dotació dels prestatges del Centre Cívic La Cooperativa, o posar una parada per la Fira del Paper. Seria una manera ben senzilla de tornar als sarrianencs una part del que durant anys, han contribuït a crear.

dijous, 24 de juny del 2010

Nova revista Parlem de Sarrià



No sembla adient publicar una revista a l’estiu amb una foto de neu a la portada. L’insòlita i espectacular nevada del 8 de març va fer que molta gent sortís al carrer per conservar una imatge del canvi del paisatge. A internet varen circular muntatges artístics amb fotos molt boniques i en alguns municipis es va fer una exposició.
La revista Parlem de Sarrià no surt massa a l’hora i per això es produeixen aquestes paradoxes: quan es vol publicar una miscel•lània de fotos de la nevada, ja és temps de la revetlla de Sant Joan. Però sempre val la pena conèixer nous i noves fotògrafes, com l’Alba Sala, autora de la portada i també alumne d’un curs de fotografia digital al Centre Cívic la Cooperativa.

A la revista també trobareu al dossier d’història l’excel•lent article d’en Josep Brugada sobre en Jaume Vicens Vives. S’expliquen també molts temes de la crònica municipal, com les Jornades de la Dona Treballadora, activitats de les entitats, dels partits polítics i sobretot l’espai escolar, on tan les escoles com les ampes del municipi fan l’esforç per mostrar-nos el què fan i organitzen i ens fan enorgullir de la qualitat de l’ensenyament al nostre poble.
A l’entrevista, he parlat amb Anna Verdaguer, gironina de naixement, sarrianenca d’adopció, exiliada de jove a França. Ha estat una de les persones que centren el treball d’Olga Alonso sobre les dones treballadores i que va ser objecte de l’exposició i documental “Dones memòria i territori”. Tot això i més ho trobareu en la revista n.72, ja en el web de Parlem de Sarrià

diumenge, 20 de juny del 2010

El pay back




Aquest és un concepte que, fins ara, pocs polítics l’han tingut en compte a l’hora de dissenyar les inversions públiques. En l’empresa, el pay back, o sigui el retorn de la inversió amb la seva amortització i amb els guanys que genera el seu funcionament, és un dels conceptes fonamentals per avaluar i prioritzar una inversió i per determinar-ne els terminis del finançament. En l’administració pública, es prioritza més el rendiment social i el polític que el rendiment econòmic. Però heus aquí que, quan no n’hi ha no en pot rajar i, en un context de crisi, prioritzar les inversions que tenen retorn econòmic te la seva lògica.

Això és el que li ha passat al Ministre de Fomento, José Blanco, amb la retallada de les infraestructures. De moment han “caigut” l’Ave a Cantàbria, el túnel del corredor del tren de mercaderies que havia de travessar els Pirineus, dissenyat per travessar Espanya des del port d’Algesires, passant per la “industriosa” ciutat de Madrid i des de Saragossa anar directe per França i està fent mans i mànigues per desenvolupar el corredor de mercaderies del mediterrani, una exigència de Transfesa (l’empresa de transport per ferrocarril, ara alemanya), de la Ford, Seat, Nissan, és a dir del lobby automobilístic, de capital també estranger.

Fer del costosíssim TAV una prioritat política ens està costant molts diners, unes inversions que es podien haver rumiat més. El tram de Barcelona a la frontera francesa ja es calcula en 4.200 milions d’euros i aquest és dels que Europa finança per ser fronterer. Quan l’any 1996 amb un grup d’incondicionals ens oposàvem a que es construís el TAV de Barcelona a la frontera, ja se’ns va explicar que els cost de construcció no es recuperava mai. Paga el rei!, diuen Ebre enllà. Paga l’Estat, és a dir, tots, els usuaris i també els que mai l’utilitzaran. No és possible el retorn de la inversió, el seu pay back, i amb prou feines es cobreix el cost d’explotació, el seu caríssim manteniment, és a dir, en alguns dels trams, tots pagarem part del bitllet.

Amb els números a la mà, aleshores demanàvem es prioritzés la línia de tren especial per mercaderies, la del corredor del mediterrani i es posés el tercer rail en la línia convencional la qual cosa permetria que els trens d’alta velocitat arribessin a França, sense haver de construir la nova línia. Això ho dèiem el 1996, quan Renfe estava fent una reparació important a la línia convencional (canvi de rails, travesses i balast) i posar un tercer rail per adequar la línia a l’ample europeu no incrementava gairebé el pressupost. Catorze anys més tard, ho han de fer per la via d’urgència, per utilitzar provisionalment el traçat convencional i empalmar amb la línia del TAV a Figueres i poder aprofitar el túnel de la Jonquera (que ja estem pagant) el 2012. Ara, que retallen per tot arreu, han dit que el tercer rail no arribarà de Figueres a Port Bou, esperaran a veure si el tràfic de mercaderies pel túnel de la Junquera és satisfactori...Els de Fermed ja es posen les mans al cap.

Com que Girona va demanar se soterrés el tren del TAV, i també els de Sarrià de Ter, els de Sant Julià de Ramis, els de Cornellà del Terri i més pobles, el cost se’ls ha disparat. Tot just ara se’n recorden que les inversions no poden tenir cost infinit i que s’han de prioritzar les que són productives. Per sort, el finançament pels túnels de Girona i Sarrià de ter no es retallarà i s’acabaran els obres, que sinó l’empantanegada seria descomunal. Aquesta setmana han acabat l’avanç del túnel de Sarrià de Ter, comunicant l’obertura des de la pujada de Montagut amb la del túnel del Mas Boscosa. Ara queda la destrossa i el revestiment i la contrabòveda. Almenys sembla que s’han acabat les detonacions. Ja que l’han començat que l’acabin, però ben bé ens ho podíem haver estalviat.

dissabte, 19 de juny del 2010

Ricard Planiol, garrotxí de l'any




El divendres 18, al restaurant La deu d’Olot, varem assistir a l’acte d’entrega dels premis garrotxí de l’any, organitzat pel Centre d’Iniciatives Turístiques d’Olot, el C.I.T. Hi érem en qualitat de representants de l’empresa LC Paper 1881 SA, a qui es va concedir el premi a la iniciativa empresarial, per haver desenvolupat la cogeneració en un procés de màquina de paper tissú. Els altres premis, varen ser a Càritas Garrotxa, per la iniciativa social, Vol de coloms per la iniciativa promocional, Pere Alzamora per la seva trajectòria personal i Ricard Planiol, el garrotxí de l’any 2009.

La Garrotxa i Olot sempre em solen sorprendre per la seva vitalitat, i capacitat de la seva gent per tirar endavant els projectes més diversos. Com a detall, valgui l’originalitat de l’empresa Vol de Coloms, fundada pels 4 germans Colom el 1992 que des aleshores s’han enlairat unes 4.000 vegades i que porten el nom de la Garrotxa pels núvols. O els premiats en d’altres ocasions (aquest és el cinquè any), com la Cooperativa la Fageda, el grup de Cuina Volcànica o el taller d’arquitectura RCR Aranda Pigem Vilalta. La Garrotxa manté un elevat percentatge d’activitat industrial (sobretot en el ram alimentari), turística i agrícola ramadera en detriment dels serveis i la construcció, per la qual cosa, és una comarca que està resistint força bé la crisi actual.

El premi al Garrotxí de l’any, l’entrenador i director artístic del Club de Patinatge Olot, en Ricard Planiol, va ser molt celebrat, ja que hi havia una nombrosa delegació de les joves patinadores. Entre els seus acompanyants, la sarrianenca Dolors Xargay Lleona, exentrenadora del Club Patinatge Artístic Sarrià i que havia estat l’entrenadora d’en Ricard Planiol quan el patinatge de Sarrià formava part de la Unió Esportiva Sarrià. En Ricard em va comentar que li devia molt a la seva entrenadora i que el concepte d’oferir espectacle en les exhibicions artístiques del patinatge era una idea que ella sempre havia perseguit amb els seus festivals de la Festa Major. Però en Ricard, com a bon alumne, ha superat la seva mestra i s’ha convertit en un autèntic coreògraf, portant al Club Patinatge Olot al pòdium, proclamant-se campió del món en cinc ocasions, el darrer a Freiburg, Alemanya, amb el show Seducció.
Un bellíssim espectacle que podeu gaudir en aquest vídeo.

diumenge, 13 de juny del 2010

Dilapidacions



En l’article de Jaume Fabre a la Vanguardia Girona del passat divendres 11 de juny, sortia una relació dels municipis més endeutats de les comarques gironines, però també en una altra columna, les xifres de les dilapidacions fetes en obres dissenyades per arquitectes de renom: el pavelló-pont de l’Expo de Saragossa de l’arquitecta Zaha Hadid, de més de 80 milions d’euros que només és obert per visites el cap de setmana; La Ciutat de la Cultura de Santiago de Compostela, de Peter Eisenman amb un cost conegut al 2007 de 476 milions d’euros i, la més costosa, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, de Santiago Calatrava, amb un cost reconegut de 1.137 milions fins el 2007 quan encara no estava acabat. El Palau de les Arts té un cost de manteniment anual de 30 milions d’euros. Amb aquesta obra València volia atreure turistes, congressistes, situar-se per davant d’altres ciutats europees. Com molts projectes turístics d’aparador, els principals visitants són els jubilats i els escolars.

Fa uns anys vaig anar a fer-hi una visita, com qui va a un parc temàtic. L’oceanogràfic em va agradar, és realment espectacular i també em va agradar la reproducció de l’Àrtic, on jeien els animals habitants de territoris gèlids. El Museu de les Ciències Príncipe Felipe ja em va semblar excessiu, una immensa catedral, tot un volum sense compartimentar, del qual ja es preveia un cost de manteniment per climatització elevadíssim. Davant del coquetó Museu de la Ciència de Barcelona, la desmesura dels valencians sembla dirigida més a fardar davant dels veïns que a la funció pròpia del museu, la divulgació de la ciència.

La resta de la Ciutat, estava encara embastat: l’Umbracle amb escassa vegetació i el Palau de les Arts Reina Sofia per acabar. Ara que ja es deu poder visitar tot, potser la percepció millora, però pel que vaig llegint, enlloc de font d’ingressos serà una inesgotable font de pèrdues.

L’escriptor valencià, Josep E. Mira en el seu llibre El professor d'història situa l’obra al voltant d’aquesta nova ciutat, els canvis que fa a la seva vida un professor d’història recent jubilat que s’instal•la en un bloc de pisos amb vistes al mar i al conjunt: “Aquell museu de voltes quasi gòtiques al qual per pura llagoteria i amb submissió revulsiva i vassallatge innoble i gratuït la ciutat batejà amb el nom d’un príncep de qui no hi havia constància que mai haguera mostrat cap interès per les ciències, aquell espai de naus de catedral de ciment gris sense altars ni pintures ni vitralls, podia ser un lloc tan bo com un altre per celebrar el seu canvi d’estat o condició”...

El llibre, un text molt ben escrit com ens te habitualment acostumats l’hel•lenista Joan F. Mira, autor també de Els treballs Perduts i El purgatori, no és precisament un fulletó turístic, ans bé serveix per entendre els valencians, com València ha canviat a ritme del PP i dels seus polítics, en Francisco Camps i la Rita Barberà. Vejam com acabarà tot plegat.


dissabte, 12 de juny del 2010

La fi d'un malson



Ahir, l’Ariadna Monerris em va enviar un missatge amb la bona noticia que el Tribunal Suprem havia absolt a Núria Pórtulas del delicte de pertinença a banda armada i em convidava a un brindis davant l’Ajuntament del meu poble. Al final, el brindis es va fer davant de la Plaça del Vi, que no és precisament el poble de la Núria i en Miquel Pórtulas, però a això també hi estem acostumats: quan un busca un lloc mediàtic, Girona hi posa l’escenari.

Quan tinguem oportunitat de parlar-ne amb la família, els quatre anys d’aquest llarg i inexplicable procés, des de la seva detenció el set de febrer del 2007, al carrer Major de Sarrià de Ter, es resumiran en dos fets: per un cantó el procés judicial, el jutjat, on es depèn del jutge que trobes i del bon advocat que hagis triat, on cadascú, amb independència de les raons i de la justícia, mira de trobar l’escletxa per sortir-se’n. Per un altre, el soroll mediàtic per mantenir viu el procés, la manera com una família, poc propensa a estar a primera fila, amb l’ajut d’uns amics, constituïts en Plataforma de suport a la Núria, han fet política al carrer: manifestacions, instal•lacions, pintades, happenings, xerrades...el missatge ens ha arribat per múltiples canals.

La Núria ha tingut sempre la raó moral i l’advocat, en Benet Salellas, la raó jurídica, mentre que l’Estat Espanyol, amb l’Audiència Nacional (la rèmora del T.O.P. del franquisme) ha mostrat ser un Estat repressor, lluny de l’Estat democràtic que representa en l’escena internacional. Qui no s’ha enfrontat mai a la justícia espanyola i a tota la maquinària burocràtica de les administracions, estatals i autonòmiques, ni s’imagina de què parlo. Però la Núria i la seva família han tastat els cops de pal de la policia, l’empresonament “preventiu”, a Soto del Real, engarjolada innecessàriament sense proves, i ara, com s’ha demostrat, sense haver comès cap delicte, pel sol fet que un petit sheriff de província, en Joan Boada davant uns febles indicis dels Mossos d’Esquadra, la va incriminar en un afer que tots varem veure des del principi era desmesurat.

Serà bo recuperar les hemeroteques, escoltar les bajanades que va dir, veure el mal que ha provocat i demanar-li la dimissió. Per decència democràtica i per restituir la política al lloc que li pertoca.

diumenge, 6 de juny del 2010

Un ric romà republicà



A la vil•la romana del Pla de l’Horta, abans no s’acabi la campanya d’excavacions i es cobreixin les troballes, l’arqueòleg Lluís Palahí va proposar dues jornades de portes obertes. Les explicacions i l’entusiasme d’en Lluís no s’han de deixar passar, així que m’hi vaig apuntar. Enguany la recerca s’ha centrat prop del perímetre de la vil•la amb el carrer Sant Ferriol, deixant al marge les primeres estances localitzades els anys 70 i els patis i el nimfeu que va trobar l’any passat.

Per sorpresa seva i nostra, ha descobert un sistema de conducció d’aigua potable per decantació que proporcionava aigua corrent a tota la vil•la (és probable que provingui de la mina de la riera Xuncla, també coneguda) i una gran habitació amb mosaics de dos tipus, sobreposats: el mosaic més soterrat, el de la vil•la del segle I a.C, el període republicà, és de marbre de colors blanc i negre, del tipus sectilia pavimenta, en figures geomètriques, a l’estil de les vil•les més sumptuoses de Roma, la qual cosa indica que el romà que habità el Pla de l’Horta era benestant. El mosaic superior, sobreposat a l’anterior és de tesela, amb dibuixos geomètrics, del mateix estil que s’han localitzat en altres estances.

En aquesta mateixa gran habitació hi ha un habitacle o semicercle de rajol que en Lluís estima era una sala calenta, com si d’una sauna es tractés. Els mosaics i aquest habitacle, així com les dimensions de la mateixa vil•la el porten a afirmar que qui va encarregar la seva construcció era una persona amb coneixement del món romà i amb prou fortuna per fer-se portar marbre d’Àfrica.



Per la banda nord, en direcció a la pista esportiva, s’ha trobat un magatzem i rebost, un espai per guardar i elaborar els aliments. La vil•la va prenent forma i, a hores d’ara és la vil•la romana, fóra ciutat, més important de Girona.

Després de tres anys d’excavacions, la vil•la s’enfronta al seu futur. D’on es trauran els recursos per les noves campanyes?. Totes les esperances s’han posat en el conveni que l’Ajuntament de Sarrià de Ter ha signat amb Acesa, pel qual aquesta es compromet a aportar 304.500€ amb càrrec a l’u per cent cultural corresponent a les obres d’ampliació de l’autopista A-7. El conveni te un punt flac i és que, per executar-lo, s’ha d’haver catalogat la vil•la com a Patrimoni Històric, és a dir un BCIN (Bé cultural d’interès nacional), quan ara és un BCIL un bé cultural d’interès local. Un element del Patrimoni Històric comporta moltes obligacions i ningú pot estar segur que des del Ministeri de Cultura concedeixin aquesta categoria a la vil•la del Pla de l’Horta. De moment, el més calent a l’aigüera.




dissabte, 5 de juny del 2010

El darrer servei



Les botes de muntanya no han aguantat la darrera sortida, al Taga des de Pardines, l’excursió familiar que aquest mes ha organitzat el Grup Muntanya Sarrià. Anàvem baixant lentament amb la Núria Varea quan em va advertir que d’una bota en sortia un tros de sola i, mig enriolades, vàrem fer vots tot esperant s’esperés a esparracar-se del tot quan arribéssim a lloc. La Núria vigilava les seves passes, ja que amb el seu plançó a coll, o més aviat dins de la motxilla, basculava, atès que l’Hector s’havia adormit amb el seu caparró amorrat al clatell de la mare. Espero que en Quim Llunell li hagi fet una foto a aquesta mare coratge, walkiria del Pirineu, ja que la força que demostra és sobrehumana: l’Héctor, amb els seus tres anys ben fets, ja pesa quinze quilos.

En arribar a l’església de Santa Magdalena de Puisac , on està enterrat en Joan Saqués, en Manel, sempre tan càustic, va dir, en referència a la qualitat de les botes, que ens fan propaganda del Gore-Tex, però no de la goma de les soles. El cert és que les botes estan impecables, podrien remullar-se i enfangar-se unes quantes excursions més, però la goma obliga a enretirar-les. Han durat uns set anys, unes 2.500 hores de marxa, menys que qualsevol sabata, però en unes condicions molt més dures. Sempre explico l’anècdota d’un amic alemany, en Günter, que quan es va comprar les seves primeres botes de Gore-tex a San Diego, no es va deixar ensarronar per la propaganda de la dependenta americana i les va sotmetre a una dura prova: passar tota una nit dins la banyera. L’endemà, va anar li canviessin les botes per unes de noves i va exposar el seu cas en el full de reclamacions. Casos així deuen haver ajudat a millorar-ne la seva impermeabilitat.

Amb la colla ens varem aturar a fer-la petar a la sortida de Ribes de Freser. Dóna goig veure la mainada, com s’estan acostumant a la muntanya, a passar estones sense cap altra diversió que collir les flors del camí, bufar els “angelets” que ara i adés cobrien els prats, a comptar les vaques que pasturen insensibles al nostre pas, a menjar fred, un entrepà o en el millor dels casos, uns macarrons dins la carmanyola, a esforçar-se en la pujada, a saltar en la baixada, a mesurar les forces. Habituar-se a l’acampada, a caminar, a no tenir cap comoditat al voltant, ni la wii, només el contacte amb la natura i el tracte amb els companys.

Què més es pot desitjar? Un cel esplèndid, una primavera exuberant, un paisatge paradisíac. Crisi? De petits és el que ens varen ensenyar, no necessitàvem gaire per ser feliços, sortir a la muntanya i esbargir-nos amb els amics. Només que enlloc de xiruques (aquella sola em sembla aguantava més, la tela gens) i bastons, ara portem botes i paravents gore-tex, samarretes tèrmiques i pals telescòpics. La tecnologia també ha contribuït a la millora de les condicions esportives. La carmanyola i l’entrepà low cost continua sent cosa dels pares.