LES TIFES DE L'ADIF

LES TIFES DE L’ADIF

Quan a Sarrià de Ter vàrem començar a oposar-nos al pas del TGV per les comarques gironines, no sabíem fins a quin punt els nostres arguments serien premonitoris. Dèiem que el tren no era d’interès general, ja que no l’utilitzaria la majoria de la gent, la qual fa servir el tren per trajectes de curt recorregut; que la construcció d’aquesta línia era tant costosa que trauria recursos per millorar i finançar el tren convencional; que França no es plantejava la connexió amb Espanya fins passats vint anys; que el que calia era una línia de tren específica per mercaderies, ja que el creixement del port de Barcelona faria l’autopista intransitable; que es necessitaria una línia de transport d’energia per alimentar el TGV. Això ho dèiem l’any 1998, a la revista Parlem de Sarrià i en les al·legacions als estudis previs al projecte. No gaire ningú més va presentar al·legacions Quan es va veure l’oportunitat del soterrament del tren al seu pas per Girona, ens hi vàrem enganxar com si ens hi anés la vida. Amb el coratge i tossuderia de l’alcalde Josep Turbau, vàrem aconseguir que el traçat per Sarrià passés gairebé tot soterrat, només amb un tram en trinxera de 300 metres. Aquesta setmana, quan hem vist la inauguració del túnel del Pertús la imatge transmetia més patetisme que alegria. El TGV avança, però a quin preu!. En aquests darrers deu anys no s’ha invertit en rodalies, França no farà la via de Perpinyà a Montpeller fins el 2018, faran la nova MAT, no tenim línia especial de mercaderies i l’autopista ha de créixer per engolir tot el trànsit d’Espanya i de la N-II, i a més la faran passar per Sarrià!.
Però bé, vàrem lluitar contra l’impossible i això és el que n’hem tret!. Que aquest és millor projecte que l’inicial? Sens dubte. Però ai, las, les alegries a casa del pobre duren poc. El 20 de novembre es varen fer les primers actes prèvies d’ocupació. Abans va arribar a l’Ajuntament un estudi més detallat del pas del TGV per Sarrià de Ter. L’Adif ens han plantificat tres sortides d’emergència, com tres tifes, al bell mig del poble!. La primera en el mas Boscosa, on es preveu edificar la facultat de medicina; la segona darrera del molí d’en Xuncla, gairebé al peus del viaducte de l’AP-7 i la tercera en el pitjor lloc inimaginable: al mig de la plaça de can Nadal. La inutilitzen per complet, desapareix del mapa urbà!. Aquesta plaça era una iniciativa del propietari del mas Nadal, en Francesc Alsina, un hisendat que al 1866 va comprar en subhasta els terrenys desamortitzats de Sarrià de Dalt i va urbanitzar l’entorn amb bancs i una glorieta. A la plaça temps enrera s’hi feien les feixines de la Festa Major, les arrossades, ballades de sardanes i darrerament el concert butirock. Ja l’autopista va malmetre aquest indret i havia perdut part del seu encant. Del mas Nadal (o mas Font) només en va quedar el porxo, ara de propietat municipal i seu del grup muntanya Sarrià, però la glorieta, i els bancs que envolten la plaça es mantenen. Els anys m’han ensenyat que darrera cada ensopegada hi ha una oportunitat. A menys que a darrera hora es pugui anul·lar aquesta sortida (potser no calen tres sortides d’emergència tant juntes), el que hem de plantejar és el trasllat de la glorieta a una altra plaça, per exemple la plaça dels Horts, a tocar de la Cooperativa. I, per què no, traslladar també el Cau, l’antic porxo de can Nadal, pedra per pedra, com es va fer amb el temple d’Asuan, a un altre lloc menys sorollós i més urbà. De la destrucció de la plaça n’hem de salvar els elements patrimonials de més valor i deixar als arqueòlegs del futur les fotografies del que havia estat Sarrià de Ter abans que el progrés, darrera de noms com Adif, Fomento i Acesa, ens trepitgés i ens deixes unes quantes tifes.

article publicat al Diari de Girona e l'ú de desembre de 2007