Mossèn Cinto torna al Mont

En Joan Vila, l'escultor Joan Ferrés, jo mateixa i el diputat Pere Macias.

El 15 de juny es va descobrir l’escultura de mossèn Cinto al Santuari de la Mare de Déu del Mont, realitzada per l’artista olotí Joan Ferrés per encàrrec del Patronat del Santuari, el qual des del 2002, quan es va reformar l’hostatgeria, buscava el finançament per erigir-la. Els bons oficis del rector mossèn Enric Sala, obrint una subscripció popular, i els del diputat Pere Macias, convidant als empresaris garrotxins a sumar-nos a aquesta subscripció, han donat el seu fruit i des del juny una estàtua en bronze de dos metres d’alçada, saluda als visitants del Mont.

Joan Ferrés ha pensat en Mossèn Cinto assegut, amb una llibreta i un llapis a la ma, pensatiu. Està col•locat de cara al Sud, amb el Canigó i el Bassegoda a l’esquena, una situació estratègica per donar contrast i relleu a l’escultura, amb un joc d’ombres que permeten veure-li la cara. L’artista ens va comentar que Mn. Cinto devia tenir vora els 40 anys quan va sojornar al Mont, l’estiu de 1884, on es va inspirar per continuar el poema èpic Canigó, ja començat en la seva anterior estada al Vallespir, i per això li ha donat l’aparença d’un home jove, ple d’energia.

Fa molts anys que no havia passat dies tan tranquils i solitaris i dolços. No sé al món un mirador més bonic. Sols trenquen sa dolça soledat els ocells amb els seus càntics, els pagesos i devots amb ses oracions, el vent amb ses remors i, de tant en tant, algun llamp que parteix roques sense fer mal a ningú. (Jacint Verdaguer)

L’any 2002, amb motiu de l’any Verdaguer, es va acabar la segona fase de rehabilitació de l’hostatgeria, la qual compta amb sis habitacions per visitants, alguns espais museístics com l’habitació del poeta, amb el seu famós llit d’Olot, ja restaurat, la sala menjador antiga i la Biblioteca, un embrió del centre d’estudis verdaguerià. Les obres de restauració varen a anar a càrrec de la Generalitat de Catalunya, comptant amb el finançament de l’ú per cent cultural.
El cert és que el lloc és molt acollidor i, des del punt de vista turístic, tard o d’hora un s’hi ha de quedar alguns dies a descansar . Des de 1.124 metres, els dies de tramuntana es veu la serralada pirinenca, del Puigmal fins al Cap de Creus i el Canigó, les Alberes, el golf de Roses, la Garrotxa, l’estany de Banyoles, i Rocacorba. No hi ha cap talaia més impressionant prop de Girona.

El Santuari de la Mare de Déu del Mont, està inclòs en de les rutes del patrimoni religiós, però, donada la qualitat dels serveis que ara mateix ofereix l’hostatgeria, hauria d’estar en tots els catàlegs turístics de Catalunya, ja que es tracta d’una oferta molt diferenciada, des del punt de vista paisatgístic i, sobretot, per entendre i interpretar les arrels del nostre país. Val a dir que la inauguració de l’escultura a Mn. Cinto també era el tret de sortida del 175 aniversari de la Renaixença.

La serra del Mont és comparable per sa estranya figura a un enorme i bonyegut cornell que baixa del Pirineu, en direcció al golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb lo cim del gep sosté lo Santuari, i al cim del cap, lo castell de Falgars. (Jacint Verdaguer)

Al Santuari hi varem pujar el 9 de juliol, juntament amb els empresaris garrotxins que no varem assistir el dia de la inauguració. Hem pogut parlar a pleret amb en Pere Macias, l’escultor Joan Ferrés i el mossèn Enric Sala. La calitja no ens va deixar veure amb claredat l’espectacle del Canigó ni la vista que s’albira des d’aquest privilegiat mirador, però la tranquil•litat que s’apreciava d’un dia entre setmana i la fresca de l’alçada, ja pagaven la pena de l’excursió, altament recomanable.