L'eufemisme de la solvència

Llegint la premsa econòmica, sovintegen els testimonis de qui te problemes per finançar nous projectes, creixement o simplement per fer front als impagats o la baixada de les vendes. La crisi s’ha acarnissat amb els més febles, sobretot amb autònoms i empreses petites poc capitalitzades. No fa gaires anys, moltes inversions es varen finançar amb pòlisses de crèdit a curt termini, renovables a l’any i, en els millor dels casos, la banca ha ofert un ICO liquiditat per poder recuperar el seu crèdit.

El sistema financer, sotmès a una cura de cavall per augmentar les seves ràtios de capital, ha escanyat el crèdit fins límits insospitables. Es treballa molt a curt termini, amb operacions comercials i a llarg només queda el crèdit ofert per la banca institucional.
Talment ho va deixar clar el president de l’ICO, Josep M. Ayala, present a la jornada de l’ú de juliol organitzada per la Cambra de Comerç de Girona, acte compartit amb el conseller delegat de l’ICF, Ramon Sanromà i el conseller delegat d’Avalis, Joan Cervera: per projectes d’inversió només hi ha diners de l’ICO i aquests es continuen instrumentalitzant a través dels mediadors habituals, el sistema financer que demana solvència a les empreses.
Fa uns anys, quan treballava amb el gruix de la inversió de la fàbrica de paper, els préstecs a 10 anys eren inexistents ja que el Banc d’Espanya demanava avals amb garantia immobiliària per terminis superiors a 7 anys. El resultat de la crisi és que els balanços dels bancs i caixes són plens d’actius immobiliaris, amb un retorn econòmic més que dubtós, la qual cosa indica que els préstecs no es varen donar a empreses amb projectes productius, sinó a altres llocs. No sé qui de la taula ho va comentar, però algú va dir que els analistes bancaris s’haurien d’especialitzar en projectes industrials i tecnològics de retorn econòmic i menys en valoracions d’actius immobiliaris. Em va semblar música celestial, però em penso que encara no estan per la feina, sinó per millorar els seus propis balanços i això vol dir captar capital, no concedir crèdit.

Les línies de finançament de l’ICO són prou conegudes, ja que no han variat gaire de les posades en marxa l’any passat: els préstecs ICO liquiditat, que han servit en la seva majoria per substituir pòlisses de crèdit; els préstecs ICO per inversió, tant en projectes d’economia sostenible, de sectors manufacturers específics, i d’altres d’inversió més general, amb terminis d’amortització fins a 20 anys. Inclouen també el de finançament corporatiu, per grans projectes productius de més de 15m€. La novetat dels préstecs ICO va ser el ICO directo, d’un import fins a 200.000€ que es tramita per internet a través del “facilitador financiero”, però per la meva experiència, l’ordinador demana més avals i garanties que la banca tradicional, per la qual cosa no ha tingut massa èxit.
Tots els productes ICO es poden consultar a la seva web.

Tothom estava expectant per veure què ens explicaria el conseller delegat de l’ICF , la banca pública catalana, ja que per la premsa ja sabíem que no s’augmentaven els recursos pel crèdit sinó els avals. De fet, el discurs es posava més en l’accent que no en els productes, ja que aquests s’havien dissenyat l’any passat, amb el govern del tripartit, però no eren gaire coneguts. Així es popularitza l’aval per circulant, que es vehicularà amb Avalis pels avals inferiors a 600.000€ i amb l’ICF per avals de 0,6M€ i fins a 5M€ amb l’ICF. L’aval és per tres a cinc anys, màxim d’un 50% del total de l’operació (pòlissa, crèdit comercial, factoring i confirming), i ha d’estar vehiculat per la xarxa comercial tradicional. És a dir, el sistema financer ha de concedir el préstec amb la condició d’aquest únic aval o de més avals personals.

Un altre dels productes de l’anterior govern és el préstec ICF capitalització, per socis d’empreses que vulguin augmentar el capital, un préstec a vuit anys amb dos de carència que vol posar fi a la tradicional poca capitalització de les empreses, amb socis empresaris propietaris d’alguns actius productius.
Tal com he dit, es posa èmfasi en l’accent, en voler donar préstecs a les empreses catalanes, amb projectes productius, d’innovació, d’internacionalització i si aquests tenen el vist-i-plau d’ACC1Ó, tindran prioritat.

En un moment de la reunió algú va comentar que trobava excessiu el diferencial dels préstecs de l’ICF , un 3,25%, a la qual cosa va respondre que l’espread amb què es finançava ara la banca pública amb els majoristes no era inferior al 2,90%. Amb sornegueria Ramon Sanromà va dir que el diferencial de l’estat xilè era del 1,2%, la qual cosa ve dir que en els mercats hi ha més especulació que lògica financera.
Varem sortir de la reunió amb un somriure als llavis. Hi ha crèdit pels solvents, qualificatiu que el continua donant el sistema financer. Això va per llarg.