Una inversió molt cara

Activitat del Centre de Visitants: un tast d'ous. Foto Ràdio Sarrià

article publicat al Diari de Girona l'onze d'abril

El Centre de Visitants del Gironès, situat a Sarrià de Ter, ha complert un any. En aquest període l’han visitat més de 10.000 persones, la meitat de les previstes en el pla de negoci per fer-lo rendible. De fet, crec que mai tant, és a dir, difícilment s’assolirà una xifra més elevada després que s’inauguri la sortida Centre de Girona per l’AP7 i deixin de visitar-lo els pocs turistes forans que surten per Girona Nord. Malgrat les bones intencions dels seus promotors, el Centre de Visitants no encaixa ni arrenca. Pateix la malura de la crisi, agreujada per una benevolència política vers les inversions de difícil retorn.

El Consell Comarcal del Gironès, quan n’era presidenta Cristina Alsina, es va entossudir a fer aquest equipament en un lloc inadequat, l’autovia de Sarrià de Ter, ja que l’Ajuntament els va facilitar un espai destinat inicialment a usos culturals del municipi. Està allunyat dels elements patrimonials, quan tothom coneix que els centres d’interpretació funcionen quan són l’avantsala d’una visita a un parc natural o bé a edificis d’interès arquitectònic. Un cas d’èxit que podem posar per exemple és el conjunt de Sant Benet del Bages.

El Consell Comarcal del Gironès va voler allunyar la comarca de la ciutat que li dóna nom, evitant la centralitat. Quants visitants hauria tingut de situar-se al punt de benvinguda del passeig de la Copa?, o prop de la Catedral, el vell projecte de recuperar la casa Pastors per usos turístics i de promoció? A la ciutat de Girona els visitants es compten per mils de milers i tanmateix un espai d’aquestes característiques bé pot encabir informació de la comarca i de cada municipi. Que passaria si, per exemple, l’audiovisual es projectés al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants? Segur que el museu de Sant Pere es rejoveniria i l’audiovisual guanyaria al poder veure in situ les restes històriques a què fa referència.

Quan es va començar a gestar aquest Centre ja estàvem en plena crisi. Era el moment d’aparcar aquest projecte o de redissenyar-lo utilitzant més internet, com eina de promoció. José Antonio Donaire, expert en temes turístics, sempre es queixa que no aprofitem prou el potencial d’internet i continuem editant prospectes que es llencen a les escombraries. No en trauríem més profit si tot el que es mostra al museu virtual es podés veure a internet, decarregant-ho des de cada web municipal i de la del Consell Comarcal del Gironès? Encapsulant la informació en un lloc, on per accedir-hi s’ha de pagar és no entendre res de res, ni de turisme ni d’informació. Aquesta ha de córrer lliure a la xarxa i l’accés ha de ser gratuït.

El Centre de Visitants es va fer a correcuita ja que es disposava d’una subvenció del Feder de que s’havia d’executar el desembre del 2010. La resta de diners anaven a càrrec del Consell Comarcal del Gironès, de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, el qual hi va posar gratia et amore, l’edifici en estructura. La meva sorpresa ha estat veure a la premsa que aquest projecte figura en les llistes del PUOSC 2012 amb una partida de 220.000€. Un equipament inaugurat el març del 2011, com es va finançar? Es licitaran ara les obres a fer, o es trauran només les factures pendents de pagar? Estaria bé que el president del Consell Comarcal del Gironès o el seu secretari ens en donés una resposta. Per transparència i rigor o sinó seran sospitosos de martingales comptables.
Del que es tracta no és només del seu finançament, sinó també del seu manteniment anual. Part del personal del Centre de Visitants ja formava part de la plantilla de l’àrea de turisme del Consell Comarcal. No ens hauríem de preguntar si els consells comarcals han de tenir competències en turisme i també la Diputació? N’hi ha una que semblava clara, però tant pot ser de turisme com de medi ambient: les rutes de senderisme i de BTT. Al Gironès només desitjaria es mantinguessin amb la cura de les del Baix Empordà. Les rutes del Gironès estan mal senyalitzades, els senyals malmesos pel temps i pels brètols, a més mal descrites en el fulletó de propaganda, que han traduït al francès i a l’anglès repetint les mateixes errades que en català. Per fer el seguiment de les rutes de senderisme s’ha de trepitjar el territori i reposar els senyals malmesos. No és feina de despatx, prèviament s’ha de caminar.

Tot plegat són diners, calés que no disposem. Hem fet una inversió exagerada, en un lloc inadequat, la qual cosa comporta un manteniment de l’equipament i de l’àrea costós i de poca rendibilitat. Els ciutadans hem estat indolents i benèvols amb els polítics, sense veure el cost futur de les seves decisions. I ara ho paguem i com. Ens retallen l’essencial i queda el prescindible.

A Sarrià de Ter, la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal del Gironès ens trauran el transport escolar de què gaudíem des de fa més de quinze anys pel fet de tenir l’escola a la muntanya, allunyada del nucli urbà, obligant als pares a assumir la despesa del desplaçament. Ras i curt, els vàrem regalar un equipament i ara ens cobren els interessos.

Retallades a Cultura

Fa pocs dies va sortir a la premsa que la Orquestra de Cambra de l’Empordà es veia obligada a presentar un ERO temporal ja que no pot pagar als músics. Carles Coll, el seu director, deia que tot plegat es devia als endarreriments de les administracions públiques, els ajuntaments,Diputacions, Generalitat, que a més de retallar-los les subvencions no els paguen el que s’havia acordat. Res de nou per aquests verals, és prou conegut que l’administració pública, tot i que per llei ha de pagar a 45 dies ho està fent a un any. La OCE compta amb l’ajut d’Endesa, ja que aquesta empresa va absorbir Hidroelèctrica de l’Empordà, la qual si tenia interès en mantenir l’orquestra, però els interessos d’Endesa (propietat de la italiana Enel) ara deuen anar per altres camins i l’ OCE ha d’anar buscant els ajuts de les administracions i intentar tenir prou èxit de públic per fer front a les despeses.

Pels volts de Nadal, el 22 de desembre, la OCE va oferir un concert al Centre Parroquial de Sarrià de Ter. No hi havia més de 100 persones, cosa que fa pensar que el dia triat , un dijous, no era l’adequat, o bé que la informació no va arribar a prou gent. El concert, una barreja de valsos i polques de Viena i de l’Empordà, amb músiques prou conegudes de la família Strauss i de no tant conegudes de músics de l’Empordà va ser molt reeixit i els presents el vàrem disfrutar com un autèntic regal. És d’agrair l’esforç de Carles Coll per rescatar els músics Albert Cotó (1852-1906), Josep Blanch i Reynald (1888-1954) i Josep Serra (1874-1939), passejar arreu les seves polques, mostrar-nos la bona música que de sempre s’ha fet al nostre país però que ha quedat relegada davant la potència de la música alemanya i austríaca, però sobretot de les seves orquestres i philarmòniques.

Carles Coll va recordar que havia vingut en una altra ocasió en la qual va tocar el piano, en un programa de la Diputació per estendre la música als municipis. No se’n recordava d’una altra vegada més recent, el 24 de maig del 2002, quan va presentar la Orquestra Philarmònica de Catalunya al mateix teatre del Centre Parroquial. En la crònica del concert que en va fer el musicòleg Oriol Ponsatí advertia de la tendència de Carles Coll d’incloure en el seu repertori obres d’autors catalans, caduques a l’entendre de l’Oriol i que s’oblidava els grans autors contemporanis.

El projecte d’aquella orquestra, recent estrenada quan va venir a Sarrià de Ter, se’n va anar en orris i ara, de tant en tant, Carles Coll junta la seva OCE amb la Principal de la Bisbal i formen la Simfònica de Corda i Cobla de Catalunya, per oferir-nos concerts com el que molts vareu veure per Cap d’any, retransmès per TV3.

La crònica del concert de l’any 2002 es troba a la revista n.41 Parlem de Sarrià, revista que per aquest 2012 també patirà la retallada de l’ajut municipal (en un 50% del pressupostat en anys anteriors).
Després de tota aquesta febrada de les retallades, faltarà veure què en quedarà de la cultura i de què viuran els músics i els dissenyadors gràfics.

Apadrinar una butaca

No són bons temps per inversions municipals ni per massa demandes socials. De fet, seguint la teoria més en boga, se’ns diu que hem de deixar d’endeutar-nos i per tant, deixar de fer inversions, amb la qual cosa s’acaba condemnant tot el sector de la construcció i les empreses auxiliars que en depenen. Cert és que les inversions s’han de mesurar, han de ser productives i adreçades a l’estalvi energètic, però a vegades el temps o les necessitats no casen amb les voluntats.
A Sarrià de Ter, l’Ajuntament es troba amb un dilema prou important: fer l’auditori, pel qual te subvenció, però no una demanda social urgent, o fer el camp de futbol amb gespa artificial, pel qual no te prou fons, però en canvi és una obligació imposada pels directius del club, als quals els manen la pressa els jugadors. Al final, l’equip de govern ha decidit tirar pel dret i utilitzar la subvenció de l’auditori pel camp de gespa artificial. Amb això acontenta a uns i empipa d’altres. La millor solució és fer les dues coses, amb criteris més racionals de despesa. Ja ho he explicat al post anterior i també podeu trobar informació a la pàgina web www.volemlauditoridesarriadeter.wordpress.com

De fet, l’equip de govern no s’ha posat fins ara a mirar d’estalviar seriosament. Els quatre anys anteriors varen fer petits retocs, res important, poc significatiu en estalvi, amb moltes concessions a la galeria. Tant s’ha de mirar la despesa com l’ingrés. Em permeto dues propostes al nou regidor d’hisenda:

a-Que els sous dels càrrecs electes variïn en funció de la seva assistència als plens. En el darrer vàrem assistir a l’espectacle de la posada en escena de la 1a tinent d’alcalde, en substitució de l’alcalde absent per vacances. Si, com succeeix en d’altres municipis, part del sou i indemnitzacions fos en compensació a l’assistència als plens i juntes de govern, l’Ajuntament tindria un estalvi notable. Si posem per exemple, uns 300€ per ple, ara ja hauríem estalviat 600 € (tres plens, dos absències per vacances) i potser serviria per aprendre que assistir a un ple és obligació de tot càrrec electe, ni que sigui per respecte als ciutadans.

b-Podríem apadrinar una butaca o apadrinar un metre quadrat de gespa. A Sarrià de Ter hi ha hagut molta tradició de pagar per fer-nos l’equipament. Alguns recordem les col•lectes per arreglar l’Església, per fer el Patronat, la pista esportiva de la UES, el Centre Parroquial de Sarrià de Dalt i per arranjar la casa de colònies de Granollers de Rocacorba. No vindrà de nou que es reclami la col•laboració ciutadana per acabar algun equipament que ens interessi. Es pot fer de dues maneres: una, amb l’entrega de capital a fons perdut, a títol de subvenció particular, per la quantitat que pugui cadascun. D’altra, una bestreta a l’Ajuntament, és a dir, l’entrega de diners a compte (500 o 1.000 euros, per exemple), i que l’Ajuntament els rescabali a raó d’un percentatge anual, deduint dels impostos a pagar pels ciutadans (Ibi, gual, cotxe, etc). Una mica de complicació administrativa, que no és res amb la tecnologia actual i sense costos financers.

Amb ganes, d’idees en poden sortir. Tinc per costum dir que els problemes de diners solen tenir solució. I aquí només es tracta de diners, ja que ha quedat clar que hi ha un col•lectiu que vol el camp de gespa artificial i un altre, menys sorollós però també important, que no es vol deixar perdre la construcció de l’auditori.

A qui interessa l'Auditori de #Sarriadeter?

Quan les coses van malament són susceptibles d’empitjorar. Corren malts temps per la cultura i a voltes sembla que no te qui la defensi.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter vol demanar aquest proper dimarts en el ple municipal, el canvi d’actuació de la partida del PUOSC 2012 de 455.000€ que està previst per la finalització de l’auditori del centre cultural Emília Xargay. El canvi seria per obtenir recursos pel camp de gespa artificial de La Rasa, amb la qual cosa el camp es podria acabar però en absolut l’auditori. Futbol versus cultura? No és aquest el dilema, però no s’ha de despullar un sant per vestir-ne un altre.

El projecte de l’auditori ve de lluny. El pressupost no actualitzat amb què compta l’Ajuntament és del 2007, quan es va presentar el projecte al Pla d’Equipaments Culturals i es va obtenir una subvenció que es va deixar perdre. L’auditori és la sala d’actes de la Biblioteca, per tant, l’hem de considerar com la segona fase. Es va concebre una sala en pendent, ja que l’espai entre edificis ho feia viable, per tenir una sala per conferències, tertúlies literàries, passes de documentals, hora del conte, concerts de música, teatre de petit format. Però també per acollir congressos o sessions temàtiques, objectius compartits amb el Centre de Visitants . En definitiva, un espai dotat de bones condicions sonores.

Aquest mateix pressupost, xifrat en la seva totalitat en 905.000€ va servir per sol•licitar el PUOSC 2008-2012, obtenint la subvenció per executar-lo el 2012.
Però el govern de l’Ajuntament ha agafat el pressupost tal qual i, sense revisar-lo, ha decidit que no te capacitat de finançament pel 50% del pressupost que falta. Els que estem acostumats a avaluar inversions solem demanar que el que es compari sigui homogeni i per tant que els números siguin actuals. Al pressupost del 2007 li sobren partides ja executades: l’estructura, realitzada per Acciona en compensació per l’aprofitament mig del sector; la paret sud, feta per la Biblioteca; la paret nord i el hall, amb els lavabos, construïts pel Centre de Visitants. Una revisió ràpida realitzada per l’arquitecte, a instàncies del PSC, actualitzant l’Iva i l’equipament interior, va posar sobre la taula un pressupost molt inferior, de 572.000€, subjecte a reducció si s’estudien els materials, les instal•lacions, etc. Amb una subvenció de 455.000€, sembla que be es pot portar endavant unes obres de 572.000€, tenint en compte a més, que com que es tracta de la sala d’actes de la Biblioteca, la Diputació hauria de fer l’aportació corresponent al 25% del pressupost. I doncs, on és el problema? De diners per aquest equipament no en sobren, però tampoc en falten gaires. I és un equipament per tota la vida i per tothom.

La pressió exercida pels directius del FC Sarrià als polítics en la darrera campanya electoral, va fer que el grup d’ERC obtingués molts vots en el sector de La Rasa per la seva promesa de portar endavant el camp de gespa artificial. El projecte te un pressupost de més de 500.000€, ja que el camp de futbol no fa les mides reglamentàries i s’hi ha de fer més obra. Tot plegat un dineral a invertir en un camp de futbol provisional, que no durarà més de 10 anys. En aquest afer no hi ha consens: CiU no està d’acord amb la inversió i el PSC demanava es treballés i es fes inversió en el camp de futbol definitiu. Si es tira aquest projecte endavant, agafant els diners de Cultura, encara hi haurà més gent en contra i tampoc convé crear antagonismes.

Ara per ara, pel camp de futbol hi ha aportacions de 200.000€. La resta o be els posa l’Ajuntament, endeutant-se, o be es negocia amb proveïdors pel finançament, o be es fa una campanya per apadrinar un m2 de gespa i s’obtenen diners privats.
Crec que en govern està actuant amb pressa i poc criteri. Una promesa electoral d’aquesta magnitud no pot resultar en perjudici de tota la població. En primer lloc s’ha d’actuar rebaixant el pressupost del camp de futbol, fent només el que és imprescindible i deixant d’altres actuacions (grades, voreres) per propers PUOSC. En segon lloc, s’ha de continuar treballant en la recerca de fons, també privats i, en darrer terme, esgotar la capacitat d’endeutament que li queda a l’Ajuntament (fins el 75% del pressupost ordinari). Només així, si la inversió es fa amb finançament propi, sense paralitzar sine die d’altres projectes, obtindrà el plàcet dels sarrianencs.

En tot aquest afer, només hem sentit a l’alcalde-president, però m’agradaria conèixer l’opinió del regidor de Cultura i de la regidora de Promoció Econòmica, si és que defensen l’auditori, sabedors que no podem deixar passar l’oportunitat d’aquesta subvenció i tenir l’equipament tancat cinc anys més. Si tenen opinió al respecte i si la fan valer.
M’agradaria saber a qui més l’interessa l’auditori, si hi ha més gent que creu que no pot quedat relegat en un darrer terme, si hi ha més gent que creu que per tenir accés a la cultura, hem de tenir equipaments adequats. M’agradaria saber si és que sóc sola clamant en el desert o si tinc companys de viatge passant set.

Sense deutes ni penyores

Quan he fet efectiva la darrera factura de la campanya electoral, m’ha semblat que quedava lliure, que podia deixar l’Ajuntament sense cap deute, sense cap penyora. El nostre plantejament en aquestes eleccions, el del grup municipal del PSC, va ser molt auster i molt discret. No s’arregla gaire res en quinze dies que no s’hagi fet abans. Tots nosaltres treballem en els nostres àmbits professionals, formem part de diverses entitats del poble, per tant som coneguts, però no populars. Érem conscients que podíem perdre algun regidor, que Roger Torrent amb el grup d’ERC assolís la majoria, però en cap moment vàrem pensar que fins i tot jo, que anava en el segon lloc, me’n anés cap a casa.

I de fet a casa, m’esperaven fent l’onada. La victòria de Roger Torrent ha estat tan rotunda que sobren els adjectius, felicitar-los, tal com va fer Roger Casero la mateixa nit electoral, demostrant, una vegada més, la seva generositat i saber fer, i esperar que compleixin les seves promeses. A tot l’equip que l’acompanya, també, com sol dir en Quim Rodríguez, felicitar-los per voler participar de la vida pública del poble, per què hi deixaran un munt d’hores, maldecaps, angoixes i en trauran una magra recompensa i potser alguna enemistat.

Per què a casa es varen alegrar que recuperés la meva llibertat?. Doncs perquè són els que m’han vist patir, deixar-hi la pell, arraconar la meva vida personal per poder abastar tot el que ens havíem proposat. En els quatre en què vaig estar al govern vàrem iniciar molts projectes que s’han acabat fent realitat en aquests darrers anys, estant ja a l’oposició, com la necròpolis visigòtica amb la urbanització del Passeig Cinto Verdaguer o la Biblioteca, de la qual s’ha acabat una primera fase, a l’espera de finalitzar l’auditori, o el llibre de la col•lecció de la revista de Girona, de Javier Anton Pelayo. Altres projectes varen veure la llum quan érem al govern, com el catàleg de Patrimoni i el Pla Especial del Barri Vell, el llibre “Sarrià, el paper de la història”, la ruta dels molins fariners, o la descoberta del pou de glaç. Això i molta videta cultural, el projecte dels nous Pastorets, xerrades, conferències, música, teatre, la programació del Centre Cívic, de la Fira del Paper, en fi, dotant de contingut l’ activitat cultural del poble.

No tot ha tingut una bona fi: no s’han continuat els nous Pastorets, s’ha acabat amb el Cicle de Cant coral, els Premis Sant Jordi no han reeixit, la Fira del Paper s’esllangueix, es programen poques exposicions i tot just ara, amb la nova Biblioteca es reprenen les xerrades amb escriptors tal com es feien habitualment.
L’activitat cultural, tal com nosaltres l’enteníem, no ha tingut continuïtat.

Costa desfer-te d’un projecte polític i crec que tampoc ho deixaré del tot. Primer per no deixar sol en Roger Casero a l’oposició, per ajudar-lo a preparar els plens, tal com hem fet aquests quatre anys. Segon, per què difícilment es dimiteix del poble. Als plens, hi vaig des de molt abans de ser regidora, quan a la revista hi posàvem una crònica i no en feia prou amb l’acta del ple, sinó que intentàvem millorar el lèxic i fer-ho més entenedor. Pel cap baix, deu fer quinze anys que assisteixo als plens. Però ara, hi aniré per gust, no per obligació, que és diferent. Al mes de març, el meu germà presentava una ponència al congrés de tissú de Niça i no hi vaig poder anar perquè em coincidia amb un ple. Diguem que a partir d’ara canviarà l’ordre de les prioritats.

Queden moltes coses per fer en la vida local, com la mateixa revista Parlem de Sarrià, o tornar a reclamar d’aquí a quatre anys el retorn de l’edifici cedit al Consell Comarcal pel Centre de Visitants. Mentre, deixeu-me que gaudeixi de la platja, dels viatges, de les lectures, del cinema, de les amistats, de la família, de tot allò que he deixat tant temps de banda, posant per davant l'Ajuntament. M’emporto això sí, un munt de bons amics i un munt de bons records, experiències inoblidables, res material i molt coneixement. Moltes gràcies companys!

Joan Brugada del Terri

En Josep m’ha trucat aquesta tarda per dir-me que el seu pare havia deixat de lluitar. En Joan, sarrianenc de sempre, bon amic dels meus pares, pare d’en Josep i la Bet, el marit de la Isabel, feia temps entrava i sortia de l’Hospital Trueta.

Amb en Joan hem coincidit moltes vegades, al carrer, al Coro, hem parlat de tot, de la gent, de la política, del poble, també del seu bell ofici, la fusteria, i de les peces de marqueteria amb què ara s’entretenia i que exposava per la Festa Major.

Aquesta foto no te més d’un any, quan el vaig entrevistar per l’article sobre el Club Ciclista Ter, el mític club sarrianenc que havia compartit amb en Jaume Lladó (el tupinet), l’Isidre Palomeras (ja traspassat), en Llorenç Figuerola, en Fernando Mitjà i en Jesús Galeras. Entre tots varen anar explicant la història dels seus anys joves, quan encara tenien el futur per davant i corrien per les carreteres d’aquests rodals sense més suport que les cames i la seva bicicleta.

En Joan va néixer a Sant Gregori el 1928 i era el fill d’en Pep i la Màxima de la casa de l’Horta. Te cinc germans, en Tià i en Pere, també de Sarrià i una extensa família de nebots i néts.
Adéu Joan, et trobarem a faltar.

Fet i deixat estar

Façana del Centre de Visitants, amb l'estructura de corten.

El Centre de Visitants del Gironès ja es troba en la seva recta final, a punt per ser inaugurat. Al Diari de Girona del dissabte, en una pàgina de propaganda, fins i tot se’ns aporta un plànol, en essència no gaire diferent al que ja havíem pogut veure a les pàgines de la revista Parlem de Sarrià, on es va acompanyar d’una foto en la que apareixen polítics que ja no exerceixen cap responsabilitat pública i d’altres que d’aquí a poc passaran a la reserva. Han beneït el projecte, en Josep Huguet, que fou conseller d’Empresa i Universitats, ara assessor d’empreses que es deixin assessorar, David Mascort, director territorial de turisme i comerç, ara només alcaldable per ERC de Vilablareix i Cristina Alsina, que deixarà la política, mercès als electors, el proper mes de maig.

El que seguim la construcció d’aquest equipament col•leccionem un be de déu de mentides dirigides a un electorat que deuen prendre per imbècil. D’entrada, l’equipament està consumint tants recursos com la mateixa Biblioteca, quan són dos serveis ben diferents. Tant la Biblioteca com el Centre de Visitants ocupen una superfície similar, 840m2 i 860 m2, i un pressupost similar de 900.000€, sense comptar l’estructura, que en el cas del Centre de visitants ha aportat el generós Ajuntament de Sarrià de Ter i que calculem és de 1,7 milions d’euritos.

El resultat dels edificis són a primera vista també ben diferents. La Biblioteca, amb un projecte pensat mil i una vegades per reduir pressupost i fet amb criteris per reduir la despesa energètica, te una façana on predomina l’acer inoxidable, el policarbonat, amb finestrals dobles, amb bons acabats d’entrega a la vorera. El del Centre de Visitants, només aporta uns finestrals tancats amb una estructura de corten que no aïllen, només tamisen la llum i amb les columnes de formigó de l’estructura vistes, quan s’havien previst per ser recobertes. La gàbia de conills, com l’han batejat els sarrianencs, és una façana contraposada al projecte inicial que havia de donar continuïtat a tot l’edifici.

El govern de l’Ajuntament no ha obligat al Consell Comarcal a seguir un criteri que donés unitat a la façana, els ha deixat fer a la seva bola. El servei tècnic del Consell Comarcal del Gironès, el mateix que va dibuixar la rotonda de la Via Augusta i que ens ha deixat un bon nyap per resoldre que ens costarà un munt de calés, ha fet un projecte ben escàs però ben costós. Bast, poc acurat, fet i deixat estar. Tampoc ha obligat a acabar la façana de l’auditori, el tancament exterior, quan se’ns va dir que seria una de les compensacions que rebria el municipi.

Dins, han aparegut les peanes-urnes que han d’acollir la mostra de productes del Gironès a l’espai botiga. La seva dimensió ja fa preveure que no hi haurà maridatge entre gastronomia i art, tal com semblava havia de ser ( i varen augurar els polítics locals), ja que l’espai botiga se’ls queda curt atesa la dimensió d’aquestes andròmines. Si en algun racó poc encabir-se un espai per exposicions temporals aquest és el de l’avantsala dels lavabos, és a dir, el hall de l’auditori, l’espai que es considera d’usos compartits, però que quedi clar, no s’ha cedit al Consell Comarcal del Gironès. O sigui, on es pot penjar alguna cosa és a casa nostra, això si, amb permís de l’horari del Centre de Visitants. Quanta gentilesa!

Encara hi ha qui pensa (i ho escriu) que en aquesta paret s’hi esposarà l’obra de l’Emília Xargay i que podrà ser l’embrió del futur museu de l’artista sarrianenca! Potser que deixin de prendre’ns el pèl i tractin la cultura i l'artista amb més respecte!

I a la sala del primer pis, una visió ràpida al plànol que aporta el Diari de Girona i el de la revista (Parlem de Sarrià 73) ja es veu que no hi ha espai per Sarrià de Ter, el racó on s’havia d’explicar la importància de la fabricació de paper al poble. Mica en mica, tot queda damunt de la taula, tant les veritats com les mentides.

Queda per esperar que el nou Consell Comarcal, després de les eleccions municipals que aparcaran l’actual presidenta, s’adoni que aquest projecte és una ruïna. A veure quan en la política es treballa amb sensatesa i no dilapidant recursos i patrimoni públic.


l'auditori, sense tancar, tot esperant la compensació del Consell Comarcal del Gironès.

Un plafó al Camp dels Socs

L’avi, en Joan Vila Tarradell, ja jubilat, anava cada dia de casa seva, al costat del pavelló de la UES, fins el camp dels Socs per remullar-se a la font d’aigua calenta de la Torras. L’aigua li anava bé per curar un èczema de la pell, però al parer de casa, encara li anava millor per la circulació, fer els dos quilòmetres d’anada i dos de tornada que el separaven de casa seva fins la font.

Amb la informació que s’assenyala al plafó del costat de la bassa d’aigua calenta, la composició de l’aigua i que el ferro que conté te un efecte cicatritzant, segurament havíem d’haver pres més seriosament el comentari de l’avi i no oblidar els beneficis terapèutics de determinades aigües.

El plafó posa fi a una demanda, almenys meva, d’informar adequadament el lloc, deixant de banda la pueril idea d’anomenar la bassa caldàrium i sobretot de no vincular-lo amb el passat romà de Sarrià de Ter, ja que en aquell indret no hi ha vestigis de troballes de la vil•la romana. Es comenta la composició de l’aigua, la temperatura (30o), la procedència del pou fet per la paperera Torras (no papelera), i els usos des de l’antiguitat de l’aigua termal, així com els beneficis terapèutics esmentats.
Una informació molt correcta, coherent i apropiada a l’ús que podrà tenir la bassa.



Sobre aquest tema n'he parlat a Del caldàrium al Calvàrium, i una bassa d'aigua tèbia

Espais de memòria, una proposta

Al pont de Torroella de Montgrí sobre el Ter s’hi ha instal•lat un plafó, amb fotos i textos que expliquen que fou reconstruït el 1940 per soldats republicans presoners de la Guerra Civil. El tipus de plafó s’inscriu en la línia que promou el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, dins la xarxa d’espais de memòria que s’està estenent per tot el país en els llocs on ocorregueren fets rellevants de la Guerra Civil.

El Pont de l’Aigua, el que uneix Sarrià de Ter amb el Pont Major fou enderrocat pels soldats republicans en la seva retirada i, en el seu lloc, s’hi reconstruí l’actual, erigit per presoners de guerra, excombatents republicans. Aquesta història, la nostra història volguda o no, es pot explicar i exposar en el lloc on ara hi campen uns contenidors que donen una pèssima imatge de l’entrada al poble. Els contenidors bé es poden situar en un dels laterals de la Via Augusta i deixar lliure aquest espai per usos més lúdics i formatius.

Del material fotogràfic de què disposem s’hi ha d’afegir dues noves imatges de l’agència Magnum, obtingudes per Robert Capa durant la retirada dels soldats republicans, i dues del Pont de l’Aigua que prevenen d’un particular de Palafrugell. Totes ens han estat facilitades per Joan Cos.

En un plafó, situat a la placeta es podrien reproduir aquestes imatges, amb text explicatiu de la voladura del Pont de l’Aigua pels soldats republicans i de la seva reconstrucció. El pont es va inaugurar el 4 de febrer de 1940, un any després de ser volat.


Entrada a Sarrià de Ter amb un cartell de França, just on ara hi ha la placeta, amb les vies del tren i l’edifici que es cremà quan l’incendi del Carrilet el 1938. Robert Capa Agència Màgnum.



Soldats republicans dalt d’un camió durant la retirada, al carrer Major de Sarrià de Ter. Robert Capa. Agència Màgnum



Imatge del Pont de l’Aigua dels anys 30.



Pont de l’Aigua enderrocat. Vista des del Pont Major. Fotos cedides per Joan Cos.

La junta som Tots

La junta som tots. Aquest eslògan identifica molt bé la comunitat que ha existit aquests dies amb l’afer de l’Institut Balmes contra la UE Sarrià. Els fets han depassat l’àmbit pròpiament esportiu i privat del club, per sortir en defensa de dos sarrianencs vilipendiats en un anònim.

Algunes de les pancartes que s’han penjat als balcons llueixen un afegitó maldestre: pit, i collons! Vet aquí la testosterona, sang calenta quan cal cap fred. Davant de qualsevol agressió s’ha de meditar la resposta i no s’hi val la força bruta.

El cas és que la Junta de la UES, ara sí recolzada moralment per tot Sarrià de Ter, pot actuar de moltes maneres. La més assenyada, intentar acostar posicions, resoldre per la via pacífica el conflicte, buscar un arbitratge, en fi, arreglar els termes del conveni de manera que totes dues parts hi surtin guanyant o perdent menys.

La segona és la via judicial, la defensa que te el club, davant la rescissió unilateral del conveni que ha fet Institut Balmes, d’impugnar aquest fet. I, per més que l’advocat Joaquim Boadas digui, el club te dret a defensar-se. Al cap i a la fi, la part substancial del contracte el club l’ha complert, ja que és el primer equip qui surt a la premsa i als medis de comunicació i qui ha porta la imatge desitjada per IB. Per tant, la UES pot portar el logo de lB fins que el jutge sentenciï. I per altra banda, la UES va actuar de molt bona fe, portant el logo en la temporada anterior abans que entrés en vigència el contracte de la temporada actual.

I per darrer, i això ho pot fer qualsevol veí de Sarrià de Ter, sempre es pot portar a Hisenda la carta que l’anònim informant ens va enviar, per tal que investigui si les despeses que ha pagat Institut Balmes són despeses deduïbles, atès que l’objecte social de l’IB és la formació i no l’activitat esportiva, a menys que els nois que juguen siguin acreditats professors d’anglès.
Tot plegat pot donar més bons resultats que treure pit i collons damunt la taula. A més, fa molta fred.

Institut Balmes versus Unio Esportiva Sarrià

un representant de l’Institut Balmes i Josep Arroyo, president de la UES, amb una samarreta polèmica.

Quan algú s’empara amb un anònim per informar i donar opinió, quan aquest algú, home, pare d’un nen que juga a handbol, s’autodefineix com “un dels sarrianencs que anem a veure partits i algun entrenament i ens agrada estar ben informats” passa per sota la porta una carta despotricant als dirigents de la UES, sense signar, aquest algú, és un covard.

Ja fa un temps que els representants de l’Institut Balmes, en Josep Delgado i en Joaquim Boadas han enverinat el club amb la seva prepotència, mala educació i nul•la empatia. Faltava aquest anònim, que cita una informació econòmica que només tenen Josep Delgado i el seu advocat, per entendre que darrera d’aquest afer hi ha negoci, diners i joc brut.

Josep Delgado, fill de Sarrià de Ter, va oferir al club una esponsorització de tres temporades a raó de 30.000 euros any. El primer any, la temporada 2010 - 2011 no s'ha acabat de complir, tot i que la UES ja lluïa la samarreta al final de la temporada anterior. Delgado va oferir al club una aula educativa que no s’ha portat a terme, entre d’altres raons, perquè a Sarrià de Ter ja existeix prou oferta per la mainada, coberta per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament al Centre Cívic i per una acadèmia privada que fa temps funciona prou bé. Un mínim estudi de mercat li ha fet desistir d’aquest replanteig, alhora que no podia obligar, ni ell, ni el club, als pares dels nens que van a handbol a assistir a l’aula.

Al setembre, ja amb el model del Girona FC en dansa es varen destapar les autèntiques aspiracions dels dirigents del Girona FC i de Josep Delgado. El Sarrià passaria a formar part d’un club esportiu més ampli, lluiria els colors del Girona i el primer equip jugaria a Fontajau. L’enfrontament amb els dirigents del club estava servit i poca gent els va fer costat. Per altra banda i aquí si que varen badar els dirigents de la UES, l’Institut Balmes va contractar jugadors externs per reforçar l’equip de primera d' handbol, prometent-los un sou que ha anat pagant d’esquena al club que te per filosofia no pagar sous als jugadors (majoritàriament de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis), però si despeses. Això era una bomba de rellotgeria i els directius havien d’haver valorat si volien o no la incorporació d’aquests jugadors, amb aquestes condicions.

En assemblea de socis, es va votar per majoria rebutjar l’oferta econòmica del Girona i la decisió presa va ser que la UES continuaria com sempre, sent un equip modest, fomentant el handbol base, un model d’esport educatiu molt arrelat al poble, el qual ha donat prou exemples de formar persones, més que jugadors d’èlit.

Ara bé, el diner sol enlluernar i el cafre que ha escrit la carta que ens ha passat sota la porta ha caigut en el parany. Es queixa perquè el tresorer no vol saber res del que ha pagat Institut Balmes als jugadors i als tècnics per les victòries, ni de les despeses del torneig d’inici de temporada que xifra en 8.888€, ni que la nòmina mensual dels seus jugadors és de 6.000€, més retribucions en espècie, unes quantitats que espero tinguin ben documentades. Al cap i a la fi, si la UES no ha ingressat aquests diners, ja que no s’especifiquen en el contracte d’esponsoritació, ni tampoc n’ha autoritzat la despesa, perquè n’ha de voler saber-ne res?.

No hi ha en el contracte particular dels jugadors de l' Institut Balmes, una clàusula de drets de traspàs, cas que el fitxin d’un altre equip?. No és el negoci esportiu un negoci per si mateix, la compra i venda de jugadors que per alguns fins i tot els és rendible? I doncs, de què es queixen, que no juguen prou i no els poden veure els que els han de fitxar?. Si el seu model és negoci, s’han d’acostumar a assumir les pèrdues.

Els responsables de l’Institut Balmes faran bé de complir els seus compromisos, deixant de banda aquesta tonteria de les samarretes i l’acta notarial, deixant de banda la seva prepotència i legalitat més que discutible. A l’Institut Balmes no li fa cap bé aquesta polèmica, ni que surti a la premsa com empresa irresponsable que vol enfonsar un club i uns dirigents humils, pencaires de mena, ni que s’organitzin grups al facebook que els facin boicot, ni que blogs com aquest circulin a la xarxa.
Una empresa que es dedica a la educació i a la formació de les persones ha de ser, abans que tot, una empresa socialment responsable. A veure si ens entenem.

La Biblioteca de Manuel Martin Madrid

A Sarrià de Ter hem inaugurat una nova biblioteca, un excel•lent espai que acull el fons de l’antiga del carrer Major i conserva el nom de l’artista sarrianenca Emília Xargay.

Una inauguració com la del diumenge bé es mereix una festa, xocolatada, acte infantil, pica-pica i la presència de les autoritats, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras i el president de la Diputació, Enric Vilert, a més dels membres del Consistori de Sarrià de Ter. El millor de tot, ha estat la magnífica acceptació de la Biblioteca per part dels sarrianencs i sarrianenques, que no han estalviat elogis.

Un equipament com aquest no és fruit d’un any i en porta uns quants de gestació. L’ideolèg va ser en Manel Martin Madrid, l’arquitecte que al final ha aconseguit finalitzar l’obra. Quan en Manel estava contractat per la Immobiliària Perú, va convèncer l’alcalde Josep Turbau per destinar l’espai de l’equipament i l’aprofitament mig del sector Cobega per fer un Centre Cultural, principalment una nova Biblioteca. Parlem de l’any 2002, o abans, ja que el 2003, quan jo vaig entrar a l’Ajuntament, ja vaig rebre l’encàrrec de treballar amb en Manel per donar contingut al Centre Cultural. En Manel també va pensar en un auditori, ja que en l’edifici de primera línea de l’Avinguda de França hi havia un espai, sense columnes, que permetia un auditori de petita capacitat. Amb aquestes premisses es va començar a treballar i a superar entrebancs. Immobiliària Perú va vendre els terrenys a Acciona i aquesta constructora va resultar ser un ós. Problemes amb el conveni, amb les mides de l’auditori, amb l’alçada de les plantes, qüestions importants que es varen anar resolent.

L’any 2007, quan vaig deixar l’àrea de cultura, el projecte es trobava en fase d’execució, amb dos dels equipaments, l’Auditori i la Biblioteca que tenien els projectes executius acabats i el finançament pràcticament resolt. Així, en el PUOSC del 2003, la Generalitat va pressupostar 317.000€, en l’exercici del 2007, l’Ajuntament va pressupostar 500.000€ per inversió, destinats finalment a la Biblioteca; la Diputació s’hi va afegir més tard amb 270.000€, que els pertocaven per pertànyer al Servei de Lectura Pública de Catalunya i el demés, fins arribar als 1,6 milions d’euros són el que ha aportat Acciona en concepte d’estructura i de compensació per tancaments exteriors. HI havia també una subvenció per l’Auditori de 357.000€ del PEC que l’Ajuntament no ha sol•licitat (o ha perdut) per no haver tirat endavant el projecte.

Després dels parlaments de les autoritats, sobretot de l’excel•lent conseller de cultura Joan M. Tresserras, el qual feia segurament la seva darrera inauguració, hem entrat a veure la Biblioteca. En Joan Bussó, l’arquitecte col•laborador de Manuel Martin, s’ha estranyat que no hagués vist l’interior. Mai vaig estar convidada a cap visita d’obra, però tenia els plànols molt apamats i confiava que el projecte executiu, tal com havia estat dissenyat, es portaria a terme.

Dins, tot està com s’havia previst, molt millorat amb la decoració, el mobiliari i el disseny del logotip que simbolitza la signatura d’Emília Xargay. Els prestatges, mig buits o mig plens, llueixen les obres noves que l’Anna M. Fornells tenia encaixades i que ens demanaran estones per anar descobrint tantes novetats. La llum, a l’hora del migdia, omplia a pleret tota la Biblioteca. La magnífica il•luminació natural és un dels grans encerts d’aquest equipament, sobretot el finestral de la planta baixa que dóna a l’Avinguda de França i que convida a seure, llegir, badar així com és un encert l’obertura que dóna al Sud, a la Plaça Catalunya.



En aquests darrers anys s’ha treballat de valent en l’execució de l’obra, el control, la selecció dels materials, i en anar superant els esculls que tota obra presenta. L’alcalde ha felicitat el personal de l’Ajuntament pel trasllat i l’esforç en deixar-ho tot a punt de revista, felicitació a la qual també m’hi vull afegir, ja que ha estat una feinada.

El protocol va situar a Cristina Alsina, representant-se a si mateixa, ja que el Consell Comarcal no ha posat un euro en aquest equipament, on s’havia de situar l’arquitecte Manuel Madrid. Ja sol passar això, es dóna més importància als polítics que a les persones que han treballat. En Manuel tampoc va tenir ocasió de parlar, perquè l’alcalde no ho devia considerar adient. I en Manel en te moltes de coses per dir i explicar i creieu-me, al seu costat s’aprèn molt.

Em sap greu no s’hagués iniciat abans l’obra i no s’hagués començat per l’auditori; també em sap greu haver perdut els 863 m2 que s’han regalat al Consell Comarcal i que complementaven la Biblioteca, ja que ara no es podran fer ni exposicions ni gaires conferències. Però, com que de moment hem de gaudir del que tenim i esperem arribin millors temps (en altres paraules, que el projecte del Consell Comarcal sigui un fracàs i retorni l’equipament al poble), el diumenge ha estat un dia molt feliç, perquè finalment, el somni d’en Manel, el seu projecte de Centre Cultural per Sarrià de Ter s’ha començat a complir, dotant-nos d’una Biblioteca moderna, elegant i molt funcional.


Gràcies Manel

La font del molí d'en Xuncla

Adif no te pressa. Després d’haver-nos deixat sense la font dels tres brocs que rajava del bell mig de la riera Xuncla, es va comprometre a construir-ne una de nova, amb aigua d’un pou de nova planta que ha obert prop del molí.

Una nova estructura de corten, s’erigeix al llit de la riera. Falta encara que hi arribi en fil elèctric perquè pugui anar el polsador i ja estarà llesta per inaugurar. El disseny de la nova font és elegant, bonic, és l’emplaçament el que em fa dubtar de la seva durabilitat.



En aquest indret les rierades són freqüents i a menys que la instal•lació elèctrica es prevegi submarina, que resisteixi un aiguat, a la primera llevantada, la font farà glu glu.





L'escut inidcador del molí d'en Xuncla no ha ressistit ni l'humitat ni les bretolades.

Un senyal de prohibició poc respectat

Conductors de camions i cotxes que provenen del Pont de l’Aigua fan cas omís del senyal de prohibit girar a l’esquerra i entren al carrer Josep Flores, encara que hi hagi cons vermells al terra que els barrin el pas.

La policia municipal de Sarrià de Ter ha proposat plantar pilones verdes de plàstic al bell mig del carrer per fer més visible la prohibició, però el govern vol i dol i pel camí ja portem uns quants cons mòbils extraviats.
Va sent hora de ser més contundent, ja que aquest gir és perillós i la prohibició és d’allò més lògica, si és que existeix una voluntat real d’ordenar el trànsit i estalviar-nos accidents.

Del caldàrium al calvàrium

Un amic geògraf, blocaire de referència, em va comentar que havia llegit la noticia del caldàrium de Sarrià de Ter i que li semblava bé la promoció que es feia del poble amb el passat romà. En aquella breu conversa vaig discrepar, ja que per bé que la bassa d’aigua tèbia presentada a la premsa era un bon invent si es lligava amb un circuit esportiu, allò no tenia res a veure amb unes termes romanes i no es podia barrejar amb la vil•la romana de forma tan lleugera.

El cas és que, si bé algun patrici del poble ha tingut oportunitat de remullar-se davant TV3, la plebe sarrianenca ha batejat la bassa com el “rentapeus”. Per més inri, no ha superat la prova del nou i, lluny d’inaugurar-se, la bassa presenta un estat força lamentable. Bé per causa de la bomba, del programa electrònic que marca la cadència de bombeig de l’aigua calenta o bé perquè els sobreeixidors són insuficients, l’enginy no ha funcionat i en més d’una ocasió l’aigua ha inundat els voltants. Ara és només una simple bassa on, d’aquí a poc hi podrà criar el mosquit tigre.

La premsa ens va obsequiar l'octubre amb una altra notícia sobre la plaça de can Nadal, malmesa per les obres del TGV. El projecte de reconstrucció i arranjament de la zona, ideat per l’arquitecta Mercè Corominas, contempla un espai on es preveu un jardí botànic amb les espècies pròpies que fan servir les ratafiares: marialluïsa, menta, saüc, farigola, tarongina, herba de St. Joan, poniol, magrana i alguna noguera, suposo, ja que la base de la ratafia és l’aiguardent amb les nous verdes.

La llista d’herbes aromàtiques pot ser interminable, ja que cada ratafiare te la seva pròpia recepta. La premsa destacava aquest titular i al cap de poc dies uns amics ja em comentaven, “que bé, que tindreu un museu per fer tastets de ratafia al poble”. Amb tanta informació sobre els romans algú trobava a faltar al déu Baco.

Al costat de la notícia sobre el jardí, on les ratafiaries mandroses (o els ratafiares mandrosos), podran espigolar les herbes que els facin falta, n’hi havia una altra de molt més important: l’Ajuntament encara no compta amb el projecte d’Abertis sobre l’accés a Sarrià de Dalt, si aquest es podrà fer sense haver de passar sota els pilars de l’autopista, com succeeix ara. Aquest projecte, que alguns (sempre els mateixos, el grup municipal del PSC) demanàvem es fes conjuntament amb el projecte del pou d’emergència del TGV, encara no està llest. I els veïns, amoïnats, ja es veuen els camions i les obres al damunt i presagien un calvari de pols i soroll, sense veure si realment es millorarà la zona.

El poble és a punt d'un canvi de fesomia, amb la desaparició de les cases del carrer del Bosc, amb un trinxament de nou del barri de Sarrià de Dalt com va succeir els anys 70 i alguns, periodistes i governants s'entretenen amb les floretes.

Els Pulpopop ja tenen premi

En Pulpo (Edgar Massegú) i en Pop (en Pau Boïgues, o és al revés?) han quedat finalistes del concurs del Sona9 que organitza l’emissora IcatFm, amb les seves conegudes cançons, però molt més ben arranjades musicalment: “La Figuera de la Saliva”, “Cuit, ben cuit”, “Vull voler volar”. L’entrevista del productor Miqui Puig a Catalunya Ràdio els deixa pels núvols. La parella d’artistes de La Cellera i Sarrià de Ter ( de Ter en Ter), actuarà el proper dimecres 9 a la sala Bikini de Barcelona en competència amb els grups Blaüe i la Iaia. Guaiteu el vídeo i veureu el goig què fan!


Els Pulpopop varen actuar per la Festa Major del 2009 a Sarrià de Ter i després els vaig entrevistar per la revista Parlem de Sarrià:
“Els dies i els temps tenen els temps i els dies comptats”. No et deixen indiferent les lletres del nou grup de pop, conegut per ara com Pulpopop, que vàrem tenir oportunitat de sentir, per la Festa Major. Sòlid, amb la base musical dels dos components i amics, en Pau Boïgues (1985) de la Cellera de Ter i l’Edgar Massegú ( 1986) de Sarrià de Ter, estudiants al taller de músics de Barcelona i també components del grup Rom Candela, el nou grup es mostra trencador amb unes lletres que et fan parar l’orella.
L’Edgar ha rescatat alguns poemes de quan treballava a la llibreria 22 i que en Ponç Puigdevall va animar a publicar. No li ha fet cas però s’ha posat a cantar-les, amb la seva peculiar veu esquerdada. Els primers assajos ha recuperat les lletres del calaix, però amb el temps, ha anat escrivint lletres per la formació, sempre perfilades per en Pau, seguint el seu ritme musical. Defineixen el seu estil com pop d’autor i hi ha qui li troba un aire a l’Adrià Puntí.
Ara són un duet, es defineixen un format anticrisi. En Pau toca la guitarra, l’Edgar la bateria i s’ajuden amb una loop station, que dóna més consistència al conjunt. Han actuat en sales petit format, com el cercle de Girona i al cafè Voila de Manresa. Tenen previst participar en el festival de poesia eròtica de can Ninetes, presentant dues cançons, una la Figuera de la Saliva, la vàrem escoltar al concert de Sarrià de Ter i es troba en la maqueta del seu primer disc, Cuit, ben cuit.
Tenen lletres transgressores, eròtiques, d’altres per sordmuts, o del càncer de mare ( de mama), però també fan alguna versió dels Beatles, la cançó octopus garden del Ringo Star, que han rebatejat com pulpopop garden. “les cançons i la gent et porten a un lloc inesperat i t’has de deixar portar” .
A l’escenari vesteixen un look militar, guerrera, ulleres fosques, barrejat amb una samarreta naïf que ens indica la seva voluntat de mantenir-se joves. Assagen en una habitació dins d’un garatge, aïllats de l’exterior, concentrats només amb el ritme de la música. Al local hi penja un quadre de l’Edgar, de quan pintava, o de quan s’expressava amb la pintura. La relació amb l’art no l’ha perdut, ara la mantenen amb la música, també amb l’escenografia o el teatre que fan dalt l’escenari: Música + Art
Al sortir em fixo en un cartell: “Es pot ignorar al públic, però si estàs espiritualment connectat (mentre toques) amb la pròpia ànima i la dels músics conjunts aleshores estàs amb la gent, amb el públic”. El text és de l’Edgar i en Pau el subscriu i es posa a tocar....Donaran a parlar aquest parell.

Jurats Populars

Fa uns dies, a la premsa es varen publicar les llistes de persones seleccionades per formar part dels jurats populars. A la de Sarrià de Ter, em va sobtar la presència d’una persona molt coneguda i estimada al poble, Ana Verdaguer Dorca (en castellà, per allò de la pràctica del català als jutjats), nascuda el 1912 i que ha fet 98 anys. Segurament l’Anna, curiosa com és, tindrà esma per anar al jutjat i, segurament, si demana ser substituïda per raons d’edat, també li tindran en compte, però tot plegat no deixa de ser ben estrany.

A la revista 72 de Parlem de Sarrià, va sortir publicada una entrevista i una foto de quan l’Anna va estar exiliada al sud de França on hi surten alguns companys refugiats. El fill d’un d’ells, en Maties de Inés, es va acostar a la taula de la revista de la passada Fira del paper per presentar-se i demanar més exemplars per repartir entre els seus familiars. Aquesta mena de fotografies són un document gràfic d’allò més valuós i, tan l’entrevista, parlar amb l’Anna, testimoni de fets històrics rellevants, com treure a la llum fotografies inèdites que romanen en arxius personals ocults, tenen valor pel que significa de recerca i de completar, en la seva petita mesura, el puzzle de la Guerra Civil.




Anna Verdaguer a l’exili amb altres refugiats gironins en una casa prop de Perpinyà l’any 1940. En cadira de rodes, l’editor Josep M.Dalmau, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Girona.El tercer per l’esquerra, dret, és el Sr. De Inés. Anna Verdaguer és la segona, asseguda a la dreta.

entrevista publicada a la revista 72 de març de 2010.

“L’Anna em rep a casa seva, a Sarrià de Dalt, en la mateixa casa del grup Paulí Torras on ha viscut des que es va construir el 1952. És una dona afable que ni de bon tros aparenta els seus bons 98 anys. L’Anna, coneguda per tothom com l’Anita Mera, va néixer el 21 de febrer de 1912 al barri vell de Girona, al número 5 de la travessia Auriga i el seu nom complert és Anna Verdaguer Dorca. En cognom Mera li ve pel seu marit, en Paco Mera, però al llarg de la seva atzarosa vida, a la clandestinitat, n’ha tingut d’altres de noms, el que recorda és el de Àngeles Blanco, el mateix de la farmacèutica del Pla de l’Horta.
A la seva família eren vuit de colla: el seu pare Narcís Verdaguer Planas, la seva mare, Dolors Dorca Palol, tres germans, en Josep, en Manel, en Gregori i dues germanes la Maria i la Loreto. Va estudiar a les monges de la Mercè, les Beates, a cosir i doctrina, poca cosa més, em diu. A llegir i a escriure n’hi ensenyà la Sra. Junquera, amb qui anava a estudi una hora al dia.

Als 13 anys entrà a treballar a la fàbrica Grober. Poc més tard, quan en tenia 17 va morir el seu pare. Sempre va treballar en el ram del tèxtil, fins l’any 1939 quan es va exiliar. Primer a la Grober, a la fàbrica del carrer Nou, més tard, quan una seva cosina va posar una botiga de llanes al carrer de l’Argentaria, va deixar la fàbrica per anar a fer jerseis. El negoci va anar de mal borràs ja que va perdre diners amb les bosses de pell, resclosides per la humitat de Girona i la proximitat del riu Onyar. Va tornar a treballar a la fàbrica, ara a can Don Vicente, un italià amb el taller a la Punxa on només feien articles de goma: cintes, lligacames, faixes...

Quan el seu xicot, en Ramon, fill de l’Hotel Comerç de Girona, va marxar voluntari al front, l’Anna entrà al Socors Roig, on també ajudava fent jerseis que enviaven als soldats i s’afilià al Partit Socialista (PSUC), que tenia la seu a can Vinyals, una casa confiscada a la família Vinyals de Flaçà situada a la plaça Bell-lloc.
El seu xicot va tornar malalt del front, amb tuberculosi. Al final del gener del 1939, el partit va obligar Anna Verdaguer a pujar a un autobús amb d’altres exiliats provinents de Madrid per anar a França. Amb 27 anys va haver de començar de nou. Quan li pregunto perquè va marxar, si havia tingut molta vinculació amb els fets de la rereguarda, diu que només havia repartit propaganda. Per això es va haver d’exiliar.

L’autobús d’exiliats els deixà a Perpinyà i d’allà els embarcaren en tren fins la frontera belga, a Ras Pas de Calais, un viatge que durà 25 hores. El grup es va dispersar i ella va decidir tornar enrere, travessant tot França fins el camp de concentració d’Argelès, amb la intenció de trobar-se amb el seu germà Manel. El qual havia travessat la frontera amb els soldats de la retirada. Els dos germans havien de contactar amb els seus parents a Bonpas de Perpinyà, prop de Barcarès. Amb l’ajut dels familiars varen trobar feina a les veremes, al camp, ella a cosir a les cases i s’instal•laren, a Sant Llorenç de la Salanque.

Tampoc va ser fàcil la seva vida a França. El seu germà Gregori creuà la frontera per anar a veure’ls l’any 1940 i els alemanys el feren presoner. Va morir al camp de concentració de Güsen, a Mauthausen, el 26 de novembre de 1941. (1)
A la resistència francesa adoptà el nom d’Àngeles Blanco. L’any 1943, el partit la posa d’acompanyant al que haurà de ser el seu home en Paco Mera Bermejo i el 1945 neix el seu primer fill, en Carlos Mera, a Perpinyà, que enregistren amb el nom de Carlos Sánchez, ja que el nom clandestí de Paco Mera a França era de Julio Sánchez.

Paco Mera havia nascut a La Haba de la Serena, Badajoz, l’any 1920 i durant la Guerra Civil va pertànyer a la 43a divisió de l’Exèrcit de l’Est, comandada per Antonio Beltrán. Aquesta divisió es va fer famosa per haver quedat encerclats a Bielsa, al Pirineu d’Osca, del 14 d’abril al 15 de juny de 1938, resistint l’atac dels nacionals. En una hàbil estratagema, al congost de Las Devotas, els homes de la 43ª varen parar una trampa als nacionals, provocant una matança. Aquest episodi fou àmpliament publicitat com un èxit de l’exèrcit republicà i de la 43a divisió se’n editaren segells.
Després passaren a França pel Puerto Viejo. Els francesos preguntaven als espanyols si volien entrar al bàndol nacional o tornar al republicà, Franco o Negrin? . Uns 6.889 homes varen tornar a Espanya per Port-Bou el juliol de 1938. A Figueres i a Girona els varen rebre com herois i es varen reorganitzar per formar part de l’exèrcit de l’Ebre, aquest cop integrats en el Vè CE (Cos de l’Exèrcit) de Líster. A la batalla de l’Ebre, a la serra de Cavalls i Pàndols, la majoria va perdre la vida. En la retirada varen passar per Tarragona, Barcelona, Girona i la frontera, altra vegada per Port-Bou.
Paco Mera també va participar en l’intent frustat de la UNE (Unión Nacional Española) d’entrar per la Vall d’Aran. La UNE era una mena de front popular creat pel Partit Comunista per lluitar contra el nazisme i després alliberar Espanya. “La invasió pretenia instal•lar a la Vall d’Aran un cap de pont que albergués el nou govern provisional de la República presidit per Juan Negrín per tal de poder participar amb més sobirania que un govern exiliat en les negociacions i pactes que es farien arran d’un proper acabament de la II Guerra Mundial”. (2) L’operació Reconquista de España, es va dur a terme l’octubre de 1944. El govern franquista va contraatacar al grup de maquis i el 24 d’octubre de la UNE va desistir de prendre Viella.

Paco Mera hi va prendre part com a membre del XIVè cos de GE (Guerrilleros Españoles), grup de maquis a la resistència que feien actuacions de guerrilla al sud de França, convertits en AdGRE (Agrupacion de Guerrilleros Españoles) des del 1944. En l’operació Reconquesta d’Espanya, era l’ajudant de Joan Blázquez Arroyo, comissari general de l’Estat Major a Tolosa de Llenguadoc.

L’any 1945, el Partit Comunista envià Paco Mera a Madrid, amb tanta mala sort, que el varen denunciar per haver demanat en un bar una clara en francès, un demi panaché. Fou empresonat i el tancaren a la presó d’Alcalá de Henares i després a Cuéllar (Segovia).
L’any següent, amb un nen de 14 mesos, l’ Anna tornà a Espanya i s’arribà fins a Còrdova on hi havia la seva sogre i dos cunyats que cuidarien del nen. Ella se’n va anar viure a Cuéllar, prop de la presó, on entrà a servir en una casa. En Paco també treballava d’ajudant d’un metge, i per cada dia de feina n’hi descomptaven tres de pena, però tot i això va arribar a complir cinc anys de presó.
Per l’Anna aquella vida era un desgavell, així que va demanar casar-se per l’església i regularitzar la seva situació familiar i va aconseguir que traslladessin al seu home a la presó de Girona. Es varen casar a la capella de la presó del veïnat de Salt, el 1948 i, d’aquesta manera, va poder reunir tota la família, amb el seu fill, la seva mare i una germana a Girona, a la mateixa casa que havia deixat de soltera. Va trobar feina al restaurant de l’Estació, els propietaris del qual també ho eren del bar Núria, on guanyava una pesseta per hora per endreçar la cuina i tenir cura de la roba del menjador.
Després que Paco sortís de la presó, el 1950, va néixer l’altre fill, en Josep Ma. Paco Mera, al conèixer al Sr. Xuclà, va entrar a treballar a la secció de les lleixivadores de Torras Hostench. Primer anava a la fàbrica a peu des de Girona, i després ja es varen instal•lar a Sarrià de Ter, al pis de sobre el dispensari del carrer Josep Flores (abans Avenida de la Victoria). Quan es començaren a construir les cases del grup Paulí Torras, opten a una, la mateixa on han viscut des d’aleshores.
En Paco Mera va aprendre a parlar en català i va contactar amb els membres de la HOAC, la Hermandad Obrera de Acción Católica, de la qual depenien les JOC, joventuts obreres catòliques. (3) Alguns dels seus antics companys comunistes i de CCOO, no varen entendre aquest apropament al clergat, però en Paco va ser fidel al seu compromís a la lluita obrera, des de l’escletxa que li permetia una part més progressista de l’església. Va fer amistat amb el bisbe Jubany, també amb mossèn Isidre Molar de Sarrià de Dalt i amb mossèn Iglesias dels Germans Sàbat. Al poble, era el president de La Amistad, la cooperativa de consum de l’empresa Torras Hostench.
L’any 1969 va demanar excedència a la fàbrica per anar a dirigir la HOAC a Madrid, on s’hi quedaran fins el 1972, al barri del Pilar. Quan tornà, l’Higini Torras no el va readmetre i se’n va a treballar a Rubau i a Arcadi Pla. Per sort varen poder mantenir la seva casa de Sarrià de Dalt.
El 1979, quan es va constituir el Consell Municipal de Sarrià de Ter, va entrar en representació del PSUC. Va morir el desembre 1983, a l’edat de 63 anys, després que Sarrià de Ter tornés recuperés la independència.

Anna Verdaguer viu a Sarrià de Dalt amb el seu fill Carles i la seva jove. És bellugadissa, animosa i no es perd cap excursió amb els de l’Esplai de Sarrià de Ter. Enguany, per la Festa de la Vellesa, l’Ajuntament de Sarrià de Ter li retrà l’homenatge a la dona de més edat del poble. Conserva bona memòria i, tot i els anys difícils que ha passat, les anècdotes i els noms d eles persones que ha conegut se succeeixen, records impresos en el més profund de l’ànima”.
Assumpció Vila

Notes a peu de pàgina:
(1) “Els catalans als camps nazis”. Montserrat Roig. Pàg. 417. Gregori Verdaguer Dorca nascut el 25.01.20, va ser entrar presoner i enviat a Mauthausen el 24.04.41. El numero de presoner era el 3633. El més d’octubre és enviat a Güsen (20.10.41) amb el numero de personer 13551. Va morir a Güsen el 26.11.41.
(2) Maquis a Catalunya. Ferran Sánchez Agustí. Pàg. 150
(3) Els maquis. Josep Clara i Resplandis. Pàg73.

Teatre al Coro

El local El Coro ha recuperat l’ ús social i cultural que va tenir en els seus inicis. Reformat com a centre per la Gent Gran, el barri de Sarrià de baix disposa d’un espai modern, dins l’estructura noble que va dissenyar l’arquitecte Rafael Masó, el qual permet múltiples usos: serveis socials, despatxos per l’Esplai, sales per tallers, per conferències, cinema i ball, i un bar que s’ha estrenat com a sala de teatre. L’Ajuntament ha programat un cicle “les Nits al Coro” que recorda els espectacles de cafè teatre tradicionals i que es mantenia en la memòria de molta gent: al cafè del Coro, fins els anys 60, s’hi representaven obres de teatre amateur i , com ara, cada diumenge s’hi feia ball.

Ja per les jornades de la dona treballadora, amb l’espectacle “Heroïnes”, es va veure que aquest format prometia dins l’espai del bar on habitualment s’hi juga a cartes i al domino. L’atrezzo, la il•luminació, han fet la resta, i un bon grup de gent han assistit a les dues actuacions, la de Pere Hosta i la de Quim Noguera. En Pere Hosta havia estat convidat temps enrere dins del cicle Escenaris d’Hivern i en Quim Noguera també és un vell conegut de Sarrià de Ter, tan per haver vingut a explicar contes a la mainada a la Biblioteca Emília Xargay, com per haver estat el primer director que es va contractar per millorar els Pastorets del Centre Parroquial de Sarrià de Dalt. El dijous en Quim ens va explicar cinc contes, quatre i un bis i la història del gat, o de com es va convertir en seient. Varem passar una estona entretinguda, xerrant amb els amics i escoltant els contes.

Si arrelarà o no aquesta iniciativa, depèn del públic, però de moment ja sabem que disposem d’un bon espai per actuacions al voltant d’una taula de cafè.
El dijous hi havia TV3 que entrevistava al regidor i a gent del públic. A la nostra taula, la Conxi Ramió va explicar a la periodista que li agradava el teatre i sempre intentava assistir al que es feia al poble. La Conxi, en Quim Massegú, en Santi Palomeras, la Griselda Palomeras, han format part del grup de teatre A les Fosques i varen poder fruir de l’èxit, fent d’actors, d'aquells ja mítics Pastorets que va dirigir en Pep Massanet l’any 2005. El teatre amateur és ara la gran assignatura pendent del poble, sense cap grup en actiu, tret del que es fa al Centre Parroquial de Sarrià de Dalt.

En la presentació del quadre “El Gran dia de Girona” de Ramon Marti Alsina a l’auditori Josep Irla de la nova seu de la Generalitat de Catalunya, el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras va citar Thomas Mann: “només allò que és exhaustiu i persistent en el temps, és percebut per la gent com important”. Apliquem la cita al teatre, a la música, a la cultura. A Sarrià de Ter, al teatre li manca continuïtat.

Cens d'orenetes

En el Sarrià Actiu del juliol se’ns animava a fer un recompte dels nius ocupats per les orenetes del nostre poble. Aquesta consulta estava lligada al Projecte Orenetes, una iniciativa de la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa Catalunya i de l’Institut Català d’Ornitologia que pretén fer un cens d’orenetes cuablanques a Catalunya. A l’estiu, al pic del juliol i l’agost, les orenetes solen venir a prendre el sol del matí a la terrassa de casa, posant airosament sobre la barana. Nosaltres les coneixem com panxablanques, però els ornitòlegs les defineixen com orenetes vulgars. Fa uns dies, es va fer un cens en un camp de Bescanó, on una munió d’orenetes es preparava per emigrar cap a Àfrica. Tornaran les mateixes que han anellat? L’estiu vinent ho sabrem.

En el web Projecte Orenetes hi ha molts detalls dels censos de tots els pobles, però del de Sarrià de Ter no hi ha dades. Haurem de preguntar al responsable, en Manel Cunill, si és que la gent no ha respost a la crida o si és que no els ha estat fàcil trobar el niu. En el meu cas, veia les orenetes per la banda del riu, voleiant per damunt dels horts, però no vaig saber veure a quina casa tenien el niu. Al carrer és més fàcil identificar-los, ja que nidifiquen sota els ràfecs, però per la banda del darrera, és més complex, les cases tenen volums i nivells diferents.

Han marxat les orenetes i també els falciots, xisclant, posant-se al capvespre dalt de la grua que campa a l’obra del davant. Les fortes pluges d’aquest pont avancen la tardor, sento la remor de l’aigua de la resclosa, desembassen altra vegada Susqueda. No queden ocells, només els estornells, també gregaris, que es concentren a la plaça Poeta Marquina de Girona.

Evidentment

Salvador Tarradas , en un article al Punt titulat "massa evidències", deia que els polítics i comentaristes esportius fan un abús de l’adjectiu “evident” i de l’adverbi “evidentment”. L’evidència, o la veritat absoluta, al parer de Descartes, sol ser rebutjable ja que la majoria de conceptes que un pot exposar poden ser objecte d’anàlisi i demostració.

El cas és que en el darrer ple de l’Ajuntament de Sarrià de Ter del proppassat 28 de setembre, l’alcalde Roger Torrent va farcir el seu discurs amb l’adverbi “evidentment”, almenys en unes vint ocasions. Una companya de grup ens comentava que tant punt l'alcalde començava a parlar, desconnectava. A fi i efecte de no fer el mateix m’obligo a trobar algun truc per mantenir l’atenció i, en alguna ocasió observo la seva expressió gestual o, com en el darrer ple, compto adverbis. Alguna cosa del que va dir em va cridar l’atenció i em va fer descomptar, i ara sense la gravació de Ràdio Sarrià no puc assegurar si eren 20, 25 o més.

Es va parlar de les ordenances fiscals i de la proposta d’incrementar els tipus impositius i les taxes en un 2%, tot tenint en compte que l’IPC ha pujat aquest percentatge (l’evidència, és a dir l’INE, diu que al gener del 2010 la inflació interanual era d’un 1,1%, i al setembre del 2%). En anys anteriors, l’equip de govern no va pujar el tipus impositiu de l’IBI per “ajudar als particulars a superar la crisi”. Ara que sembla que la crisi va per llarg, qui necessita ajuda és l’Ajuntament, el qual l’any 2008 se’n va veure un bull per quadrar el pressupost i el 2009 ni tan sols el va fer. Aquella va ser una mesura populista i demagògica, que afavoria als propietaris de naus industrials, que són en definitiva qui més aporten al padró de l’IBI.

El regidor Roger Casero també va demanar perquè no s’emeten els carnets de la deixalleria, l’ús de la qual pot servir de barem de bones pràctiques medioambientals i permeti obtenir una bonificació de la taxa d’escombraries, una política similar a la dels pobles veïns que també utilitzen la deixalleria comarcal de Sarrià de Ter. L’’alcalde va contestar que a Sarrià de Ter ja fèiem recollida selectiva. No va pas dir que s’ho estaven rumiant, que pensaven implementar-la, no, va dir que la recollida tenia un alt cost.

Pel diari i la ràdio ens assabentem que si efectuem diverses visites a la deixalleria, obtindrem una entrada per anar als Ocinema. Doncs mira que bé, només els falta triar la peli. Sembla que la iniciativa ha estat de la regidora de Medi Ambient, però el seu coneixement de fiscalitat és discutible. Davant d’una subvenció, el ciutadà te dret o bé a que se li bonifiqui la taxa, o bé a rebre l’import equivalent al regal que es proposa. O es que potser ha oblidat que un Ajuntament és una administració pública i no un supermercat?

En el torn de preguntes, vaig demanar quan es preveia inaugurar la nova Biblioteca, atès que la comanda dels mobles no s’havia passat fins el mes d’agost, quan la Biblioteca ja feia un mes havia tancat per trasllat. Aquí si varem tenir la sorpresa de conèixer que l’endarreriment ve no tant dels mobles, sinó que encara no hi ha l’escomesa elèctrica. Doncs algú s’ha passat de llest, ja que la biblioteca vella està inoperant, els llibres dins de caixes a la nova biblioteca tot esperant els mobles i l’ascensor i els ordinadors també encaixats. Com que el regidor de Cultura és al ensems regidor de Serveis Socials, el qual va fer treure els ordinadors del local del Coro, ara te el mèrit d’haver deixat Sarrià de Ter sense cap punt d’accés a Internet. Per sort hi ha alternatives i els nois i noies del poble, fa dies es troben a la Biblioteca Just Casero del Pont Major. La nova Biblioteca Emília Xargay, per Reis.

I per fi, al regidor d’Hisenda li vaig demanar si el percentatge d’endeutament de l’ajuntament estava per sota del 75% que ha establert l’estat espanyol com a condició per poder fer nous préstecs, ja que es contempla un nou préstec de 300.000€per construir una fase del carrer Major. El regidor va dir que complíem amb el percentatge (segons ell estem al 45% del pressupost ordinari) però no tenim capacitat financera per fer front a les quotes d’amortització. Per l’any vinent pla de sanejament. A priori em va semblar una xifra petita, però no la vaig discutir ja que no portava la informació al ple. A casa vaig comprovar el percentatge, i sembla que el regidor es va descomptar: tenim el préstec refinançat de CC de 1.213.116€, el del BBVA de 560.137€ (també refinançat), i el de la Biblioteca de 500.000€. El total d’endeutament de 2.273.253€, sobre un pressupost del 2010 de 3.724.941€,la qual cosa suposa un 61%. Un 16% de diferència en el càlcul. Amb aquest percentatge caldrà afinar una mica.
Com podeu comprovar, els plens són una mica ensopits, però d’evidents res de res.