dissabte, 22 de maig de 2010

Quilòmetre Zero



La Clàudia, la filla gran d’en Roger Casero es va estranyar que a l’amanida no hi posés tomata. Estàvem a la devesa de la Cooperativa, on l’associació de veïns de Sarrià de Dalt organitza cada any pel mes de maig, una excel•lent arrossada i, per compensar les proteïnes de l’àpat, arròs, pollastre i coca, vaig preparar una amanida verda, enciam i ravenets lleugerament picants, acabats de collir de l’hort. El que els adults varem observar, la frescor de les viandes, la jove ho va trobar poc acolorit. Una amanida sense tomata ni pastanaga no és amanida, va venir a dir.

Encara no és el temps de les tomates, aquest any, amb les pluges tot s’ha endarrerit i ara han plantat i preparat l’encanyissat, on les tomateres treparan fins a cobrir-ho tot d’aquell verd i vermell tant plaent. Des que les cullo a l’hort que em costa comprar-ne d’aquestes insípides d’hivernacle que no saps de quina part del món vénen. Només em tempten les de l’amic Àngel a la seva parada de mercat del dimecres, la tomata de pera i de la bombeta, però també cap a l’estiu, quan són tan sucoses.

Una vegada t’acostumes a menjar la verdura i la fruita del temps, recuperes els sabors, la frescor de la verdura i el dolç de la fruita. És el que pregona el moviment slow food i la xarxa de restaurants amb el segell Quilòmetre Zero: consumir els productes del nostre entorn més proper, seguir el cicle de la natura i estalviar CO2, deixar de transportar aliments d’un costat a l’altre del món i revalorar els productes de la nostra terra.

A l’hivern, la col, el bròquil i la coliflor, bullits amb les patates Kennevec, la varietat més comuna d’aquestes contrades, però també es sembra la patata vermella. Per la primavera hem menjat faves a la catalana, amb botifarra negra, menta, julivert i un bri de farigola i tot vers bledes, carxofes, enciams, espinacs i espàrrecs de marge. Ara és temps de tirabecs, d’aquí a poc la mongeta del ganxet, ja surten els alls i les cebes tendres. A final de juny les patates seran tendres i tot l’hort explotarà en colors: carbassons, pebrots verds i vermells, tomates, albergínies, bitxos i mongets i sobretot la fruita, maduixes, cireres, nespres, préssecs i albercocs. La poma, la pera, les figues cap al final de l’estiu, tot esperant les castanyes i els bolets de la tardor. També aquesta primavera de pluges abundants s’han trobat bolets, en llocs ben insòlits com els xampinyons que es fan al Passeig del Riu o els pamperols que varen trobar fent una volta pels estanys de Sils.

Aquest any hem tastat els tirabecs, una verdura entre la mongeta verda i la beina del pèsol, que a can Morera la venien com una varietat del pèsol. Pel meu gust te massa filament, però amb patata, tot el verd s’hi adiu. L’any passat varem plantar mongets de l’ull negre. Ben congelats, com les carbasses i l’escalivada, han durat tot l’any i així anar variant.

Tenir un hort és un luxe. Tenir una parada de mercat a prop com la de Sarrià de Ter, també. Menjar de temporada i del territori, és el que pregona el moviment Quilòmetre Zero.

3 comentaris:

Quim Curbet ha dit...

Podries posar una parada al mercat i encara faries el primer euro...

Assumpcio Vila ha dit...

Ei Quim. No creguis que sobra res, entre els sopars d'estiu a la fresca, la família, els amics i els veïns, fem net.

Neus ha dit...

totalment d'acord s'ha de consumir el que tenim més aprop i si pot ser ara més que mai en temps de crisi s'agraeix tenir un hortet.