diumenge, 17 de febrer de 2008

Sarrià de Ter, segons Javier Antón Pelayo


El dissabte va ser un dia dels que et fan sentir viu, que formes part d’una comunitat. A primera hora de la tarda, liderats per en Jordi Coll, vàrem tallar l’autovia, en protesta pel projecte dels vuit carrils que amplia l’autopista i destrossa Sarrià. És un acte més dels molts que es faran i s’han fet, exigint una solució al problema dels sarrianencs, el soroll, la perillositat que genera la proximitat d’una autopista amb alta sinistralitat i amb un trànsit insoportable.

Gairebé sense acomiadar-nos, arribàvem al Coro on es feia la presentació del llibre d’en Javier Antón sobre Sarrià de Ter, el número 131 de la col·lecció de Quaderns de la revista de Girona, que compta amb el suport de la Diputació i la Fundació Caixa de Girona. En Javier ha estat treballant amb aquest llibre gairebé tres anys, des que des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament se li fes l’encàrrec d’escriure el llibre. En Javier Antón, nascut a Sarrià de Ter, va col·laborar de jove amb Ràdio Sarrià i fou un excel·lent jugador de futbol, destacant en el F.C.Sarrià, tal com es pot veure en una foto del llibre, en l’article “el futbol i altres esports”. Anava per professional, però entre l’esport i la història va escollir el segon, cosa que li agraïm els lletraferits. És professor d’Història Moderna a la UAB i amb la seva companya, la també historiadora Montse Jiménez, han publicat diversos llibres, entre ells, “La memòria de pedra. Les làpides sepulcrals del pla de la catedral de Girona”, 2005. A la revista de Parlem de Sarrià n. 26 del febrer de 1999, varen publicar l’article “Les indústries papereres a Sarrià de Ter (1935-1960)” una anàlisi de la població treballadora a les fàbriques de paper, i més recentment, el 2006, Montse Jiménez ha publicat “Girona 1793-1795, Guerra Gran i organització política a la Monarquia dels Borbons”. L’historiador Josep Clara es lamentava en el col·loqui de tardor de Banyoles de fa dos anys, que no hi havia recerca de qualitat a Girona. Honestament, crec que en Josep Clara no estava al cas de les línies d’investigació d’aquesta parella, ni de la seva enorme producció.

A la presentació del llibre, la Montse havia d’atendre la petita, la nova generació dels Antón Jiménez. També a primera línia, orgullosos, els pares i familiars d’en Javier.
A la taula, juntament amb l’autor, l’alcalde Roger Torrent, el diputat de cultura de la Diputació de Girona Roger Zamorano, el director de la nova oficina de Caixa de Girona a Sarrià de Ter, Sr. Narcís Baltrons, en representació de la Fundació Caixa de Girona, el Sr. Joan Domènech, director de la col·lecció dels Quaderns, i presentava l’autor el professor Quim Rodríguez, el qual ha estat president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i mestre d’en Javier a l’escola Montserrat l’any 1981.
Per la crònica de l’acte us remeto a l’excel·lent article d’en Roger Casero al seu blog http://www.rogercasero.blospot.com/ Afegir el que va dir en Quim Rodríguez d’aquell any, que no fou precisament una anècdota: l’any 1981, va ser l’any del “tejerazo” i a classe varen tenir oportunitat d’estudiar la història contemporània amb viu interès.

En Javier va escollir la història de la família Farró i de la construcció de l’església per il·lustrar com moltes de les iniciatives, talment la construcció d’equipaments a Sarrià, són fruit de la voluntat popular i de l’empenta de la gent del poble, no dels nobles ni dels reis. De fet aquesta és una de les aportacions del llibre a la petita història del poble. Fa una pila d’anys, quan Raimunda Coll va estudiar l’artista Pere Farró, ningú va saber dir-nos res d’aquesta nissaga. S’havia perdut tota memòria oral i només en quedaven les rastres en les escriptures de les cases més antigues. En Javier va explicar com l’any 1791, 63 homes es varen reunir a la saboneria dels Farró per decidir la construcció de la nova església, dedicada a la Mare de Déu de Misericòrdia. Fent un incís en la història de la família Farró, va esmentar que d’aquests 63 homes, menys de la meitat sabien escriure, tot enllaçant amb un altre tema objecte dels seus estudis, el de l’alfabetització, motiu del llibre “La herencia cultural: alfabetización y lectura en la ciudad de Girona: 1747-1807”.

La història dels Farró és complexa: vivien de rendes com si fossin nobles, eren propietaris de la casa de l’Horta, de moltes terres i cases del poble, de la saboneria (encara es poden veure les restes dins del restaurant de l’Hotel Nord Gironí) i vivien a la seva casa al començament del carrer, en l’edifici on havia existit la fusteria de can Mundi, i abans el convent de la Divina Pastora. Els Farró, quan la Guerra del Francès ho varen perdre tot. Els francesos, comandats pel general Duhesme varen establir el seu quarter general l’any 1808 a Sarrià i els sarrianencs es veieren obligats a deixar les seves cases. L’any següent, es va tornar a repetir amb el general Reillé. “Els dos setges van deixar Sarrià desolada: dos terços de les cases van quedar destruïdes i les dues esglésies mig arruïnades”. Baudili Farró, alcalde del municipi i el seu fill Benet es veieren obligats a vendre les seves propietats per fer front al deute contret amb la construcció de l’església, ja que per la seva fàbrica s’havien constituït censals sobre les seves propietats.

El llibre d’en Javier té moltes més aportacions fins ara desconegudes. Per exemple els dibuixos i la transcripció del text de les làpides de l’església de Sant Pau, la data d’atorgament del dret a la Fira del Pont, l’any 1798, o l’existència del forn de teules del mas Rovira. Té, sobretot el mèrit de ser un llibre que arranca des dels inicis fins l’actualitat, escrit de manera entenedora i amb la voluntat de ser didàctic. Però la senzillesa i la brevetat són enganyoses. Darrera de cada frase, de cada article hi ha un munt de documentació. Certament ha begut dels llibres i revistes editades abans, però puc afirmar que ha dedicat més d’un any a fer recerca, a contrastar la documentació escrita i a revisar molts dels apunts que al llarg dels anys s’havia anotat sobre el poble.

Tots els projectes tenen un període de gestació al darrera. Tant l’alcalde Josep Turbau com en Xavier Besalú, pedagog, un dels membres del consell assessor de la col·lecció, feia temps em burxaven per fer aquest llibre, atès que la revista Parlem de Sarrià ja havia publicat molts articles d’història. I tenien raó, ja no podíem esperar més. En Xavier, em recordava sempre la mateixa frase: “un llibre sobre la història del poble crea identitat”. Al final, els dos projectes es varen iniciar alhora. En Josep Brugada, va coordinar la revisió dels articles de la revista, afegint tot el corpus de documentació medieval localitzat fins ara. En Javier Antón s’havia de cenyir a les pautes de la col·lecció i com va esmentar el mateix Joan Domènech a la tirania de l’espai i de la seva direcció. Tots dos varen coincidir en l’Arxiu Històric de Girona repassant la mateixa documentació i els dos llibres gairebé varen veure la llum al mateix temps. Sarrià, el paper de la història, editat pel grup GERDS de Ter, es presentava el gener del 2007 i un mes més tard, amb en Javier Antón varen fer una primera revisió del text del que seria aquest llibre i completant les imatges amb el fons fotogràfic de la revista i del mateix Ajuntament. Les eleccions i els canvis a la Diputació l’han endarrerit, però per contra, ha guanyat pel fet de poder ser un dels primers de la col·lecció editats en color.
En acomiadar-nos vaig comentar a n’en Javier que comptava amb ell per organitzar un cicle de conferències d’història a Sarrià de Ter: respecta’m va dir-me, que vaig de bòlit, sobretot que tingui temps per preparar-me. Quin bon treball, Javier!
Contenta com unes pasqües, al vespre vaig fer cap al teatre de Sarrià de Dalt, per veure Clack!, dins del cicle Escenaris´08. Fa goig veure com els projectes segueixen endavant i les bones iniciatives es mantenen.