dissabte, 26 de febrer del 2011

L'Egipte dels turistes


El divendres, la colla excursionista de St. Julià de Ramis va organitzar el pase d’un documental sobre Egipte, un muntatge audiovisual del viatge fet per la parella resident a can sanvicens, Marta Palmada i Narcís Rubio. Vaig poder estrenar una de les sales polivalents que l’Ajuntament ha construït al pavelló d’esports i que serveixen tant per fer-hi tallers, pilates, d’aula de música o per fer tota mena d’activitats de les que se solen organitzar en un centre cívic.

Al meu costat seia el regidor de cultura i ensenyament, Pere Pujolràs que havia fet el mateix viatge l’any 1985. Vàrem comentar que amb els anys, el trajecte turístic no havia variat gaire, tot depenia del temps de l’estada. Raimunda Coll hi havia estat recentment amb un grup d’egiptòlegs i el seu viatge fou menys turístic i més històric. El meu, l’any 1996, fou similar al que les imatges em mostraven, temple més o menys. En Narcís i la Marta, grans aficionats a la fotografia varen gravar tot el què veien i es varen recrear en les magnífiques postes de sol del desert. Tanmateix, el meu germà, quan va tornar del seu viatge va penjar al seu web fins a 14 vídeos i al final, el viatge li va servir per calcular la despesa energètica necessària per construir una piràmide, cosa que podria contestar la pregunta que es varen fer els autors del reportatge, com es varen construir?

Els viatgers varen fumar una pipa d’aigua al cafè El Fishawy del basar Al Jalili del Cairo. El cafè, és una relíquia de l’Egipte relatat per Naguib Mafuz, el premi Nobel de literatura (1988) mort l’any 2006, autor de la trilogia “Entre dos palacios, Palacio del deseo y la Azucarera” i de l’imprescindible “El Callejón de los milagros”. Passejar-se pel basar i visitar les piràmides de Gizeh res tenen a veure amb el modern Egipte,la població del qual viu sobretot en la franja costanera que no és visitada pels turistes. L’Omar, el fill de la Joaquima Casas, arquitecte i resident a la zona d’Heliòpolis, sol dir que Egipte te dues cares, la històrica, que només visiten els turistes i la moderna, on viuen i treballen les noves generacions de cairotes i alexandrins.

De fet, els representants de l’empresa Pyramid, una fàbrica de tissú que solem trobar en les fires internacionals de paper, res tenen a veure amb els venedors ambulants d’Asuan.
El nord d’Àfrica, és un territori on s’han instal•lat nombroses empreses tèxtils i mantenen un gran intercanvi amb els països europeus. El sector paperer espanyol és tradicionalment un gran exportador a tot el Magreb, per la qual cosa, l’actual situació afectarà a múltiples empreses. Tot i el seu desenvolupament, el sector industrial al Magreb està lluny de tenir la importància de Turquia, un país amb un PIB molt més equilibrat, entre indústria, agricultura, turisme i comerç que els països nordafricans i que te un poder polític més desenvolupat i democràtic al qual aspira, sembla, la societat egípcia després d’haver fet fóra del poder al rais Mubarak.

Aquest no serà un bon any pel turisme a Egipte, però per part nostra estaria bé, quan visitem aquest o d’altres països nordafricans, mirar menys els monuments de fa 2.000 anys i copsar més l’ànima i l’essència del país. D’haver-ho fet, la revolta d’aquests països no ens hauria agafat amb tanta ignorància sobre com és i viu la societat actual.