dijous, 19 d’agost de 2010

Caponata al Ferragosto



És tradició a casa fer un àpat familiar pels volts de la Mare de Déu d’agost. Coincideixen el meu sant i el de la meva mare, que no ha fet cas al Sant Pare i no vol ajuntar els esposos Sant Joaquim i Santa Anna, per la qual cosa, el 16, a casa, continua sent el sant de la Joaquima. Però de la tradició només en queda l’àpat, ja que la família ha canviat i, quan la volem veure tota, pugem a Camprodon. També ha canviat la cuinera i ja no tastem aquella bona vedella amb bolets, especialitat de la meva mare, sinó una barreja de plats amb alguna sorpresa que solc incloure, per provar nous gustos.

Enguany, vaig fer un berenar sopar amb els amics caminaires, bàsicament dels productes de l’hort. A més dels badocs arrebossats (exquisits fiore di zucca) la novetat va ser la Caponata, treta d’una recepta que vaig veure a la revista ling (de Vueling) on explicava els trucs d’aquesta menja per la qual es deleix el comissari Montalbano, el personatge creat per Andrea Camilleri que un dia em va recomanar el professor Josep Brugada i que procuro llegir almenys una vegada a l’any, ja que és una lectura molt més plaent que el llibre de Herta Müller, "La bèstia del cor", que ara estic intentant acabar.
Montalbano, sicilià empredreït, fa festa gran quan la seva indispensable assistenta Adelina li deixa la Caponatina a la nevera. Val a dir, que en Montalbano és un bon gourmet (es menja els rogers amb els ulls) però a la cuina només hi deixa els plats bruts.

La base de la Caponata són les albergínies és, per tant, un plat típicament mediterrani. Es fregeixen cinc albergínies tallades a daus i, en una cassola, es prepara un sofregit amb dos cebes, cinc tomates, quatre branques d’àpit i vuit branquetes d’alfàbrega. Ve a ser com una samfaina però sense pebrot ni all. S’hi afegeix sal i sucre i, una vegada tot barrejat a la cassola, s’hi posen les olives, les tàperes, un polsim d'orenga i mig vas (o menys) de vinagre. S’ha de servir fred, deixant-lo reposar un dia.
El resultat, un senzill, boníssim i agredolç primer plat ben fàcil de fer i compartir.