diumenge, 11 de juliol de 2010

Surf songs



El líder dels Beach Boys, Mike Love ens va amenaçar la nit del 9 d’agost en deixar-nos sense surf songs si no movíem el cul de la cadira: “és molt car aquest seient, però balleu” Mica en mica tot el públic assistent al concert es va anar aixecant i, ens els escassos 50 centímetres del passadís de l’estructura, fèiem com si ballàvem, vigilant no s’enfonsés als nostres peus.

Els jardins del Cap Roig són un dels escenaris ideals per acollir aquest grup de pop americà dels anys seixanta, que encara fa gires. El públic, també granadet, era del tot eclèctic, però sobretot estranger. Hom diria que la fórmula del Cap Roig funciona i, si hi s'omple amb el que costava l'entrada, doncs tampoc deu ser tan cara. Enguany la Fundació Caixa Girona ja no organitza el festival, sinó que és un col•laborador més.

Val a dir que la persona que ha portat a l’èxit aquest festival, així com de la programació d’exposicions de la Fontana d’Or ha estat l’Arcadi Calzada, el qual està essent objecte a la premsa gironina d’una “vendetta”. El mèrit en cap moment se li ha de treure, ja que al igual que la Fundació Prínceps de Girona, amb el celebrat Fòrum Impulsa, l’objectiu és atreure un turisme de qualitat i difondre les marques Girona i Costa Brava.

De totes maneres, una cosa són els mèrits i una altra els demèrits. La barreja entre els seus negocis particulars i els seus càrrecs públics són prou coneguts a Girona com perquè ens escandalitzem, però el que realment m’ha sorprès és que demostri ignorància. On són els seus assessors i els directius de la Caixa de Girona que havien d’advertir-lo? En tot l’afer de la Caixa de Girona ara ja es coneix que la millor opció era la descartada inicialment, la fusió auspiciada per la Generalitat amb la Caixa de Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa, però la direcció general no va donar la informació correcta per prendre la decisió correcta. En qualsevol cas, sembla que una entitat com Caixa de Girona no tenia una direcció general a l’alçada del negoci que tractava. Veurem què en queda de la Fundació Caixa de Girona després de l’absorció per La Caixa i veurem com s’atenen el Festival Jardins del Cap Roig i la Fontana d’Or.

El que s’està ventilant en la premsa és un tema tan antic com l’ètica dels càrrecs públics. Tots els partits polítics s’han vist involucrats en els darrers anys en temes de corrupció i el cas Palau està minant la moral dels catalans, fins i tot dels fidels votants convergents. No existeix l’ètica en la política ni en els negocis, ni en la banca. Existeixen persones honrades, que coneixen les regles i que prenen decisions ètiques. Si aquestes persones s’agrupen amb d’altres del mateix tarannà, probablement tindrem, en el terreny públic, mandats i legislatures millors, més equilibrades i sense corrupció i en el privat, empreses socialment responsables.

En política costa ben poc fer les coses malament, fer-les bé demana estar molt alerta. En el meu poble, a Sarrià de Ter, l’alcalde fa dos anys contracta per socorrista de la piscina un seu cosí, sense que ningú li hagi advertit que mai, abans, en els 25 anys de govern socialista, mai s’havien contractat parents dels regidors electes per una feina o un servei de l’ajuntament, una regla que es mantenia amb ma ferma. Ara no puc dir si la llei ho permet o no, però ho considero poc ètic. Minúcies d’aquestes, en tres anys de mandat n’ha fet a cabassades, li sembla normal perquè a tot arreu es fa. Si ara tot just s’estrena en la política i no està al cas, què pot arribar a fer quan gestioni pressupostos de molts zeros?.

El que importen són les persones, no els partits, ni els grups, ni les sigles, ni les associacions. Una persona amb un concepte recte de la política, de la convivència, coneixedora de quina actitud prendre en cada moment, sense mirar el benefici propi sinó el col•lectiu, sense perjudicar ningú, també sabrà encomanar-ho al grup que dirigeix. Però pel que es veu, l’excepció és la regla i el país s’empassa actituds i comportaments que haurien d’estar denigrats, no prestigiats com ho ha estat, fins ara, el Sr. Arcadi Calzada.

És estiu, fa xafagor i abelleix escoltar les surf songs dels Beach Boys. Ens costarà pair la sentència del Tribunal Constitucional, haurem de veure com iniciem el procés cap a la independència, tindrem una tardor calenta amb els sindicats...... i a més ve en Mourinho. Ens caldran persones honestes i creïbles a qui valgui la pena votar i en qui confiar.

....varem haver d’esperar els bisos perquè els Beach Boys cantéssin Kokomo... I love this song....