dimecres, 23 de febrer de 2011

30 anys del 23-F


He vist les imatges mil vegades i encara em sorprenen de tan cutres, tan anacròniques ja en aquella època. La modernitat potser no havia entrat a totes les cases, però si que es respirava al carrer, sobretot a Barcelona. Tot semblava possible, es podia viatjar sense visat, es podia entrar i sortir de la frontera sense suportar un interrogatori, varem viure uns anys de tanta il•lusió que aquell cop d’estat ens va semblar de fireta, que es trobava a anys llum del que nosaltres vivíem i del què aspiràvem.

Jo estudiava el primer any del màster a Esade, a Barcelona. Era un programa internacional, amb molts sudamericans i gent de tot Espanya. Amb la Misi Albouy havien anat a casa d’en Francesc per tal que ens ajudés a fer el programa d’informàtica en Basic que havíem ideat, un sistema per ordenar una Biblioteca. En Francesc, enginyer, expert en Cobol, no només ens va ajudar, sinó que el va fer, davant l’evidència que aquelles dues pàmfiles no diferenciàvem un bucle informàtic d’un de perruqueria. A mitja tarda, algú va entrar a l’estudi i ens va alertar del què passava la Congrés. Cap a les vuit del vespre, amb la Misi vàrem tornar al pis del carrer Casanova que compartíem amb d’altres estudiants, mentre pel carrer, les botigues tancaven, i la gent marxava apressada.

Recordo haver trucat a casa i la mare estar tranquil•la ja que el meu germà residia a França, però em va recomanar donar “dos voltes” la clau al pany. Al pis, la Conxita, estudiant de periodisme, va ser l’encarregada d’informar-nos, fent zapping de la Ser a la tele i a les emissores locals, fins que va sortir l’Iñaki Gabilondo. “És el cap dels serveis informatius”, ens va ensinistrar la Conxita. Quina solvència, quina presència!, com va dominar la sala amb la seva seguretat! Va ser molt millor la seva intervenció que la del Rei i a nosaltres ens va donar la sensació que la modernitat havia entrat a la televisió espanyola i a les nostres vides.

L’endemà, aquell cutrerio es va acabar i varem tornar a classe. Aquell curs vàrem devorar les notícies nacionals i internacionals, compràvem tots els diaris, discutíem de política fins altes hores de la nit, crèiem que tot estava per fer. I va venir la Loapa, amb l’ajut de l’Ernest Lluch, però també en Narcís Serra que va desmuntar l’exèrcit i aquella Espanya militar i catòlica de la nostra infantesa i joventut s’allunyava per sempre de nosaltres.

La Misi no va continuar amb el màster i es va convertir en una prestigiosa advocada laboralista de Reus. L’any següent, jo me’n anava a treballar a Madrid, molt prop del Palau on en Tejero cridava sota el tricorni. A Madrid, però, ja regnava en Tierno Galván.