divendres, 31 de desembre de 2010

Bon any 2011



Te’n adones que s’acaba l’any quan canvies de calendari. Els canvis físics es van assumint dia a dia i els canvis vitals, els més importants, els que ens han trasbalsat i ens han fet plorar, la pèrdua de persones estimades, familiars i amics, també l’assumim, però amb un deix de record i de dolor.

En termes econòmics ha estat un any difícil. Quan he recollit el calendari del 2010 de Caixa de Girona he pensat en el significat de perdre una entitat que havia estat tan segura i tan poderosa a casa nostra. De la pueril idea de poder mantenir-se tota sola, a la defenestració que han patit alguns amics treballadors, obligats a exiliar-se lluny dels seus còmodes destins. De la magnificència a la humilitat. Algun capitost que ha dimitit d’altes prebendes, però poca responsabilitat s’ha exigit, ni penal ni econòmica, als que varen ajudar a enfonsar-la. I la nostra societat, de memòria tan curta, els perdonarà i els acollirà en algun càrrec quan encara no hagin passat cinc anys. Aquest és un país de poc soroll, que se sorprèn quan un agafa un rifle perquè se sent enganyat per bancaires.

Els psicòlegs diuen que hem entrat a la fase de l' acceptació. Primer ens vàrem oposar a fer reformes, ja que nosaltres no en teníem cap culpa (directament) de la crisi. Ara no ens oposem, però encara no estem prou actius ni creem prou circumstàncies per un nou ordre econòmic. Mentre, cada dia ens canvien alguna cosa. Avui tanca l’oficina bancària on anaves a fer gestions, et varien la normativa comptable i legal, desapareixen departaments sencers tan potents com el de Medi Ambient, varien el càlcul de la pensió i ens quedem sense possibilitat de jubilar-nos als seixanta, donen un toc d’alerta a les Cambres de Comerç perquè s’espavilin, en fi...jo tinc la sensació que ja no controlem res i que rebem per totes bandes.

I de fet, coses tan simples, com que aquest any no s’editi un calendari genuïnament gironí, com que no es faci una revetlla popular amb grup musical en viu perquè la gent ho troba massa car, com que el cocooning i internet s’hagin instal•lat definitivament a les nostres llars per no marxar, et fan pensar que els temps no són tan complicats si ets prou camaleó per adaptar-te, prou anguila per moure’t en la incertesa i que, l’important no és jubilar-te als seixanta-set, sinó arribar-hi, i a ser possible, ben acompanyats. Que tinguem un bon any 2011.